Abandonar en una marató

Amigues i amics, El diumenge passat vaig estar veient i animant als participants de la marató de Barcelona a la zona del Litoral, al Km 32, que és el consagrat lloc on sol aparèixer el famós mur. Vaig veure uns quants que, en aquell punt estaven tant exhausts, que em venien ganes de dir-li, “plega”. No ho vaig fer perquè sé el que significa per un maratonià l’abandonar. Jo mateix, sovint presumeixo, quan m’ho pregunten, que he acabat 46 maratons. Però gairebé mai dic que he plegat en altres cinc. Segurament no ho dic perquè l’abandonament sona a derrota. I vivim en una societat en què la derrota està desprestigiada. Un error, perquè a la vida, com en el córrer, s’aprèn més d’un revés que no pas d’una alegria. Abandonar en una marató o en qualsevol cursa, quan estem rebentats, és un símptoma de seny. Córrer, fer esport, ha de ser un procés d’aprenentatge. Si els populars correm pel plaer de córrer, hem de deixar de córrer quan no gaudim. Quan deixem de sentir-nos com el nen que ja no som, és millor deixar-ho. Fer esport ens ajuda a desenvolupar-nos humanament i moralment, i cal saber guanyar i saber perdre. No creuar la línia d’arribada no ens fa pitjors esportistes o pitjor persones. Al contrari. Ens fa conscients de la realitat i ens permet prosperar. És un ensenyament que, després, podem aplicar a la vida. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/03/2023