Amigues i amics, d’aquí un mes se celebrarà la marató de Barcelona. Voldria, per als que la fareu per primera vegada, compartir de manera breu les impressions que vaig tenir fa 43 anys, quan la vaig córrer per primer cop. Per si, tant de bo, us pugui servir. Abans d’una marató, i de manera especial en la primera, apareixen tot de dubtes. Són els dubtes del maratonià. De la inseguretat. A mi, a la sortida, aquestes tribulacions no em paraven de donar voltes pel cap. Les recordo perfectament “Estic nerviós. Sento un formigueig a la panxa. Estic preparat? Acabaré? Em toparé amb allò que en diuen el mur?” A la meitat de la marató em trobava bastant bé. A partir del Km 25 la cosa es va complicar. Al 30, les cames em feien figa i em vaig topar amb el mur. Pel 35 em van venir ganes de plegar. Però vaig anar avançant tractant de pensar en positiu: no en els quilòmetres que em faltaven sinó amb els que ja havia corregut; més que mai a la vida. I això em va donar ales. Tot i així, pel 40, estava fet puré. Vaig pensar llavors en que la meva dona i les meves filles m’esperaven a l’arribada. Vaig pensar també en la medalla que algú em penjaria. I traient forces de no sé on, vaig acabar-la. A algú que no ha corregut mai una marató és difícil explicar-li el que suposa creuar la meta. Jo tampoc ho faré ara. Ja m’ho explicareu. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
Miquel Pucurull
12/02/2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada