Damià Roig, un atleta centenari

 

Amics i amigues, sovint, algunes persones ens sorprenen. Fa anys, tal dia com avui del mes d’Abril, em va impactar veure a la sortida de la cursa d’El Corte Inglés, disposat a fer-la, a un home que duia un cartell amb el seu nom, Damià Roig, i l’edat que tenia, 102 anys. M’hi vaig acostar per felicitar-lo Com disculpant-se, deia: “Trigaré més de dues hores...” La va acabar. Amb 102 anys, va fer els onze quilòmetres, amb pujada a l'estadi de Montjuïc i baixada fins la plaça Catalunya. El temps que va trigar no el sé ni m'interessa. En Damià Roig vivia al poble de Vimbodí, a Tarragona. Em va dir que cada dia caminava onze quilòmetres, i que feia cinquanta anys que no s’havia refredat. Vaig llegir en un diari que parlava d'ell, que havia treballat de picapedrer i de cuiner; i també, i sobre tot, era un pintor de renom. Una de les seves obres són els murals que hi ha a l'Església de Sant Andreu del Palomar i va dedicar-se a l’ensenyament de la pintura. Polifacètic, un biògraf va escriure: “...si alguna cosa el distingeix és l’apassionament que posa a les coses tot i l’edat que té. Pinta, escriu poemes, cultiva la música, corre,  i en tot hi posa la mateixa força.” Temps ha vaig saber que se n’havia fet d’ell. Va morir pocs mesos després d'haver participat per últim cop a una altra cursa d'El Corte Inglés... quan tenia 105 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

 

Miquel Pucurull

11/04/2021 

    
       

 

El primer campió olímpic

El 6 d'abril de 1896 es van inaugurar a Atenes, els primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Un dels participants, el nord-americà James Connolly, és posseïdor d’una història curiosa. Va competir en triple salt el dia de la inauguració i va aconseguir la primera medalla d’or que es va atorgar. Fill d’uns emigrants irlandesos amb pocs recursos, de petit no va poder anar gaire a l’escola. Destacava en atletisme i se’n va anar a aquells Jocs pel seu compte. Per anar-hi necessitava un permís de la Universitat de Harvard on havia ingressat per la capacitat natural que tenia per l’escriptura, però li va denegar i el van expulsar. Cinquanta anys després, convertit en un prestigiós novel·lista malgrat la seva manca d’estudis, va rebre una carta de la Universitat disculpant-se i oferint-li un doctorat honoris causa. Ho va rebutjar. Autodidacte com era, James Connolly va arribar a ser un dels autors més destacats d’Estats Units el segle passat. Admirat i reconegut, en un parc de Boston hi ha una estàtua en honor de l’atleta que va ser el primer campió olímpic de la història, i a l’hora, un talent literari sense haver passat per cap facultat. 

Miquel Pucurull

6 d'abril de 2024

 

Córrer d’esquena

Amics i amigues, el món del córrer és molt plural. N’hi ha que corren descalços. N’hi ha que corren espitxant un carret i n’hi ha que corren d’esquena. Compte! Córrer d'esquena pot semblar una bestiesa, però els que en són adeptes diuen que no es malmeten els genolls i treballes uns músculs que no ho fas quan corres de manera convencional. Asseguren que el córrer d’esquena té molts avantatges: - Ajuda a augmentar la força dels músculs del darrere de les cames. - Cremes mes calories  - Desenvolupes l’equilibri, la velocitat i el vigor. – I sobre tot, redueixes el risc de lesions. El cert és que córrer a l’inrevés té molts adeptes als Estats Units. També bastants a Europa, sobre tot a Itàlia. A casa nostra no em sembla que hagi quallat gaire, tot i que a Mollerussa hi ha un grup de corredors i corredores que en són habituals. I una catalana, la Sandra Corcuera, ha sigut set vegades campiona del món de ‘Retrorunning’, que és com en diuen. Val la pena saber que existeixen rècords del món de les "Curses d’esquena". El de la marató d’homes el té un alemany en 3h38 I el de dones, una canadenca en 4h26. Ja ho deia el pintor van Gogh: “Què seria de la vida, si no tinguéssim el valor d'intentar alguna cosa nova?”. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt.