Es parla sovint de les gestes que són capaços de fer
els grans atletes als Jocs Olímpics. Es converteixen herois. Tot al contrari dels
que són víctimes de l’esport mal entès. Com és el cas de Kokichi
Tsuburaya, un maratonià japonès que el va el dur a un erroni extrem mentre
preparava la marató per els Jocs de Mèxic de 1968.
A la de quatre anys abans,
als de Tòquio’64, va quedar tercer. El segon classificat el va sobrepassar a
pocs metres d’acabar la prova a l’estadi olímpic; li va treure tres segons i va
quedar profundament desconsolat. No
podia superar el que considerava una humiliació i va dir-li a un company:
"He comès un error imperdonable davant de tot el país. Només obtindré el
perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic d’aquí quatre anys". Es va sotmetre
a un exhaustiu programa. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or
es va convertir en la seva obsessió. Un any abans de la cita olímpica el van
haver d’ingressar en un hospital per les lesions de l’extraordinari volum de
preparació a que s’havia dedicat. Quan va retornar, les cames no responien com
abans. La recuperació no arribava, i, creient que defraudaria de nou al Japó,
es va tallar l’artèria caròtida per no veure’s deshonrat. El 9 de
gener de 1968, en obrir la porta de la seva habitació, el van trobar mort. A la
mà tenia agafada la medalla de bronze que havia guanyat a Tòquio i una breu
nota: "No puc córrer més". Tenia 27 anys.
Miquel Pucurull
26/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada