Amics i amigues, dissabte passat es van complir 28 anys de la mort d’una atleta nord-americana mítica: Wilma Rudolph -‘la gasela negra’, li deien- i m’hi vull referir a mode d’homenatge. Durant els primers sis anys va haver de caminar amb un aparell ortopèdic per una minusvalidesa. Va anar millorant gràcies a una intensa rehabilitació, sempre estimulada per la seva mare, i d’adolescent, va començar a destacar en l’atletisme al seu institut. Tenia un enorme potencial com a velocista i aviat va formar part de la selecció nord-americana. Va participar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956, i amb l’equip del 4x100 va aconseguir una medalla de bronze. Quatre anys després, als de Roma, va guanyar en els 100 i 200 metres i un altre cop en el 4x100, la primera nord-americana en guanyar tres medalles d’or en uns mateixos Jocs. Convertida en glòria nacional, en retirar-se es va dedicar a entrenar els joves marginats. La seva vida va ser una mostra del que és possible aconseguir amb tenacitat. De petita va haver de lluitar contra la pobresa, i més tard contra la discriminació racial. I sobre tot, per superar una seriosa discapacitat. Una lesió per la qual els metges deien que no podria caminar mai. La seva mare, però, li deia que sí; que podria. I ella la va creure: el 1961, amb vint-i-un anys, va ser la dona més ràpida del món. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
21/11/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada