Esportistes catalans mítics. Eduard Kucharsky

Eduard Kucharsky i Gonzalez (1925-2014) va néixer a L'Hospitalet de Llobregat. Jugava a la posició d'aler i és considerat com la primera gran estrella del bàsquet català i espanyol. Va debutar l'any 1941 amb només 15 anys amb el CE Laietà, club amb el qual va guanyar els primers títols. Va jugar durant 17 anys, entre el 1941 i el 1958 en el Laietà, Barcelona (nº 11 a la samarreta en la foto) , Joventut i Aismalibar de Montcada, guanyant cinc títols de Copa.

                  

No era gaire alt: 1.82. En la seva època l'alçada no era tan important com ara per al bàsquet. Però va ser titular indiscutible a la selecció espanyola entre els 17 i els 33 anys, disputant un total de 50 partits, amb la qual va participar en el Campionat del Món de Bàsquet de 1950 i en els Jocs del Mediterrani del 1955 a Barcelona, on va aconseguí la medalla d'or.

Es va retirar el 1958 com a jugador i va iniciar una llarga carrera com a entrenador. Va començar entrenant l'Aismalíbar, on compaginava el càrrec amb el de jugador, i va seguir amb el Barça i el Joventut. El 1960 fou el primer entrenador de l'estat que va anar a l'estranger a entrenar. Va dirigir un dels grans d'Europa, la Virtus de Bolonya.

Va ser entrenador de la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Roma 1960, els primers en la història del bàsquet espanyol. En Kuchi era un mestre. Nino Buscató, una altra gran llegenda del bàsquet, ha explicat que quan va anar als Jocs Olímpics de Roma tirava a cistella amb les dues mans, i quan va tornar, després d'haver entrenat amb Kucharski, llançava en suspensió i amb molta eficàcia.

 

Va rebre la medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya l’any1991 i fou nomenat Històric del Bàsquet Català. Va morir el 2014 als 89 anys. 

 Miquel Pucurull

16/08/2020

Esportistes catalans mítics. Valentí Huch

A Catalunya vam tenir l’atleta en actiu més longeu de l'estat espanyol. Valentí Huch More va competir fins que va morir, als 98, el 10 d'abril del 2018. Des dels 95 anys s'havia quedat sense rivals en la seva categoria. Això no li va impedir seguir participant en els Campionats d'Espanya de Veterans fins als últims dies de la seva vida.

Va començar a practicar atletisme quan tenia 62 anys. Va córrer una cursa d’El Corte Ingles i va quedar enganxat. Després d’uns anys de participar en curses populars es va dedicar a les proves de pista de veterans. Acumulava més de 30 plusmarques nacionals: 100 metres, 200, 400, 800, salt de llargada, javelina, martell ...

Ni l'aspecte físic ni la seva agilitat mental encaixaven amb els d'un home nonagenari. No va sofrir cap operació des que va acabar la Guerra i assegurava no recordar quan havia tingut l'últim refredat.

En una entrevista que li van fer fa uns anys, deia: "M’entreno una mica cada dia al Serrahima de Montjuïc. Uns dies faig llançaments, altres salt o faig curses ràpides. Ho faig pel meu compte, sense entrenador, perquè amb l'experiència de tants anys vas guanyant en coneixements. No faig res especial, fins i tot puc menjar normal. Això sí, fa 50 anys que no fumo. L'esport m'ha tret de fumar i em permet fer una vida saludable. Et fa distreure't i superar-te cada dia".

En Valentí treballava a la Seat com a mestre mecànic fins que es va jubilar. Vivia sol des que va morir la seva dona, vuit anys abans que ell. Es va negar a anar-se’n a viure amb el seu fill. "No podria fer la meva", argumentava. Únicament va acceptar, a contracor, contractar una persona per fer netegés i la compra. Però només una vegada cada dues setmanes. La resta del temps se’n ocupava ell. La compra, el menjar, la bugada, la planxa ...Ho feia ell tot.

Des que va complir 80 anys va dominar totes les proves en que participava en els campionats d'Espanya de veterans de la seva edat. Havia perdut el compte dels títols que acumulava. Deia "No m'agrada participar per fer bulto, jo competeixo per guanyar". Per diferents motius no va poder participar en gaires Mundials de Veterans. Un l'any 2005 a Sant Sebastià, i un altre el 2015 a Lió. Només cinc atletes ho van fer a la categoria M95 (homes majors de 95 anys). Ell va guanyar cinc medalles. 

                                            

(Vídeo de quan tenia 93 anys: http://vimeo.com/64513788)

Miquel Pucurull

13/08/2020

Esportistes catalans mítics. Maria Victor

 Maria Víctor (Barcelona, 1926 - Palau de Plegamans 2016), va ser una atleta catalana que va destacar en diverses distàncies. Pertanyia a una família relacionada amb l’esport: el seu germà, Joan, campió d’Espanya de mig fons, qui la va engrescar a participar en la Jean Bouin de 1947, una prova que va guanyar, com les quatre següents de 1948, 49, 50 i 51, desobeint la prohibició que tenien les dones de fer atletisme en aquella època per ordre de la Falange; el seu pare, periodista d’esports, i el seu avi, un dels fundadors del diari Mundo Deportivo.

Va ser una dona inconformista: a Reus es va negar a córrer una cursa d’un campionat de Catalunya perquè el capellà exigia a les noies fer-ho amb pantalons. I en una travessia de natació al port de Barcelona hi va participar, malgrat les dones no podien competir, i els organitzadors no se’n van adonar fins que no va sortir de l’aigua.

Va competir sempre pel RCD Espanyol, un club que en una època es va dedicar molt a l’atletisme. La Maria Victor, especialista en cros, va ser-ne campiona de Catalunya el 1947, 48 i 49, i va destacar també en salt d’alçada, tanques i especialment en els 800m, prova on va obtenir 2:02 l’any 1948, una marca que la va convertir en recordista d’Espanya i la va mantenir durant quaranta anys.

La van preseleccionar per als Jocs Olímpics de Hèlsinki del 1952, però va renunciar-hi: es va casar i va deixar l’atletisme per dedicar-se a la família. Va morir als 89 anys a Palau de Plegamans, localitat on vivia, on en el seu honor se celebra cada any una cursa que duu el seu nom.

Miquel Pucurul

12/08/2020

Esportistes catalans mítics. Carme Soriano

Carme Soriano i Tresserra (Barcelona, 1917-1996), guardonada l’any 1987 com una de les forjadores de la història esportiva de Catalunya, va  ser  una nedadora  que hauria tingut projecció internacional si la dona, en els anys trenta, hagués participat en uns Jocs Olímpics, per exemple. Com sigui, va desenvolupar la natació femenina a Catalunya i l’estat espanyol. Fou 37 vegades campiona de Catalunya i 44 recordista en set de les distàncies de crol, les dues de braça, les dues d’esquena i els tres relleus. Va aconseguir 31 rècords d’Espanya en dotze proves diferents i en tots els estils i especialitats, així com 13 rècords més en equip. L’any 1932 va ser l’inici dels seus triomfs esportius més importants: va  fer  rècord d’Espanya  en  100 i 200m braça i en  50, 100, 200, 300 i 400 metres lliures. Poc després va assolir el rècord d’Espanya també en les proves de 500, 800 i 1.000 metres lliures. 

 

Tots els seus rècords, per cert, no van ser superats fins vint anys més tard. També cal afegir en el seu pal-marès esportiu les victòries aconseguides en el Gran Premi de Pasqua -una de les curses més prestigioses  d’aquell  temps-,  que  va  guanyar  des  del  1931 fins al 1935 i, després de la Guerra Civil, les edicions del  1939  i 1940.  I  també en les travessies del Port de Barcelona en les quals va guanyar sis vegades. Algunes nedadors del Club Natació Barcelona que la recorden nedant diuen que era com un peix; aconseguia una harmonia i un lliscar a l'aigua que poques vegades havien vist.  

L’any 1942 es va casar i va deixar de competir. La seva germana Enriqueta (Barcelona, 1920-1983), campiona d’Espanya deu vegades en crol i llargues distàncies, també va ser una gran figura de la natació femenina dels anys trenta. A Barcelona ambdues tenen una plaça en el seu honor al districte de Sarrià. 

Miquel Pucurull

11/08/2020

Esportistes catalans mítics. Montserrat Mechó

 Montserrat Mechó (Barcelona 1933) és una esportista de mena. Quan tenia deu anys ja era sòcia del Club Natació  Barcelona. El  1951, amb divuit,  es va proclamar  campiona  d’Espanya  de  Salts  de  Trampolí.  Després  d’una malaltia  hepàtica va retornar a la piscina, però aquest cop amb la natació  sincronitzada: Ballet aquàtic en deien. Amb l’equip del Natació Barcelona  es va dedicar a fer exhibicions per tot l’Estat espanyol i algunes ciutats franceses. 

 

A principi dels anys vuitanta, va tenir l’oportunitat d’experimentar el que era saltar en paracaigudes i s’hi va aficionar.  L’any 1993 va participar en la  seva  primera  competició  internacional. Després, el 1995, als Campionats del Món a Arizona (EUA). El 1997 en uns Jocs dels Esports, a Finlàndia, i aquell mateix any també en els primers Jocs Aeris Mundials a Turquia. I el 2002, als Campionats del Món una altra vegada a Empuriabrava. Ha fet 934 salts al vuit, fins fa un any, que amb vuitanta sis ha deixat de fer-ho per cuidar-se d’una germana seva, malalta d’Alzheimer.

A banda de la natació i el paracaigudisme va ser subcampiona de Catalunya d’esquí de veterans de la seva categoria l’any 1994.  L'esport l'ha ajudat a superar moments durs com la mort d'un fill seu fent pesca submarina als 26 anys. La vaig conèixer personalment en un programa de ràdio i he coincidit amb ella altres cops en altres llocs. Ambdós érem ambaixadors de Gaes i va intervenir en una xerrada meva fa tres anys. Vitalista per antonomàsia, sempre diu "Prefereixo saltar en paracaigudes que fer punt de creu". 

Miquel Pucurull

10/08/2020