El dissabte 10 de maig -un dia no gaire freqüent, dissabte, per còrrer una cursa a Barcelona- es farà
Començarà al passatge de Llívia, per anar a trobar en un tres i no res el carrer de l’Oblit i agafar-lo girant a la dreta. El primer és de baixada i el segon de pujada. De fet, la cursa és gairebé sempre així: baixar i pujar o viceversa. Una cursa tobogan, vaja. Molt curta, però de les consagrades; el que avisa no és traidor. El carrer de la sortida li deu el nom al poble de la Baixa Cerdanya , i l'altre a una curiositat: quan van urbanitzar la zona es van oblidar de posar-li nom; els veïns li deien “carrer de l’Olvido”, és va oficialitzar, i “Oblit” s’ha quedat.
Abans de seguir, potser que diguem alguna cosa sobre el Guinardó. L’origen del nom és incert. Hi ha qui afirma que té a veure amb el fet que, temps enllà, la muntanya -sens dubte és una muntanyeta, com comprovaran el que corrin- estava farcida de "guinardes", que és com se’ls hi deia en català antic a les guineus. Una altra teoria és la de que en el segle XVI s’hi amagava un bandoler tipus Robin Hood, anomenat Pere Rocaguinarda, famós fins al punt que part del seu cognom va donar nom al barri.
El Guinardó va ser un lloc que, a les primeries dels segle XX, va ser habitat per famílies de classe mitjana de Barcelona, comerciants, menestrals i rendistes s’hi feien la casa i l’hortet. Fins hi tot alguns estiuejants. També, petites casetes, servien per allotjar amistançades (querides en deien) d'alguns senyors de Barcelona, que les mantenien d'aquesta manera en lloc segur. Molts barcelonins benestants hi van anar a viure aconsellats pel seu metge, que els recomanava els aires purs que si respirava. Passada la guerra, amb l’especulació de la terra, s’hi van construir habitatges a tot drap. Les torretes es van derruir per ser substituïdes per blocs de pisos, no gaire alts perquè els carrers són estrets, i el barri va canviar de fesomia. Si les torres van desaparèixer -encara en queda alguna, i la veurem tot corrent- les masies no cal dir-ho. En queden en peus molt poques, la més coneguda la del Mas Guinardó que està relativament a prop de per on es passa poc després de la sortida
Abandonem la llauna històrica i anem per feina.
En el moment de girar, deixant el passatge de Llívia per agafar el carrer de l’Oblit, hi ha el que fou el Mercat del Guinardó. Un antic mercat del barri, construït en els anys cinquanta en el mateix lloc que n’hi havia un a l’aire lliure, que estan remodelant de fa temps. S'hi estan fen obres al voltant de l’edifici, per fer-hi habitatges, un centre d’Atenció Primària, un casal per joves, una residència per a gent gran, una escola bressol i dues zones verdes...que falta hi fa tot plegat.
 |
| Convent i església dels Mínims. Primers anys del segle XX |
Si es mires a l'esquerra en el moment de fer el gir (que no es fa perquè prou feina es té en veure la pujadeta del carrer Oblit), es veuria en el mateix carrer però en sentit contrari del que agafarem, la Parròquia de Santa Isabel i Sant Joaquim, més coneguda per l’església dels Mínims. Uns frares, l’ordre dels quals va ser fundada per Sant Francesc de Paula anomenant-los “mínims”, és a dir “últims”, que hi viuen en un convent des de l’any 1901, quan l’indret era encara eminentment agrícola. I déu n’hi do els tràngols pels quals han passat. Primer hi tenien una petita capella; el 1908 van començar a edificar una església però va ser cremada l’any següent durant la Setmana Tràgica.
Carrer de l'Oblit amunt (a vegades, quan es corre per un carrer es diu "carrer tal amunt" sense que sigui una pujada; aquest ho és i de pronòstic reservat) es va a buscar el de la Vinya, nom de carrer que serveix per recordar que el Guinardó fou fa anys una zona on hi havien moltes vinyes. Al girar deixarem darrere nostre els Jardins de Federica Montseny (espai en honor de la primera dona ministra que hi va haver a Espanya), al cap de munt dels quals hi ha el Mas Guinardó que deiem abans.
Es diu que el bandoler Pere Rocaguinardal vivia en el Mas Guinardó. La llegenda diu que del casalot sortia un passadís secret que arribava fins a la Barcelona emmurallada, la qual cosa permetia a en Rocaguinarda escapolir-se quan era perseguit. Dic que és una llegenda perquè un servidor anava molt sovint al Mas Guinardó de jove (vaig viure al barri uns anys), i no hi vaig veure mai cap porta sospitosa. Potser, però, en el segle XVI hi era...Curiosament, però, això sí, sota de l’edifici hi havia un refugi per guarir els veïns durant la guerra. Ha estat descobert no fa gaire, al remodelar el local.
Carrer de l'Oblit amunt (a vegades, quan es corre per un carrer es diu "carrer tal amunt" sense que sigui una pujada; aquest ho és i de pronòstic reservat) es va a buscar el de la Vinya, nom de carrer que serveix per recordar que el Guinardó fou fa anys una zona on hi havien moltes vinyes. Al girar deixarem darrere nostre els Jardins de Federica Montseny (espai en honor de la primera dona ministra que hi va haver a Espanya), al cap de munt dels quals hi ha el Mas Guinardó que deiem abans.
 |
| El Mas Guinardó. Anys setanta |
El que és segur és que el tal Pere Rocaguinarda va ser famós. Fins al punt que a Barcelona hi té un carrer en el seu honor: el de Perot lo lladre, al barri gòtic. I el que també és segur és que el Guinardó era una zona rural - d’aquí que hi haguessin un munt de masies- , que formava part del que en deien la Muntanya Pelada
Al Mas Guinardó, segons diuen, a més a més del malfactor Pere Rocaguinarda, s’hi va allotjar Cervantes (en un capítol del Quixot mecion a Perot lo lladre), i també Joan d’Austria, el fill bastard de Carles V, on hi va rebre els consellers de Barcelona l’any 1652. Amb èpoques millors i pitjors (durant els anys setanta del segle passat hi tenia la seu i el camp de joc el PEM, un club de bàsquet avui desaparegut, on hi va jugar anys abans el sotasignant), el Mas Guinardó ha estat sempre un referent al barri. Ara, feliçment remodelat, és un centre cívic que acull un munt d’entitats.
Amb quatre passes del carrer de la Vinya s'arribarà al de la Renaixença (que recorda l'època del segle XIX en la qual es va recuperar la llengua i la cultura catalana arrabassada cent anys abans), i amb quatre passes més al de Villar girant a l'esquerra. El nom del carrer és en honor de l'arquitecte que va urbanitzar la zona, Francesc de Paula Villar, de qui és poc coneguda l'anècdota següent: ell va ser qui va fer el projecte inicial de la Sagrada Família per encàrrec d'una associació de devots de Sant Josep. Un any després de començada l'obra va renunciar a seguir per discrepàncies amb els que li havien demanat construir-la. Gaudi se'n va fer càrrec llavors, respectant el treball que ja estava iniciat, que era la cripta.
S'abandonarà el carrer de Villar per enllaçar amb el de Xiprer, i tot baixant-lo s'anirà veient al final del carrer un xiprer, precisament. Pertany a la Torre Garcini, una de les poques masies que es conserven al barri. Té més de 200 anys, però malgrat el seu valor pot ser derruïda per convertir-se en un bloc de pisos. La torre està documentada l’any 1796 i llavors s’anomenava de la Concepció. Era una masia al voltant de la qual s’estenien camps de blat i vinyes, que es van conservar fins a les primeries del segle passat, i altres masies, una de les quals tenia el curiós nom de “Can Amagapessetes”. Un dels darrers propietaris va ser l’erudit Ramon d’Alòs-Moner, especialista en la cultura italiana, posseïdor de 25.000 volums de literatura d’aquell país, que els seus hereus han volgut preservar donant-los a una biblioteca. Els guinardoquencs fan el que poden reivindicant de fa temps la seva conservació, però la casa és ara propietat d'una coneguda constructora, que no es caracteritza pas per salvaguardar l'arquitectura bicentenària. Veurem com s'acaba tot.
Passada la torre s'agafarà la part de baix del passatge de Llivia i se'n farà uns metres per arribar al carrer de Teodor Llorente, un poeta valencià que fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, i president. I per aquest carrer anara buscar el de la Garrotxa, que a banda de recordar la comarca catalana era l'antic camí que conduia a Horta.
Garrotxa amunt (extranyament, és potser el carrer més pla de la cursa) es travessa el carrer del'Oblit, a la cantonada del qual hi ha el Restaurant Rio Dragon, un local regentat per un mag, de nom Gang, que mentre et menges les especialitats de la casa fa actuacions en directe (cartes que apareixen i desapareixen em qualsevol lloc), explica acudits i fa figures amb globus. Totes les parets estan decorades amb fotografies de personatges que han passat pel restaurant, entre d’altres des de Xavier Cugat fins al Loquillo. L’amo, Gang Li Yu, no nomes és mag, també és expert en judo.
 |
| Torre Garcini |
Passada la torre s'agafarà la part de baix del passatge de Llivia i se'n farà uns metres per arribar al carrer de Teodor Llorente, un poeta valencià que fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona, i president. I per aquest carrer anara buscar el de la Garrotxa, que a banda de recordar la comarca catalana era l'antic camí que conduia a Horta.
 |
| El mag Gang Li Yu del carrer de l'Oblit |
Pel carrer de
-He morts dos porcs han estat venuts pel cim de Can Vintró
-He pagat a Can Cortada la vinya
-He pagat totes les feines relatives als ports de Ca la Gallarda.
-He comprat patates de Can Torre Roja
-He fet 4 plantades d'esbergínies, pebrots i tomàquets de les de Can Sellés
-Han garrinat les truges de Can Viudet. És la primera garrinada
-Taulat d'esbergínies a Can Llavallol
-Deixo la maça i tres tascons a Can Garcini
-He portat la verra petita a Josep Berru de Can Viudet
-Deixo carro a ca la Quima
-He portat la verra a cobrir el porc d'en Josep de Can Carabassa
-He portat la verra a cobrir a Can Gallina
Passada la plaça s'avançarà pel carrer de la Garrotxa per seguir per la Rambla Muntanya fins el d'Anna Maria Martinez per anar a buscar el el carrer de l’Art, per enfilar-lo amunt i anar a trobar el passatge de Llivia de nou i l'arribada.
Un apunt: Per Rambla Muntanya es creuarà el de Torre dels Pardals. El nom d'aquest carrer serveix per recordar que hi va haver un edifici magnífic, un dels millors del Guinardó. Va ser construït el 1917 i feia cantonada amb l'Avinguda de la Verge de Montserrat, a pocs metres d'on passarem. M'hi refereixo perquè és un exponent del que dèiem abans: l'especulació i la febre constructora la va derruir l'any 1963. Malgrat el seu indubtable valor, la Torre dels Pardals va anar a parar a terra i en el seu lloc s'hi va fer un bloc de pisos. Només en queda, com a record, el nom del carrer on estava.
Amb nostàlgia, el poeta Magí Valls i Martí deia:
 |
| La Torre dels Pardals. Any 1919 |
Amb nostàlgia, el poeta Magí Valls i Martí deia:
"Adéu Torre dels Pardals,
-repòs que fores de casa-
amb aquell posat tan dolç
de pagesa i ciutadana!/
Un altre apunt: el carrer d'Anna Maria Martinez Sagi que s'agafarà després de la Rambla Muntanya està dedicat a una dona nascuda a les primeries del segle passat, que va ser una destacada esportista.
 |
| Anna Maria Martinez Sagi a l'estadi de Montjuïc |
És curiós, perquè Barcelona té molts pocs carrers que honoren a esportistes i aquest del Guinardó n'ès un. Va practicar el tennis, l'esqui i l'atletisme. Especialitzada en el llançament de javelina, va quedar campiona de Catalunya tres vegades seguides en els anys trenta. Compromesa políticament, va col·laborar en l'organització de la frustrada Olimpíada Popular de 1936 que s'havia de celebrar a Barcelona com a rebuig dels Jocs de Berlin que lloaven el nazisme i no es va poder fer perquè va esclatar la guerra un dia abans de la inauguració. També va ser directiva del Barça, la primera que ho va ser, i al mateix temps, destacava com a escriptora de poemes. Exiliada a França, va tornar després de la mort de Franco, i va morir l'any 2000.
El carrer de l’Art que s'agafa després del de l'Anna Maria Martinez Sagi té un nom molt bonic (dedicat a les Belles Arts) però puja com una mala cosa. Ja m’ho sabreu dir. És qüestió de prendre-s’ho amb una mica de calma. A dalt de tot del carrer de l’Art, abans de girar per la Ronda del Guinardó s'hi veu alguna petita torreta. Una d’elles té un rellotge de sol amb una inscripció en català. És curiós perquè du la data de 1946, un any en el qual estava prohibit que el català figurés en cap rètol de la ciutat. Els amos van ser molt agosarats.
Al fer el gir per la Ronda s'enllaçarà amb el passatge de Llívia de nou per anar a parar al punt de sortida. I s'haurà acabat, ja ho dèiem, una de les curses més curtes de quantes es fan a Barcelona. Després de la del Km de Les Corts, la que més. En qualsevol cas, i pel que ens ocupa en aquest moment, és bo que així sigui: la poca distància de la prova allibera als (possibles) lectors de la tabarra d’una “Fisonomia” llarga.
Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa:
Web oficial de la cursa:
