M’agrada, abans de participar en determinades curses, esbrinar que hi ha d'interessant -o el que em sembla a mi que pot ser interessant- en el seu recorregut. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a no pensar en l’esforç. A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però, si més no, gaudeixo en escriure-ho. Si al possible lector també li agrada ja serem dos.
Km 0 a l’1
Km 0 a l’1
La sortida la farem
al començament del l’Passeig d’Andreu
Nin, per baixar-lo en una recta planera que convida a córrer de valent.
Sortirem, doncs, esperitats (uns més que uns altres) vorejant, a
l’esquerra, la pista d’atletisme de les instal·lacions
del Parc de Can Dragó.
Can Dragó, que li
dóna nom a la zona d’on sortirem, té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret,
que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de
l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els
“dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar
profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la
Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda
dit.
Pel Passeig
d’Andreu Nin (nom
de carrer en honor d’un significat dirigent
del Poum (Partit Obrer d’Unificació Marxista) durant la Guerra) tindrem a la vora la pista
d’atletisme, com deia. Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de
Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que
envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf.
Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp
de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no
vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els
golfistes, que van tapats de cap a peus.
La cursa es desenvolupa en el barri de Porta, una zona que segles enrere
pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar
el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el
temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el
sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un
complex esportiu tan esplèndid com el de Can
Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem
passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.
Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una Zona de Repòs (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc. I al cap d’avall tindrem a la nostra esquerra el camp de futbol on hi juga l’Alzamora, un club fundat fa seixanta-cinc anys. Un apunt: per fer-nos una idea de l’inefable que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social de l’Alzamora CF va ser la barberia d’un dels fundadors.
A la dreta, gairebé al final del passeig, hi veurem una
moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que
crida l’atenció. És la parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998. En
acabar el passeig farem 50 metres del carrer Vèlia i girarem a la
dreta pel d’Alella i ens trobarem
tot seguit amb l’indicador del Km 1.
Km 1 al 2
Del carrer d’Alella, que té el
nom d’un poble del Maresme que té un bon vi (tot s’ha de dir), farem uns 300
metres després del senyal del primer quilòmetre. Els farem en suau pujadeta,
cada vegada més punyetera. En el número 27 del carrer hi té la seva escola de
ball flamenc La Tani, una bailaora que
va pujar a un tablao als 8 anys i va arribar a ser famosa. Passarem la placeta de Rafaela Serrano, en
honor d’una assistenta social molt estimada al barri, i una mica més enllà els Jardins d’El Petit Princep. El jardinet
és un espai infantil que honora en aquest cas el protagonista del famós conte
de Saint-Exupéry, i hi veurem una gran escultura d’acer que reprodueix el
personatge passejant amb una regadora per la seva asteroide, segons un dibuix
va fer un alumne de primària de l’escola Aloma que està a prop. No ens hi
pararem. Ja vindrem un altre dia i hi veurem que s’hi pot llegir una bonica
frase del llibre: "L'essencial és invisible als ulls".
Passat el jardinet enllaçarem amb el carrer d’Alloza, a la recerca, amb quatre passes, del carrer del Dr. Pi i Molist. El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És
insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics,
militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el
carter del barri als anys trenta del segle XX, on també n’era veí. Com que la
zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil
localització perquè no existien noms de carrers, l’home demanava als veïns que
els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del
destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a
casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la
casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un
clau, amb el seu nom “Alloza”. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer,
l’Ajuntament el va fer oficial.
Girarem a la dreta i agafarem Dr Pi i Molist, un carrer arbrat a banda i banda, ample i agradable,
tot i que una mica costerut, especialment cap al final. No arribarem al cap de
munt; girarem en rodó a l’alçada del carrer Nil, on hi haurà l’indicador del Km 2, per tornar a baixar, a pocs metres del que fou
un antic manicomi i ara seu del districte. El carrer del Doctor Pi i Molist s’anomenava anys enrere, precisament, Carretera
del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de
Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de
salut mental que hi havia a l’edifici de dat de tot. Al carrer se li va posar
el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge
psiquiatre que va impulsar la creació d’aquell centre, dotat llavors d’uns
serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A
partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant
Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir
tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret,
únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del
Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del
recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires
miraments i després d’un traumàtic desallotjament.
No sé si ho havia de dir en començar: el barri de Porta, per on correm tota
la cursa, pertany a Nou Barris. Potser més d’un es preguntarà perquè se li
diu així a un districte
que en lloc de nou en té catorze de barris. La raó té a veure amb qüestions
administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a
partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de
nouvinguts a Barcelona. És va aglutinar un conjunt de nou barriades
noves per formar un districte (abans, els nuclis -molt poc poblats perquè
la zona era bàsicament de conreu- estaven vinculats a Sant Andreu), i se li van
haver d’afegir unes altres més, que anaven sorgint.
Com sigui, el barri de Porta, com els altres tretze, és un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altre zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana.
Corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics com anirem passant, es
pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot
semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat
en cap de les barriades del districte (ho dic perquè aquest escrit no és una
guia turística per als guiris), on les lluites dels seus habitants per
aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat
una constant. Per posar un exemple, alguns dels carrers que hem trepitjat a la
cursa fins ara (Alella, Vèlia i Alloza) i els que trepitjarem tot seguit
(Alcúdia, Escultor Ordoñez, Maladeta i Avinguda Rio de Janeiro) fa només 35 anys estaven sense asfaltar i els
dies de pluja s’inundaven convertint el barri en un fangal.
Fet l’incís, que m’ha semblat obligat per situar-nos,
parlem del que estem fent aquest matí de diumenge. Girarem, com deia, poc abans
d’arribar al final del carrer del Dr. Pi
i Molist i a pocs metres també del Pla de Las
Madres de la Plaza de Mayo (un nom que vol recordar el moviment integrat
per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976) i el deixarem en arribar al d’Alcúdia, que ens el trobarem a pocs
metres del gir.
Avançarem per Alcúdia (al barri
de Porta on estem hi ha uns quants carrers que tenen, com aquest, el nom de
pobles de Mallorca) i passarem uns camps de petanca, a l’esquerra. Si hi ha
algú jugant, qui sap si envejarem la lleugeresa del seu esforç mentre nosaltres
suem la cansalada.
Desprès
d’uns 400 metres de pujadeta girarem a la dreta en trobar el carrer d’Eduard Tubau i el baixarem fins anar a
parar al cementiri de Sant Andreu (s’entén, a parar a la part de darrera de cementiri de
Sant Andreu) al carrer de l’Escultor Ordoñez (un tallista del segle XVI
que té unes quantes obres a la catedral), que l’enfilarem a la dreta.
Progressarem pel carrer de l’escultor tenint dues tapies a cada costat, la del Cementiri
a l’esquerra i la del Camp del C.
F. Damm a la dreta. La Damm és un club que té molt mèrit: pertany a la
fundació de l’empresa cervesera del mateix nom i des de fa més de 55 anys es
dedica exclusivament al futbol base. Forma i educa jugadors des dels 6 als 18
anys, i de la seva pedrera han sortit futbolistes de molt nivell que han
integrat equips de primera, com és el cas, per exemple, d’en Dani, Velamazan
i Cristobal, que van jugar amb el Barça fa uns anys, o en Sergio
Garcia i l’Alvaro de l’Espanyol.
Un partit d’infantils al camp de la Damm
I poc després, quan veurem a l’esquerra el començament de la plaça de Sóller, una de les més grans de Barcelona que també du el nom d’un municipi de Mallorca, harem fet el Km 3.
Km 3 al 4
Passarem l’emblemàtica plaça de Sóller, que fou
inaugurada fa trenta anys després d’haver estat un solar on s’hi feien
assemblees per articular demandes, i després d’un llarg procés de
reivindicacions del veïns per salvar l’espai de la especulació immobiliària -una
cosa que ha estat molt freqüent al barri- i agafarem el carrer de la Maladeta que honora el macis del
Pirineu per baixar-lo i anar a buscar el de Piferrer. El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra
F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant
Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i
escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars
antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal
que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan
Manuel Serrat fa anys.
Per Piferrer passarem a tocar el
pati de l’Escola Ciutat de Mallorca a
la nostra esquerra i, tot seguit, un espai que l'Associació de
Veïnes i Veïns del barri de Porta han conquerit fa poc per fer-hi un hort autogestionat. Quan estigui
acabat, hi podran cultivar plantes alimentàries,
medicinals i espècies autòctones i, a més a més, esperen que serveixi pel tractament
terapèutic de persones amb problemes de
discapacitat o psicològics. Un triomf i un encert haver-ho aconseguit, perquè
el lloc era un solar que estava predestinat a ser engolit per qualsevol
constructora.
Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un
modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que
ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia
del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres
del voltant. Reivindicada pels veïns -com sempre- , la van restaurar per convertir-la
en un centre cívic. Van conservar feliçment un rellotge de sol i una antiga
premsa de ví, i -si ens hi fixem ho veurem darrere la masia- una palmera que
passa per ser la més alta de Barcelona.
Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a
l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la
coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de
les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides durant la darrera meitat
del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de
Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la
ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat. L’Associació de
Veïns fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a
un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els
historiadors, la masia de Can Valent és un casalot del segle XVI, i fins
i tot se li atribueix un origen més antic. Diuen si formava part d’una torre de
defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per
construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta
del que és ara el barri- eren camps on el propietari era un pagès que
aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que
venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps,
l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi
habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant
Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori,
un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri –ja sabem que hi
tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar.
En front, i com a contrast, hi veurem una de les entrades
del modern centre comercial Heron City. I
una mica més enllà, a l’alçada de la meitat de la llargada del mur del Cementiri -un mur de considerable
alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió
d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la
palmarem- , poc abans de passar el gratacels que veiem tot venint, ens hem de
trobar l’indicador del Km 4
Km 4 al 5
Seguirem per l’avinguda
de Rio de Janeiro, que és la continuació de Piferrer,
vorejant el Cementiri de Sant Andreu a la nostra esquerra, sobtats que se li
digui de Sant Andreu i estigui aquí. La raó és que correspon a una època en la
que el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual
zona del barri, arribava fins a Collserola.
Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un
món. En aquest hi ha enterrats personatges il·lustres com l’escriptor Ignasi
Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa poc, hi havia un panteó
amb simbologia franquista construït per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat
fa un parell d’anys, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el
guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una,
grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats
del cementiri es trobaven sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que
era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada.
També hi ha una altra tomba amb les restes d’un
seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri
anomenen “el santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me
que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un
altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per escriure aquesta
fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està
permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors perquè el
nínxol està ple de flors malgrat que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas,
va morir fa gairebé cent anys.
Per Rio de Janeiro
, a la nostra dreta, passat el
cementiri, i veurem una caserna dels bombers i una mica més enllà un institut
que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per haver
creat un mètode per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la
façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que només dugui
la inicial del nom i no s’hagués posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat,
perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres.
Una mica més endavant abandonarem Rio de Janeiro per agafar el Passeig de Valldaura a la dreta en arribar a la Plaça Harry Walker. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi ha una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fes calor, que no en farà, ja sabem.
Una mica més endavant abandonarem Rio de Janeiro per agafar el Passeig de Valldaura a la dreta en arribar a la Plaça Harry Walker. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi ha una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fes calor, que no en farà, ja sabem.
Agafarem, deia el Passeig de Valldaura (el nom correspon a un antic monestir on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315) i en pocs moments arribarem al punt on hem començat la cursa. Enfilarem de nou el mateix carrer d’Andreu Nin per on hem sortit abans i, si volem fer 5 km girarem a l’esquerra pel carrer del poeta Roselló i Porcel per vorejar les instal·lacions on hi ha el complex esportiu i la pista d’atletisme del Parc de Can Dragó i acabar-los tot seguit. I si en fem 10 ens disposarem a fer una segona volta al circuit. En arribar de nou, desprès de 5 quilòmetres més (els mateixos que hem fet abans i allibero al lector la tabarra que suposaria la repetició del que hem anat veient) haurem arribat al Km 10 d’aquesta cursa pel barri de Porta. Feliços i contents, perquè, sigui quin sigui el temps en què acabem una o altra, serà la nostra millor marca de la cursa Eurofitness. No en debades haurà estat la primera edició.
------o------
