Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós

Aquesta glossa sobre l'atleta canadenc Ed Whitlock la vaig escriure l'any 2012. Des de llavors l'actualitzava incorporant les dades de les gestes que aconseguia. No en podré escriure'n cap més: va morir ahir (13/03/17) de càncer als 86 anys, cinc mesos després d'haver corregut -sorprenentment- la marató de Toronto en 3h56. El meu condol a la seva família i els seus amics. No el coneixia però l'admirava i l'estimava des de fa temps.

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós

En el 2016, el canadenc Ed Whitlock (85 anys) va fer 1h50'47 en la mitja marató d'Ontario del diumenge 24 d'abril, rècord del mòn de de la seva edat. Al cap de sis mesos, la marató de Toronto la va acavar en menys de quatre hores: 3h56'33.

Als 70 anys va córrer la marató en 3 hores (3h 00'23). I als 74 va rebaixar el temps: la va fer per sota de tres hores (2h58'40). Amb aixó està dit tot. O gairebé. Les seves marques al llarg del temps, que van ser i continuen essent els rècords del món de la marató per edat, són sorprenents:

2h 51'02 en el 1999, rècord del món de 68 anys
2h 52'50 en el 2000, rècord del món de 69 anys
3h 00'23 en el 2001, rècord del món de 70 anys
2h 59'09 en el 2003, rècord del món de 72 anys
2h 54'48 en el 2004, rècord del món de 73 anys
2h 58'40 en el 2005, rècord del món de 74 anys
3h 08'34 en el 2006, rècord del món de 75 anys
3h 04'53 en el 2007, rècord del món de 76 anys
3h 15'53 en el 2011, rècord del món de 80 anys
3h 30'28 en el 2012, rècord del món de 81 anys
3h 41'57 en el 2013, rècord del món de 82 anys
3h 56'33 en el 2016, rècord del món de 85 anys

Quan el 2012, amb 81 anys, va fer la marató en 3h30, el llorejat exatleta olímpic, periodista i escriptor Martí Perarnau, va publicar l'article Ed Whitlock, el maratoniano del cementerio i em vaig permetre extreure coses, gairebé és la traducció del seu text, per escriure el que segueix:

En qualsevol de les grans maratons, el guanyador l'acaba al voltant o per sota de les 2h10. Una hora més tard apareix un senyor de 81 anys, capaç d'acabar-la en 3h15. És el canadenc Ed Whitlock, un prodigi, el gran dominador de l'especialitat entre els ultra-veterans. El primer i únic home que va ser capaç de baixar de les 3 hores en la marató quan tenia més de 70 anys. (2h 58'40 als 74).

Tot i que havia corregut quan era molt jove, les seves marques no havien estat res de l'altre món (4'25" en una milla) i no es va dedicar seriosament a l'atletisme fins que no va ser veterà, als 41 anys. Ho va fer en el 800 i els 1.500 metres, sense destacar tampoc massa. Però amb els anys va anar incrementant la distància (als 48 va fer una marató en 2h31'23) i apropant-se a l'èxit.

Després de jubilar-se com a enginyer de mines, va començar a entrenar la llarga distància fins a esdevenir un maratonià prodigiós. Als 69 es va convertir en la persona de més edat al món per sota de les tres hores: 2h 52'47. I va seguir aconseguint rècords: 2h 54'48 amb 73 anys; 2h 58'40 als 74... L'any passat, el 2012, va batre el rècord mundial de la Mitja Marató en 1h 38'59, i a l'octubre va aconseguir el millor crono de la història per a un home de 81 anys: 3h 30'28 a la marató de Toronto.


Whitlock viu a Milton, a prop de Toronto, un lloc on hi ha diversos paradisos per a un corredor: camins rurals, turons suaus i fins i tot els contraforts de la cèlebre cataracta del Niàgara. Però per entrenar, ell prefereix un cementiri: el de Milton, dins del qual corre en un circuit oval de 500 metres que circumda el Evergeen Cemetery. Es una imatge surrealista veure aquest àngel volador, lleuger com una ploma, cabellera blanca al vent, corrent en solitari, donant voltes entre les tombes dels seus veïns.

Des que es va jubilar als 65, Whitlock s'entrena cada dia. A mitjans dels 90, quan corria més de tres hores diàries, va arribar a cobrir 150 quilòmetres setmanals. Ara s'ha estabilitzat en les dues hores i mitja d'entrenament diari. Sempre sol. Quan el seu fill Clive l'acompanya, ho fa corrent uns quants metres per davant. Whitlock no vol cap companyia. En una entrevista li diu a un periodista: "Corro per plaer, i quan ho faig prefereixo estar sol. Faig el que em ve de gust". I sempre al cementiri. No s'entrena en altres zones perquè odia els vehicles i la companyia: prefereix la silenciosa solitud del cementiri. "Els meus fills diuen que estic boig, però aquí mantinc el ritme, mentre que a la ciutat m'accelero sense voler". I donant volta rere volta al cementiri "no s'imagina vostè el lluny que un pot arribar amb la ment".

A més d'admiració pels seus extraordinaris registres, els metges es sorprenen per la seva resistència a les lesions. Les analítiques d'hemoglobina, electròlits, testosterona i altres paràmetres són les normals en un home de 80 anys. Cap avantatge sobre els seus rivals Només hi ha un factor molt diferencial: el seu VO2 max (consum màxim d'oxigen, és a dir, la seva capacitat aeròbica) és de 52,8, quan la mitjana per a una persona de 80 anys es calcula en 35. El seu 52,8 és l'equivalent a un jove de 30 anys. 
                                                      ---------o---------

Com a complement: per gaudir en veure com acabava una cursa de 10.000m als 80 anys. (42'39", rècord del món de la seva edat):  http://www.youtube.com/watch?v=WPCK8NMw1Ng

Miquel Pucurull
Actualitzat 14/03/2017

La Cursa de la Mercè 2020

Fa un parell de mesos vaig ser crític amb l’anunci de la Cursa de la Mercè. Em va semblar que fer-la podia significar un perill de contagi. Però en saber de la manera que s’estava preparant per evitar-ho m’hi vaig apuntar. I ara, un cop feta, felicito als organitzadors pel rigor amb que s’ha celebrat. Felicitació que faig extensiva als voluntaris, que  han col·laborat a que tot funcionés. I també als corredors i corredores que han fet possible un esdeveniment que, o molt m’equivoco, ha fet història. 

No sé si és una de les primeres curses populars que s’han celebrat a l’Estat en sis mesos, però poques s’hauran fet amb tantes precaucions. Des de la zona d’escalfament fins a la recollida de la bossa al final, tot ha estat previst amb un rigor extrem. En veure la munió de protocols estrictes i eficaços, m’he sentit orgullós de pertànyer a una comunitat com la del món del córrer, que ha estat capaç de fer-ho com a exemple. Per la necessitat d’avançar, crec que aquesta atípica Cursa de la Mercè servirà de mostra per celebrar-ne d’altres. I també per fer activitats d’un altre tipus, ja siguin esportives o culturals.

Miquel Pucurull

27/09/2020

Causes de l'auge del córrer

A vegades em pregunten quina és la diferència del món popular del córrer actual en comparació amb temps enrere, quan va començar l'afició a casa nostra. I quina és la causa de l’alta progressió dels darrers anys.

Per mi no hi ha una sola raó ni una sola causa. Son diverses. Sense que vulguin ser les úniques, les principals, en la meva opinió, son:

   -Les immenses possibilitats de dinamització que ofereix Internet. (Fa trenta anys, conèixer les curses que se celebraven, per exemple, era una epopeia)

   -La incorporació de la dona al córrer. (Fa trenta anys eren molt poques)

   -La influència de la publicitat. (Fa trenta anys no hi havia més marques de sabatilles que les Mates, les Joma, i para de comptar. De roba i complements, cap)

   -La creixent recomanació dels metges a fer exercici. (Fa anys gairebé la majoria deien el contrari)

   -L'estimulació que va suposar el renaixement de la Marató de Barcelona el 2006. (Fa anys no es passava de 3.000 participants) 

   -La possibilitat de sobresortir de l'usual que fa tothom. (Fa anys no estava tan a l'abast i no es podia explicitar perquè no existien les xarxes socials)

   -El parlar del córrer dels mitjans de comunicació. (Fa anys, dels populars no deia res ni el Mundo Deportivo)

   -El naixement d'empreses i emprenedors per organitzar curses. (Fa anys ho feien com podien les associacions dels barris, els clubs d'atletisme, els ajuntaments dels pobles...)

   -La proliferació de llibres i revistes sobre córrer. (Fa anys, sense Internet, només hi havia les revistes en paper Marathon i Corricolari) 

   -La tendència a la imitació que tenim els éssers humans. (Fa trenta anys eren pocs; a mesura que s'ha vist que alguns corrien (els amics, els veïns, etc) i els hi anava bé, ha anat augmentat el nombre)

Miquel Pucurull
04/10/2020