L’anàlisi del resultats de les quatre curses de 10k més importants de Catalunya l’any 2015 respecte dels de cinc anys enrere, els de 2010, ofereixen conclusions pel que fa a la participació de les dones, que crec que són interessants.
Per exemple:
Excepte la de la Mercè, que la fan un 11% més, les altres perden participants. La de Bombers un 1% en total; la de Nassos un 11% i la Jean Bouin Open un 9%.
La caiguda de participants és produeix en els homes mentre puja espectacularment el de les dones : el resultat més significatiu el de la de Nassos, on la corren un 24% menys d’homes i un 63% més de dones .
La proporció de homes/dones fa que augmenti molt el percentatge de dones. El 38% en la de Bombers és un ràtio que podríem dir “europeu”.
Tot plegat ve a corroborar que la incorporació de la dona al món del córrer està constituint un fenomen social de primer ordre. Si no fos per això, la caiguda de participants a les curses, que està essent una constant en els darrers dos anys degut a la enorme oferta que hi ha, hauria estat dramàtica.
Miquel Pucurull
29/01/2016
29.1.16
Augment espectacular de corredores en 5 anys
21.1.16
Piulades meves sobre la marató
En els últims quatre anys he publicat algunes piulades al Twitter i al Facebook sobre la marató. Espero que agradin als bojos del córrer com jo.
• Mai ens hauria de faltar un somni, un projecte que fer, algú a qui estimar i una marató per córrer.
• En la majoria d'esports uns guanyen i altres perden. A la marató no. Del primer a l'últim, tots són guanyadors.
• A la marató corre sol, creu-me. Enganxa't amb algú després de veure que va al teu ritme, però passats uns quants kms. A la sortida ni pensar-ho.
• A la marató es corren 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb l'ànima, i 195 metres amb els ulls plens de llàgrimes.
• A la marató n'hi ha un que arriba el primer. Però tots els que l’acaben tenen el mateix dret a plorar d'emoció que ell.
• A la marató, la diferència entre el primer i l'últim és que aquest és el guanyador que va més a poc a poc.
• Abans d'una marató ens desitgem sort. Error. No és qüestió de sort sinó de tenacitat; no de sort sinó de constància, no de sort sinó de sacrifici.
• Acabar una marató és dur. No poder acabar-la, molt més.
• Ahir em van oferir seient al metro. No podien saber que demà faré una mitja i d’aquí un mes una marató.
• Ahir va morir un corredor a la marató de Londres. Condols. Però no s'ha de crear alarma. Se sap que mor un maratonià per cada 259.000.
• La marató té coses estranyes. Després del Km 30 penses que vas al teu ritme, i quan mires el crono veus que ... millor no t'ho explico.
• Als bojos que correm maratons, la gent ens pregunta sovint per què ho fem. No ho sabem. L'única cosa que sabem és que hem de córrer maratons.
• A la cursa d'El Corte Inglés encaixa. Però les disfresses en una marató em sobren. També els cotxets amb nens a dintre. Ho sento.
• Apuntar-se a una marató mereix un excel·lent. Acabar-la, matrícula.
• Avui és un d'aquells dies que no fa vergonya demanar vaselina a la farmàcia. "És per a la marató de demà, sap ..."
• Mentre vegis l'ambulància darrere teu en una marató no et preocupis. El fotut és anar dintre.
• No corris una cursa escoltant música. Si és de 10 Km comets un pecat venial; si és una mitja marató, capital; en una marató, mortal.
• No facis cas als que et diuen en una marató que "ja arribes". Són bona gent que gairebé sempre se situen al km 24.
• Si estàs patint molt en una marató, abandona. No vulguis acabar com sigui per poder dir-ho a les xarxes socials al dia següent.
• El córrer una marató pren una gran dimensió quan és un repte solidari per ajudar els altres.
• Entrena tot el que vulguis. Però no ens donis la tabarra dient-nos a la xarxa els kms que has fet avui per entrenar la marató perquè ens importa un rave.
• Córrer una marató és una de les millors coses que es poden fer a l'any (a la vida si és la primera).
• Creix l'afició per córrer ultres de llarga distància. Però, no cal dir que la marató és la mare de totes les carreres.
• Descriure-li a algú la felicitat que té en acabar una marató és tan difícil com descriure-li els colors de l'Arc de Sant Martí a un cec.
• Desitjar a algú el clàssic "Sort!" en una marató no ho faig mai perquè em sembla reduir-la a un joc d'atzar i no ho és. Li dic "Gaudeix!".
• Diuen que per ser feliç, tota persona ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Caldria afegir "i córrer una marató".
• Dues coses que ajuden a entrenar la marató: apuntar-se aviat i dir als amics que la vols fer.
• El gran dilema: fer 4 km el dia abans d’una marató per estirar les cames i preguntar-se com punyeta en podràs córrer 42 l’endemà.
• Els kms 32 al 37 són els pitjors d'una marató. No és que els 5 que queden no siguin de malèvols, però la proximitat de la meta et donarà ales.
• Els puritans diuen que si camines a la marató no pots dir que l'has fet. Que diguin el que vulguin! Sembla ser que Filípides també va caminar una mica.
• Els que correm la marató en el doble de temps (o més) que els primers, tenim un avantatge: gaudim el doble (o més) que ells del plaer de córrer-la.
• Els que debuten a la marató no haurien de preocupar-se del crono. Sigui quin sigui el temps que facin, serà la seva millor marca personal.
• A l'acabar una marató, els homes i dones anònims es converteixen en herois i heroïnes.
• En córrer una marató se'ns arruga la pell, potser. Però a canvi, se'ns desarruga l'ànima.
• En una marató actual l'objectiu majoritari és baixar de 4h; de 3h30 és excepcional, de 3h un somni, i de 2h30 un miracle.
• En una marató coneixes els teus límits i les teves debilitats. I sense que te n'adonis, et serveix per a la vida diària.
• En una marató tothom rep una medalla. La del noi que vaig veure ahir corrent en crosses hauria de ser d'or i brillants.
• En veure l'arribada d'alguns corredors en una marató hi ha qui els té llàstima. Està en un error; els ha d'envejar.
• Entrena't i corre la teva 1ª marató. No arribaràs el primer, però en acabar-la tindràs la mateixa emoció que ell.
• Eufòric per la marató d'ahir, penso que quan "la dama de la dalla" em vingui a buscar, em trobarà amb les sabatilles posades.
• He acabat la meva marató número 45. M'han abraçat. He abraçat. He plorat. He patit. He gaudit. L'any que ve hi torno.
• He passat de fer maratons en poc més de 3 hores, a fregar les 6. Però aquesta cursa no entén de rellotges. Només de sentiments i emocions.
• Inscriure’s a última hora en una marató és un error. Convé fer-ho aviat perquè et motiva per a l'entrenament, que és dur i llarg.
• L'home (com el corredor de marató), ha d'estar convençut que "podrà arribar"; si dubta està perdut.
• La marató és un acte social. No cometis el pecat mortal de córrer amb cascos per escoltar la ràdio. No t'aïllis.
• La diferència entre el que guanya una marató i tots els altres és que el primer travessa una cinta. L'èxtasi, l'emoció, l'alegria, són idèntiques.
• La marató és molt bonica; el fotut és entrenar-la. Confesso que avui m'ha suposat una tortura córrer una hora.
• La marató no seria res si no fos que per entrenar-la s'han de fer molts kms. I hi ha dies que costa molt.
• La marató, com la vida, et farà patir molt. Però també, com la vida, et farà gaudir immensament.
• La vida és molt curta per no tractar, almenys, de córrer una marató.
• Les dones pateixen menys que els homes els estralls de la marató. La majoria de maratonianes no saben el què és "el Mur".
• A la marató rememoren que un grec va morir després de córrer 42 km. En alguna he pensat que hagués pogut morir-se abans. Als 30, per exemple.
• M'estremeixo quan veig plans d'entrenament de marató que diuen que n'hi ha prou amb córrer 2 o 3 dies a la setmana i fer un total de 25 km.
• No conec ningú que, després de córrer la seva 1a marató no li hagi canviat la vida.
• Per córrer una marató no s'ha de fer únicament un pla i entrenar-la. També s'ha de somiar amb ella.
• Per entrenar una marató no hi ha millor pla que el de la Triple K: Kilòmetres, Kilòmetres i Kilòmetres.
• Per trobar-se bé n'hi ha prou amb córrer una estona cada dia. Per entrar al paradís cal acabar una marató.
• Sens dubte, les carreres són plurals: la marató de diumenge la correran el campió olímpic de marató, el recordman mundial de marató ... i un servidor!
Qui és "el guapo" que, si ha de córrer la marató demà diumenge, no té ja papallones a l'estómac avui dissabte?
• S'ha d'haver oblidat el sofriment d'una marató abans de posar-se el dorsal per córrer-ne una altra.
• Si un decideix córrer una marató, el millor que pot fer és inscriure’s aviat. L'ajudarà a automotivar-se en l'entrenament.
• Si la teva parella també corre, t’entendrà millor. No et dirà "Estàs boig" quan surtis a córrer a les 6 del matí per entrenar la marató.
• Qui corre una marató no només l’entrena durant 3 mesos. També la somia 90 nits seguides.
• Regla d'or del corredor popular: "No et posis un dorsal fins passat 10 dies d'una cursa de 10k; 21 d'una mitja i 42 d'una marató".
• Si a "l’altre món" no es corren maratons, l’eternitat serà molt avorrida.
• Si encara no t'has atrevit a córrer una marató no has pogut gaudir de la joia infinita que proporciona acabar-la.
• Si et diuen que el món s'acabarà d'aquí a un any, entrena't i corre una marató, creu-me.
• Si tens l'objectiu de córrer una marató i el pla que has fet és massa dur, canvia el pla. Però no abandonis l'objectiu.
• T'has convertit ja en corredor quan et sap greu que alguns li diguin "marató" a la cursa d'El Corte Inglés.
• Encara que hi ha moments en què ho sembla, un marató no és un drama sinó una recompensa.
• Una marató sense sacrifici, sense resolució ni ànim no existeix. I per això, quan l'acabes et sents un el·legit.
• Una marató sorgeix d'un somni. Entrena’t molts kms perquè no es converteixi en un malson.
• Vaig córrer la 1ra marató fa 35 anys. Fet pols, però fascinat. I em va canviar la vida.
• Voler córrer la 1ª marató és una de les millors decisions que es prenen a la vida. (Sinó la millor).
Miquel Pucurull
21/01/2016
• Mai ens hauria de faltar un somni, un projecte que fer, algú a qui estimar i una marató per córrer.
• En la majoria d'esports uns guanyen i altres perden. A la marató no. Del primer a l'últim, tots són guanyadors.
• A la marató corre sol, creu-me. Enganxa't amb algú després de veure que va al teu ritme, però passats uns quants kms. A la sortida ni pensar-ho.
• A la marató es corren 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb l'ànima, i 195 metres amb els ulls plens de llàgrimes.
• A la marató n'hi ha un que arriba el primer. Però tots els que l’acaben tenen el mateix dret a plorar d'emoció que ell.
• A la marató, la diferència entre el primer i l'últim és que aquest és el guanyador que va més a poc a poc.
• Abans d'una marató ens desitgem sort. Error. No és qüestió de sort sinó de tenacitat; no de sort sinó de constància, no de sort sinó de sacrifici.
• Acabar una marató és dur. No poder acabar-la, molt més.
• Ahir em van oferir seient al metro. No podien saber que demà faré una mitja i d’aquí un mes una marató.
• Ahir va morir un corredor a la marató de Londres. Condols. Però no s'ha de crear alarma. Se sap que mor un maratonià per cada 259.000.
• La marató té coses estranyes. Després del Km 30 penses que vas al teu ritme, i quan mires el crono veus que ... millor no t'ho explico.
• Als bojos que correm maratons, la gent ens pregunta sovint per què ho fem. No ho sabem. L'única cosa que sabem és que hem de córrer maratons.
• A la cursa d'El Corte Inglés encaixa. Però les disfresses en una marató em sobren. També els cotxets amb nens a dintre. Ho sento.
• Apuntar-se a una marató mereix un excel·lent. Acabar-la, matrícula.
• Avui és un d'aquells dies que no fa vergonya demanar vaselina a la farmàcia. "És per a la marató de demà, sap ..."
• Mentre vegis l'ambulància darrere teu en una marató no et preocupis. El fotut és anar dintre.
• No corris una cursa escoltant música. Si és de 10 Km comets un pecat venial; si és una mitja marató, capital; en una marató, mortal.
• No facis cas als que et diuen en una marató que "ja arribes". Són bona gent que gairebé sempre se situen al km 24.
• Si estàs patint molt en una marató, abandona. No vulguis acabar com sigui per poder dir-ho a les xarxes socials al dia següent.
• El córrer una marató pren una gran dimensió quan és un repte solidari per ajudar els altres.
• Entrena tot el que vulguis. Però no ens donis la tabarra dient-nos a la xarxa els kms que has fet avui per entrenar la marató perquè ens importa un rave.
• Córrer una marató és una de les millors coses que es poden fer a l'any (a la vida si és la primera).
• Creix l'afició per córrer ultres de llarga distància. Però, no cal dir que la marató és la mare de totes les carreres.
• Descriure-li a algú la felicitat que té en acabar una marató és tan difícil com descriure-li els colors de l'Arc de Sant Martí a un cec.
• Desitjar a algú el clàssic "Sort!" en una marató no ho faig mai perquè em sembla reduir-la a un joc d'atzar i no ho és. Li dic "Gaudeix!".
• Diuen que per ser feliç, tota persona ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Caldria afegir "i córrer una marató".
• Dues coses que ajuden a entrenar la marató: apuntar-se aviat i dir als amics que la vols fer.
• El gran dilema: fer 4 km el dia abans d’una marató per estirar les cames i preguntar-se com punyeta en podràs córrer 42 l’endemà.
• Els kms 32 al 37 són els pitjors d'una marató. No és que els 5 que queden no siguin de malèvols, però la proximitat de la meta et donarà ales.
• Els puritans diuen que si camines a la marató no pots dir que l'has fet. Que diguin el que vulguin! Sembla ser que Filípides també va caminar una mica.
• Els que correm la marató en el doble de temps (o més) que els primers, tenim un avantatge: gaudim el doble (o més) que ells del plaer de córrer-la.
• Els que debuten a la marató no haurien de preocupar-se del crono. Sigui quin sigui el temps que facin, serà la seva millor marca personal.
• A l'acabar una marató, els homes i dones anònims es converteixen en herois i heroïnes.
• En córrer una marató se'ns arruga la pell, potser. Però a canvi, se'ns desarruga l'ànima.
• En una marató actual l'objectiu majoritari és baixar de 4h; de 3h30 és excepcional, de 3h un somni, i de 2h30 un miracle.
• En una marató coneixes els teus límits i les teves debilitats. I sense que te n'adonis, et serveix per a la vida diària.
• En una marató tothom rep una medalla. La del noi que vaig veure ahir corrent en crosses hauria de ser d'or i brillants.
• En veure l'arribada d'alguns corredors en una marató hi ha qui els té llàstima. Està en un error; els ha d'envejar.
• Entrena't i corre la teva 1ª marató. No arribaràs el primer, però en acabar-la tindràs la mateixa emoció que ell.
• Eufòric per la marató d'ahir, penso que quan "la dama de la dalla" em vingui a buscar, em trobarà amb les sabatilles posades.
• He acabat la meva marató número 45. M'han abraçat. He abraçat. He plorat. He patit. He gaudit. L'any que ve hi torno.
• He passat de fer maratons en poc més de 3 hores, a fregar les 6. Però aquesta cursa no entén de rellotges. Només de sentiments i emocions.
• Inscriure’s a última hora en una marató és un error. Convé fer-ho aviat perquè et motiva per a l'entrenament, que és dur i llarg.
• L'home (com el corredor de marató), ha d'estar convençut que "podrà arribar"; si dubta està perdut.
• La marató és un acte social. No cometis el pecat mortal de córrer amb cascos per escoltar la ràdio. No t'aïllis.
• La diferència entre el que guanya una marató i tots els altres és que el primer travessa una cinta. L'èxtasi, l'emoció, l'alegria, són idèntiques.
• La marató és molt bonica; el fotut és entrenar-la. Confesso que avui m'ha suposat una tortura córrer una hora.
• La marató no seria res si no fos que per entrenar-la s'han de fer molts kms. I hi ha dies que costa molt.
• La marató, com la vida, et farà patir molt. Però també, com la vida, et farà gaudir immensament.
• La vida és molt curta per no tractar, almenys, de córrer una marató.
• Les dones pateixen menys que els homes els estralls de la marató. La majoria de maratonianes no saben el què és "el Mur".
• A la marató rememoren que un grec va morir després de córrer 42 km. En alguna he pensat que hagués pogut morir-se abans. Als 30, per exemple.
• M'estremeixo quan veig plans d'entrenament de marató que diuen que n'hi ha prou amb córrer 2 o 3 dies a la setmana i fer un total de 25 km.
• No conec ningú que, després de córrer la seva 1a marató no li hagi canviat la vida.
• Per córrer una marató no s'ha de fer únicament un pla i entrenar-la. També s'ha de somiar amb ella.
• Per entrenar una marató no hi ha millor pla que el de la Triple K: Kilòmetres, Kilòmetres i Kilòmetres.
• Per trobar-se bé n'hi ha prou amb córrer una estona cada dia. Per entrar al paradís cal acabar una marató.
• Sens dubte, les carreres són plurals: la marató de diumenge la correran el campió olímpic de marató, el recordman mundial de marató ... i un servidor!
Qui és "el guapo" que, si ha de córrer la marató demà diumenge, no té ja papallones a l'estómac avui dissabte?
• S'ha d'haver oblidat el sofriment d'una marató abans de posar-se el dorsal per córrer-ne una altra.
• Si un decideix córrer una marató, el millor que pot fer és inscriure’s aviat. L'ajudarà a automotivar-se en l'entrenament.
• Si la teva parella també corre, t’entendrà millor. No et dirà "Estàs boig" quan surtis a córrer a les 6 del matí per entrenar la marató.
• Qui corre una marató no només l’entrena durant 3 mesos. També la somia 90 nits seguides.
• Regla d'or del corredor popular: "No et posis un dorsal fins passat 10 dies d'una cursa de 10k; 21 d'una mitja i 42 d'una marató".
• Si a "l’altre món" no es corren maratons, l’eternitat serà molt avorrida.
• Si encara no t'has atrevit a córrer una marató no has pogut gaudir de la joia infinita que proporciona acabar-la.
• Si et diuen que el món s'acabarà d'aquí a un any, entrena't i corre una marató, creu-me.
• Si tens l'objectiu de córrer una marató i el pla que has fet és massa dur, canvia el pla. Però no abandonis l'objectiu.
• T'has convertit ja en corredor quan et sap greu que alguns li diguin "marató" a la cursa d'El Corte Inglés.
• Encara que hi ha moments en què ho sembla, un marató no és un drama sinó una recompensa.
• Una marató sense sacrifici, sense resolució ni ànim no existeix. I per això, quan l'acabes et sents un el·legit.
• Una marató sorgeix d'un somni. Entrena’t molts kms perquè no es converteixi en un malson.
• Vaig córrer la 1ra marató fa 35 anys. Fet pols, però fascinat. I em va canviar la vida.
• Voler córrer la 1ª marató és una de les millors decisions que es prenen a la vida. (Sinó la millor).
Miquel Pucurull
21/01/2016
19.12.15
Dopatge a les curses populars?
A la carrera del Papá Noel de Madrid del passat dissabte, una cursa popular i lúdica a més no poder (tothom va disfressat de Pare Noel) va entrar guanyador un corredor que estava sancionat per dopatge.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/esports/pare-noel-dopat-carrera-madrid-4761695
Es dóna la circumstància que l'atleta en qüestió, Álvaro Lozano, va guanyar el 29 de novembre la mitja marató de Córdoba en 1h06'10. Dies després, l’organitzador el va desqualificar en conèixer l'informe tècnic de la Federació Andalusa d'Atletisme on es notificava que estava suspès per dos anys a causa de "la possessió de substàncies prohibides sense autorització, o una quantitat més gran de l'autoritzada".
Fa temps que es diu que a les curses populars també hi ha dopatge. Jo crec que no. El que passa és que, per guanyar diners, els atletes professionals o pseudoprofessionals també participen en aquest tipus de curses, i alguns es dopen, com ha estat el cas. Però cal distingir, els corredors populars i anònims no ho crec, en absolut. És de bojos només pensar-ho.
Miquel Pucurull
18/12/2015
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/esports/pare-noel-dopat-carrera-madrid-4761695
Es dóna la circumstància que l'atleta en qüestió, Álvaro Lozano, va guanyar el 29 de novembre la mitja marató de Córdoba en 1h06'10. Dies després, l’organitzador el va desqualificar en conèixer l'informe tècnic de la Federació Andalusa d'Atletisme on es notificava que estava suspès per dos anys a causa de "la possessió de substàncies prohibides sense autorització, o una quantitat més gran de l'autoritzada".
Fa temps que es diu que a les curses populars també hi ha dopatge. Jo crec que no. El que passa és que, per guanyar diners, els atletes professionals o pseudoprofessionals també participen en aquest tipus de curses, i alguns es dopen, com ha estat el cas. Però cal distingir, els corredors populars i anònims no ho crec, en absolut. És de bojos només pensar-ho.
Miquel Pucurull
18/12/2015
9.11.15
Mort a Behobia
Per penjar-lo al meu blog, m'he permès traduir l'article que ha escrit la periodista basca Begoña Beristain sobre la luctuosa cursa Behobia-Sant Sebastià d'ahir, 8 de novembre, on ella hi va córrer.

"Acabo de córrer la Behobia. Vagi per davant que escric aquest post amb el màxim respecte cap a l'home que ha mort després de patir una aturada cardiorespiratòria acabat d'arribar a meta. Desconec el seu estat físic, si havia entrenat o no, si era corredor habitual o corria de tant en tant, si s'havia fet alguna prova d'esforç abans de la cursa o no, etc, etc, etc. Per tot això dic que respecte infinit cap a ell i la seva família en escriure aquestes línies perquè el seu cas em porta a pensar en les coses que veig i sento a les curses. De cap manera dic que ell respongui al perfil de corredor/ra del qual vaig a parlar. El cas és que l'infortuni es va topar amb i va morir després de creuar la línia d'arribada en una jornada dura per córrer i més una carrera com la Behobia-San Sebastian.
S'ha popularitzat molt la Behobia, tothom la vol córrer perquè sap que enlloc et sentiràs tan atleta com allà. Milers i milers de persones animant-te pel teu nom, aplaudint, empenyent amb els seus ànims. Et fan sentir-te com si fossis Martín Fiz el dia que va aconseguir ser campió del món de marató. El públic es preocupa de tu fins al punt de sortir a les portes de les seves cases amb mànegues d'aigua per refrescar-te en dies com el d'avui. He dit moltes vegades que no hi ha públic com el guipuscoà, i després del viscut em reafirmo. Ni un metre sense animadors al llarg de 20 quilòmetres. Animadors actius, que aplaudeixen, animen, encoratgen, reforcen i motiven.
Però no ens enganyem. Per molt que et diguin "a la Behobia arribes a la meta sense voler, el públic et porta", no és cert. El que et porta a la difícil meta en arribar a Donosti són les teves cames, el teu cor, el teu cap i el teu entrenament. No serveix de res tenir a milers de persones cridant el teu nom si el teu cos no està preparat per assumir aquest repte. El dolent és que de tant sentir-ho hi ha molta gent que ha arribat a creure-s'ho, que ha pensat "bé, vaig més o menys preparat, no he entrenat molt però l'ànim de la gent em farà arribar".
Va ser un dia dur per córrer. Jo vaig entrar a la meta cap a les 12 del mig dia, quan el termòmetre marcava ja 27 graus. És un infern córrer així, i a la menor senyal que emeti el teu cos que no va bé has de parar. No val el punt d'honor de voler acabar si vols arribar al final en bones condicions i no pagar un preu. Al llarg del recorregut vam veure desenes d'ambulàncies atenent corredors i a molts que van decidir acabar el recorregut caminant. La calor va fer estralls i no només per lipotímies i coses així sinó també per problemes estomacals. A altes temperatures la deshidratació és més ràpida, beus més i el teu estómac no sempre ho tolera bé. Els banys van estar molt ocupats durant tot el recorregut. Hi va haver fins i tot qui no va poder arribar al bany.
Enhorabona als que van parar o van abandonar perquè van donar una mostra de responsabilitat i de saber córrer. No tothom ho va fer. Al meu costat corria l'últim quilòmetre un noi que se sentia malament. Dic corria per dir alguna cosa, perquè la veritat és que trontollava més bé i avançava amb prou feines. Estava pàl·lid. Un parell de voluntaris de la Creu Roja es van col·locar al seu costat i li van dir que parés, que anava malament. Ell entestat a que no, que quedava un quilòmetre i que arribava. Li van insistir diverses vegades però no es va retirar. No sé què va passar amb ell, però imagino que no va tenir un bon diumenge precisament. No som professionals, som corredors populars i per molt que vulguem assolir la fita, hem de posar-ho tot en la seva justa mesura. Val la pena arriscar la salut per fer la Behobia?. Rotundament NO. No hi ha repte que mereixi jugar-nos el que més val, la nostra vida.
En la línia de sortida es senten moltes converses sobre la preparació dels corredors. La típica pregunta de "Com arribes?" Troba moltes vegades respostes com: "bua, porto un mes sense córrer" o "no he entrenat, així que a veure que surt" i coses així. A mi em fa molta ràbia escoltar això perquè sóc de les que es deixa la pell entrenant i sembla que és una tonteria fer-ho. Però es que no, que estar ara, unes hores després de la cursa, escrivint això sense cansament i sense cap dolor és gràcies a l'entrenament, al volum de quilòmetres acumulat, a les sèries, al descans i a l'alimentació. O menteixen molt els corredors i entrenen més del que diuen o hi ha molt inconscient que es posa les sabatilles i el dorsal sense estar preparats. Els que van així ho paguen, vaja que si ho paguen. "Cadàvers" se'ls hi diu als que van penant per l'asfalt en les curses i cada vegada en veig més. Això vol dir que augmenta el nombre d'agosarats que es creuen que córrer és fàcil, que el teu cos ho aguanta tot. I no.
Quina responsabilitat tenen els que organitzen les proves en tot això ?. Una gran part. No es tracta d'impedir que els corredors i les corredores corrin, però si que compleixin la llei i exigeixin en el moment de la inscripció un certificat mèdic que ens consideri aptes per a disputar-la. He comptat els meus dorsals. Porto 45 curses i només en una que faré al juliol de 2016, la marató de muntanya Marimurumendi, m'han exigit aquest certificat. O el presento o no hi ha carrera. Compleixen la llei i es curen en salut. Totes les curses haurien de prendre exemple. No t'has de fer una prova d'esforç per a cadascuna, però si almenys una per any; si vas a presentar-te a diferents proves hauria de ser obligatòria.
Un bon exemple professional és el de Imanol Loizaga, entrenador d'atletisme. A cadascun dels atletes que entrena els demana una prova d'esforç i, com a ajuda, els dos primers mesos d'entrenament els cobra la meitat. Els finança així la prova i fa les coses bé.
Hi ha moltes altres coses de la cursa que comentar però com s'allarga molt el post d'avui, les deixo per a una altra ocasió.
Això sí, abans de participar en una cursa penseu si esteu o no preparats per això. Sé que mai aniré a l'Everest perquè mai estaré prou preparada per a aquest repte. Els objectius han de ser assequibles i ningú millor que nosaltres mateixos per decidir-los".
Begoña Beristain (periodista)

"Acabo de córrer la Behobia. Vagi per davant que escric aquest post amb el màxim respecte cap a l'home que ha mort després de patir una aturada cardiorespiratòria acabat d'arribar a meta. Desconec el seu estat físic, si havia entrenat o no, si era corredor habitual o corria de tant en tant, si s'havia fet alguna prova d'esforç abans de la cursa o no, etc, etc, etc. Per tot això dic que respecte infinit cap a ell i la seva família en escriure aquestes línies perquè el seu cas em porta a pensar en les coses que veig i sento a les curses. De cap manera dic que ell respongui al perfil de corredor/ra del qual vaig a parlar. El cas és que l'infortuni es va topar amb i va morir després de creuar la línia d'arribada en una jornada dura per córrer i més una carrera com la Behobia-San Sebastian.
S'ha popularitzat molt la Behobia, tothom la vol córrer perquè sap que enlloc et sentiràs tan atleta com allà. Milers i milers de persones animant-te pel teu nom, aplaudint, empenyent amb els seus ànims. Et fan sentir-te com si fossis Martín Fiz el dia que va aconseguir ser campió del món de marató. El públic es preocupa de tu fins al punt de sortir a les portes de les seves cases amb mànegues d'aigua per refrescar-te en dies com el d'avui. He dit moltes vegades que no hi ha públic com el guipuscoà, i després del viscut em reafirmo. Ni un metre sense animadors al llarg de 20 quilòmetres. Animadors actius, que aplaudeixen, animen, encoratgen, reforcen i motiven.
Però no ens enganyem. Per molt que et diguin "a la Behobia arribes a la meta sense voler, el públic et porta", no és cert. El que et porta a la difícil meta en arribar a Donosti són les teves cames, el teu cor, el teu cap i el teu entrenament. No serveix de res tenir a milers de persones cridant el teu nom si el teu cos no està preparat per assumir aquest repte. El dolent és que de tant sentir-ho hi ha molta gent que ha arribat a creure-s'ho, que ha pensat "bé, vaig més o menys preparat, no he entrenat molt però l'ànim de la gent em farà arribar".
Va ser un dia dur per córrer. Jo vaig entrar a la meta cap a les 12 del mig dia, quan el termòmetre marcava ja 27 graus. És un infern córrer així, i a la menor senyal que emeti el teu cos que no va bé has de parar. No val el punt d'honor de voler acabar si vols arribar al final en bones condicions i no pagar un preu. Al llarg del recorregut vam veure desenes d'ambulàncies atenent corredors i a molts que van decidir acabar el recorregut caminant. La calor va fer estralls i no només per lipotímies i coses així sinó també per problemes estomacals. A altes temperatures la deshidratació és més ràpida, beus més i el teu estómac no sempre ho tolera bé. Els banys van estar molt ocupats durant tot el recorregut. Hi va haver fins i tot qui no va poder arribar al bany.
Enhorabona als que van parar o van abandonar perquè van donar una mostra de responsabilitat i de saber córrer. No tothom ho va fer. Al meu costat corria l'últim quilòmetre un noi que se sentia malament. Dic corria per dir alguna cosa, perquè la veritat és que trontollava més bé i avançava amb prou feines. Estava pàl·lid. Un parell de voluntaris de la Creu Roja es van col·locar al seu costat i li van dir que parés, que anava malament. Ell entestat a que no, que quedava un quilòmetre i que arribava. Li van insistir diverses vegades però no es va retirar. No sé què va passar amb ell, però imagino que no va tenir un bon diumenge precisament. No som professionals, som corredors populars i per molt que vulguem assolir la fita, hem de posar-ho tot en la seva justa mesura. Val la pena arriscar la salut per fer la Behobia?. Rotundament NO. No hi ha repte que mereixi jugar-nos el que més val, la nostra vida.
En la línia de sortida es senten moltes converses sobre la preparació dels corredors. La típica pregunta de "Com arribes?" Troba moltes vegades respostes com: "bua, porto un mes sense córrer" o "no he entrenat, així que a veure que surt" i coses així. A mi em fa molta ràbia escoltar això perquè sóc de les que es deixa la pell entrenant i sembla que és una tonteria fer-ho. Però es que no, que estar ara, unes hores després de la cursa, escrivint això sense cansament i sense cap dolor és gràcies a l'entrenament, al volum de quilòmetres acumulat, a les sèries, al descans i a l'alimentació. O menteixen molt els corredors i entrenen més del que diuen o hi ha molt inconscient que es posa les sabatilles i el dorsal sense estar preparats. Els que van així ho paguen, vaja que si ho paguen. "Cadàvers" se'ls hi diu als que van penant per l'asfalt en les curses i cada vegada en veig més. Això vol dir que augmenta el nombre d'agosarats que es creuen que córrer és fàcil, que el teu cos ho aguanta tot. I no.
Quina responsabilitat tenen els que organitzen les proves en tot això ?. Una gran part. No es tracta d'impedir que els corredors i les corredores corrin, però si que compleixin la llei i exigeixin en el moment de la inscripció un certificat mèdic que ens consideri aptes per a disputar-la. He comptat els meus dorsals. Porto 45 curses i només en una que faré al juliol de 2016, la marató de muntanya Marimurumendi, m'han exigit aquest certificat. O el presento o no hi ha carrera. Compleixen la llei i es curen en salut. Totes les curses haurien de prendre exemple. No t'has de fer una prova d'esforç per a cadascuna, però si almenys una per any; si vas a presentar-te a diferents proves hauria de ser obligatòria.
Un bon exemple professional és el de Imanol Loizaga, entrenador d'atletisme. A cadascun dels atletes que entrena els demana una prova d'esforç i, com a ajuda, els dos primers mesos d'entrenament els cobra la meitat. Els finança així la prova i fa les coses bé.
Hi ha moltes altres coses de la cursa que comentar però com s'allarga molt el post d'avui, les deixo per a una altra ocasió.
Això sí, abans de participar en una cursa penseu si esteu o no preparats per això. Sé que mai aniré a l'Everest perquè mai estaré prou preparada per a aquest repte. Els objectius han de ser assequibles i ningú millor que nosaltres mateixos per decidir-los".
Begoña Beristain (periodista)
En front d'una lesió, la perseverança ho és tot.
Després de donar
l'enhorabona a Carles Castillejo per haver guanyat la Behobia-Sant
Sebastià d'ahir diumenge 8 de novembre, felicito molt efusivament a Jaume Leiva, que va quedar
segon.
En Jaume Leiva ha estat 2 anys sense competir per una lesió molt seriosa, amb quiròfan inclòs per operar-se del maluc esquerre. No va llençar la tovallola. Ha tingut fe en que es recuperaria i així ha estat.
5.000 m: 14’07”90
10.000 m: 30’17”38
10 km ruta: 29’17”00
1/2 marató: 1h03’35”
Marató: 2h13’41”
-----------------------
Miquel Pucurull
09/11/2015
En Jaume Leiva ha estat 2 anys sense competir per una lesió molt seriosa, amb quiròfan inclòs per operar-se del maluc esquerre. No va llençar la tovallola. Ha tingut fe en que es recuperaria i així ha estat.
Algunes de les seves millors curses:
2on classificat a la Behobia - Sant
Sebastià de 2015 amb 1h03'34",
5è classificat a la Marató de Barcelona de 2013 amb
2h13'41 (1er europeu)
Guanyador de la Behobia - Sant
Sebastià de 2013 amb 1h01’33
Campió d'Espanya de Mitja Marató
del 2012
Campió de Catalunya de Mitja Marató 2011
El perfil atlètic de Jaume Leiva, nascut a Terrassa el 1983:
1.500 m: 03’52”235.000 m: 14’07”90
10.000 m: 30’17”38
10 km ruta: 29’17”00
1/2 marató: 1h03’35”
Marató: 2h13’41”
-----------------------
Miquel Pucurull
09/11/2015
8.11.15
La Cursa de la Dona de Bcn (Carrera de la Mujer) un negoci com un altre
La Cursa de la Dona (oficialment dita "Carrera de la Mujer" encara que se celebri a Barcelona), un negoci com un altre.

Resulta curiosa la manera de resoldre les crítiques que va rebre Motorpress Ibérica -l’organització d'aquesta cursa- fa dos anys. Moltes participants es van queixar per la 'quantitat solidària' que va donar: 50.000 euros d'uns ingressos de 640.000 per les inscripcions d’un circuit de 8 curses a tota Espanya. L'any passat van donar el doble, 100.000 euros. Ho van fer després que van augmentar 2 euros la inscripció (un 25% més): de 8 euros van passar a 10, el mateix preu d'enguany, aconseguint 965.000 ingressos (un 51% més).
Per altra banda, la donació que entreguen a la AECC (Asociación Española Contra el Cancer) no té res a veure amb el que anuncia pomposament la seva web, que diu “¿Qué empresa o persona individual destina más del 20% de sus ingresos a un fin benéfico?”. Si fos així, en lloc de 100.000 euros haurien d'haver estat 193.000 perquè el nombre d'inscrites a les 8 curses va ser de 96.500.
València: 11.000 inscrites
Madrid 30.000
Vitòria: 5.000
Gijón: 6.500
Corunya: 5.000
Sevilla: 9.000
Barcelona: 25.000
Miquel Pucurull
16.10.15
Madrid vol posar límit als preus de les curses populars
Excel·lent notícia. L'Ajuntament de Madrid vol posar un límit als preus de les curses populars. Diuen que volen ‘posar ordre’ a les que s’organitzen a la ciutat i proposen un preu màxim dels dorsals per a que “ les proves siguin assequibles a la majoria dels ciutadans”.
Llegeixo que l'Ajuntament ha enviat una circular als gestors d'activitats esportives davant de la "situació caòtica" en la gestió de curses dient-los que volen limitar el preu a 0,80 euros per quilòmetre. D'aquesta manera, una cursa de 10 quilòmetres costaria com a màxim 8 euros, mentre que una mitja marató o un marató, 16,8 i 33,6 euros respectivament.
En parlen els mitjans: http://www.thewangconnection.com/el-ayuntamiento-de-madrid-regulara-las-carreras-populares/
Ho trec a col•lació perquè encaixa molt bé en el següent: he corregut la Jean Bouin Open de Barcelona gairebé cada any des de la primera que es va celebrar el 1979. M’hi vull apuntar i miro la web d’aquest any -la cursa serà el 22 de Novembre- i veig que la de 5km costa 15 euros (18 els que no tenen chip). Només dir que a Madrid, si prospera la proposta, aquesta cursa costaria 4 euros.
L'alt preu del dorsal de la Jean Bouin per a una cursa tan curta no és una excepció. N'hi ha moltes de pagament a Catalunya, d'aquesta distància o més llargues que, comparat amb els de fora són una exageració. Fa dos anys vaig analitzar-ho, i d'una mostra de 60 curses de 10 kms dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de la resta de l'Estat), les nostres eren un 54% més cares. http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/56-mes-esport/768239-correr-i-pagar-el-beure.html?cca=1&tmpl=component&print=1&page=
No sé si el que passa és que els organitzadors de casa nostra són més espavilats que els de fora. Però en qualsevol cas, fa temps que dic que, al pas que anem, per poder córrer una "cursa popular" a Catalunya ens haurem d'empenyorar el rentavaixelles.
Miquel Pucurull
16/10/2015
Llegeixo que l'Ajuntament ha enviat una circular als gestors d'activitats esportives davant de la "situació caòtica" en la gestió de curses dient-los que volen limitar el preu a 0,80 euros per quilòmetre. D'aquesta manera, una cursa de 10 quilòmetres costaria com a màxim 8 euros, mentre que una mitja marató o un marató, 16,8 i 33,6 euros respectivament.
En parlen els mitjans: http://www.thewangconnection.com/el-ayuntamiento-de-madrid-regulara-las-carreras-populares/
Ho trec a col•lació perquè encaixa molt bé en el següent: he corregut la Jean Bouin Open de Barcelona gairebé cada any des de la primera que es va celebrar el 1979. M’hi vull apuntar i miro la web d’aquest any -la cursa serà el 22 de Novembre- i veig que la de 5km costa 15 euros (18 els que no tenen chip). Només dir que a Madrid, si prospera la proposta, aquesta cursa costaria 4 euros.

L'alt preu del dorsal de la Jean Bouin per a una cursa tan curta no és una excepció. N'hi ha moltes de pagament a Catalunya, d'aquesta distància o més llargues que, comparat amb els de fora són una exageració. Fa dos anys vaig analitzar-ho, i d'una mostra de 60 curses de 10 kms dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de la resta de l'Estat), les nostres eren un 54% més cares. http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/56-mes-esport/768239-correr-i-pagar-el-beure.html?cca=1&tmpl=component&print=1&page=
No sé si el que passa és que els organitzadors de casa nostra són més espavilats que els de fora. Però en qualsevol cas, fa temps que dic que, al pas que anem, per poder córrer una "cursa popular" a Catalunya ens haurem d'empenyorar el rentavaixelles.
Miquel Pucurull
16/10/2015
9.10.15
Els atletes no són els esportistes que més es dopen
En contra del què és pensa, els atletes i els ciclistes no són els que més es dopen, segons l’informe anual de l'Agència Mundial Antidopatge (AMA) sobre la utilització de substàncies prohibides.
Han analitzat 283.304 mostres d’esportistes.
El percentatge més alt el dóna l'halterofília, que en una mostra de 8.806 anàlisis, 169 van ser considerats anormals. Dels 507 controls que es van fer en golf, 8 van presentar irregularitats, mentre que a l'equitació van ser 11 els casos entre 619 controls.
De l'atletisme van realitzar 25.830 controls, 261 dels quals van donar resultats adversos un 1%, percentatge similar al que van oferir els controls en ciclisme: de 22.471 van resultar adversos 221, un 0,98.
I els resultats són, proporcionalment:
Halterofília: 1,9 %
Equitació: 1,8 %
Golf: 1,6 %
.....
Atletisme: 1,0 %
Ciclisme: 0,98 %
Curiosament, entre les disciplines que no són olímpiques destaquen el culturisme (13,7%), la pesca (10,6%) i els dards (8,5%).
Han analitzat 283.304 mostres d’esportistes.
El percentatge més alt el dóna l'halterofília, que en una mostra de 8.806 anàlisis, 169 van ser considerats anormals. Dels 507 controls que es van fer en golf, 8 van presentar irregularitats, mentre que a l'equitació van ser 11 els casos entre 619 controls.
De l'atletisme van realitzar 25.830 controls, 261 dels quals van donar resultats adversos un 1%, percentatge similar al que van oferir els controls en ciclisme: de 22.471 van resultar adversos 221, un 0,98.
I els resultats són, proporcionalment:
Halterofília: 1,9 %
Equitació: 1,8 %
Golf: 1,6 %
.....
Atletisme: 1,0 %
Ciclisme: 0,98 %
Curiosament, entre les disciplines que no són olímpiques destaquen el culturisme (13,7%), la pesca (10,6%) i els dards (8,5%).
Dades extretes de:
http://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/10/151006_deportes_wada_ama_dopajes_sustancias_controles_jmp
Miquel Pucurull
09/10/2015
Miquel Pucurull
09/10/2015
24.9.15
El japonés Miyazaki corre campionats als 105 anys
Parlant de longevitat, l’atleta japonès Hidekichi Miyazaki ha corregut
els 100m en 42”22 batent el rècord del món de la seva edat. Abans d’ahir, dimarts 22 de setembre,
va complir 105 anys.
Quan va acabar, va imitar la famosa postura d’Usain Bolt disparant una fletxa.
Malgrat obtenir el rècord, Miyazaki creu que el seu sostre encara està lluny. “Em vaig fixar un objectiu de 35 segons. Puc anar més ràpid", ha declarat. De tota manera, va admetre: "Estic orgullós de la meva salut. Els metges em van examinar fa uns dies i estic molt bé. Potser ja no tingui la ment molt desperta, però físicament estic fenomenal". Per això, creu que podrà córrer "dos o tres anys més".
Va començar a practicar atletisme als 92 anys després de veure que una dona de 90 llençava el pes en uns campionats de veterans. “Mai no és tard. Jo també puc”, va pensar. I dit i fet.
vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=zCKK6j27hG0&feature=player_embedded
Quan va acabar, va imitar la famosa postura d’Usain Bolt disparant una fletxa.
Malgrat obtenir el rècord, Miyazaki creu que el seu sostre encara està lluny. “Em vaig fixar un objectiu de 35 segons. Puc anar més ràpid", ha declarat. De tota manera, va admetre: "Estic orgullós de la meva salut. Els metges em van examinar fa uns dies i estic molt bé. Potser ja no tingui la ment molt desperta, però físicament estic fenomenal". Per això, creu que podrà córrer "dos o tres anys més".
Va començar a practicar atletisme als 92 anys després de veure que una dona de 90 llençava el pes en uns campionats de veterans. “Mai no és tard. Jo també puc”, va pensar. I dit i fet.
vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=zCKK6j27hG0&feature=player_embedded
20.9.15
GoodGym: córrer i ajudar a la comunitat
A Londres existeix una interessant iniciativa solidaria que té a veure amb el córrer. L’acció la duen a terme corredors i corredores anònims per assistir a gent que necessita ajut. S'articulen a travès d'una entitat sense ànim de lucre anomenada GoodGym.
La web que ho desenvolupa argumenta: “Vols cremar calories? Doncs apunta't a netejar un bosc. O a arreglar un terreny erm que els veïns volen convertir en jardí. O coses més senzilles com fer encàrrecs per a gent gran o amb mobilitat reduïda apropant-los la compra a casa o ajudant-los a fer algun treball a la llar, com, per exemple, canviar una bombeta. GoodGym proposa coses en aparença sorprenents però que, ben pensat, no ho són : Aprofitar les ganes de fer esport per realitzar col·lectivament treballs comunitaris”.
L'altra manera de participar és que GoodGym t'assigna una persona gran que viu a prop teu i està sola per a que, com a mínim un cop per setmana, al sortir a córrer i, de camí, la visitis. Només per parlar amb ella una estona. Aquesta persona que, per motius de mobilitat reduïda o de l'aïllament i reducció del cercle d'amistats i familiar que comporta de vegades el fet de fer-se gran, hauria passat tot el sant dia sola com la una. A tu el fet de tenir un destí et proporciona una motivació per sortir a córrer, i a la persona que visites li aportes una agradable xerrada setmanal que agrairà com el que més.
La web que ho desenvolupa argumenta: “Vols cremar calories? Doncs apunta't a netejar un bosc. O a arreglar un terreny erm que els veïns volen convertir en jardí. O coses més senzilles com fer encàrrecs per a gent gran o amb mobilitat reduïda apropant-los la compra a casa o ajudant-los a fer algun treball a la llar, com, per exemple, canviar una bombeta. GoodGym proposa coses en aparença sorprenents però que, ben pensat, no ho són : Aprofitar les ganes de fer esport per realitzar col·lectivament treballs comunitaris”. L'altra manera de participar és que GoodGym t'assigna una persona gran que viu a prop teu i està sola per a que, com a mínim un cop per setmana, al sortir a córrer i, de camí, la visitis. Només per parlar amb ella una estona. Aquesta persona que, per motius de mobilitat reduïda o de l'aïllament i reducció del cercle d'amistats i familiar que comporta de vegades el fet de fer-se gran, hauria passat tot el sant dia sola com la una. A tu el fet de tenir un destí et proporciona una motivació per sortir a córrer, i a la persona que visites li aportes una agradable xerrada setmanal que agrairà com el que més.
El director del diari Ara, Carles Capdevila, parlava del tema en un
article i concloïa: “(...) portar -corrent- un paquet a una avia que viu
sola. Arribes allà, descanses, hi parles mitja horeta, ella et fa
d'això que ara en diem coach , perquè et dóna una motivació autèntica, i
alhora vigila que compleixis el teu projecte esportiu, et compromet amb
la teva vida sana. Pel que es veu la idea funciona, amb tota mena de
variants, i tothom ben content. Tenir (una idea com aquesta)
concretar-la, crear les eines, implicar-hi gent, difondre-ho i comprovar
que estàs reinventant el sentit de comunitat ha de ser una cosa
semblant a la felicitat. I confirma que res és més precís que mens sana
in corpore sano , perquè les maquinetes (com la cinta de córrer) et
regulen les calories i les pulsacions i el nivell, però res deu ser més
saludable que la calidesa de córrer amb una causa de veritat, ajudar
gent de veritat. I deixar-te ajudar”. --------o--------
Miquel Pucurull
1.8.15
Les pedres de Noe Gaya arriben amb ella al cims de les muntanyes
Aquesta tarda, la Noe Gaya participarà en la Cursa de 5 km de l'Espluga de Francolí. Ho farà en una cadira de rodes ajudada pels seus familiars i amics. És una noia del poble afectada de paràlisi per un accident de trànsit que va patir fa 15 anys.
Pinta quadres (n'ha venut uns quants) i també pinta pedres que els seus amics duen a les muntanyes perquè qui la trobi se la pugui quedar, regalar-la a algú, o agafar-la i portar-la fins a un altre cim. En el seu Facebook Noe Gaya rep contínuament indicacions d'on es van deixant les pedres, amb històries de les persones que les han trobat. Fins i tot, en Kilian Jornet n'ha pujat una al McKinley, la muntanya més alta d'Amèrica del Nord.
La raó de perquè pinta pedres és curiosa. Mentre feia recuperació, el seu fisioterapeuta li va explicar una història sobre unes pedres escrites, que van de cim en cim i de mà en mà portant missatges de gratitud, esperança i amor a les persones, la vida i la naturalesa. I el dia del seu aniversari li va regalar una d'aquestes pedres. Li va suggerir que en pintés algunes amb una nota sobre la seva història de lluita. Els que la coneixen les deixarien a la muntanya.
Ho va començar a fer fa un parell d’anys i ha aconseguit, en equip, que les pedres cobrin vida connectant històries plenes d'empatia. Ella diu que la pedra no té un valor visual sinó interior, que és el més important.
Avui, tots els participants de la Cursa de Francolí, de 5 o de 15k, rebran una pedra de la Noe en la bossa d’obsequis. Les ha pintat amb la intenció que cada atleta porti la seva pedra al cim d’una muntanya, de manera que, simbòlicament, ella també hi pugui arribar.
Miquel Pucurull
1/8/2015
Pinta quadres (n'ha venut uns quants) i també pinta pedres que els seus amics duen a les muntanyes perquè qui la trobi se la pugui quedar, regalar-la a algú, o agafar-la i portar-la fins a un altre cim. En el seu Facebook Noe Gaya rep contínuament indicacions d'on es van deixant les pedres, amb històries de les persones que les han trobat. Fins i tot, en Kilian Jornet n'ha pujat una al McKinley, la muntanya més alta d'Amèrica del Nord.
La raó de perquè pinta pedres és curiosa. Mentre feia recuperació, el seu fisioterapeuta li va explicar una història sobre unes pedres escrites, que van de cim en cim i de mà en mà portant missatges de gratitud, esperança i amor a les persones, la vida i la naturalesa. I el dia del seu aniversari li va regalar una d'aquestes pedres. Li va suggerir que en pintés algunes amb una nota sobre la seva història de lluita. Els que la coneixen les deixarien a la muntanya.
Ho va començar a fer fa un parell d’anys i ha aconseguit, en equip, que les pedres cobrin vida connectant històries plenes d'empatia. Ella diu que la pedra no té un valor visual sinó interior, que és el més important.
Avui, tots els participants de la Cursa de Francolí, de 5 o de 15k, rebran una pedra de la Noe en la bossa d’obsequis. Les ha pintat amb la intenció que cada atleta porti la seva pedra al cim d’una muntanya, de manera que, simbòlicament, ella també hi pugui arribar.
Miquel Pucurull
1/8/2015
27.7.15
El Tapering
Ara que falta poc per a la marató de Barcelona pot ser interessant saber -sí no se sap- en què consisteix el Tapering. (No m'agrada el terme anglès, però no sé com traduir-lo en una sola paraula).
Per als nord-americans, que l'utilitzen, significa reduir la càrrega d’entrenament abans d’una prova de llarga distància.
Sempre s’ha recomanat que la darrera setmana abans d’una marató es redueixin els quilòmetres i es descansi dos dies abans de la prova. Però els partidaris del Tapering accentuen aquest descans. Recomanen que el període de Tapering sigui de entre 14 a 21 dies abans, durant els quals, i de manera progressiva, però dràstica, es vagi reduint la intensitat i el volum de quilòmetres diaris.
A grans trets, el Tapering més utilitzat és el de que 2 setmanes abans de la marató es redueixi a la meitat la mitjana setmanal de quilòmetres de l'últim mes, i la setmana abans de la prova, la meitat d’aquesta. És a dir, que si la mitjana era de 60 kms, dues setmanes abans han de ser només 30, i la darrera setmana 15.
Les experiències que s’han dut a terme (els americans fan estudis de tot) han permès arribar a la conclusió que amb aquest descans augmenta el nivell de forma del corredor i millora el seu rendiment en un 3%. La qual cosa significa que a un maratonià de nivell mitjà li suposi acabar al voltant de 5-10 minuts més ràpid del que hauria estat el normal amb un entrenament continuat.
La majoria de corredors defugen del descans llarg abans de la marató perquè tenen por de perdre la forma. S’hauria de dir que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que demostren que és al revés. Alguns atletes de renom s’han vist obligats, per circumstàncies, a no poder entrenar una bona quantitat de dies abans de proves molt importants, i els seus resultats han estat excel•lents.
El portuguès Carlos Lopes, per exemple, va guanyar la marató olímpica de 1984 després que un accident 10 dies abans li impedís entrenar-se ni un sol quilòmetre més. En els mateixos Jocs del 84, la nord-americana Joan Benoit va guanyar també l'or a la marató després d’haver passat pel quiròfan per una lesió de genoll que la va obligar a descansar 17 dies abans de la prova.
Un altre il·lustre atleta que va haver d'estar aturat abans d'una competició fou l'Emil Zatopek. Va estar hospitalitzat dues setmanes per una infecció. El van donar d'alta just abans del Campionat d'Europa de 1950 i va córrer el 5.000 i el 10.000 guanyant les dues proves amb rècord. Els metges van dir que la inactivitat i el repòs li havien anat molt bé i va néixer l'Efecte Zatopek, que consistia en una important reducció d'entrenament uns dies abans d'una competició. D'alguna manera, el que avui en dia se’n diu Tapering.
Emil Zatopek
Excuso dir que un servidor és taperingista (o com se digui).
Miquel Pucurull
20.7.15
Semblança de Doug Kurtis, guanyador de la Marató de Barcelona de 1989
Tinc un especial interès en saber sobre els atletes guanyadors de la marató de Barcelona, tant en homes com en dones. I de tant en tant esbrino i escric alguna cosa sobre ells o elles.
El que que ho va fer l'any 1989 fou el nord-americà Doug Kurtis, acabant-la en 2h16.37, a qui recordo bé. No el vaig veure a la marató, per descomptat (vaig entrar 1h20 més tard), però sí a l'entrega de premis a l'Hotel Expo per la tarda d'aquell diumenge de març (hi vaig anar per acompanyar la meva filla, que havia quedat tercera).
Doug Kurtis ostenta rècords molt notables i un currículum excepcional.
- Va córrer un total de 205 maratons, 200 de les quals en menys de 3 hores.
- Va guanyar 40 de les 205 maratons en les quals va participar.
- És el maratonià al món que ha corregut més vegades la prova per sota de 2h20; en concret, 76 cops.
- Té una marca personal de 2:13:34, aconseguida l'any 1982 a la marató de Nova Orleans
- El mateix any que va guanyar a Barcelona en va córrer dotze a menys de 2h20
- La majoria de corredors d’elit corren dues o tres maratons a l’any. Ell en va fer una mitjana de dotze cada any entre 1981 i 1997.
- Va ser el guanyador, sis vegades, de la marató de Detroit
- Als 42 anys va córrer la marató de Boston en 2h15'52, quedant primer de la categoria de més de 40 anys.
- Ara ja no competeix. Però fa tres anys, a l’edat de 61, va baixar de les tres hores. A la marató d'Ontario (Canadà) va acabar en 2h58’12”.
El que que ho va fer l'any 1989 fou el nord-americà Doug Kurtis, acabant-la en 2h16.37, a qui recordo bé. No el vaig veure a la marató, per descomptat (vaig entrar 1h20 més tard), però sí a l'entrega de premis a l'Hotel Expo per la tarda d'aquell diumenge de març (hi vaig anar per acompanyar la meva filla, que havia quedat tercera).
![]() |
| Portada de la revista Marathon amb l'arribada de Doug Kurtis a la Marató de Barcelona'1989 |
- Va córrer un total de 205 maratons, 200 de les quals en menys de 3 hores.
- Va guanyar 40 de les 205 maratons en les quals va participar.
- És el maratonià al món que ha corregut més vegades la prova per sota de 2h20; en concret, 76 cops.
- Té una marca personal de 2:13:34, aconseguida l'any 1982 a la marató de Nova Orleans
- El mateix any que va guanyar a Barcelona en va córrer dotze a menys de 2h20
- La majoria de corredors d’elit corren dues o tres maratons a l’any. Ell en va fer una mitjana de dotze cada any entre 1981 i 1997.
- Va ser el guanyador, sis vegades, de la marató de Detroit
- Als 42 anys va córrer la marató de Boston en 2h15'52, quedant primer de la categoria de més de 40 anys.
- Ara ja no competeix. Però fa tres anys, a l’edat de 61, va baixar de les tres hores. A la marató d'Ontario (Canadà) va acabar en 2h58’12”.
8.7.15
Carmen Auñón, metgessa pionera i atleta de nivell
En una operació pionera a l'Estat, un equip mèdic de l’Hospital Trueta de Girona extirpa amb èxit total un tumor al pàncrees d'un pacient que tenia una esperança de vida de 6 mesos. La doctora que hi ha intervingut, Carmen Auñón, bona amiga, és una molt notable corredora popular, guanyadora, entre altres proves, de la marató de Vitòria (3h00.24) l'any 2009.
La notícia és un orgull per als que formem part del món del córrer.
En una revista de l'Institut Català d'Oncologia li van fer una entrevista l'any passat. En ser preguntada si trobava alguna semblança entre la feina que fa i l'esport va respondre: "Les dues activitats impliquen valors i atributs com la disciplina, la dedicació, l’esforç, les ganes de millorar..."
Miquel Pucurull
08/07/2015
La notícia és un orgull per als que formem part del món del córrer.
![]() |
1ª foto: Carmen Auñón, al costat del pacient, i dos metges.
2ª foto: Carmen Auñón entrant vencedora a la marató de Vitòria.
|
Miquel Pucurull
08/07/2015
1.7.15
¿S’haurien de “compensar” les classificacions de les maratons per edats i sexe?
El que arriba primer en
una cursa és el que corre més ràpid i ha de ser el vencedor, això és
inqüestionable, però no és menys cert que l’edat i el sexe és un condicionament
fonamental perquè sigui així. I si una prova popular està formada per participants
de totes les edats, homes i dones, potser seria just que
es considerés aquesta circumstància més enllà de que hi hagin premis per categories, on, per cert, els trams d'edats dels reglaments són sovint molt discutibles.
Dic
que potser seria just, però no tinc gens clar que la idea prosperés. I tampoc vull abanderar cap proposta. Només abordo el tema com a constància en aquest Calaix del món del córrer.
El cert és que quan s'ha fet algun intent en aquest sentit no ha tingut cap èxit. A les maratons de València dels anys 1995 i 1996 es va tractar que les diferents edats o sexe dels participants no fos el que determinés la classificació. La modalitat es basava amb el fet de que els corredors sortien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per posar un exemple, els de més de 65 anys, sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que tenien la sortida a l’hora establerta com oficial.
La primera vegada no va passar res especial, però el 1996, Manuel Rosales, un veterà molt bo, de 60 anys
llavors, va entrar primer aprofitant l’avantatge de sortir abans. Va
necessitar 2 hores 41 minuts i 28 segons, però el rellotge de l’arribada
senyalava que havien transcorregut 2h13'51" (el temps des de la sortida oficial) i
va guanyar. Es va produir un gran desencís -per no dir una altra cosa- dels corredors que en
circumstàncies normals s’haurien classificat per davant. Alguns no s’havien llegit el reglament i afirmaven que havien corregut la prova
en menys temps i els corresponien els premis en metàl•lic que s’enduien els
veterans. Es van desencadenar fortes polèmiques i
l’experiment es va deixar de fer.
El cert és que quan s'ha fet algun intent en aquest sentit no ha tingut cap èxit. A les maratons de València dels anys 1995 i 1996 es va tractar que les diferents edats o sexe dels participants no fos el que determinés la classificació. La modalitat es basava amb el fet de que els corredors sortien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per posar un exemple, els de més de 65 anys, sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que tenien la sortida a l’hora establerta com oficial.
Com sigui, existeix una Taula establerta per la IAAF fa temps, que segons l’edat i el sexe del participant en una prova, atorga determinats punts al temps realitzat, amb la qual cosa, en té més qui, amb una mateixa marca, té més anys. L’anomenen la Taula Compensada. La van realitzar perquè entenien que no es pot posar en el mateix sac el temps que fa un atleta jove amb el d’un atleta veterà, i havia de ser valorat.
Per posar uns exemples, el càlculs
de la Taula estableixen el següent:
Un corredor de 36 anys que acabi una
marató en 3h30 obté 59,55 punts
Un corredor de 56 anys que l’acabi
en 4h00 obté 61,41 punts
Una corredora de 36 anys que l’acabi
en 3h45 obté 61,36 punts
Una corredora de 56 anys que l’acabi
en 4h30 obté 64,18 punts
Es a dir que, el
temps d’un corredor que fa la marató en mitja hora més que un altre, però té 20
anys més, és millor (segons la Taula). I el d’una corredora que la fa en tres quarts d’hora més
que una altra que és 20 anys més jove, també és de més qualitat. I a més a més,
el seu temps, tot i ser el més alt, és el millor dels quatre de l’exemple.
S’ha de dir que el sistema no ha
generat mai cap interès. Recordo que fa uns anys, algunes proves cronometrades
per Championchip (la marató del Mediterrani i altres) varen afegir a la
classificació oficial una de paral•lela amb els resultats d’acord amb aquesta
Taula, però no va quallar i ha deixat de fer-se.
En qualsevol cas, com un
divertiment curiós, la Taula en qüestió té la virtut de permetre comparar la
“qualitat” de la marca d’un mateix amb la d’un altre participant de qui se
sàpiga l’edat.
En aquesta web,
http://www.xtec.cat/~aparra1/zancadas/taulacompensadaequip.htm, que es va confeccionar per valorar els temps d’uns equips de 4 d’una acció anomenada “Corre la marató amb amics i amigues” que es va fer fa uns anys per a la marató de Barcelona, es poden comprovar de forma automàtica els punts que corresponen a cada cas. Insisteixo, és un entreteniment, qui sap si adequat per aquests dies d'estiu.
http://www.xtec.cat/~aparra1/zancadas/taulacompensadaequip.htm, que es va confeccionar per valorar els temps d’uns equips de 4 d’una acció anomenada “Corre la marató amb amics i amigues” que es va fer fa uns anys per a la marató de Barcelona, es poden comprovar de forma automàtica els punts que corresponen a cada cas. Insisteixo, és un entreteniment, qui sap si adequat per aquests dies d'estiu.
Miquel Pucurull
28.6.15
No vull ser un ancià
Tinc 76 anys i la societat em considera un ancià. No ho sóc. No vull ser-ho. No vull ser un llast per a la meva família, ni una llauna per als meus amics, ni una càrrega per a la Seguretat Social. Tracto de no oxidar-me mentalment (escric, llegeixo, estic al corrent del que passa al món) i de no rovellar-me físicament (corro al voltant d'una hora i quart 5 vegades a la setmana).
El món em considera un vell. No voldria semblar pretensiós, però no ho sóc. Aquest diumenge vaig córrer a la pista de la Marbella el 1.000 solidari per l'ELA en 5'09.
El món em considera un vell. No voldria semblar pretensiós, però no ho sóc. Aquest diumenge vaig córrer a la pista de la Marbella el 1.000 solidari per l'ELA en 5'09.
La gent em considera un ancià. Però no ho sóc. No vull ser-ho. Al març vaig fer la meva 45 marató (5h39) i ja m'he inscrit per a la de l'any que ve. Ho faig per recaptar fons per a la investigació sobre la diabetis infantil.
Tinc sort. Mantinc il·lusions i projectes.
Voldria que aquest escrit servís per reivindicar que a una edat avançada es poden fer coses. Només cal proposar-s'ho.
Miquel Pucurull
Tinc sort. Mantinc il·lusions i projectes.
Voldria que aquest escrit servís per reivindicar que a una edat avançada es poden fer coses. Només cal proposar-s'ho.
Miquel Pucurull
28/06/2015
Vaig enviar una carta als diaris. La van publicar l'Ara, El Punt-Avui, La Vanguardia i el Periodico.
Vaig enviar una carta als diaris. La van publicar l'Ara, El Punt-Avui, La Vanguardia i el Periodico.
Dies desprès se'n va fer ressò en Josep Maria Espinàs en el seu article diari a El Periódico.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

















