La marató en 42 piulades al Twitter

• A la marató n'hi ha un que arriba el primer. Però tots els que l’acaben tenen el mateix dret a plorar d'emoció que ell.

• Acabar una marató és dur. No poder acabar-la, molt més.

• Mai ens hauria de faltar un somni, un projecte per fer, algú a qui estimar i una marató per córrer.

• Diuen que per ser feliç, tota persona ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Afegeixo: "i córrer una marató".

• En la majoria d'esports uns guanyen i uns altres perden. A la marató no. Del primer a l'últim, tots són guanyadors.

• A la marató es corren 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb l'ànima, i 195 metres amb els ulls plens de llàgrimes.

• Mentre vegis l'ambulància darrere teu en una marató no et preocupis. El fotut és anar dins.

• No facis cas als que et diuen en una marató que "ja arribes". Són bona gent que gairebé sempre se situen al km 22.

• El córrer una marató pren una gran dimensió quan és un repte solidari per ajudar els altres.

• Descriure a algú la felicitat que es té en acabar una marató és tan difícil com descriure els colors de l'Arc de Sant Martí a un cec.

• Dues coses que ajuden a entrenar la marató: apuntar-se aviat i dir als amics que la vols fer.

• Els puritans diuen que si camines a la marató no pots dir que l'has fet. Que diguin el que vulguin! Segurament, Filípides també va caminar una mica.

• Al córrer una marató se'ns arruga la pell, potser. Però a canvi, se'ns desarruga l'ànima.

• En una marató l'objectiu majoritari és baixar de 4h; de 3h30 és excepcional, de 3h un somni, i de 2h30 un miracle.

• Vaig córrer la primera marató fa 40 anys. Fet pols, però fascinat. I em va canviar, a millor, la vida.

• Eufòric en acabar una marató, penso que quan "la dama de la dalla" em vingui a buscar, em trobarà amb les sabatilles posades.

• L'home (com el corredor de marató), ha d'estar convençut que "podrà arribar"; si dubte està perdut.

• La diferència entre el que guanya una marató i tots els altres és que el primer travessa una cinta. Els demès, no. però l'emoció és idèntica.

• La marató no seria res si no fos que per entrenar-la s'han de fer molts quilòmetres. I hi ha dies que costa molt.

• La marató, com la vida, et farà patir molt. Però també, com la vida, et farà gaudir immensament.

• La vida és molt curta per no tractar, si més no, de córrer una marató.

• Les maratons rememoren que Filípides va morir després de córrer 42 km. En alguna m'he preguntat per què no ho va fer als 30.

• M'estremeixo quan veig plans d'entrenament de marató que diuen que n'hi ha prou amb córrer 2 o 3 dies a la setmana i fer un total de 25 km.

• No conec a ningú que després de córrer la seva primera marató no li hagi canviat la vida.

• Per córrer una marató no s'ha de fer únicament un pla i entrenar-la. També s'ha de somiar amb ella.

• Per entrenar una marató no hi ha millor pla que el de la Triple K: Kilòmetres, Kilòmetres i Kilòmetres.

• Per trobar-se bé n'hi ha prou amb córrer una estona cada dia. Per entrar al paradís cal acabar una marató.

• Sens dubte, les carreres són plurals: la marató de diumenge la correran el campió olímpic de marató, el recordman mundial de marató...i un servidor!

• Qui és "el guapo" que, si ha de córrer la marató demà diumenge, no té ja papallones a l'estómac avui dissabte?

• S'ha d'haver oblidat el sofriment d'una marató abans de posar-se el dorsal per córrer-ne una altra.

• Si un decideix córrer una marató, el millor que pot fer és inscriure's aviat. L'ajudarà a motivar-se per l'entrenament.

• Si la teva parella també corre t'entendrà millor. No et dirà "Estàs boig" quan surtis a córrer a les 6 del matí per entrenar la marató.

• Qui corre una marató no només l'entrena durant 3 mesos. També la somia 90 nits seguides.

• Regla d'or del corredor/a popular: "No et posis un dorsal fins passat 10 dies d'una carrera de 10k; 21 d'una mitja i 42 d'una marató".

• Si a l 'altre món no hi ha maratons on poder córrer, l'eternitat serà molt avorrida.

• Si encara no t'has atrevit a córrer una marató no has pogut gaudir de la joia infinita que proporciona acabar-la.

• Si et diuen que el món s'acabarà d'aquí un any, entrena't i corre una marató, creu-me.

• Si tens l'objectiu de córrer una marató i el pla que has fet és massa dur, canvia el pla. Però no abandonis l'objectiu.

• Encara que hi ha moments en què ho sembla, un marató no és un drama sinó una recompensa.

• Una marató sorgeix d'un somni. Entrena molts kms perquè no es converteixi en un malson.

 • Avui és un d'aquells dies que no fa vergonya demanar vaselina a la farmàcia. "És per a la marató de demà, sap ..."

• Voler córrer la 1ª marató és una de les millors decisions que es prenen a la vida. (Sinó la millor).

Miquel Pucurull

1934, primer Campionat de Catalunya de Marató

El 4 de febrer de 1934 es va celebrar el 1er Campionat de Catalunya de Marató. 

S'hi van inscriure 10 corredors però només van sortir 7 i van arribar 4. Va guanyar un atleta acostumat a córrer crosos, de nom, Joan Font, amb un temps de 2h51'44, a qui li cap l'honor de ser el primer campió de Catalunya de marató de la història. 

La prova tenia la sortida i l'arribada a la plaça d'Espanya i passava per Esplugues, Viladecans i Gavà.  

Les cròniques de l'època parlaven de l’ajut que havien rebut els participants: “(...) Pese a todo, a pesar que los reglamentos lo prohiben, los masajistas daban friegas entre Sant Boi i Viladecans a quien se lo pidiera, delante mismo de los federativos”.

Tot i que ja s’havien celebrat diverses maratons a Catalunya, la distància no va ser la reglamentària sinó tan sols de 40 quilòmetres.  No es va tornar a disputar cap altre campionat de Catalunya de marató fins l'any 1978, a Palafrugell, origen de l'actual de Barcelona.

Retall d'El Mundo Deportivo. 5 de febrer de 1934



Miquel Pucurull

La primera marató celebrada a Espanya

El 30 de gener de 1910 es va córrer a Barcelona la primera marató que es va fer a l'Estat espanyol. La prova de la marató havia començat a realitzar-se a Europa i a Estats Units, desprès que dos anys abans, als Jocs Olímpics de Londres, causés sensació l'arribada d'un corredor, Dorando Pietri, que fou desqualificat per haver estat ajudat a entrar a la meta com guanyador en desmaiar-se uns metres abans. Se'n parlava a tot el món de la marató, i envoltada de misticisme, també va arribar a casa nostra.

Era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang quan plovia, i es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l'illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París.

La varen córrer quatre homes: Joan Santos -que fou qui var engrescar als altres tres en acceptar el repte que havia llançat a través del diari L’Eco d’Sports-, Conrad Miquel, Francesc Túnica i Robert Boix. Era una època en la qual l’atletisme començava a practicar-se com a tal a Catalunya. Les curses les organitzaven els diaris, que publicaven desafiaments que feien els mateixos corredors, molts d’ells aficionats al ciclisme. No és estrany, doncs, que la marató la realitzessin en el velòdrom en qüestió.
La marató va començar a les 11 i mitja del matí, i servia com a prova prèvia a unes altres de ciclisme que es van celebrar desprès, a les 3 i mitja.


Sortida de la marató

La direcció del velòdrom va establir un premis: medalla de plata per a tots, fins i tot els que haguessin corregut 25 quilòmetres en arribar el guanyador. L'entrada va valdre de 0,50 pessetes la general a 2 pessetes els seients numerats. Com sigui, la marató va tenir molt poc públic.

Els quatre corredors havien de fer 163 voltes per la pista de 258 metres de corda per completar els quilòmetres de la marató, que van ser 42.054 en lloc dels 42.195 reglamentaris. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador -un francès que vivia a Barcelona on havia guanyat curses de menor distància- li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica -un ciclista català-. Conrad Miquel es va retirar desprès d’haver anat més de mitja marató al davant i dur un avantatge de set voltes als demès, i Joan Santos, una mica més tard.

La carrera va anar així: al principi encapçala la prova Conrad Miquel, amb un cert avantatge sobre els altres tres, però en el Km 24 es retira, acusant una malaltia que havia sofert dies abans. Joan Santos, víctima de poca preparació, abandona en el Km 29. Robert Boix i Francesc Túnica es mantenen, frec a frec l’un amb l’altre. Passen el Km 30 en 2h33. Apareix el mur de la marató i alenteixen la petjada: 31 minuts per fer els cinc quilòmetres fins el km 35 i 36 pels altres cinc fins al 40. En la darrera volta, Túnica avança a Boix i li agafa 40 metres. Aquest, però, es recupera i fa un esprint final per entrar a meta en 3h52’04” i guanyar.


Poc abans de l'arribada, acompanyats per uns ciclistes, Túnica encara va davant de Boix

L’endemà, els diaris parlaven que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans dels dos que la van acabar, a l’alçada de la gesta de Filipides l’any 490 abans de Crist, quan va morir desprès de córrer (es diu que 48 kilòmetres) per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Marató.

La prova de la marató no es va tornar a realitzar a Espanya fins al cap de tres anys, en el 1913, quan un jove anomenat Pere Prat, que després va ser un portentós atleta, en va fer una tot sol en 2h47’, reduint amb més d’una hora el temps del que va guanyar la primera.

El Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un testimoni actual d’aquella instal·lació esportiva de les primeries del segle XX encabida dintre d'una mançana de cases on es va celebrar la primera marató, Una instal·lació construïda, per cert, en l’espai on el Barça hi havia tingut un dels seus camps de futbol.

Bar Velódromo actual

El velòdrom del carrer Muntaner el 1909, 
un any abans de celebrar-se la marató.

Miquel Pucurull

(Basat en un treball realitzat per Daniel Justribó el 2010 amb motiu del centenari).

James Fixx, el precursor del running, va morir mentre corria

James Fixx (1932-1984) va ser un dels més significats precursors del còrrer als Estats Units en els anys 70. El seu llibre “Complete Book of Running” es va vendre per centenars de milers d’exemplars a tot el món. Paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria, precisament.

Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort.: “Com pot ser? Com s’entén?" - deien alguns que en volien fer sang - "Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "No ha de ser bo això de córrer...”

Les reaccions a la mort de James Fixx van ser les d'esperar. Del furor pel jooguing es va passar al temor col · lectiu i es va començar a dir que "L'exercici mata". Però el cas de Fixx no tenia res a veure amb l'esport sinó amb els seus gens. Es va saber que el seu pare també havia mort per una cardiopatia als 43 anys i la seva germana tenia nivells anormalment alts de colesterol a la sang. El mateix Fixx ho havia escrit -segurament, sense ser conscient d'això- en el seu famós llibre: "Dels factors de risc relacionats amb el cor, l'exercici pot millorar-los tots menys un: el hereditari".

Els detractors no sabien que el que en Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida. Tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Molt gras i fumador empedreït, als 35 anys va començar a córrer. Efectivament va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no ho hagués fet, probablement hagués mort molts anys abans.

Miquel Pucurull
17/01/19

Per què les maratons tenen 42km i 195 metres?

La distancia d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom.

Cal remuntar-nos a fa 25 segles, quan un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exercit davant dels perses. En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres.

En els Jocs Olímpics d'Atenes de 1896 – els primers de l’era moderna - es va celebrar una prova per rememorar-ho que se li va dir ‘marató’, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona edició dels Jocs i en la tercera, es va fer sobre 41.

Hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge actual. La que em sembla més veraç te a veure amb la reina d'Anglaterra de les primeries dels segle passat.

En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se sobre 38. Però es va haver de modificar perquè la reina d’Anglaterra de llavors, Alexandra de Dinamarca, va exigir que la sortida es fes davant del Castell de Windsor, casa seva, per a que la veiessin els seus néts petits. El Castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l'estadi on estava la meta. I la curiosa distància va quedar establerta per sempre.

Miquel Pucurull
09/01/2019

Jack Foster, 2h11 en marató als 41 anys

“Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies i prou”.

Magnífica filosofia la que tenia Jack Foster, autor de la frase, un mític corredor de maratons anglès que va començar a córrer de gran, als 32 anys. I li va anar prou bé: va fer 2h11’18” en una marató a l’edat de 41. Amb això està dit tot. I aquesta marca va durar 16 anys com a la millor de tota la història en el rànquing mundial dels d’aquesta edat i encara hi figura com la sisena.

John (Jack) Charles Foster havia nascut l'any 1932 a Liverpool en el si d’una família molt humil. El seu pare va morir quan ell tenia set anys i va anar  a l’escola fins els 14. Al sortir de l’escola va treballar en una fàbrica durant 10 anys. Es va aficionar a córrer en bicicleta, una afició que no va deixar mai, i explicava que sortir per camins i carreteres li servia per escapar de les limitacions dels seus orígens. Als 24 va emigrar a Nova Zelanda. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bici com sempre. I als 32 va començar a córrer a peu, on va destacar ràpidament.

Quan en tenia 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància de Nova Zelanda. Als 40 el van seleccionar per córrer la marató als Jocs Olímpics de Munic'72, on va quedar el vuitè amb 2h16’56”. I als 41 va aconseguir l’esmentada marca de 2h11.

Malgrat evitar els entrenadors i la rigidesa d’horaris i plans  d’entrenament, els èxits van continuar. Dotat d’unes condicions excepcionals, als 43 anys va guanyar la marató de Honolulú; als 44 va tornar a ser olímpic en els Jocs de Montreal'76, on va fer 2h17’24”, i als 50, amb 2h20’28” va batre el rècord mundial del grup d’edat de més de 50 anys.  

Jack Foster entrenant a Nova Zelanda

Sovint deia “Córrer és un dels plaers de la vida; una cosa que anhelo poder fer cada dia després de la feina”. El mètode per recuperar-se després d’una prova era per a ell una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut.

Jack Foster va morir a l’edat de 72 anys en atropellar-lo un cotxe mentre circulava en bicicleta, com feia sovint.

A la porta de casa hi tenia una rajola amb una cita seva: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”.

                                                    ------o------

Miquel Pucurull

FISONOMIA DE LA CURSA DE LA SAGRERA'2022

Km 0 a l'1


Quasi res! La Cursa de La Sagrera té l'honor de ser la segona en antiguitat de quantes se celebren a la ciutat de Barcelona. Darrera de la Jean Bouin, i aquesta no va ser popular (Open li diuen) fins l’any 1979, perquè fins llavors era només per a atletes federats. La qual cosa vol dir que la de La Sagrera, realitzada per primera vegada el 1978, és en realitat la més antiga de les curses populars de Barcelona.

El lloc de sortida serà al carrer d’Hondures en la cruïlla amb el de Josep Estivill, a l’alçada de l'edifici de La Nau Ivanoff, una antiga fàbrica de pintures que es va condicionar fa uns anys per fer-hi activitats culturals de tota mena, des de teatre fins a jazz. Un lloc per a qui vulgui estar "a la última".

Aviat passarem per davant d'una modesta pista poliesportiva que és la seu del Club Esportiu Sagrerenc, una entitat del barri que va ser fundada fa més de cent anys, el 1915, en plena primera Guerra Europea. Una curiositat: els jugadors del Sagrerenc vesteixen de blaugrana com els del Barça, tot i que sense fer propaganda, com feien fins no fa gaire, d’un país com Qatar que no reconeix els Drets Humans. Ja ho he dit!. Una altra curiositat, en aquest cas una reivindicació: el seu himne, compost per Rudy Ventura, fa una reclamació. Demana un camp de futbol perquè han anat sempre amunt i avall (ara mateix juguen fora de la Sagrera, en el camp del barri de Sant Martí). De tal manera que el final de l’himne del club diu això:

"...defensarem amb molta força el nostre club 
Club Esportiu Sagrerenc
i lluitarem per aconseguir ser campions
Necessitem un camp de futbol
Fa molta falta un camp de futbol
i demanem un camp de futbol
pel Club Esportiu Sagrerenc
Visca, visca, visca
Visca, visca, visca!"


Un dels primers equips del C.E.Sagrerenc. Primer terç del segle passat

Arribarem a tocar el carrer de la Sagrera però girarem per Palència. A l’esquerra tindrem la Plaça del General Moragues. La rodejarem per aquest carrer, el de Felip II que el trobarem tot seguit (al fons veurem el Pont de Calatrava), i el de la Sagrera, ara sí, que l’enfilarem tot seguit.

Una observació: el carrer de Felip II, que honora a qui fou Rei de Castella, de Catalunya-Aragó i de Portugal, anomenat "El Prudent", l'haurem agafat contra-direcció. No passa res; avui tenim permís.

La plaça recorda el nom d’un patriota, Josep Moragues i Mas, que va tenir un paper cabdal en la resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de 1714. És un episodi trist: acabada la guerra va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i exposat al Portal de Mar (actual Plaça Palau). Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys.

Al bell mig de la plaça hi ha dos elements abstractes que no tenen res a veure amb aquest fet històric. Si més no, a un servidor, que no és expert en art no figuratiu -i en l’altre tampoc, tot s’ha de dir- no li ho sembla: una mena de piràmide i una placa alta, que per no tenir no tenen ni nom. “Sense Títol” li va posar el seu escultor, el nord-americà Ellsworth Kelly. Recorro a un expert, que diu textualment: “Les obres de Kelly de la plaça del general Moragues són un símbol fàl·lic en acer inoxidable, i un díedre d'acer, simbòlic de genitals femenins”.

Com? Que jutgi el (possible) lector quan hi passi corrent.


“Sense Títol” de Elsworth Kelly. Any 1987

Tirarem amunt, amb suau pujada, pel carrer de la Sagrera, amb la plaça de l’infortunat heroi de Catalunya a l’esquerra i les obres per a l’Ave a la dreta, i a l’alçada de Garcilaso (el nom d'un dels més insignes escriptors castellans del "Siglo de Oro", Garcilaso de la Vega, considerat per molts com el primer poeta humanista en llenguatge popular) haurem fet el Km 1 (i 6 de la segona volta).

Km 1 al 2

Enllaçarem tot seguit amb el carrer de Berenguer de Palou (un bisbe de Barcelona del segle XIII) també amunt, més que pujant planejant. A la dreta hi tindrem del carrer del Pont del Treball, el pont per on passaven els treballadors per anar i venir de les fàbriques del Poble Nou -d'aquí el seu nom- al qual se li ha afegit el mot "Digne" fa uns anys. Durant gairebé un segle ha estat "Puente del Trabajo" primer, i "Pont del Treball" després; ara, “Pont del Treball Digne”. Em pregunto si calia l’afegitó.

Avançarem per Berenguer de Palou, un carrer no gaire ample que té un espectacular casalot a la nostra dreta. N'hi diuen la Torre de la Sagrera (també Torre Rusca, Torre de la Marquesa o Torre Genovès). Va restar abandonat durant molt temps i ocupat (okupat volia dir per a que s’entengui) per diverses famílies. El veurem en passar: és un edifici senyorial molt bonic, que els veïns demanaven protegir i convertir-lo en casal. Tot i que està en un lloc complicat per les obres de l’Ave i la cosa semblava que anava per llarg, se'n van sortir. Es va rehabilitar i, inaugurat no fa gaire, és la seu de l'associació de veïns del barri. A l'important valor arqutectònic de la torre, cal afegir que, al fer les obres per condicionar-lo, es va descobrir un refugi al soterrani que va servir durant la Guerra Civil.


Casalot del carrer Berenguer de Palou

Poc abans d’acabar el carrer, girarem a l’esquerra en trobar la plaça del Doctor Cararach (el patriarca d’una nissaga de metges del barri) després de passar per davant de l'antiga Escola Superior de Música, ara un edifici abandonat perquè els futurs concertistes estudien a l'Auditori. Vorejarem la placeta i anirem a parar a l’entrada del Parc de La Pegaso, un espai verd situat en els terrenys antigament ocupats per l’Enasa, l'antiga fàbrica de cotxes, camions i autobusos (abans Hispano Suiza), amb el nom de Pegaso. De l'antiga factoria, edificada a mitjans del segle XX, es conserva la porta d'entrada que ara és l'accés principal del Parc i les oficines de la Guàrdia Urbana i un edifici d’equipaments del barri.

Girarem a l’esquerra per baixar pel carrer Gran de la Sagrera fins el de Portugal, on l’exuberant vegetació del Parc ens farà costat una estona mentre el pugem, que aquest carrer puja, per trobar el senyal del Km 2 (i 7 de la segona volta) al cap de munt.

Km 2 al 3

Girarem pel carrer del Pegàs (nom d’un cavall mitològic que va servir com a marca dels camions i altres vehicles fabricats en La Pegaso) per fer-ne cent escassos metres i baixar pel del Pacífic. Baixant passarem el carrer de Jambrina, un petit vial que honora a Rigobert Jambrina, un important industrial del barri que va impulsar l’esport a les primeries del segle passat: va ser president de l'entitat Avenç de l'Esport i membre fundador de la Unió Esportiva Sant Andreu. També va construir habitatges per a obrers: un d’ells a la cantonada de Pacífic amb Jambrina, que el veurem en passar.

Gairebé al cap de vall del carrer Pacífic, que no es diu així perquè vulgui recordar l’oceà sinó que correspon al mot d’un veí anomenat Joan Urpí, propietari d'una petita casa que hi havia a l'indret i rajoler d'ofici, i agafarem de nou el de Gran de la Sagrera, el carrer major del barri, per baixar-lo amb suau baixada fins el de Garcilaso.

Aquest punt on estarem ara, en el carrer de Garcilaso, té una important càrrega històrica: s’hi ha fet una plaça, la Hispano Suïssa, que duu el nom de la que va ser la fàbrica de cotxes que hi va haver per on hem passat no fa gaire. L'empresa, fundada el 1904 en un local del carrer Floridablanca pel català Damià Mateu -conegut com en Mateu dels ferros- i un enginyer suïs, de nom Marc Birkigt, va adquirir un gran prestigi per la qualitat dels seus vehicles. Un dels seus clients, el rei Alfonso XIII, n'era el principal valedor. La Hispano Suiza, Fabrica de Automoción, S.A., tal com es deia llavors, no únicament feia cotxes per a les classes benestants. També en construïa per a la competició, i també va construir motors d'aviació per a les potències que lluitaven en la primera Guerra Mundial. L'any 1946, pressionats els propietaris per la dictadura, van vendre l'empresa a l'INI, que va començar a fabricar vehicles Pegaso amb les patents de l'Hispano-Suiza.


Un dels primers Hispano Suiza, pilotat pel rei Alfonso XIII 
 
Deixarem Garcilaso i farem quatre passes del carrer de Monlau – un humanista barceloní del segle XIX, metge, introductor a Espanya del corrent reformador de l'higienisme, escriptor, i no sé quantes coses més- per girar a l’esquerra en arribar al de Martí i Molins -un carrer que duu el nom d'un obrer que va propulsar la cultura popular catalana- i tornar a girar tot seguit pel de Mossèn Juliana -un capellà que fou l’ecònom de la parròquia de Crist Rei, a tocar d’on estem- i on a la meitat del carrer trobarem el senyal del Km 3 (y 8 de la segona volta) . En aquest moment haurem penetrat al cor del que fou l'antic barri de la Sagrera. Carrers curts i agradables, amb algunes cases baixes o de pocs pisos i la magnífica plaça porxada de Massadas molt a prop -que no veurem perquè no hi passem, però val la pena tornar i admirar-la més tard- que mantenen un entranyable esperit de poble. Que sigui per molts anys! No tinc res contra el progrés i la transformació que està experimentant la Sagrera, tot el contrari, però què sigui per molts anys.

La Sagrera és un barri on el món del motor hi ha estat molt present. S’ha de dir que continua essent així en certa forma. Per posar un exemple, per Monlau haurem passat per davant del Centre d'estudis Monlau, on es dediquen a formar mecànics de competició des de fa anys, dirigits per l'ex campió del món de 125cc Emilio Alzamora. També, per corroborar el pedigree motorista del barri, cal dir que a pocs metres, a la plaça de Massadas, cada primer diumenge de mes es reuneixen grups d'aficionats a temes del motor, col•leccionistes de cotxes en miniatura i Scalextrics.

Km 3 al 4

Pel carrer de Mossèn Juliana arribarem al de Nobel – carrer que honora al suec l’inventor de la dinamita i instaurador del famosos premis que duen el seu nom-. L’abandonarem de seguida, quan trobem el de Vallès i Ribot -nom que honora un influent polític republicà del segle XIX molt sensible a la reivindicació catalanista, que fins i tot va ser un dels redactors d’un projecte de Constitució per a l’Estat Català-. Carrer amunt creuarem el de Marti i Molins, molt a prop del Centre Cívic La Barraca a la nostra esquerra, on, entre altres entitats, perquè a la Sagrera n'hi ha un munt, es reuneixen els organitzadors de la cursa que estem corrent, la Comissió de Festes de la Sagrera. Ocupa el lloc d’un antic cinema, l’Imperial, un d’aquells locals on feien dues pel·lícules, “la dolenta” la primera de la sessió i “la bona” després del “descans”, amb la qual cosa et passaves 4 hores ben bones. L’Imperial era conegut al barri com La Barraca, raó per la qual els veïns van reivindicar que es mantingués en el record, posant-lo, amb una bona pensada, al centre cívic engegat l’any 1982.


Cinema Imperial (La Barraca per als veïns) Anys setanta

Al final de Vallès i Ribot trobarem la plaça de l’Assemblea de Catalunya, que duu aquest nom per commemorar el moviment nacionalista que es va constituir, encara en plena dictadura, l’any 1971. La plaça té història: molts anys enrere, quan la zona era de conreu, havia estat un camp de blat. Més tard va ser un camp de futbol on hi jugava el Fortpienc (amb el nom de Fuertepio, castellanitzat per força) i després el Segrer i el Sagrerenc (que ja hem dit que ha jugat en molts llocs). A finals dels setanta s’hi volia edificar cases de pisos; també es va voler construir un nou camp de futbol per llogar-lo a un club de fora del barri. El solar era conegut com la Plaça de les Rates perquè s’havia convertit en un abocador d’escombraries. Finalment, amb les protestes veïnals i l’arribada de la democràcia, el terreny, es va poder convertir en el que és ara, una magnífica plaça. Hi ha un establiment familiar on hi venen vins des de 1946, el Celler Pons, que amb botes i marbre en el seu interior, manté un aspecte rústic entranyable.

Vorejant la plaça enllaçarem amb el carrer de les Antilles i tot seguit el de les Filipines que ningú sap si el nom és per fer un honor a unes noies, unes monges, o per recordar l'arxipèlag de l'oceà Pacífic.

I per les Filipines veurem la part del darrera d’un singular edifici d’habitatges populars realitzat per l’arquitecte Oriol Bohigas el 1965 anomenat la Casa de la Meridiana (la part del davant està a la Meridiana) i arribarem a Garcilaso, a l'ample plaça del Jardins d'Elx on hi ha l'església de Crist Rei, un lloc on els grisos van avortar una de les primeres reunions de l’Assemblea de Catalunya a les primeries dels anys setanta. Passarem una petita reproducció de La Dama d’Elx en un jardinet, i a pocs metres trobarem el punt del Km 4 (i 9 de la segona volta)


Unes noies passen per damunt de les vies del tren que passava per la Meridiana, a tocar de l’església de Crist Rei. Anys quaranta del segle passat

Km 4 al 5

El carrer de Garcilaso és ample i modernament urbanitzat. (Compte perquè convida a córrer de pressa, i 10 quilòmetres són 10 quilòmetres). Poc s'assembla a la que fou l'antiga carretera de la Sagrera a Horta, que era exactament el que ara és aquest carrer.

El deixarem en arribar al final i trobar-nos amb el carrer de la Sagrera (antiga carretera de Ribes), a la nostra dreta, que l'agafarem per baixar-lo. Posats a explicar orígens, el topònim de La Sagrera, que dóna també nom al barri per on correm, prové de quan les esglésies disposaven de terrenys sagrats que les encerclaven. Trenta passes de radi al voltant de les capelles era l'espai convingut, on els pagesos guardaven els seus bens i collites, protegits dels abusos i agressions dels nobles durant l'Edat Mitjana.

Com totes les rodalies del que era la ciutat de Barcelona, la Sagrera era un lloc de pagès on es conreaven aliments, especialment cereals, verdures, i fruites, fins que amb l'industrialització van començar a instalar-se un munt de fàbriques a finals del segle XIX i començament del XX, convertint-lo en un nucli obrer. La indústria d'automoció, com hem dit, hi va estar molt present durant bona part del segle passat. Es deia, en broma, que pel barri es respirava benzina.

També, però, els ferrocarrils hi tenen molta relació. No en debades els trens creuen el barri -anys enrere a peu de carrer- configurant-lo en certa manera. Precisament, tot just haurem començat a baixar pel carrer de la Sagrera copsarem la seva omnipresència amb les obres que s’estan fent per a la futura estació de l’Ave a l'esquerra del nostre pas. I abans de girar pel passatge Bofarull amunt (amunt és un dir perquè és pla), veurem un vestigi ferroviari al passar per davant de l'antiga estació de mercaderies. Un rètol ho confirma: "Mercaderias a pequeña velocidad" a la façana d'un vetust edifici, que ara és, ironies de la vida, l'oficina des d'on es dirigeix la construcció de l'estació de l'Ave.

Deixarem momentàniament el carrer de la Sagrera en arribar al passatge Bofarull com deia, el nom del qual honora a una família d’historiadors del segles XVIII i XIX, i anirem a trobar el carrer Ciutat d’Elx i tot seguit el de Costa Rica.

Pel que ara és el carrer de Costa Rica baixava el Rec Comtal, un antic canal de regadiu que subministrava aigua del Besòs. Fou construït a l’Edat Mitjana, tot i que alguns historiadors situen els seus orígens a l’era romana. Sovint, al fer obres en el subsòl de Barcelona, apareixen trams d’aquest famós rec, un dels quals, precisament, descobert fa pocs anys al demolir la fàbrica Inoxcrom que hi havia al carrer de Costa Rica. No és estrany perquè la fàbrica ocupava l’espai de l’antiga Harinera La Esperanza, una indústria que necessitava molta aigua per al seu funcionament.

El Rec Comptal abans de ser soterrat. Primeries segle XX

En un no res, perquè el de Costa Rica és un carrer molt curt, arribarem al de Sant Antoni Maria Claret per fer-ne també un petit tros de cent metres. Arribant-t’hi passarem per davant de l’Escola El Sagrer a la nostra dreta, poc abans del gir a l’esquerra per agafar-lo. Aquest carrer honora a un sant nascut a Sallent, el Pare Claret, que va ser bisbe de Cuba entre els anys 1851 i 1857, i, segons diuen allà, després que se li aparegué la Verge, va profetitzar que "un jove barbut baixaria de les muntanyes amb armes a la mà per fer reformes, però amb el temps governaria amb una fèrria dictadura i el país patiria nombroses calamitats".  
En fer-ne cent metres com dèiem, deixarem el carrer i anirem a buscar el d’Hondures i arribarem al Km 5 de la primera volta i la meta dels 10 després de la segona. Una meta que travessarem contents i feliços després d'haver acabat una cursa tan antiga per un barri amb tanta transformació. I més que n'hi haurà, fins que s’acabin les obres de l’Estació de l’Ave...que se sap quan van començar però no quan han de finalitzar.

                                         ----------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: https://sites.google.com/site/cursadelasagrera/inici