Evolució històrica de la marató femenina

 

Aquesta és una relació cronològica de fets significatius de la marató de dones al món.

 

1896 - STAMATA REVITHI, grega, és rebutjada a la marató olímpica d'Atenes per ser dona. L'endemà corre sola el mateix circuit i distància amb un temps de 5 hores i mitja. La glòria es va perdre en la pols de la història, perquè, malauradament, cap estament va reconèixer la seva gesta.

 

 

             

1918 - MARIE LEDRU, francesa, corre una marató a París el 29 de setembre,  l'anomenat 'Tour de Paris Marathon'. Malgrat documents que acrediten que va acabar en el lloc 38 i va fer 5h40, la IAAF (Associació Internacional de Federacions d'Atletisme) no reconeix el seu registre.

1926 - VIOLET PIERCY, de Gran Bretanya. És reconeguda per la IAAF com la primera dona al món que va córrer una marató. Tenia 36 anys. Ho va fer el 3 d'octubre de 1926 de Windsor a Londres i va ser cronometrada oficialment: 3h40.22 . Va córrer cinc maratons més entre el 1926 i el 1936, sempre en solitari i amb sabates de talons.

1963 - MERRY LEPPER, d’Estats Units, rebaixa la marca de la marató de Violet Piercy després de trenta set anys, acabant la marató de Culver City en 3h37. Lepper no va córrer cap més marató. Va deixar l’atletisme per anar a la universitat i doctorar-se en ecologia, i vint anys després rebre un títol de veterinària.

1964 - DALE GREIG, anglesa, redueix deu minuts el registre de la Mery Lepper un any abans. Va ser la primera dona a batre el rècord mundial de marató de forma oficial, amb 3h27.25. Ho va fer amb sabatilles de gimnàstica mentre gaudia d'unes vacances. Va ser l'única dona d'una marató al sud d'Anglaterra, amb 67 homes, en una excepció a la norma que impedia les curses mixtes. . 

                           

1964 - EL DR. VAN AAKEN, alemany, comença a parlar dels beneficis del córrer llargues distàncies i dóna suport a les dones que ho fan. Segons ell, en tenir més reserves de greix, les dones podien acabar en millors condicions que un home (encara que de manera més lenta).

             

 

1966 - ROBERTA GIBB, nord-americana, acaba la marató de Boston de manera no oficial. Solia córrer només per plaer. El 1965, va veure la marató i va quedar fascinada. Va incrementar els seus entrenaments, corrent sempre sola, i es va voler inscriure per a l’any 1966. Li van contestar que les dones no eren fisiològicament capaces de córrer una marató. Poc li va importar. Va sortir extraoficialment i va acabar en 3h21.40.

         

 

1967 - KATHY SWITZER, d’Estat Units, desobeeix les normes de la marató de Boston que no les permetia participar i acaba la prova després de barallar-se amb els jutges. Es produeix un enrenou mediàtic. El 19 d'abril de 1967, Switzer va gravar el seu nom en la història en una època marcada pel sexisme i la misogínia en l'esport. Va creuar la meta en 4 hores i 20 minuts  que l'acabaria convertint en una icona del feminisme i un símbol per la lluita per la igualtat.

        

 

1967 - MAUREN WILTON, una nena de 13 anys d’edat del Canadà, corre una marató en 3h15. Era una època en la qual es permetia córrer maratons als nens i nenes. De fet, existeix una relació on hi figura Mary Eta Boitano, que als sis anys en va fer una el 1969 en 4h27.   

            

 

1971 - ADRIENNE BEAMES, australiana, va córrer una marató en 2h46 segons el seu entrenador, però la IAAF no va validar el temps. Controvertida, va ser suspesa  per participar en una cursa sense permís, acabant amb les seves esperances de competir en els Jocs Olímpics de Munic del 1972. L’afer ha quedat com un misteri. 

  

1971 - BETH BONNER, nord-americana, a qui la IAAF li va reconèixer oficialment com la primera dona que va baixar de 3 hores a la marató. Qüestionada la validesa del temps d'Adrienne Beames de 2h46.30 un mes abans, el  de la Bonner, de 2h55.22 a Nova York, va ser acreditat com el de la primera dona que ho va fer.

 

1972 - SOTA FORÇA PRESSIONS, la AAU (Amateur Athletic Union);  organització d’esdeveniments esportius d’Estats Units) autoritza que les dones corrin maratons.  

 

1972 - DONES A LA MARATÓ DE NOVA YORK. Podien fer-ho però amb la condició de sortir soles. El dia de la prova, les sis noies inscrites estaven assegudes al terra, impedint la sortida fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats, homes i dones.

1973 - A ALEMANYA, promoguda pel Dr Van AAken, se celebra la primera marató exclusivament femenina. Hi participen 40 dones de set països diferents.

           

 

1977 - LOURDES GABARAIN, basca. A Espanya no se celebraven maratons (només existia el campionat nacional anual per a atletes federats, vetat a les dones), i ella es va traslladar a la localitat francesa de Bordeus amb disset anys, i va acabar la prova en 4h51.32, convertint-se en la primera dona espanyola, que acabava una marató.

 

1977 -  CHANTAL LANGLACÉ, de França, bat el rècord del món de marató femenina  amb 2h35.15 a la localitat guipuscoana d'Oiarzun, participant com a convidada en el campionat d'Espanya d'aquell any.

 

1978 - GRETE WAITZ , de Noruega, sorprèn al món en córrer la marató de Nova York en 2h32. 30. Un any després, també a Nova York, es converteix en la primera dona que baixa de les 2h30, fent-ho en 2h27.32.

 

1978 - PRIMERA MARATÓ A ESPANYA. Se celebra a Palafrugell. Corren 147 homes i tres dones: les  catalanes Matilde Gómez, de 35 anys, que  la fa en 3h55, Montserrat Camps, de 20, en 4h00 i Ester Ines Mañé, de 23, que l'acaba en 4h59.

1980 - GRETE WAITZ rebaixa la seva marca personal aconseguint 2h25.40 i estableix un nou rècord mundial a Nova York.

 

1981 - ALLISON ROE guanya la marató de Nova York en 2h25.29.

 

1981- CORREN DONES EL CAMPIONAT D'ESPANYA. Rosa Talavera, basca, guanya en 2h58 el primer campionat d’Espanya de marató on poden córrer dones. Es va celebrar a Oiarzun (Guipúscoa).  

1983 - PRIMER CAMPIONAT MUNDIAL DE MARATÓ FEMENINA. Se celebra a Hèlsinki i Grete Waitz es proclama campiona amb 2h25.28, batent el seu propi rècord del món. L'endemà, però, li arrabassa Joan Benoit a Boston amb 2h22. 

 

1984 - JJOO DE LOS ANGELES és on es disputa la primera marató olímpica on hi participen dones. Medalla d’or per la nord-americana Joan Benoit amb 2h24. Un any abans, la Benoit va córrer la marató de Boston en 2h23. 

 

1998 - LES AFRICANES IROMPEN A LA MARATÓ.  Tegla Loroupe, de Kenya, aconsegueix a Rotterdam 2h20.47, nou rècord del món de marató de dones.   

 

2001 - NAOKO TAKAHASHI del Japó, baixa de 2h20 a la marató de Berlín amb una millor marca mundial de 2h19.46. 

 

2012 - SARAH ATTAR de 19 anys, la primera dona de l’Aràbia Saudita que participa en una prova olímpica d’atletisme. Va fer-ho en la prova de 800m. Al Jocs Olímpics del 2016 ho fa a la marató en un temps de 3h16. Dos anys més tard, corre la marató de Chicago en 3h11

 

2001 - ESCLAT DE LES MARATONIANES AFRICANES. Catherine Ndereba de Kenya, bat el rècord mundial a Chicago en 2h18.47.

 

2003 - PAULA RADCLIFFE, anglesa, bat el rècord del món de la marató de dones. 2h15.25

2012 - JJOO DE LONDRES, l’etíop Tiki Gelana guanya la marató olímpica femenina en 2h23. Tres de les quatre primeres són africanes. Mesos abans, Tiki Gelana es primera a la marató de Rotterdam amb un temps de 2h18.  

 

2019 -  BRIGID KOSGEI de Kenia, nou record del món (2h14.04) arrabassant el de la Radcliffe que el va ostentar durant setze anys.

2023 - TIGIST ASSEFA de Kènia, baixa més de dos minuts el record del món a la marató de Chicago: 2h11.53. 

Miquel Pucurull

17/10/2023

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós

Aquesta glossa sobre l'atleta canadenc Ed Whitlock la vaig escriure l'any 2012. Des de llavors l'actualitzava incorporant les dades de les gestes que aconseguia. No en podré escriure'n cap més: va morir ahir (13/03/17) de càncer als 86 anys, cinc mesos després d'haver corregut -sorprenentment- la marató de Toronto en 3h56. El meu condol a la seva família i els seus amics. No el coneixia però l'admirava i l'estimava des de fa temps.

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós

En el 2016, el canadenc Ed Whitlock (85 anys) va fer 1h50'47 en la mitja marató d'Ontario del diumenge 24 d'abril, rècord del mòn de de la seva edat. Al cap de sis mesos, la marató de Toronto la va acavar en menys de quatre hores: 3h56'33.

Als 70 anys va córrer la marató en 3 hores (3h 00'23). I als 74 va rebaixar el temps: la va fer per sota de tres hores (2h58'40). Amb aixó està dit tot. O gairebé. Les seves marques al llarg del temps, que van ser i continuen essent els rècords del món de la marató per edat, són sorprenents:

2h 51'02 en el 1999, rècord del món de 68 anys
2h 52'50 en el 2000, rècord del món de 69 anys
3h 00'23 en el 2001, rècord del món de 70 anys
2h 59'09 en el 2003, rècord del món de 72 anys
2h 54'48 en el 2004, rècord del món de 73 anys
2h 58'40 en el 2005, rècord del món de 74 anys
3h 08'34 en el 2006, rècord del món de 75 anys
3h 04'53 en el 2007, rècord del món de 76 anys
3h 15'53 en el 2011, rècord del món de 80 anys
3h 30'28 en el 2012, rècord del món de 81 anys
3h 41'57 en el 2013, rècord del món de 82 anys
3h 56'33 en el 2016, rècord del món de 85 anys

Quan el 2012, amb 81 anys, va fer la marató en 3h30, el llorejat exatleta olímpic, periodista i escriptor Martí Perarnau, va publicar l'article Ed Whitlock, el maratoniano del cementerio i em vaig permetre extreure coses, gairebé és la traducció del seu text, per escriure el que segueix:

En qualsevol de les grans maratons, el guanyador l'acaba al voltant o per sota de les 2h10. Una hora més tard apareix un senyor de 81 anys, capaç d'acabar-la en 3h15. És el canadenc Ed Whitlock, un prodigi, el gran dominador de l'especialitat entre els ultra-veterans. El primer i únic home que va ser capaç de baixar de les 3 hores en la marató quan tenia més de 70 anys. (2h 58'40 als 74).

Tot i que havia corregut quan era molt jove, les seves marques no havien estat res de l'altre món (4'25" en una milla) i no es va dedicar seriosament a l'atletisme fins que no va ser veterà, als 41 anys. Ho va fer en el 800 i els 1.500 metres, sense destacar tampoc massa. Però amb els anys va anar incrementant la distància (als 48 va fer una marató en 2h31'23) i apropant-se a l'èxit.

Després de jubilar-se com a enginyer de mines, va començar a entrenar la llarga distància fins a esdevenir un maratonià prodigiós. Als 69 es va convertir en la persona de més edat al món per sota de les tres hores: 2h 52'47. I va seguir aconseguint rècords: 2h 54'48 amb 73 anys; 2h 58'40 als 74... L'any passat, el 2012, va batre el rècord mundial de la Mitja Marató en 1h 38'59, i a l'octubre va aconseguir el millor crono de la història per a un home de 81 anys: 3h 30'28 a la marató de Toronto.


Whitlock viu a Milton, a prop de Toronto, un lloc on hi ha diversos paradisos per a un corredor: camins rurals, turons suaus i fins i tot els contraforts de la cèlebre cataracta del Niàgara. Però per entrenar, ell prefereix un cementiri: el de Milton, dins del qual corre en un circuit oval de 500 metres que circumda el Evergeen Cemetery. Es una imatge surrealista veure aquest àngel volador, lleuger com una ploma, cabellera blanca al vent, corrent en solitari, donant voltes entre les tombes dels seus veïns.

Des que es va jubilar als 65, Whitlock s'entrena cada dia. A mitjans dels 90, quan corria més de tres hores diàries, va arribar a cobrir 150 quilòmetres setmanals. Ara s'ha estabilitzat en les dues hores i mitja d'entrenament diari. Sempre sol. Quan el seu fill Clive l'acompanya, ho fa corrent uns quants metres per davant. Whitlock no vol cap companyia. En una entrevista li diu a un periodista: "Corro per plaer, i quan ho faig prefereixo estar sol. Faig el que em ve de gust". I sempre al cementiri. No s'entrena en altres zones perquè odia els vehicles i la companyia: prefereix la silenciosa solitud del cementiri. "Els meus fills diuen que estic boig, però aquí mantinc el ritme, mentre que a la ciutat m'accelero sense voler". I donant volta rere volta al cementiri "no s'imagina vostè el lluny que un pot arribar amb la ment".

A més d'admiració pels seus extraordinaris registres, els metges es sorprenen per la seva resistència a les lesions. Les analítiques d'hemoglobina, electròlits, testosterona i altres paràmetres són les normals en un home de 80 anys. Cap avantatge sobre els seus rivals Només hi ha un factor molt diferencial: el seu VO2 max (consum màxim d'oxigen, és a dir, la seva capacitat aeròbica) és de 52,8, quan la mitjana per a una persona de 80 anys es calcula en 35. El seu 52,8 és l'equivalent a un jove de 30 anys. 
                                                      ---------o---------

Com a complement: per gaudir en veure com acabava una cursa de 10.000m als 80 anys. (42'39", rècord del món de la seva edat):  http://www.youtube.com/watch?v=WPCK8NMw1Ng

Miquel Pucurull
Actualitzat 14/03/2017

La Cursa de la Mercè 2020

Fa un parell de mesos vaig ser crític amb l’anunci de la Cursa de la Mercè. Em va semblar que fer-la podia significar un perill de contagi. Però en saber de la manera que s’estava preparant per evitar-ho m’hi vaig apuntar. I ara, un cop feta, felicito als organitzadors pel rigor amb que s’ha celebrat. Felicitació que faig extensiva als voluntaris, que  han col·laborat a que tot funcionés. I també als corredors i corredores que han fet possible un esdeveniment que, o molt m’equivoco, ha fet història. 

No sé si és una de les primeres curses populars que s’han celebrat a l’Estat en sis mesos, però poques s’hauran fet amb tantes precaucions. Des de la zona d’escalfament fins a la recollida de la bossa al final, tot ha estat previst amb un rigor extrem. En veure la munió de protocols estrictes i eficaços, m’he sentit orgullós de pertànyer a una comunitat com la del món del córrer, que ha estat capaç de fer-ho com a exemple. Per la necessitat d’avançar, crec que aquesta atípica Cursa de la Mercè servirà de mostra per celebrar-ne d’altres. I també per fer activitats d’un altre tipus, ja siguin esportives o culturals.

Miquel Pucurull

27/09/2020