Km 0 a l’1
És emocionant, ja de
sortida, pensar que el recorregut que farem, té, a banda del
component lúdic que suposa córrer per Montjuïc, l’objectiu d’ajudar al projecte
solidari de la Marató de TV3.
La sortida la farem als Jardins
de Miramar de la Plaça de l’Armada,
un lloc esplèndid a 60 metres sobre el nivell del mar, on haurem escalfat una
mica abans, tot mirant, a la nostra dreta, la ciutat, la zona del port i el mar.
Val la pena fer-ho, només que sigui un moment, tot i que els que correm, quan
estem a punt de sortir en una cursa, no estem per orgues. Val la pena perquè,
no en debades, el nom dels jardins i la zona ens conviden a fer-ho, gairebé ens
ho imposen.
En els jardins hi destaquen
varies coses que també convé assaborir amb la mirada. Per un costat, l’imponent
Hotel Miramar a la nostra equerra, per
un altre els 40 bellaombres que hi ha en una doble filera, uns arbres d'aspecte
singularíssim i de formes extravagants,
i també tres escultures de dos famosos escultors: Fertilitat i Serenitat, de Josep
Clarà, i La Veremadora, de Pablo Gargallo. Realitzades totes elles
fa més de vuitanta anys, la darrera havia d’instal·lar-se a la Plaça Catalunya. De l’hotel cal dir que
inicialment era un petit restaurant de
l’Exposició de 1928 i durant una època fou la seu de la Televisió Espanyola a
Catalunya, en concret, la que va de 1959
a 1983, quan la tele era em blanc i negre,
els estudis de Miramar de TVE. Durant anys l’edifici va restar abandonat,
fins que en el 2006, totalment restaurat, es va inaugurar l’hotel de luxe actual.
Enfilarem l’Avinguda Miramar en
lleugera pujadeta fins trobar la Piscina Municipal de Montjuïc a la nostra
dreta. És una instal•lació molt antiga, de 1929, i durant molts anys va ser la
seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins
que va tenir piscina pròpia. Va ser totalment reformada per als Jocs Olímpics
del 92 i es va utilitzar, com també en els Campionats del Món de Natació del
2003 i del 2013, per als salts.
2003. I poc després de
la piscina, acabada la pujadeta, haurem arribat al Km 1
Un dels salts de palanca dels darrers Campionats del Món en la Piscina Municipal
Km 1 al 2
Avançarem per l’Avinguda Miramar i trobarem tot seguit, a la dreta també
del nostre camí, l’Escola del Bosc de
Montjuïc. Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre
aquest col·legi. Hi vaig anar quan era
petit, en tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com avui,
m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de
Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc
d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys
d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als
jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament es
feia per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va
fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a
l'escola i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director,
tremolaves). Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser
derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit. Aquesta
escola, que va ser inaugurada el 1914, inspirada en els moviments pedagògics
republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat,
una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per
exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al
mig del bosc.
Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la
guerra del 36
Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per
davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre
d’obres de Joan Miró, i una mica més endavant abandonarem l’avinguda per
baixar pel Passeig de Santa Madrona per
anar a trobar el Museu Etnològic a
la dreta, i girar a l’esquerra per l’avinguda
de Montanyans. Un vial que, potser perquè està on està, la gent la coneix com l’”Avinguda
dels Muntanyencs”. Però no, el nom és per honorar a una antiga família
catalana, un membre de la qual, Nicolau Montanyans, va ser
l’inquisidor de Mallorca el segle XVI.
Enfilarem l’avinguda passant per davant del Palau Nacional, el
monumental edifici del qual emergeixen 9 feixos de llum alguna nit
especial, que volen simbolitzar cadascuna de les lletres de “Barcelona”. Va ser
edificat per a l’Exposició Internacional de 1929 i n’era l’edifici principal.
Alberga el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb mostres de totes
les disciplines (pintura, escultura, dibuixos, gravats, fotografia...) de tots
els temps, i té una enorme sala que s’ha fet servir per a tot, des de l’elecció
de Miss Catalunya l’any 1935 fins a un torneig d’hoquei sobre patins en el
1954. Passat el Palau Nacional, i
una mica més enllà, l’avinguda fa un
gir a la dreta, a l’alçada del qual haurem fet el Km 2.
Km 2 al 3
Seguint l’avinguda Montanyans i fent una recta, passarem a tocar el Poble Espanyol a la dreta i les
instal•lacions de l’Hípica de la Foixarda a l’esquerra tot creuant
al final la Plaça d’Eusebi Millán,
just davant del pàrquing d’autocars que veurem a la dreta. La plaça du el nom d’un mossèn que fou l’introductor
del bàsquet a Espanya. Com anècdota, el primer partit es va jugar l’any 1922 en
el camp de futbol de l’Europa, amb les cistelles lligades a cada porteria,
entre uns alumnes de les Escoles Pies i els jugadors de futbol del club, que
van guanyar pel resultat de 8 a 2.
Al final de l’avinguda anirem a parar a la Plaça de Sant
Jordi, on hi ha la font de la deessa Ceres al mig, que tothom confon pel sant,
i girarem a l’esquerra per pujar per l’avinguda de l’Estadi. Tot seguit veurem
l’edifici de l'INEFC d'estil "noucentista" segons diuen (tot i
dissenyat el 1987) per Ricard Bofill, on es preparen els professors
d'educació física. Interessant, en passar, mirar de reüll encara que sigui, l'escultura
de Rosa Serra, "Tors Atlètic" que hi ha en front de la
façana i la copia de
les restes d'un monument ofert a Luci Minici Natalis, el primer
barceloní que va participar en uns Jocs Olímpics. Ho va fer a la
ciutat grega d'Olímpia en el segle I, després de guanyar una cursa de
quadrigues. No està gens malament per a inspirar-nos.
Reproducció dels vestigis (marques de les
potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga) del monument que
Luci Minici va oferir a Olímpia.
Poc després de l’edifici de l’INEFC haurem fet el Km 3.
Si tot pujant l’avinguda mirem a l'esquerra, veurem la part de dalt del Palau
Nacional. Una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí: ens servirà
per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb arquitectura que
ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere
del Vaticà, i les torres dels costats ho són de la Giralda de
Sevilla. Serà veritat?
Km 3 al 4
Seguint cap amunt, tot seguit trobarem les Piscines
Picornell a la nostra dreta. Una altra instal·lació esportiva de les moltes
que hi ha a Montjuïc, que varen ser inaugurades l’any 1979 i remodelades més
tard per als Jocs del 92. El seu nom és un tribut a Bernat Picornell, a
qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a
principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el
waterpolo, qui a falta de piscines, i com que els primers partits es jugaven al
mar, a la Barceloneta, el senyor Picornell els arbitrava des de
dalt d’una barca.
Una mica més enllà d’una enorme campana de bronze,
deixarem l’avinguda per uns moments i girarem a la dreta per entrar a una zona
arbrada, a tocar de l’Anella Olímpica, i
tornar a sortir per seguir amunt. La campana
s’anomena de la Pau, popularment dita La Mercè, i va
ser col•locada aquí amb motiu dels Jocs del 92, obsequi d'uns alemanys. És la campana
més pesada de Catalunya. No es posarà a tocar quan passem perquè només ho fa a
les dotze del migdia i a les set de la tarda. (Excepte quan es posava a tocar a qualsevol
hora fa uns anys -els veïns del Poble Sec se’n recorden molt bé- especialment a la matinada).
Avinguda amunt
albirarem l’Estadi passant pel costat de l'interessant Jardi d'Aclimatació. Diuen que és
un dels espais amb major interès botànic de Barcelona, amb una gran quantitat
de plantes i arbres únics. No ens hi entretindrem; no hi anirem ara, per més
bonic que sigui; ja ho farem en un altre moment. És un espai concebut fa més de
vuitanta anys per veure com s’adaptaven determinats arbres i plantes d’altres
indrets al nostre clima -un dels més exòtics l’arbre del safrà- , molt
agradable pel poc concorregut que resulta. A dintre del jardí hi ha el Memorial
Permanent del Sida, un lloc per al record i la reflexió inaugurat el 2003,
que va ser el primer que es va fer a Europa. Simbolitza a totes les persones
mortes per la malaltia i les que les l’han acompanyat. Consisteix en una
olivera, sota la qual unes lloses contenen un poema de Miquel Martí i Pol.
"Parlem de tu / Parlem de tu, però no pas amb pena / Senzillament, de
com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te de les
teves / coses parlem i també dels teus gustos / el que estimaves / del que
feies i deies i senties / de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc
esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a
poc a poc serà / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo
ni pensar-lo".
L’Estadi el tindrem cada vegada més a prop. Quan estiguem davant de la
magnífica Porta de Marató -que s'ha mantingut intacte a com era quan es
va construir el vell estadi l'any 1929- tindrem en front a la nostra esquerra,
unes curioses escultures: un conjunt en homenatge a Young–Cho Hwang,
guanyador de la marató dels Jocs del 92, que va ser regalat pel govern de Corea
a Barcelona. Que ningú s'esforci en traduir el rètol mentre correm; diu així "Catalunya,
país afavorit per l'art i la història. Barcelona, antiga i gloriosa ciutat.
Kyonggi-do estat de Corea, terra d'oriental tranquil•litat. La seva llum
brillant ens uneix, Ah! Que sigui perpètua aquesta càlida amistat". Es
probable que, en passar, hi veiem turistes orientals llegint-lo i fent-se un munt
de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no
els hi ho negarem- un heroi. Tot seguit passarem per davant de l'Estadi Lluís
Companys, haurem fet el Km 4
i contindrem l’emoció.
Conjunt escultòric en homenatge al guanyador de la marató dels Jocs del 92
Km 4 al 5
L’Estadi és una icona de Barcelona, i s’associa,
especialment, amb el Jocs Olímpics del 92. Però en les seves instal•lacions
s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha
estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant dotze anys; el
lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de
l’any 1955; o on es va celebrar un combat de boxa entre el basc Paulino
Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930
-"el match del segle"- que va aplegar 70.000 espectadors segons els
diaris de l'endemà.
Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella
època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim
d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una
curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs
Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia
encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de
l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica
menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Gairebé cinquanta
anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el
títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que
s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva
devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a
hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.
L’atleta Sebastià Junqueras portant l'àmfora
amb aigua del mar,
a mode de torxa olímpica, en la inauguració del Jocs del Mediterrani de 1955
El darrer element que veurem de l'Estadi és el Peveter
que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels
Jocs Olímpics del 92. Que ningú ho pensi quan passem per aquí, però permeteu-me
una malvolença: hi ha gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg
i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on
correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que
els organitzadors tenien un interruptor a punt per a que s’encengués la flama
en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!
Més endavant, a prop no obstant de l’Estadi, hi veurem el
Museu Olímpic a la nostra dreta,
un museu que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes
curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. Avançarem i trobarem
tot seguit, a la dreta també, l’estació del Funicular de Montjuïc, un
entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80
anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que
l’agafava molt sovint per anar al col·legi de davant, pot confirmar que
posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del
túnel és impagable
Mes enllà, a la nostra dreta, i davant
de la piscina que hem vist en començar la cursa, creuarem la plaça de Dante, que té una escultura del mateix poeta italià en una font
circular. Anys enrere, l’indret
servia d’accés al Parc d’Atraccions de
Montjuïc, una instal·lació de lleure inaugurada el
1966 on ja hi havia existit un altre parc d’atraccions, el
Maricel, en els anys trenta. El nou va tenir el seu moment
de màxima esplendor durant la dècada de
1980, amb més
de trenta atraccions (¿qui no
recorda el Pulpo, o la immensa roda de
la Noriavisión?)
i un amfiteatre a l'aire
lliure on cada estiu se celebraven concerts amb
els cantants i grups més famosos de l'època.
Enderrocat l’any 1998 després d’haver entrar en decadència, l’espai ara l’ocupa
el Jardí de Joan Brossa en honor d’un
poeta desaparegut, contemporani nostre, a qui li agradava ésser catalogat com
“agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que
quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants
més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, en veure una carta de
plats complicats i de noms inintel•ligibles, va demanar “Porti'm un ou ferrat”.
I en un no res, amb
suau baixada, passat el Km 5 arribarem
de nou als Jardins de Miramar, el
mateix lloc d’on hem sortit fa una estoneta, el mateix lloc on hi hem vist en
sortir l’Hotel Miramar (l'antiga seu dels estudis de televisió), els arbres de
formes extravagants i les tres escultures, qui sap si instal·lades aquí per victorejar-nos
en el moment de la nostra arribada.
Antics estudis de TVE.
-----o-----
Miquel Pucurull
