Amics i amigues, el diumenge passat es va celebrar la marató de València. D’aquesta marató en tinc molts records personals. Un d’ells, agrós, té a veure en que l’any 1985, la primera vegada que la corria, vaig haver d’abandonar. Us explico el drama: Al Km 30 em vaig quedar sense forces. Vaig ensopegar amb el mur. Els que correu maratons ja sabeu de que va: els que no, us ho explico: gairebé de cop i volta la passa s’escurça, corres un parell de quilòmetres més, veus que no pots en la teva ànima; penses en la bestiesa que has fet de sortir sense estar prou entrenat; la gambada ja no és gambada, et sembla que estàs a punt de morir, i, finalment, decideixes viure. Et treus el dorsal i plegues. No va se l’única vegada que vaig abandonar a la marató de València. Sis any després, ho vaig fer perquè, mentre la corria, em van dir que la meva filla Elisenda anava primera, i vaig voler veure-la arribar: vaig trencar pels carrers fora del circuit per anar a la meta i veure-la guanyar. Aquest, en contraposició a l’anterior, no cal dir que és un record extraordinari, inesborrable. Per cert, aquesta marató la va guanyar tres anys seguits: el 1989, el 1990 i el 1991. Deixeu-me presumir de la seva qualitat atlètica ja que no puc fer-ho de la meva. I menys després del què he dit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
12/12/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada