6.8.19

L'intent de baixar de 2h a la marató


Fa dos anys, el recordista del món de marató, Kipchoge, no va poder baixar de 2hores a la ciutat de Monza, en un intent patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. Es va quedar a 26 segons. A la xarxa, i també en alguns diaris, es va criticar que fos una acció de màrqueting. Es deia, per "experts" en la marató, que els tres corredors que van provar de fer-ho van ser especialment entrenats, com si fos un pecat...que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes. També es qüestionava que les sabatilles que duien havien estat dissenyades exprés per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs al terra; les pistes eren de cendra en lloc de tartan, les perxes eren de bambú; i més enrere en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes. La meva opinió és que, encara que la prova hagués estat un esdeveniment per vendre més bambes, benvinguda sigui. Va servir per estimular a patrocinadors i a atletes a seguir tractant d’aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics creuen. S'ha anunciat, per cert, que a l'Octubre, a Viena, en Kipchoge ho tornarà a intentar.


Miquel Pucurull
06/08/2019 

L'últim arribat a la marató dels Jocs de Bcn'92


Sovint es rememoren les gestes dels grans esportistes als Jocs Olímpics, i els de Barcelona no són una excepció. Però de qui no es parla és dels que, com Pyambu Tuul, de Mongòlia, arriben últims en una prova. L'home  va arribar últim a la marató d’aquells Jocs del 92. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Tanmateix, ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet (4h00.44) era dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. La marca que he aconseguit és el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada.". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. 


Miquel Pucurull
06/08/2019 

5.8.19

Vostè preguntarà per que correm


Marciano Durán és un exitós novel·lista de l’Uruguai. També és corredor i escriu coses sobre el córrer. És l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula “Esos locos que corren”, meitat caricatura humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer. I té també un poema amb el títol, “Usted preguntará porqué corremos”, menys conegut, que li va dedicar a Mario Benedetti. M’he permès fer-ne una traducció al català. Diu així:

Vostè preguntarà per què correm...
Si el fred ens perfora fins als ossos
i el sol ens crema de baix a dalt
Si el vent ens retorna al principi
i el desànim ens amaga el final...
Vostè preguntarà per què correm.

Si cada pujada costa fins l’ofec
i en el pendent està la caiguda
Si les forces ja no són les de l’inici
i la ruta és una muralla gruixuda...
Vostè preguntarà per què correm.

Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia
i respirar es torna un combat
Si la set resseca els camins
i ens assalta el fred i el refredat...
Vostè preguntarà per què correm.

Correm perquè el pas no és prou
i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa
Correm pels assenyats que, estranyats
veuen passar als bojos amb pressa
Correm en un món molt sensat
regit per la típica cordura
Correm com bojos, reclamant
el dret al parèntesi que ens cura.

¿Vostè insisteix un cop més a preguntar?
Correm, senyor, tingui-ho clar,
perquè no ens van ensenyar a volar.

Marciano Durán va vistar Barcelona el 2018. Va córrer la Cursa d'El Corte Inglés


Miquel Pucurull
05/08/2019

Primeres curses a Catalunya


Se sap que a Catalunya som pioners en matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda oficialment com la primera de la història a la ciutat comtal. La van fer cinc ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima. Van sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els prengués per boixos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No està gens malament, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera és, precisament, una cordera.


Miquel Pucurull
05/08/2019

4.8.19

Atletes longeus


Cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes molt grans. Fins i tot centenaris, com va ser  el cas fa poc, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, va batre el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat (li van establir una categoria especial per a ell), corrent 22,547 kms. Es va dir que era la persona  més vella del món que practicava esport. Però potser no és així, perquè n’hi ha un, l’indi Dharamp Singh de 121 anys, que corre a peu. Hi ha un documental recent que ho il·lustra, (veure a sota). Ha guanyat medalles en campionats nacionals i internacionals i ha estat capaç de córrer curses de 5k als 119. Tot i que té documents que acrediten la seva edat, hi ha molts dubtes sobre la seva veracitat i alguns metges es mostren escèptics. Però l’home es defensa i assegura que "els que m'acusen de falsejar la meva edat estan gelosos de la meva salut i la meva capacitat per córrer. Si em veiessin caminar amb un bastó i l'esquena doblegada, ningú dubtaria de la meva edat”. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tan longeves tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta o posar-se unes sabatilles. 

Documental sobre Dharamp Singh: https://vimeo.com/242923870

Miquel Pucurull
04/08/2019