Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat la marató de Londres, una prova de la que en conservo molt bons records. Un, el que més, és de l’any 1991. No la vaig córrer però vaig anar-hi. Se celebrava la Copa del Món i corria la meva filla gran. L’arribada estava davant del Palau de Buckingham. En veure-la arribar no em vaig poder contenir i vaig cridar a cor què vols “She is my dougther!!!, She is the first!!!” La gentada del meu costat segur que encara recorden els crits desaforats d’algú, exultant de felicitat, en veure l’arribada de la seva filla, que no era la primera, però ho era de l’equip femení que havia enviat Espanya. El segon bon record és de quan la vaig córrer, set anys després, el 1998. Treballava en una companyia anglesa que va convidar als maratonians de l’empresa: un mexicà, un nord-americà, tres anglesos i un servidor : inscripció, viatge, allotjament... tot de franc. En tinc un bon record, com deia; no per haver baixat de les quatre hores (vaig fer 3 hores i 49 minuts) sinó perquè l’efemèride no em va costar ni un duro. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
Miquel Pucurull
12/05/2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada