9.11.15

Mort a Behobia

Per penjar-lo al meu blog, m'he permès traduir l'article que ha escrit la periodista basca Begoña Beristain sobre la luctuosa cursa Behobia-Sant Sebastià d'ahir, 8 de novembre, on ella hi va córrer.

                    

"Acabo de córrer la Behobia. Vagi per davant que escric aquest post amb el màxim respecte cap a l'home que ha mort després de patir una aturada cardiorespiratòria acabat d'arribar a meta. Desconec el seu estat físic, si havia entrenat o no, si era corredor habitual o corria de tant en tant, si s'havia fet alguna prova d'esforç abans de la cursa o no, etc, etc, etc. Per tot això dic que respecte infinit cap a ell i la seva família en escriure aquestes línies perquè el seu cas em porta a pensar en les coses que veig i sento a les curses. De cap manera dic que ell respongui al perfil de corredor/ra del qual vaig a parlar. El cas és que l'infortuni es va topar amb i va morir després de creuar la línia d'arribada en una jornada dura per córrer i més una carrera com la Behobia-San Sebastian.

S'ha popularitzat molt la Behobia, tothom la vol córrer perquè sap que enlloc et sentiràs tan atleta com allà. Milers i milers de persones animant-te pel teu nom, aplaudint, empenyent amb els seus ànims. Et fan sentir-te com si fossis Martín Fiz el dia que va aconseguir ser campió del món de marató. El públic es preocupa de tu fins al punt de sortir a les portes de les seves cases amb mànegues d'aigua per refrescar-te en dies com el d'avui. He dit moltes vegades que no hi ha públic com el guipuscoà, i després del viscut em reafirmo. Ni un metre sense animadors al llarg de 20 quilòmetres. Animadors actius, que aplaudeixen, animen, encoratgen, reforcen i motiven.

Però no ens enganyem. Per molt que et diguin "a la Behobia arribes a la meta sense voler, el públic et porta", no és cert. El que et porta a la difícil meta en arribar a Donosti són les teves cames, el teu cor, el teu cap i el teu entrenament. No serveix de res tenir a milers de persones cridant el teu nom si el teu cos no està preparat per assumir aquest repte. El dolent és que de tant sentir-ho hi ha molta gent que ha arribat a creure-s'ho, que ha pensat "bé, vaig més o menys preparat, no he entrenat molt però l'ànim de la gent em farà arribar".

Va ser un dia dur per córrer. Jo vaig entrar a la meta cap a les 12 del mig dia, quan el termòmetre marcava ja 27 graus. És un infern córrer així, i a la menor senyal que emeti el teu cos que no va bé has de parar. No val el punt d'honor de voler acabar si vols arribar al final en bones condicions i no pagar un preu. Al llarg del recorregut vam veure desenes d'ambulàncies atenent corredors i a molts que van decidir acabar el recorregut caminant. La calor va fer estralls i no només per lipotímies i coses així sinó també per problemes estomacals. A altes temperatures la deshidratació és més ràpida, beus més i el teu estómac no sempre ho tolera bé. Els banys van estar molt ocupats durant tot el recorregut. Hi va haver fins i tot qui no va poder arribar al bany.

Enhorabona als que van parar o van abandonar perquè van donar una mostra de responsabilitat i de saber córrer. No tothom ho va fer. Al meu costat corria l'últim quilòmetre un noi que se sentia malament. Dic corria per dir alguna cosa, perquè la veritat és que trontollava més bé i avançava amb prou feines. Estava pàl·lid. Un parell de voluntaris de la Creu Roja es van col·locar al seu costat i li van dir que parés, que anava malament. Ell entestat a que no, que quedava un quilòmetre i que arribava. Li van insistir diverses vegades però no es va retirar. No sé què va passar amb ell, però imagino que no va tenir un bon diumenge precisament. No som professionals, som corredors populars i per molt que vulguem assolir la fita, hem de posar-ho tot en la seva justa mesura. Val la pena arriscar la salut per fer la Behobia?. Rotundament NO. No hi ha repte que mereixi jugar-nos el que més val, la nostra vida.

En la línia de sortida es senten moltes converses sobre la preparació dels corredors. La típica pregunta de "Com arribes?" Troba moltes vegades respostes com: "bua, porto un mes sense córrer" o "no he entrenat, així que a veure que surt" i coses així. A mi em fa molta ràbia escoltar això perquè sóc de les que es deixa la pell entrenant i sembla que és una tonteria fer-ho. Però es que no, que estar ara, unes hores després de la cursa, escrivint això sense cansament i sense cap dolor és gràcies a l'entrenament, al volum de quilòmetres acumulat, a les sèries, al descans i a l'alimentació. O menteixen molt els corredors i entrenen més del que diuen o hi ha molt inconscient que es posa les sabatilles i el dorsal sense estar preparats. Els que van així ho paguen, vaja que si ho paguen. "Cadàvers" se'ls hi diu als que van penant per l'asfalt en les curses i cada vegada en veig més. Això vol dir que augmenta el nombre d'agosarats que es creuen que córrer és fàcil, que el teu cos ho aguanta tot. I no.

Quina responsabilitat tenen els que organitzen les proves en tot això ?. Una gran part. No es tracta d'impedir que els corredors i les corredores corrin, però si que compleixin la llei i exigeixin en el moment de la inscripció un certificat mèdic que ens consideri aptes per a disputar-la. He comptat els meus dorsals. Porto 45 curses i només en una que faré al juliol de 2016, la marató de muntanya Marimurumendi, m'han exigit aquest certificat. O el presento o no hi ha carrera. Compleixen la llei i es curen en salut. Totes les curses haurien de prendre exemple. No t'has de fer una prova d'esforç per a cadascuna, però si almenys una per any; si vas a presentar-te a diferents proves hauria de ser obligatòria.

Un bon exemple professional és el de Imanol Loizaga, entrenador d'atletisme. A cadascun dels atletes que entrena els demana una prova d'esforç i, com a ajuda, els dos primers mesos d'entrenament els cobra la meitat. Els finança així la prova i fa les coses bé.

Hi ha moltes altres coses de la cursa que comentar però com s'allarga molt el post d'avui, les deixo per a una altra ocasió.

Això sí, abans de participar en una cursa penseu si esteu o no preparats per això. Sé que mai aniré a l'Everest perquè mai estaré prou preparada per a aquest repte. Els objectius han de ser assequibles i ningú millor que nosaltres mateixos per decidir-los".

Begoña Beristain (periodista)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada