LA
CARRETERA DE LES AIGÜES
TOT UN MÓN
Amics i
amigues de la Carretera de les Aigües
Sopar
70 aniversari. (9 de gener de 2009)
Mireia, Albert, Jordi, Josep, Andreu,
Toni, Jaume, Jordi, Arcadi, Enric, Roser, Àlex, Pelli, Núria, Santi, Javier,
Agustí, Lidia, Teresa, Cesc, Pilar, Carles, Anna, Felicitat, Cristina, Miquel,
Manel, Montse i Quim.
Glosses
Jaume
Aragonès
Barcelona, 1967
A la zona del
Vallès Oriental en Jaume és un precursor de l’atletisme de fons. A Granollers i
el seu entorn és una autoritat atlètica des de fa molts anys. Provenint del
bàsquet, es va iniciar com a corredor de pista de mig fons amb l’Universitari,
i amb 18 anys, quan començava a estudiar per a enginyer, va córrer la seva
primera marató (3h14). Va quedar enganxat
per la prova i no va parar fins arribar a baixar de 2h30. I així, va participar
en diverses maratons; a l’estranger, a Barcelona i a la resta de l’Estat per
aconseguir-ho. Ho va fer a València als trenta-quatre anys, 2h27.45. Assidu
participant en tota mena de proves, a banda de la marató, ha guanyat un munt de
curses, com és el cas de la de Cantonigròs -Memorial Ramon Oliu- que ho ha fet
nou vegades de les dotze celebrades.
Emprenedor de mena, va fundar el club A4elKm de les Franqueses, on
entrena i assessora als seus membres i s’embolica en qualsevol cosa que tingui
que veure amb el córrer. Tot i la diferència d’edat, ens uneix una gran amistat,
forjada a la Carretera de les Aigües de Barcelona fa molts anys.
Josep
Aragonès
Barcelona, 1957
Va
començar a córrer a les primeries dels anys vuitanta mentre feia el servei
militar . El 1986, a Barcelona , va fer la seva primera marató, estimulat pel
seu germà Jaume , que l’havia corregut un any abans i li va parlar del goig
d'acabar la mítica prova. És químic i rigorós . No va parar de sotmetre's a
seriosos plans d'entrenament fins
que va aconseguir baixar de les 3
hores a la marató, que era la dèria de tots els populars en aquella època . I
ho va fer sobradament. A la marató de Berlín del 2000 va fer 2h52 , el seu
millor temps de sempre. Ha corregut 24 maratons fins ara, i diverses curses
d'altres distancies. Algunes les vam fer junts (és un dir, perquè només el veia
a la sortida), i coincidíem molt a la Carretera de les Aigües els caps de
setmana per córrer plegats (també és un dir perquè només el veia en acabar).
Parlàvem molt. de maratons i de tot, juntament amb altres amics i amigues, fent
entranyables tertúlies post entrenament. El conec de fa anys i li tinc molta
estima.
Santi
Ascaso
Barcelona , 1951
Esportista
integral, havia fet gimnàstica, jugat a futbol, a basquet, i a pilota basca . Però va començar a
córrer i s’hi va aficionar. Fou l’any 1982. Al cap de dos va fer la seva
primera marató. A Barcelona, en 3h18. L'any següent va repetir també a
Barcelona. Un any més tard va anar a córrer la de Nova York on va patir de
valent i val més no parlar-ne gaire del resultat: el van veure malament, el van
posar fins i tot a dins d'una ambulància , es va recuperar una mica i la va
acabar. Es va refer del sotrac a la marató de Laredo el següent any, Tant sí
com no volia baixar de les tres hores i la va fer en 2h58 . Però encara va fer
millor temps anys després: 2h56 a Rotterdam, una més de les quinze maratons en
que va participar. Ens vam conèixer fa molts lustres a la Carretera de les
Aigües on entrenàvem. Fa setze anys em va ajudar a demanar que l'Ajuntament
tragués les pedres del terra per on corríem. Vam fer una forta campanya amb
cartes als diaris. En una d'elles dèiem que la regidora del districte , que era
veïna de la zona, "no tenia cap problema amb les pedres perquè l'anava a
buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa". Es va molestar.
Molt. Però aquella carta va tenir conseqüències. Ens va cridar al seu despatx.
Vam anar tots dos. La bona senyora estava molt emprenyada. Però una setmana més
tard el terra estava arreglat. En Santi, a banda de ser un bon amic meu, és un
culer fins a la medul•la.
Andreu
Ballbé
Barcelona 1952
Corredor
del Barça i entrenat pel mític Gregorio Rojo, posseeix un palmarès atlètic
excepcional: va ser campió de Catalunya de 400m llisos un cop el 1972, cinc de
800m el 1976, 1980, 1983, 1984 i 1986, i dos de 1.500m el 1977 i 1983. Campió
d'Espanya de 800 tres vegades (1975, 1976, 1977). Internacional en 23 ocasions,
fou olímpic en els Jocs de Mont-real en el 1976, el mateix any que va establir
a Zuric el record d'Espanya de 800m (1.46,59), que va ser record espanyol
quatre anys i català durant 26 anys. Es va retirar de l'atletisme d'elit el
1987 i es va aficionar a les curses populars i maratons. La seva vinculació a
la marató li ve des del 1980. Llicenciat en matemàtiques, s'encarrega des de
llavors del cronometratge de la marató de Barcelona. Es el director i
fundador de !'empresa que cronometra més
de 200 curses a Catalunya. En el 1995 va incorporar el xip a la marató de
Barcelona per primera vegada a l'estat espanyol, un curiós enginy absolutament
revolucionari. El conec de fa anys, de quan el veia guanyar el 800 al Serrahima,
i hem fet coses junts: posar en marxa la Cursa de Cantonigròs en memòria de
Ramon Oliu la més significativa. Carismàtic, extravertit i un 'malalt del
córrer', em congratulo de ser amic de l'Andreu Ballbé, el 'Senyor Xip'.
Felicitat
Caldentey
Barcelona, 1940
Li
agrada córrer i ho fa des de fa quaranta-dos anys, però la seva gran afició és
tot el què té relació amb la musica; escoltar-la per la ràdio, o al Palau -on ja
hi anava de molt joveneta- , veure òperes, i sobre tot, tocar el piano. Va començar
a estudiar-lo al Conservatori de gran, i gairebé cada dia practica durant una
estona. Chopin i Beethoven les seves referències, i Luciano Pavarotti, el seu
mite. També, cada dia de la setmana, excepte el divendres, corre. Mínim una
hora; els caps de setmana hora i mitja o dos hores. Va deixar fa anys de córrer
maratons, però en va fer cinc a Barcelona i una a Nova York. La primera el
1981, i té un millor temps de 4h29.
Mitges maratons i curses d’altres distàncies en va fer un munt, l’última a
Tarragona el 2017 de 5k. La pista, de
veterana, se li donava bé. Ho va fer uns anys amb el Canaletes, engrescada pel
Dr Bertran, i va quedar campiona d’Espanya de 800 el 1986. Aquell mateix any va córrer una cursa a
Lleida de 10k. Era una època en la qual encara corrien poques dones; va quedar
l’última i l li van donar un trofeu. La cursa era, per cert, la Sant Silvestre,
i de tornada a casa, les dotze campanades les vam celebrar en un bar de
l’autopista, omplint de cava la copa que havia guanyat. (Dic ‘vam’ perquè la
Felicitat és la meva dona, la meva companya -com es diu ara- des de fa 60 anys.
Montserrat
Conesa
Barcelona 1975
La
Montse té una relació especial amb la cervesa. No cal dir-ho. L’any 2000 vivia
a Anglaterra i es va aficionar a córrer a rel d’escoltar en el pub on anava a
beure-hi pintes amb els amics, que algú que corria en parlava excel•lències.
Inicialment ho va fer en una cinta d’un gimnàs i aviat va fer la seva primera
mitja marató, la Great North Run, una prova que corren més 50.000 participants.
La seva primera marató la va córrer a Nova York l’any 2006. Des de llavors n’ha
fet vuit: Barcelona, Chicago, Madrid (on va aconseguir la seva millor marca,
3h48)...i una ultra de 240 quilòmetres, la de Sables el 2010. Una experiència
duríssima. Per no tornar-hi , pel que li vaig sentir dir en una xerrada. De la de
Nova York en conserva un parell d’anècdotes: corria amb la samarreta del Barça
i en veure-la la gent cridava, Messi! Messi!. I també l’animaven dient-li “Go,
go, Monster!”. La raó: al dorsal duia el seu nom però no sabien dir Montse.
Retornada a Barcelona va començar a pujar a la Carretera de les Aigües i allà
va fer molts bons amics, entre els quals em compto. Deia que la cervesa forma
part de la seva vida. Des de fa poc, fins i tot, s’ha convertit en empresària
d’una cerveseria de moda. No m’oblido de dir que, també, el Barça és una altra
de les seves grans passions
Andreu
Domingo
Barcelona, 1961
Serraller
d'ofici, l'atletisme no era el seu esport quan era petit. El seu era la
muntanya. Va començar a córrer als vint-i-quatre anys per preparar-se per
una expedició al Kilimanjaro i s'hi va quedar ben enganxat. Només cal dir
que durant molts anys, i fins abans del confinament, ha estat capaç; de córrer
una cursa cada vuit dies. I el més important, sense entrenament; sense fer cap
quilòmetre entre mig de setmana. Corre una cursa cada diumenge i ja està. I ha fet 30 maratons, la primera a Barcelona el
1988, trails de 50Kms, ultres de 70 i el que faci falta, com
la Camí de
Cavalls a Menorca de 100
quilòmetres i dues triatlons. Una força de la naturalesa. Ho ha fet tot amb
molts bons temps: una marató a Sant Sebastià en 3h03, o una mitja a Mollerussa
en 1h22, les seves millors marques. Està molt orgullós, amb raó, d'haver
compartit entrenament -segurament l'únic que ha fet a la seva vida- amb em
Kilian Jornet , un dia a la Cerdanya. Hem coincidit en moltes curses i ens ho
hem passat bé a la sortida i arribada. Però sobre tot, i com que no tot és
córrer, on gaudim de debò és en sopars que fem sovint plegats amb amics i
amigues de l'ànima des de fa anys, una amistat gestada a la Carretera de les
Aigües .
Carlos
Gonzalez Rojas
Barcelona, 1949
Economista.
Va córrer la seva primera marató el 1983. La va acabar com va poder i la segona
no la va fer fins al cap de vuit anys. A partir d'aquesta es va engrescar; va
córrer la de Nova York de 1992 , on hi ha anat un parell de cops, i ja no va
parar. N'ha corregut
25 , entre les quals Barcelona,
Calvià, Nova York, París, Lisboa.., algunes dues o tres vegades. El seu millor
temps va ser de 3h15 en una marató dels any noranta a Barcelona , amb sortida
de Mataró i arribada a l'Estadi. Conservem
tots dos un bon record de quan corríem plegats
a la Carretera de les Aigües fa anys, en un deis quals, el 1996, i amb una
colla d'amics d'allà dalt, vam anar a fer la marató de Sant Sebastià. Ara
segueix corrent, -l’he vist algun cop a la Diagonal- però ho fa en distàncies
curtes. Es dedica més a la natació,
concretament al submarinisme.
Joaquim
Llorca
Barcelona, 1961
Un
dia va pujar a peu a la Carretera de les Aigües d'excursió, i al veure que
altres ho feien és va posar a córrer. Tenia vint-i-cinc anys. Uns habituals
d'allà dalt van engrescar-lo i és va iniciar en el món del córrer. La primera
cursa que va fer va ser la mitja marató de Badalona de 1987. No sabia que el dorsal
s'enganxava a la samarreta amb un imperdible i li va demanar a la seva mare que
l'hi ho cosís. Dos anys després va córrer la seva primera marató: a Rotterdam,
amb un temps de 3h19 . El millor temps en marató el va fer a Barcelona el 1990
(de Mataró a l'Estadi de Montjuic), 3h 11. Va córrer un total de vint-i-una
maratons, l’última l'any 2009 a Florència. Pertanyia al Club Natació Catalunya
, i amb altres socis, va organitzar la primera mitja marató de Barcelona. Li
agradava fer maratons, però també curses de muntanya. La que més, una prova
mítica que surt de Bagà per anar fins el Coll de Pal (2.100 m d'altitud). La va
fer varies vegades perquè corre pel plaer de córrer, i aquesta cursa és
paradigmàtica en aquest sentit: s'escolta el silenci mentre puges per una
carretera entre boscos i aigua per tot arreu, i pots trobar-t'hi algun isard.
Conec al Quim (així és com l'anomenem els amics de la CDLA) de fa molt temps i
li tinc molt afecte. Hem fet plegats més d'una cursa o marató, i més de mil
entrenaments i tertúlies allà dalt, on va començar a fer gambades fa més de
trenta anys.
Enric
Masllorens
Barcelona, 1958
Amb 19 anys va participar en la
primera marató que es va celebrar a Catalunya el 1978, a Palafrugell (3h28).
Bona part la va fer acompanyat d'en Ramon Oliu, l’artífex de la prova i impulsor del moviment popular del córrer, una
circumstancia de la
qual, amb raó, se sent molt
orgullós. Aquella marató també la van córrer dos germans seus -els Masllorens
són pioners de la marató per dret propi-. També ho va fer en la segona edició
al mateix lloc (3h14), i en la quarta a Barcelona (2h42m, la seva millor
marca), i en moltes altres. Va estar molts anys sense fer cap marató –que no de
córrer- i va ‘reaparèixer’ a la de Sevilla poc abans que es declarés la
pandèmia del Covid-19, el febrer del 2020. Va ser membre de la Plataforma
Marató a Barcelona, l'entitat que va ajudar al retorn de la marató suprimida el
2005. Molt involucrat en la cultura , l'educació i l'esport, és llicenciat en
Geologia i doctor en Pedagogia , posseeix un Màster en Hidrologia Subterrània
–que ves a saber què significa- fou president del Centre Unesco de Catalunya,
va dirigir un departament de l’Escola Blanquerna, una editorial i un centre educatiu, i actualment una fundació que dóna formació a
14.000 alumnes. M'honora ser amic seu des de fa molts anys, amistat forjada
entrenant (i fent inestimables xerrades en acabar l'entrenament) a la CDLA els
caps de setmana.
Mireia
Massot
Barcelona, 1970
Va
començar a córrer als 14 anys. Una companya d’institut practicava atletisme a
l’Universitari i la va introduir en el món atlètic. Allà va conèixer a en Jaume
Aragonès, l’actual marit, o company, o parella, com se digui, qui li va veure
condicions. En tenia, perquè la Mireia va destacar molt en proves de pista, que
per als entesos -com algun que conec- és
l’autèntic atletisme. L’any 1994 va
batre el rècord dels 400 mt del Club Universitari –poca broma- amb una marca
que va mantenir durant catorze anys. També, formant equip en el 4x400, va batre
aquell mateix any el rècord del club. El 1994 va ser el seu millor any: va
quedar 3ra en el Campionat Absolut de Catalunya de 400mt, i 10na en el rànquing
absolut de l’any de la mateixa distància. Va deixar de competir a aquell nivell
un any després, el 1995. Una divertida anècdota: anava sempre amb les tres
filles del seu entrenador i la gent es pensava que ella formava part de la
família. Fins el punt que li preguntaven: “Com està el teu pare?” fins que un
dia va entendre que no es referien al seu pare sinó a l’entrenador. Va deixar
de donar explicacions i va començar a contestar que estava bé. Que tampoc era
cap mentida. No ha fet mai cap marató ni pensa fer-la. Diu que amb un a la
família ja n’hi ha prou.
Pilar
Míguez
Barcelona, 1956
Va
començar a córrer l'any 1980. Va llegir ‘L'essència del córrer’, el llibre d'en
Ramon Oliu i, entusiasmada , va fer la marató de Barcelona del 1981. Aquella la van córrer només un 3% de dones (la malaurada
època en la qual, alguns els hi deien "a la cocina" quan les veien
córrer), i ella va acabar la 24ena dona en 4h31. Combinava, i combina, el córrer
amb l'alpinisme -també la seva gran passió- on ha assolit cims de més de
7.000m. No se sap si fer maratons li ha servit per pujar muntanyes tan altes, o
a l'inrevés. De les dues coses n'ha fet unes quantes. A la marató de 1982 ja va
millorar 19 minuts de !'anterior, i així successivament, fins aconseguir 3h40.
Positiva per naturalesa , li he sentit dir que "...en els anys que la marató
acabava a l'Estadi de Montjuic, a !'arribar encara havíem de donar una volta a
la pista ; estava feta pols, però era la gloria''. Esportista de dalt a baix i
en actiu, ha corregut també un munt de mitges maratons, la de Sant Cugat
trenta-quatre vegades, des de la segona el 1984 fins la de l'any abans de la
pandèmia (2h07), que va ser la 35ena edició. Una atleta pionera amb majúscules,
a la que conec de fa anys, en soc amic i l'admiro
Jordi
Nogueras
Barcelona, 1948
A
mitjans deis vuitanta va començar a córrer i de seguida va voler fer la marató de Barcelona i la de Nova York.
Després, ja en els noranta, Calvià, Madrid, Lisboa , Berlín, París, i sempre
Barcelona. S'ho passava molt bé amb els
amics, amb viatges a qualsevol lloc per córrer una marató (amb grup vam anar l'any 93 a Donosti). Gaudia molt amb les
avionetes d'aeromodelisme que feia, i
l'opera l'entusiasmava. A !'empresa on treballava va conèixer a una noia. Li va
parlar de la marató, i ella el va ajudar en una de Barcelona donant-li aigua i
ànims des d'una moto. Van començar a córrer junts i al cap de poc es van casar.
Pel viatge de noces se'n van anar a Nova York a córrer la marató. No es va
esforçar en rebaixar la millor marca que va fer (3h15) perquè deia que el
córrer i la vida ja li va donar coses molt importants: amistats, experiències,
viatges i el què més, una família: l'Anna i en Jan, el fill de tots dos. Ens
vam fer amics a la Carretera de les Aigües . Era un molt bon paio. Arribaves al
Mirador deis Xiprers mort de set a l'estiu, i podies recuperar-te gracies a
ell. Altruista com pocs, tenia amagada una garrafa d'aigua entre uns matolls
per als íntims. No vam saber mai com la transportava fins allí, però cada cap
de setmana hi era. En Jordi va morir a la tardor del 2018, víctima d’un càncer.
Se’n va anar amb la mateixa dignitat que quan acabava una marató. I ens vam
quedar orfes de la seva bonhomia.
Laura
Paradell
Barcelona, 1946
Compaginava els
estudis de dues carreres, la d ’arquitectura
i la de piano, i no corria encara; jugava
a bàsquet. Va començar a córrer quan va
començar a treballar fora de Barcelona. Feia part del trajecte de tornada a
casa seva corrent, de Terrassa a Sant Cugat, la qual cosa la va posar en una
forma física excepcional. Som amics de fa anys i l'admiro molt: posseeix un
currículum atlètic extraordinari. Un rècord d’Espanya de marató i quatre de
Catalunya de proves de llarga distància de la seva edat de fa molt temps, que
ningú l’hi ha sostret encara: el de 10.000m de dones de 45 anys (38.39.25) que
va assolir el 1991; el de marató
d’Espanya i Catalunya també de 45 anys (2h45.06) el 1991; el de mitja marató de
50 anys (1h22.52) el 1996 i el de 5.000m de 55 anys (19.41.02) el 2001. A
propòsit de les 2h45.6 en marató, va ser la tercera marca del rànquing mundial
de veteranes de la seva edat en aquell any de 1991. Sempre m'ha agradat el seu
impecable estil per a una corredora de fons perquè no talona gens; com aquell
que diu, corre de puntetes. Segueix en
actiu i no és difícil veure-la en alguna cursa popular o entrenant a la
Carretera de les Aigües amb la seva filla.Lluís
Pellicer
Barcelona, 1947
Va
començar a córrer quan tenia trenta dos anys. Mai, abans, havia estat gaire esportista. Una mica de futbol
quan era un nen i para de comptar. Però s’hi va aficionar i li va agafar fort;
va entrenar de valent, i un any després d'haver-se
iniciat, ja va fer una marató. Va ser el 1980, en la històrica primera que es
va celebrar a Barcelona. I no li va anar gens malament: va acabar-la en 3h10,
que essent el temps de qui era un sedentari dotze mesos abans, cal
considerar-ho com un fet gairebé insòlit.
Però això no és tot. Un any després, a la de Barcelona'81, va baixar de les tres hores finalitzant-la en 2h53 . Entrenava
moltes hores els caps de setmana a la Carretera de les Aigües, el lloc on ens
vam conèixer i ens vam fer amics per a tota la vida. Va seguir progressant, i
l'any 1985 va arribar a fer la marató en 2h38 . En va córrer 53 i es va atrevir
fins i tot amb una ultra-marató de 100 quilometres. El currículum d’en Pelli
-així és com li diem els amics- és totalment atípic per a un corredor popular,
que tot i no haver fet esport durant els seus primers trenta dos anys, va ser
capaç d'aconseguir marques atlètiques espectaculars durant els vint següents.
Malauradament, va deixar de córrer fa uns anys per dedicar-se a caminar a la
CDLA (durant molt temps acompanyant a en Manel, un altre amic de l’ànima) i fer
fotos d'esglésies romàniques, la seva nova gran passió.
Núria
Pena
Barcelona, 1969
Llevat
d’haver participat en alguna cursa d’El Corte Inglés, el córrer no és el seu
esport preferit. Li agrada més el futbol, que va practicar de petita, i el
gimnàs i l’aeròbic, que és el que fa ara. És una bona amiga i la conec de fa anys, de
quan en Santi, el seu company, ens la va presentar al grup de la Carretera de les Aigües i vam apreciar de seguida la seva extrema modèstia. Incansable lectora de llibres, en llegeix un
cada setmana. El darrer, o un dels darrers, ‘Hombres de papel’ de Santi
Gimenez, l’escriptor i periodista que cada diumenge fa una glossa divertida i demolidora
d’algun personatge històric a Rac1. A banda, la Núria té una especial
sensibilitat pels animals. És la principal difusora a les xarxes socials de les
demandes d’adopció de gossos i gats abandonats. Tan aviat informa d’un gatet
perdut al Masnou, que el seu amo, desesperat, implora trobar, com d’un altre de Matadepera,
que es va desorientar pels petards de la nit de Sant Joan. O també d’un periquito
que es va escapar de la gàbia. Té mèrit, a propòsit, el preocupar-se pels
periquitos, essent com és, una furibunda seguidora del Barça.
Francesc
Pérez
Barcelona, 1962
De
jovenet havia fet molta muntanya amb la UEC i es va aficionar a córrer després
de fer el servei militar. Va córrer unes quantes maratons, totes per sota de
les 3 hores, fruit de durs entrenaments a la Carretera de les Aigües els caps
de setmana. Treballa a TV3, i com que allí córrer tothom, des de la Melero al
Pellicer, i sobre tot els d’Esports , com l’Arcadi Alibés, el Xavi Bonastre,
l’Artur Peguera, etc, de ben segur que li van influir per dedicar-se també a la
bogeria de córrer. O potser va ser la seva companya. Va ser l’entrenador de
l’Elisenda Pucurull Caldentey, la meva filla, la seva parella, a qui va ajudar
a arribar a l’elit amb el seu assessorament. Cal dir què el ‘Cesc’ és el meu
gendre?. Ho és. I li dec haver aconseguit la meva millor marca a la marató
(3h14), a Sant Sebastià l’any 1990, perquè em va fer de llebre, donant-me la
tabarra tota l’estona perquè anés més ràpid. No és l’única vegada que ho ha
fet. Va tornar a ajudar-me a la de Barcelona de fa sis anys, també matxacant-me
sense misericòrdia cristiana. Crec que,
a banda de la llauna que em va fotre, són les dues úniques bones obres que ha
fet a la seva vida. De fet, per a mi és ‘El Gendre Dolent’. Malgrat tot, l’estimo
molt. Sobre tot perquè és del Barça.
Elisenda
Pucurull
Barcelona, 1964
Fou una corredora
popular que va tenir un nivell d’atleta d'elit a finals dels vuitanta i primeries
dels noranta en les proves de fons. La seva carrera va ser curta; va començar a
córrer el 1983 a les pistes universitàries mentre estudiava Història, i
seriosament entre el 89 i el 91. En aquest temps va participar en 49 proves de
llarga distància, la majoria mitges maratons i maratons, tot i que va fer
alguna prova de pista i alguna cursa més curta, com la de la Mercè de 1989 de
10 Kms, que va guanyar. Va quedar primera en trenta-i-una de les quaranta nou
proves (en mitges maratons va guanyar-ne setze de vint, i en maratons, cinc de
deu). Va ser la primera dona a la marató de València tres anys seguits (1989,
90 i 91), un any la de Barcelona (1990) i un any la de Donostia (1991), on va
assolir la seva millor marca, 2h40. També en el 91 va aconseguir la millor
marca en mitja marató, 1h15 a Sitges, i el mateix any va ser internacional en
la Copa del Món de Marató a Londres. Tenia a l'abast participar als Jocs
Olímpics del 92, però es va lesionar a l'estiu de 1991. Va abandonar la
competició i no ha tornat a participar més que en dues proves i de forma
testimonial: una cursa de Cantonigròs i una Behobia-Sant Sebastià. Tanmateix,
corre gairebé cada dia per mantenir-se en for
Miquel
Pucurul
Barcelona, 1938
Va
començar a córrer fa quaranta-dos anys. A la Carretera de les Aigües. Encara no
n’ha aprés perquè ho fa més a poc a poc que llavors.
Lidia
Santacana
L’Hospitalet, 1963
Va
començar a córrer per preparar-se per anar, ni més ni menys, al Kilimanjaro i
va quedar atrapada. Ha fet un munt de
curses. La d’El Corte Inglés, la Mercè,
la pujada a Guanta, La Vivicità, Igualada, Pallejà, Granollers, el cros de
Sants, l’Amistat, la Vila Olímpica...Me l’he trobat en moltes. Sempre amb el
seu lema de córrer per córrer. Per gaudir. També és molt aficionada a pujar
muntanyes –una passió que comparteix amb l’Andreu, el seu marit- i a esquiar.
Esportista integral, encara que ella no ho cregui, fins i tot fa triatlons en
modalitat esprint. També neda en aigües obertes. Quasi res! Es manté activa,
fent natació cinc cops per setmana, i llargues caminades populars els cap de
setmana. La coneixem de fa molts anys. I li admirem la seva modèstia i ganes
d’ajudar a tothom. Només cal conèixer-la una mica per saber que la Lidia
s’embolica amb cent mil causes solidàries. Des de desnonaments o
manifestacions, fins a tallar carrers perquè l’Hospitalet –una ciutat a la què
hi està molt vinculada i on forma part del seu Centre d’Estudis- sigui un lloc
per viure millor. Sempre hi està a punt. La Felicitat i jo tenim una relació
especial i emotiva amb la Lidia: va néixer, exactament, el mateix dia que ens
vam casar. I, de moment, no li tenim en compte.
Ricard
Serra-Grima
Mora (Toledo), 1943
Va córrer moltes
mitges maratons i maratons, i amb molt bons temps. Però la seva importància en
el desenvolupament de la marató a Catalunya és especialment el fet de què,
essent cardiòleg, il·lustre per cert, s’ha cuidat de molts maratonians i
maratonianes. Va treballar al servei
mèdic de la Residència Blume per a esportistes durant quaranta anys i també com
a cardiòleg en el Barça. Coordinador de la unitat de Rehabilitació Cardíaca de
l’Hospital de Sant Pau i la Fundació Cors Units, ha publicat llibres com
‘Cardiologia en el deporte’ i ‘Salud integral del deportista’, ha escrit molts
articles i ha fet moltes ponències i xerrades sobre les virtuts del córrer. I
no solament això: fa 31 anys, quan començava la febre del córrer, va crear la
‘Cursa Científica de l’Hospital de Sant Pau’ per promoure l'exercici físic com a
teràpia per al tractament de les malalties cardíaques, i per investigar el
comportament dels que fan la prova i demostrar científicament els beneficis del
córrer. El Dr. Serra-Grima, molt estimat en els ambients atlètics, és una eminència pel que fa al coneixement
del cor i la seva incidència en el córrer, la qual cosa li permet afirmar que
practicar-ho el protegeix. M’honora amb la seva amistat de fa molt temps, de
quan entrenàvem a la Carretera de les Aigües o participàvem en alguna marató.
Amb resultats desiguals, tot s’ha de dir, degut a la seva molt superior
qualitat atlètica sobre mi.
Manel
Soro
Barcelona, 1932
De
molt jove, als 14 anys, va començar a córrer. Va participar a la Jean Bouin
d'adolescent i es va convertir en un esportista de cap a peus fins el final
deis seus dies , que, malauradament per a tots els que érem amics seus de l’ànima,
van ser fa sis anys, quan en tenia 83. Va córrer dues maratons, una a Laredo l'any
1986 on va patir una lipotímia per la forta calor, i una altra a Barcelona , el
1991, que va acabar en 3h i 2 minuts als 59 anys. Aquell mateix any va córrer
també la mitja marató de Sitges (de mitges en va fer moltes), aconseguint
arribar en 1h19. Era un habitual de la Carretera de les Aigües. Durant més de
seixanta anys hi va pujar. Els darrers vint, cada dia. Dotat d'una memòria
prodigiosa, i aficionat a l'atletisme com pocs, era capaç de recordar les
marques de tothom. De fet, si volies saber el dia de l'aniversari d'algun de is
addictes a la Carretera, o fins i tot d'un familiar teu, només calia
preguntar-l'hi al Manel. Ens vam fer molt amics. Durant molts anys, ens trobàvem
cada dia a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià, abans d'anar a treballar,
per fer 10 quilometres per la Diagonal. Mentre corríem parlaven de tot.
D'atletisme, de maratons, però també de la vida. Quan va morir vaig pensar,
compungit, perquè no li vaig demostrar més com n'érem d'amics i com l’estimava.
Alex
Roca-Cusachs
Barcelona, 1947
Va
començar a córrer als trenta-sis anys. Abans havia estat campió de Catalunya
com a jugador d'hoquei herba en edat juvenil. Més tard va practicar el tennis
fins que es va dedicar a córrer. És metge i posseeix molt prestigi com a cap de
medicina interna de l'Hospital de Sant
Pau. L'Àlex, a
qui conec personalment de fa molts
anys i de qui m'enorgulleix ser-ne amic ,
és una mescla d'intel•lectual i esportista. Li agrada la música (canta en una
coral), escriure (ha publicat una novel·la que duu un títol curiós “Les
cacatues no saben estimar’), pujar muntanyes (a peu o en bici), fer travesses,
viatjar (sempre esta per aquests mons de déu), i no sé quantes coses més. També
córrer, es ciar, Va fer la seva primera marató a Barcelona el 1997 quan tenia
cinquanta anys amb un bon temps (3h31), i va aconseguir millorar-lo (3h16) a la
de Berlín tres anys després. Ha corregut onze maratons. Una d’elles a Nova
York, on un parell de corredors desconeguts , en veure-l amb la senyera a la
samarreta, el van acompanyar, emocionats, uns quants quilometres. La seva
vocació i el seu tarannà es posa de manifest en una entrevista que fa poc li van
fer, en la qual deia que li agradaria poder curar problemes mentals perquè no
hi ha pitjor tragèdia que les malalties psiquiàtriques. Perquè l’home, sense la
ment, desapareix.
LA
CARRETERA DE LES AIGÜES
(Capítol del llibre Mai no és tard)
T’has
convertit en corredor/a quan no et fa cap vergonya quedar-te gairebé en pilotes
a la carretera de les Aigües en canviar-te de roba.
La carretera de les Aigües s’ha
convertit, a diari i sobretot en cap de setmana, en una autèntica marea de
corredors. Són molts els que s’acosten al pla dels Maduixers (el quilòmetre 0,
pròpiament dit) per l’avinguda del Tibidabo. Amb el boom de corredors, els
dissabtes i diumenges és pitjor gairebé que la Rambla. Atletes populars
conflueixen amb ciclistes, caminants, gossos i el trànsit s’assimila al de la
Diagonal en un dia feiner. Evidentment, exagero. Però la carretera de les
Aigües actual té poc a veure amb la que jo vaig conèixer durant els anys
vuitanta. I ho dic sense el mínim bri de nostàlgia, perquè gairebé mai el temps
passat ha estat millor en res. Abans érem quatre gats mal comptats. Fins i tot,
compartíem l’espai amb genets que anaven al galop dels seus cavalls. Venien
d’una escola hípica de Pedralbes. Alguns eren militars de graduació; d’altres,
hereus de casa bona. Era molt bonic, però no ajudava gens a córrer.
La carretera de les Aigües és tot un
món. Si hi anem un dia de cada dia, ens podem topar amb soldats de la caserna
del Bruc fent-hi maniobres militars. Tranquils. No patiu. No resulta gaire
idíl•lic córrer per entremig de guerrers armats, però ens han assegurat que als
fusells no hi duen municions. Ho fan per jugar. Podeu aprofitar el moment de
veure’ls per fer un canvi de ritme i perdre’ls de vista més ràpidament. Jo ho
he fet. Però a la carretera de les Aigües no hi ha lloc per als perills. Fins i
tot, no cal espantar-se si ens trobem amb una família de porcs senglars al mig
del camí. Són molt mansos. Els mitjans de comunicació en parlen. De tant en
tant. Quan van aparèixer, ja fa uns anys, va ser un fet sorprenent. M’havia fet
algun bon susto en topar-me amb ells. Però fugien corrents. Ara, ja ens hi hem
avesat. Ells a nosaltres. I nosaltres, els corredors, a compartir l’espai amb
aquests animals. Avui en dia, fa goig veure tants companys d’entrenaments. A
totes hores. Durant el dia, i alguns, que no tenen més hores, hi corren de nit
amb un frontal. És un lloc ideal per fer “tiradetes”. En el darrer any, la
tirada llarga per preparar la Marató l’he fet al costat de casa, al Parc de
Joan Miró. No hi pujo tant com abans, a la carretera de les Aigües, perquè m’he
desprès feliçment del cotxe. Però hi he preparat moltes de les meves maratons.
A la carretera de les Aigües, hi existeixen dos circuits naturals. El que va
des del quilòmetre 0 fins a la carretera de Vallvidrera i torna pel mateix lloc
(fent un total de deu quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta
carretera per un pont, arriba fins a un altre pont una mica més enllà del
mirador dels Xiprers. Anar i tornar, en aquest cas, completa una distància de
setze quilòmetres. No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats. Hi
ha qui arriba fins a la font de la Mandra de la plaça de Mireia, a Esplugues.
En aquest cas, hi ha una forta pujada al principi, quan s’encara el camí de
tornada. D’altres també hi afegeixen El Suplement, al costat del pla dels
Maduixers. Es tracta de poc més d’un quilòmetre asfaltat que va en direcció est.
Amb tot, les distàncies més usuals que sempre he fet a la carretera de les
Aigües són els deu —sobretot— o els setze quilòmetres.
És ideal per ser un trajecte pla i de
terra. Un lloc magnífic per entrenar i no sobrecarregar en excés les
articulacions. Només molesten algunes pedres que hi ha en alguns dels trams.
Fins fa vuit anys, però, la mida de les pedres era tan gran que era gairebé
impossible córrer-hi amb normalitat. Molts dels corredors que hi pujàvem
estàvem cansats de patir cops amb les pedres. D’aquella manera no podíem seguir
corrent. Vaig decidir engegar una campanya amb cartes als diaris per tal que
arreglessin determinats punts de la carretera de les Aigües. I perquè es
carreguessin aquelles maleïdes pedres, que la feien bastant impracticable i
molesta per als corredors. Vam fer fotos d’aquells rocs. Fins i tot, un
diumenge, una colla de corredors vam parar una taula per recollir signatures.
Vam pensar que no serviria de res. En una de les cartes que vaig escriure, hi
deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap
problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la
porta de casa”. Evidentment, es va molestar. I molt. Reconec que vaig ser massa
agressiu. Però aquella carta als diaris va tenir conseqüències. Ens va fer
cridar al seu despatx. Hi vaig anar amb un bon amic i corredor, el Santi. La
bona senyora estava realment emprenyada. Però el més important és que una
setmana més tard estava tot arreglat. I les pedres grans, els rocs, mai més han
tornat a ser un destorb.
La
font del Margalef
La carretera de les Aigües, antiga
conducció d’aigües per a la ciutat de Barcelona, construïda a les primeries del
segle xx, és l’escenari de molts dels meus “entrenaments tertúlia”. Parlant de
tot mentre corres ben acompanyat. Intentant arreglar el món amb els companys de
singladures. I, després de córrer, amb els amics, acabem fent estiraments al
costat de la font de la Maduixera. Estirant els músculs i, sobretot, la
llengua. Aquesta font s’ha reformat fa uns anys, i s’hi ha afegit un banc de
pedra i una estructura urbana. Encara recordo, però, que fa més de vint anys un
dels corredors hi va posar una mànega de plàstic de color groc al brollador. De
fet, aquell tros de tub va aguantar fins que no es van fer les obres. Durant
anys, aquell plàstic ens va permetre poder beure còmodament. I això malgrat el
rètol que indicava, com en moltes fonts de Collserola, que l’aigua no era
potable. N’he begut durant anys i mai m’ha passat res. Potser és una mena d’elixir
contra l’envelliment. Qui ho sap. Per cert, més que com a font de la Maduixera,
sempre l’hem conegut com a font del Margalef. És el nom de l’amic que hi va
posar la mànega de plàstic. Un apunt. És molt freqüent que, mentre som a prop
de la font fent petar la xerrada, algun dels molts conductors de cotxes que
s’han equivocat de carretera ens preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fa
un parell d’anys, fins i tot, ens ho va preguntar el conductor d’una
ambulància. Sort que anava buida.
A la carretera de les Aigües, no hi ha
cap bar o establiment on es pugui comprar un refresc o fer un mos després de
trotar una estona. Curiosament, a uns cent metres de la font del Margalef, a la
torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo, s’hi podia
esmorzar. D’això en deu fer uns vint-i-cinc anys . Els amos van posar unes
tauletes i unes cadires al seu jardí. Venien entrepans i begudes. Però no era
l’únic punt on podies recarregar energies. Passada la carretera de Vallvidrera,
en una altra torre hi venien refrescs. Van durar poc temps. No hi anava
pràcticament ningú —encara no havia esclatat el boom del córrer— i van plegar.
Ara es farien d’or. Al mirador dels Xiprers, al final del quilòmetre 8, hi ha
una altra font. Fa uns anys no n’hi havia cap. A l’estiu, un altruista amic
corredor tenia amagada una garrafa entre uns matolls. Només en coneixíem
l’existència un grup de corredors. Els més íntims. Ningú va saber mai on omplia
la bombona ni com la transportava fins allí. Però sempre hi trobàvem aigua. Ara,
resolt l’assumpte de la font, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no
haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia.
La
figuera borda
Que la carretera de les Aigües és un
lloc emblemàtic per als que tenim la dèria de córrer ho demostren molts fets.
El que us explicaré en pot ser un bon exemple. A prop del quilòmetre 1, hi ha
una figuera borda a tocar de la carretera. S’hi arriba per un caminet. Fa uns
anys, la vídua d’un assidu corredor, amic nostre, que havia passat a millor vida
hi va escampar les cendres de l’infortunat. No vaig gosar demanar-li si ell
mateix l’hi havia demanat o si li havia donat instruccions del punt exacte,
però la dona sabia molt bé el punt on calia dirigir-se. Un servidor, juntament
amb altres corredors que el coneixíem, va ser un dels que van anar a aquella
peculiar i particular cerimònia.
Llonganissa
per Nadal…
La carretera de les Aigües obre els
365 dies de l’any. T’hi pots trobar de tot. No descansa. Ni per Nadal. Fa més
de vint-i-cinc anys que, cada dia de Nadal al matí, al pla dels Maduixers, ens
apleguem un bon grapat de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi
du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules. I aquell dia no ens acontentem
amb l’aigua de la font del Margalef. Només faltaria. Hi ha qui porta cava per
brindar per les festes, tot desitjant-nos, de passada, un bon any pel que fa a
les marques en les curses. Un dels que formen part d’aquest grup és un metge.
L’Àlex sempre havia portat una llonganissa esplèndida. Segurament, la millor
que he menjat mai. Desitjava que arribés el dia de Nadal per tastar-la. L’hi
regalava un pacient seu. Fa un parell d’anys que en porta una altra. Ja no és
tan bona. El pacient va morir.
…
processó per Sant Joan
El dia de Nadal formo part d’aquesta
comitiva festiva-corredora. No me la perdo per res del món. Però, com us dic i
remarco, la carretera de les Aigües és tot un univers. Una altra mostra. Un dia
de Sant Joan, al matí, em vaig sorprendre mentre corria per la zona. De cop i
volta, vaig veure que un bon grup de feligresos, devien ser una cinquantena,
pujaven per la muntanya. Un mossèn els conduïa i els guiava. Em van donar una
estampeta. Fins que no vaig tornar a casa no vaig poder satisfer la meva
curiositat. Vaig mirar-ho per internet. Resulta que, cada dia de Sant Joan al
matí, un grup de fidels de l’església dels Josepets va fins al temple del
Sagrat Cor de dalt del Tibidabo, acompanyats pel mossèn. Alguns hi van amb
cotxe, però la majoria, com tota aquella gent que havia vist, hi van a peu. La
seva vestimenta crida l’atenció. Lluny de la roba d’esport dels corredors, el
capellà du una sotana preconciliar i totes les dones —grans i joves—, faldilla
sota el genoll. Amb el pas dels anys, la tradició es manté inalterable. L’única
cosa que ha canviat és que ja no donen aquelles estampetes.
Hi
ha de tot
Un dia, escoltant la ràdio, vaig
sentir una cançó del grup de rock català Sopa de Cabra que deia així:
A
l’estació de França hi ha de tot,
hi
ha gent amable i maca i la que no.
Els
bojos i la pasma i els rodamons
les
nenes alemanyes i els treballadors.
Junts
formen la maranya,
que
omple la nit de parles estranyes.
Junts
formen la maranya,
xivarri
a crits, omplint la nit.
Porta per títol “L’estació de França”.
L’inici em recorda la carretera de les Aigües. Hi ha de tot. Gent amable, maca.
I gent que potser no ho és tant, però allà dalt ho semblen. Hi ha, fins i tot,
famosos. Algunes vegades m’hi he creuat amb el cantant Joan Manuel Serrat; amb
els exfutbolistes del Barça Carles Puyol i Cesc Fàbregas; amb periodistes de
TV3 com l’Helena Garcia Melero o el Ramon Pellicer; amb la mediàtica escriptora
Empar Moliner; i, inclús, amb el controvertit Iñaki Urdangarin, abans que
esclatés tot l’escàndol al voltant de la seva persona. Dos grans periodistes,
bons amics, i bons maratonians com són l’Arcadi Alibés i el Xavi Bonastre ja ni
els compto. És com si alguns dels quilòmetres de la carretera de les Aigües
portessin el seu nom, per la gran quantitat de vegades que ens hi hem trobat.
Però també hi ha molts corredors anònims. Com jo. Corredors que ens hem fet
nostre aquest recorregut. Amics meus de l’ànima. És el cas dels germans
Aragonès, el Jaume i el Josep; l’Enric Masllorens, que és un dels cent
cinquanta atletes que van córrer la primera Marató de Catalunya; el Lluís
Pellicer, el Pelli, exmaratonià de dues hores i trenta vuit minuts i excorredor
de proves de cent quilòmetres; el Javier Bultó, la Montse Conesa, el Santiago
Ascaso, la Laura Paradell, el Josep Font, el Jordi Nogueras, el Quim Llorca… i
també el Manel Soro. Un atleta popular, que ens ha deixat recentment, i que
durant més de seixanta-quatre anys hi va pujar. Els darrers vint, cada dia.
Dotat d’una memòria prodigiosa, i aficionat a l’atletisme com pocs n’he
conegut, era capaç de recordar les marques de tothom. Un dia, durant una de les
tertúlies, el Jaume li va preguntar: -A veure, Manel, aquesta va per a nota,
quin és l’actual rècord del món masculí més antic? —i es va quedar esperant la
resposta, com qui espera que l’altre no la conegués. El Manel va estar una
estona dubtant. Li va respondre que deuria ser el del 4 x 800 o bé el 4 x
1.500. El Jaume s’hi havia fixat malament i es creia que era el dels 25.000 o
30.000 metres en pista. Quan va arribar a casa ho va mirar. Efectivament, com
havia dit el Manel, era el de 4 x 1.500. De fet, si volies saber el dia de
l'aniversari d'algun dels addictes a la Carretera, fins i tot d'un familiar
teu, només calia preguntar-l’hi al Manel. Una autèntica institució a la
carretera de les Aigües. Una altra institució també era el Maxi. Dic era, en
passat, perquè també s'ha mort fa poc, a l'edat de cent anys. Era un veí que va
viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera. Era
un home bo, amb tot el que significa l’adjectiu. Ens coneixia a tots els que hi
anàvem els caps de setmana. Sempre tenia una paraula amable. Era impossible no
sorprendre’t en veure’l, ja molt ancià, muntat en una bicicleta per fer uns
quants quilòmetres. De casa seva a la font del Margalef, on feia un glop, i
tornar. Menut, simpàtic, afectuós, xerrador. Quan et veia, havies de deixar de
córrer. Encara que només fos un moment. Sempre parlava del Barça. El seu Barça.
Sobretot, si havia guanyat contra el Madrid. -Pucu! Has vist com els n’hem
clavat sis a Chamartín? —em va dir el dia després del mític 2-6 de l’equip de
Pep Guardiola. El Maxi encara anomenava el camp del Madrid amb el nom antic. No
volia dir Bernabéu. Deia que aquell senyor havia sigut un contumaç franquista.
Que a la carretera de les Aigües hi ha
de tot, fins i tot una bona maranya, ho comprovava de bon matí, quan hi anava
amb cotxe. Arribes ben d’hora, ets dels primers a aturar-te al pla dels
Maduixers. Aparques en el mateix lloc on, hores abans, hi havia hagut
estacionat un altre cotxe. Poses el peu a terra per cordar-te les vambes. I, en
ocasions, has d’esquivar les evidències de com han estat de desfermades les
passions. Durant la nit. Tot es perdona, només faltaria.
A la carretera de les Aigües, doncs,
hi cap tot. En aquest indret, el sentit del pudor i la vergonya es transforma.
I no només per part dels noctàmbuls desenfrenats. També de dia i per part dels
corredors. Un cop acabat l’entrenament, suats, ens canviem de roba. Sense
preocupar-nos gaire per no mostrar qui sap què. Estem entre companys i
companyes. Amics i amigues. Coneguts i conegudes. Sense escrúpols ni vergonyes.
Ell no corria. Ni va fer-ho mai. Però
sempre que parlo de la carretera de les Aigües m’agrada recordar unes paraules
d’un dels seus veïns més il•lustres. Prop del quilòmetre 5, hi va viure
l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. Va escriure de tot. I sobre tot. També
sobre el món del córrer. Com aquesta frase. “Probablement l'home va aprendre a
córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural
condicionat per una necessitat”.
.........................
CONTRES DE L'ULTRAESPORTS DE RAC1
Nadal
de corredors a la carretera de les
Aigües
(Contra
a l’Ultraesports de Rac1 09-01-2017)
Amics i amigues, el dia de Nadal
passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona
per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de
corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que
fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada
dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut
després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte
simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa.
Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només
faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més
coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar
una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava
molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient
de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot
desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per
desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un
molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel
que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
.................
Les
pedres de la carretera de les Aigües
(Contra de l’Ultraesports de Rac1 24-06-2018)
Amics i amigues, la carretera de les
Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc
magnífic per entrenar-se. Tanmateix, fa 12 o 13 anys, la mida de les pedres que
hi havia en algun tram era tan gran que era impossible córrer amb normalitat.
Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge
vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, km 0, per recollir signatures
per tal de demanar a la regidoria de Sarrià que hi fes alguna cosa. En vam
recollir més de 300. Com que estava jubilat i tenia temps, vaig engegar una
campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la
regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb
les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de
casa seva”. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels
manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la
campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel
córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra
allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui
etern. L’altre dia vaig pujar a la carretera de les Aigües i vaig veure que déu
n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que
potser seria convenient tornar a fer una altra campanyeta. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt
...............
Sorpresa
a la Carretera de les Aigües
(Contra
de l’Ultraesports de Rac1 24-02-2019)
Amics i amigues, la Carretera de les
Aigües, un espai idoni per córrer a Barcelona com sabeu, és tot un món. Els
habituats ens en hi hem trobat de tot. Deixeu-me’n dir una que pot semblar
mentida però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la
Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a
la hípica, que hi pujaven a fer-los galopar, per entre mig dels que corríem
(que llavors, per cert, érem quatre). Alguns genets eren hereus de casa bona,
que venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Altres eren militars de
graduació. A propòsit, els que us entreneu a la Carretera de les Aigües per fer
la marató del mes que ve, no us espanteu si aquests dies hi veieu militars amb
fusells. Aquesta setmana hi han tornat. Tranquils. Són soldats de la caserna
del Bruc que hi fan maniobres de broma. Tot i que no resulta gens bucòlic
córrer per entremig de guerrers armats, ens han assegurat que als fusells no hi
duen municions i que és com si juguessin. Tranquils, però, per si de cas, en
veure’ls pot ser un bon moment per accelerar el pas i fer una sèrie. Fins la
setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
..................
Normes
a la Carretera de les Aigües!!
(Contra
de l’Ultraesports de Rac1 23/04/21)
Amics i amigues, la direcció del Parc
de Collserola ha començat a dir que posarà remei a la massificació de corredors
i ciclistes a la Carretera de les Aigües, un lloc on hi anem a entrenar els que
som de Can Fanga. Una de les solucions que apunta (ho dic tal com ho han
publicat els mitjans) serà la d’establir franges horàries: que el matí sigui
per als que van en bicicleta i la tarda, per als que corren. Si és cert que en
els darrers temps s’ha multiplicat exponencialment el nombre de persones que hi
van a fer esport (diuen que hi pugen 2 milions i mig a l’any) també ho és que fa anys que es veia venir, i
dorm damunt d’una taula –com és diu ara- el projecte d’allargar la carretera
fins a la Rabassada, el que significaria disminuir la concentració de gent. Hi
he pujat més de quaranta anys. Hi he entrenat un munt de maratons. Mai, malgrat
he viscut l’increment de ciclistes, corredors i passejadors, he tingut cap
problema. La solució ha de passar perquè nosaltres, els usuaris, mantinguem les
normes de convivència. Els que correm, per exemple, anant per la dreta, i els
ciclistes circulant a poca velocitat. A fi de comptes, el nom de l’espai, no
cal dir res més, és Passeig de les Aigües. Tot, abans d’haver d’acceptar una
altra normativa. Que ja en tenim massa. Fins el cap de setmana que ve, correu
molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
CARTES
ELS AMICS DE LA CARRETERA DE LES AIGÜES
Article de Selena Soro (Diari ARA
30/08/2018)
“No necessites un psicòleg, quan tens
un amic. És com la teva parella, et coneix a fons i malgrat tot t’estima” Sota una figuera a la carretera de les
Aigües reposen les cendres de Manel Soro. ¿I qui és, Manel Soro?, us
preguntareu. Doncs bé, per a moltes persones Manel Soro era un amic. Un bon
amic. L’atleta popular Miquel Pucurull el va conèixer fa més de 30 anys, a la
mateixa carretera de les Aigües. “Aleshores no hi havia tanta gent que corria,
érem quatre gats”, rememora. De fet, en aquella època era més habitual veure-hi
els genets d’una hípica propera que no pas corredors. Manel Soro hi va córrer
durant més de 65 anys, fins que, fa tres anys, als 83, va morir. Miquel Pucurull té la intenció de
seguir l’exemple del seu amic. Córrer fins que ja no ho pugui fer: “Mentre vagi
més ràpid corrent que caminant, seguiré corrent”. D’aquí tres mesos, Pucurull
complirà 80 anys, però això no li impedirà córrer la seva quaranta-setena
marató, l’any vinent. Sempre ho diu: “No m’importa anar darrere de
l’ambulància. El fotut seria anar-hi dins!”. Durant més de 30 anys, Pucurull va
entrenar-se al costat del Manel. “Ens trobàvem cada dia a les 6 del matí a la
plaça Francesc Macià, abans de treballar. Recorríem la Diagonal fins al Parc de
Cervantes i tornàvem a casa”, recorda. Eren 10 quilòmetres, i gairebé sempre
passaven per davant de la discoteca Up&Down. “Hi havia gent que sortia de
la discoteca, mig beguda, i es posava a córrer al costat nostre, fent broma”.
Aquí sortia el caràcter de tots dos. “Ell era molt tranquil, jo era més
visceral. Ell se’n reia, d’aquests noctàmbuls que ens emprenyaven, jo els hauria
fotut una castanya”, riu Pucurull. Entre les qualitats del Manel també hi
havia la d’una memòria prodigiosa. “Era increïble, li preguntaves quin any
s’havia assolit el primer rècord dels 1.500 metres i se’n recordava”. Mentre
corrien parlaven de tot. D’atletisme, però també de la vida. “No necessites un
psicòleg, quan tens un amic”, diu Pucurull. Perquè per a ell, un amic de debò
és aquell que, “com la teva parella, et coneix a fons i malgrat això t’estima”.
“El doctor Broggi deia que si del món en traiem l’amor i l’amistat, el que en
queda és menyspreable. Jo dic que el que en queda és fullaraca”, reflexiona. Els caps de setmana, els dos amics
canviaven la rutina i sortien a córrer a la carretera de les Aigües, on també
tenien molts amics corredors. Encara ara es veuen: surten a sopar junts i
celebren els aniversaris. Aviat celebraran els 80 anys de Pucurull, igual que
van celebrar els aniversaris del Manel. L’atleta mostra una fotografia d’un
d’aquells sopars, el 2013. Ells dos seien junts. “Saps què? Quan va morir vaig
pensar… per què no li vaig demostrar més com n’érem d’amics? Som animals
curiosos, els humans…”
Selena Soro
Diari ARA 30/08/2018
En
record d'en Manel
(Obituari)
Els amics se’n van. Els amics dels que
som ultraveterans se’n van. No sé a on però se’n van. Per no tornar. Avui ho ha
fet un d’ells, en Manel Soro, a qui coneixia de la Carretera de les Aigües des
de fa 30 anys.
Coneixia. Costa de parlar en passat
d’algú a qui has vist fa menys de 48 hores, tot i que apagant-se. No te’n saps
avenir.
En Manel tenia 83 anys. I és llei de
vida. Però fins fa poc, semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell.
Havia estat un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era
un assidu de la Carretera de les Aigües, on hi pujava des de feia 65 anys.
Darrerament, cada dia a caminar 10 km. Fins fa tres mesos. Anys enrere, amb més
de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla del Maduixers fins a la
carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una mica més enllà del
Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer. I ens vàrem fer
amics.
Corríem junts els caps de setmana a la
Carretera de les Aigües –és un dir, perquè els primers anys anava més de pressa
que jo- i corríem també els dies de cada dia, abans d’anar a treballar. Ens
trobàvem a les 6 del matí a la plaça Francesc Macià i fèiem una hora pel
lateral de la Diagonal. On, per cert, a vegades alguns joves que sortien de
l’Up & Down es posaven a córrer al nostre costat uns metres, per fer broma.
A mi no en feien cap gràcia. En Manel, discret, educat i tranquil com pocs,
se’n reia sense dir res.
Dotat d’una memòria prodigiosa i
apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques que tenien
cadascun dels seus amics. De les nostres i de les dels atletes de renom. Un
dia, durant una de les tertúlies que fèiem a la Carretera amb un grup de
companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en Jaume Aragonès, li va
preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és l’actual rècord del món
més antic actualment?”. En Manel va dubtar una mica. Però no gaire. Li
respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500. Quan va arribar a casa
seva, en Jaume ho va mirar a Internet. Efectivament, era el del 4 x 1500.
Una excepcional persona. Volguda i
admirada per tothom. Una autèntica institució a la Carretera de les Aigües que
ens ha deixat per sempre.
Manel, estimat amic, gràcies per
haver-nos ajudat, amb la teva amistat, a ser millors. Els que t’hem conegut hem
tingut una gran sort de que hagis passat per la nostra vida. Ens has marcat per
sempre.
Manel, entranyable amic, et trobaré a
faltar. De fet, et trobo a faltar ja, des d'aquest matí.
Miquel Pucurull
17/06/2015
Fisonomia de la Carretera de les Aigües.
El Pla dels Maduixers,
reformat el seu espai de fa uns anys, és un punt per començar a córrer a
la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on
es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi pugen corrent
a peu per l’Avinguda del Tibidabo.
Normalment, quan comencem, enfilem cap
a la dreta, en direcció al Llobregat. Cap a l’esquerra, en direcció al Besós,
el tram al que anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és
curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.
Alguns comencen en altres punts, sens
dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap
per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per
antonomàsia, el Km 0 de les nostres galopades allà dalt.
Hi ha qui, com un servidor, fa molt
temps que hi puja els caps de setmana i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el
mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en
res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara
dóna goig veure tants col•legues com hi ha a tothora. ¿Què hi trobem en el seu
recorregut, des del Pla dels Maduixers fins el Mirador
dels Xiprers? Edificis singulars com els que hi ha en el camí natural per
arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni un. Però la Carretera de
les Aigües -volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola-
té altres coses.
Per començar, s’agraeix la planura del
terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat
d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic
per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües
a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.
Deia que és un lloc molt bo per
entrenar. També ho és per fer entrenaments tertúlia mentre es
corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de singladures.
Inefables -si se'm permet parlar en primera persona- les que faig amb uns
amics i amigues de tota la vida, el Jaume, el Josep, l'Enric, el Javier, el
Pelli, el Quim, l'Àlex, el Cesc, la Pilar, la Teresa, la Montse, la
Felicitat... en acabar de córrer, al costat de la Font
de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un
banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador
-que hi va restar fins a les obres- que ens va servir durant anys per beure-hi,
malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que
l’aigua no era potable. Una observació: aquesta font té diversos noms: de la
Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li
diem la Font d’en Margalef, que és el nom de l’amic que hi va posar
la mànega de color groc.
Per inefables i entranyables, però,
les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí al Pla dels Maduixers, on
s’hi apleguen alguns grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú
hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les
Festes...tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les
curses. Participo des de fa molts anys en una d’aquestes reunions, juntament
amb els amics de les tertúlies, on un d'ells, l'Àlex, que és
metge, hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia
perquè el malalt es va morir fa uns anys, i tot i que ell segueix aportant-hi
llonganissa, la d’ara no és tan bona.
La Carretera de les Aigües és
tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi
veuràs uns feligresos de l’església de Josepets amb un mossèn que els condueix
fins el temple del Sagrat Cor del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la
majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o
cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana
preconciliar, i totes les dones - grans i joves- faldilla sota genoll. I això
no era fa anys; enguany, com des d’en fa molts, un servidor se’ls ha trobat com
cada dia de Sant Joan. Ara ja no, però no fa gaire repartien estampetes.
Sovint t’hi pots trobar personatges
coneguts que corren per aquí: en Joan Manuel Serrat,
l’Urdangarin (abans), en Carles Puyol, en Luis Suárez...; de TV3
un munt, l’Arcadi Alibés el que hi va amb més freqüència, en Xavi
Bonastre, en Pellicer, la Melero..i corredors i corredores d’elit
afinant els seus entrenaments.
Dels corredors anònims vull fer esment, emocionat, de la pèrdua d'
en Manel Soro, tota una institució a la Carretera de les Aigües que ens va
deixar per sempre l' any 2015. Tenia 83 anys. I és llei de vida.
Però semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat
un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de
l'indret, on hi va pujar 65 anys. En els darrers temps , cada dia a caminar 10
km. Anys abans, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla
del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una
mica més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer
feia més de 30 anys. I ens vàrem fer amics. Dotat d’una memòria prodigiosa i
apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques nostres i
les dels atletes de renom. Un dia, durant una de les tertúlies que fèiem
a la Carretera amb un grup de companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en
Jaume, li va preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és
l’actual rècord del món més antic actualment?”. En Manel va dubtar una
mica. Però no gaire. Li respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500.
Quan en Jaume va arribar a casa seva ho va mirar a Internet. Efectivament, era
el del 4 x 1500.
Una altra institució era en Maxi. Dic que era perquè també es va morir, a
l'edat de 100 anys. Era un veí que va viure en una de les cases que
hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera fins que la família no va deixar
que visqués sol. En Maxi era un home bo (amb tot el que
significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i
per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre't en veure'l,
ja ancià, muntat en una bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva
a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop,
i tornar. Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un
moment, encara que fos, per parlar del seu Barça.
Un apunt: és molt freqüent que, mentre
estàs al Pla dels Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per
relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que
s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa
un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.
Un altre apunt: Pel matí, a l'aparcar
el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle i posar
el peu a terra per calçar-te les bambes, molt sovint has de sortejar les
evidències de com han estat de desfermades les passions durant la nit. Tot es
perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.
Podríem dir-ne més. Com, per exemple
que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es
canvia de roba després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar
les vergonyes -valgui la redundància- al del costat. Una cosa que seria
impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els
municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en
pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)
Després del preàmbul, anem per feina:
al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els
punts quilomètrics. Excepte d'uns de fusta que va posar l'Ajuntament, de la
resta no se’n ha de fer massa cas perquè no són exactes. Els nous fins i
tot indiquen les meitats del quilòmetre. N'hi ha des del 0 del Pla dels
Maduixers fins el 8. Substitueixen uns altres, també de fusta, que van ser
posats des del 0 fins al 5 per la Companya d’Aigües fa molts anys. Han
desaparegut uns que indicaven cada 250 metres, em sembla que
col·locats pel Consorci de Collserola. I es mantenen els dels aficionats
a l'agrimensura, que han fet diversos senyals amb pintura i cadascú té el
seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0
està justament en el Pla.
Senyalador quilomètric.
Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir
d’ara), dos circuits naturals: el que va des del Km 0 fins poc abans de
la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que,
traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà
del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú
diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de
la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El
Suplement al costat del Pla dels Maduixers), però els més usuals són
els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.
Un cop aparcat el cotxe, comences, sol
o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en
direcció a Esplugues. Fa uns trenta anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta
que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del
nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes
cadires en el seu jardí, i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi
anava gaire gent -encara no havia esclatat del tot el boom del córrer- i
van plegar. Ara es farien d’or.
Una cosa que no és gaire coneguda, i
fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un
tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del
recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. De la Plaça del Dr. Andreu, el
vehicle seguia pel carrer d’Evarist Arnús tot passant per davant de la Caseta
del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el
Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la
carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami
de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un
barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any
1905, i a principis dels 30 es va suprimir.
El
tramvia passant per la Carretera de les Aigües després de girar pel Pla dels Maduixers en direcció a Vallvidrera. (Primeries del segle XX)
Que la CdlA és un lloc emblemàtic per
als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho
demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una
figuera borda sota la carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet.
Fa uns anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida va
escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però no
m’estranyaria- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu,
juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la
cerimònia.
A l’estiu s’agraeix l’ombra dels
arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2.
Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquest petit
tram, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de
botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del
Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per
afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho
també.
M’havia deixat de dir -parlant de
cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori
Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es
veuen les estrelles amb un telescopi. L’observatori va ser inaugurat l’any
1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així
que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot
veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 68,5 euros el menú
i 119 el menú gourmet, per si a algú li interessa.
Sopar
a L’Observatori Fabra
També, aviat, veurem a dalt de la
serra , a la nostra dreta, la Torre de Collserola, acabada pels
Jocs Olímpics del 92. S'ha deixat de fer, però fa uns anys, alguns esforçats
atletes pujaven els seus 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure
qui arribava primer. La prova, que se celebrava a l’octubre, formava
part d’un circuit de curses anomenat “Les Gore-tex Series Vertical Running”.
(No tinc res en contra dels que ho feien, per descomptat, però per a mi, això,
de córrer no en tenia gaire. Em semblava una gesta més pròpia del Guinnes).
A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte.
Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una
festa per a amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.
De totes maneres, no fa falta pujar a
la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la CdlA, tot el que
s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt
millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot
admirant Barcelona. A prop hi tenim la zona alta, la Bonanova, Sarrià...i
a la llunyania allò que en diuen l’skyline barceloní, amb la
Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els
gratacels de la zona del Fòrum, el controvertit Hotel
Vela...Quin goig, poder mirar...el dia que l’entrenament no és exigent. Ja
ho deia fa seixanta o setanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant
aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:
“Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.
Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabooooo!”
En aquest moment -i en molts altres
del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al
cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una
profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va
dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i
fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un
projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer
el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.
Així
hauríem vist El Tibidabo, amb el temple a mig edificar, fa setanta anys
A propòsit dels miracles: a la CdlA,
fa uns deu o dotze anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial
entre el Km 1 i mig i el 3 i mig. I uns quants assidus, malgrat no esperàvem
que ens fessin gaire cas, vàrem engegar una campanya amb cartes als diaris i
una recollida de signatures in situ, per tal de presentar a la Regidoria del
Districte un informe documentat de com estava el terreny i demanar-los-hi que
ho arreglessin. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan
crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar
unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.
A l’hivern, situada com està a 300
metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA hi fa un fred que
pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Alguns cops hi neva;
excuso dir res més.
Nevada
a la Carretera de les Aigües. Any 2010 Més endavant, passat el Km 3, el terra
està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt
amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can
Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha
a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Mont, on a
vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2
i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.
El barri de La Font del Mont no
és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i
tot. En passar-hi en aquesta època hi veiem la petita zona engalanada i un
tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on hi fan teatre a la
nit. Segons el programa de festes de fa anys, “El divendres 27 d’agost, a
les 22 h l’obra "Mar i Cel" a càrrec de la Cia. Fontmontina”. La CdlA
és una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes
vegades corrent, els pocs veïns que hi viuen hi tenen un quadre escènic i
tot? Si més no, així cal suposar-ho pel nom de la companyia.
Més endavant creuarem la via del Funicular
de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem
posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases
varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri
Es diu que Vallvidrera és
el barri slow de Barcelona; el lloc on la tranquil•litat és contagiosa i
en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de
la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta...- que
baixen a Barcelona. El seu nom, Vallvidrera, és maco. A
propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és
l’origen. Uns diuen que correspon a 'Vall de vidre', relacionant-lo amb una
fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen
que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu
'Vitrearia', molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament,
serveix també per netejar vidres.
Una cosa més: a Vallvidrera hi va
viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort.
Com tothom sap, va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del
córrer: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava
fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una
necessitat.” Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre
l’expressió 'Córrer és de covards' s’hi va inspirar.
Estació
del funicular de Vallvidrera, a cent metres de la CdlA. Any 1910 Avançant trobarem un nucli de cases
entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant
dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de
no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns
falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no
utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels
bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer no fa gaire va haver de
ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava per la pendent
del solar
Els que estem habituats a córrer a la
CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida
però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera
t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica,
que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que
corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de
graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de
Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia i mai més se’n ha sabut d’ells,
afortunadament. Era molt bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb
comoditat...
També, si hi anem un dia de cada dia, ens hi podem trobar soldats de la caserna
del Bruc fent-hi maniobres militars. Ja he dit que la CdlA és tot un món. Tranquils.
Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens
han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin.
Tranquils, però, per si de cas, en veurel's pot ser un bon moment per accelerar
el pas.
Maniobres miltars a la Carretera de
les Aigües
Tot i així, i malgrat el descrit en
els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de
parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si
ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi
anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en
parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carretera és on
s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del
qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on
més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et
fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja
ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.
Porcs
senglars a la Carretera de les Aigües I parlant d’animals, la CdlA és un
lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen
-sobretot tenint en compte que sempre hi ha algú que els hi dóna alguna cosa.
Com un bon home conegut com El Gallego, que vivia en una cabana
damunt del Pla dels Maduixers, tenia cura de tots, per més que n’hi haguessin.
Però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.
La majoria dels que corren a la CdlA giren
en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera per fer-ne
deu. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que
succeïa fins fa uns anys: ara hi ha una passarel•la per damunt de la carretera,
amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat que
és el que s'havia de fer. Molts vàrem dubtar de l’eficàcia del pont i,
juntament amb alguns col•lectius, vam posar el crit al cel quan es va plantejar
perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l ’estètica del lloc, però
s’ha de dir que el resultat va ser força lluït. Es van respectar
les condicions naturals de l'espai i certament és més còmode: corredors i
ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt:
pel que em van dir els que ho van mesurar amb un Fore (o com es digui), amb la
passarel•la, el circuit llarg de la CdlA té ara ...15 metres menys de
recorregut!
No podem deixar de dir, ara que estem
corrent per la passarel•la, que per sota de la mateixa hi passa una de les
curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat.
En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els
participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de
Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes
curses més, que hi passen o hi passaven per alguns dels seus trams, com per
exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola i la Cursa Nocturna al
novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril, o les
del Test Homologable del Juliol. Més encara: fa uns trenta
anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que en un tram pujava per
la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins
el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo
Un cop acabada la passarel•la s’arriba
a la Vil•la Paula, una torre noucentista de bon mirar, just a la
corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar
al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una
altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí
de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la CdlA va
ser asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que
baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada
del Peu del Funicular. Feliçment, en acabar-les van aixecar l’asfalt de nou i la
'nostra Carretera' va tornar a ser de terra, que és com ens agrada i li
correspon.
Del per què el nom de Vil•la Paula de
la torre no n'he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, sí: que era
una antiga masia; i del de Camí de la Lliça també: era un antic sender que
conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.
Vil•la
Paula Des d’aquest punt de la CdlA, la visió
de la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres
peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra i el de Sarrià i Pedralbes a
la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.
A propòsit dels orígens dels noms dels
llocs que veiem, sembla ser que 'Gervasi' se’n diu perquè en el segle X hi
havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos
sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps,
la gent es va oblidar del segon); 'de Cassoles' se’n diu per l’existència, fa
segles, d’una bòbila per fer plats, olles i cassoles. El de 'Sarrià' es deu,
segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus
que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en Sarrià en el segle
XI. I 'Pedralbes', pren el nom de Petras Albas pel color blanc de la
roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt
estading).
Una constatació: en aquest tram de la
CdlA no hi ha tanta gent corrent -ni de bon tros- com en els cinc que van del
Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Són pocs els que ho fan.
Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo,
òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n
trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o
marató); em refereixo als col•legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots
dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi
acostumen a córrer els iniciats. Van a tota pastilla i no se’ls pot
demanar gaires mostres de cortesia.
Ja hem dit que a la CdlA qui vol hi
pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça
hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. Se
suposa que el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia
exactament amb el lloc. No cal entretenir-s'hi perquè, a banda de que ens
serveixi d'indicador, en el seu interior té dos seients de pedra i res més.
Cabana
de la CdlA. Km 6,5
A la nostra dreta, i des que hem
travessat la carretera de Vallvidrera, tenim el Turó d’en Corts fent-nos
costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els
pins...i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he
dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em
sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més
pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No
per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te
-i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves
flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del
circuit
I parlant de collir, en aquest i en
altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig
parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè
n’havia 'caçat' molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i
collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per
no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre 'caçador'. Afegia
que els espàrrecs són molt diürètics i ideals pel cor. I sobretot, que aquests
de la Carretera de les Aigües eren especialment bons...i barats. Ja ho sabeu
els que hi pugeu sovint.
Després d’una curta pujadeta de quatre
passes per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (si més no és el que diu
un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou
d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En
refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per
estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi
he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments
abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?
Travesser
per fer exercicis
Avançant trobarem un parell de cases,
a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena. Quan hi passo per davant,
sempre penso que és una llàstima viure a la ciutat en lloc de en una
d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors
aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim,
amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la
porta de casa, podríem ser campions del món de marató o de qualsevol distància.
Una mica més enllà, a l’esquerra, hi
ha un tancat metàl•lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran
finca. S’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per
l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als
angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel
costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de
privacitat enlloc; el Gran Hermano ens controla a tothora, fins i tot a
la nostra Carretera.
Al voltant del Km 7,5 veurem, a
la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb
una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el
personatge de la il•lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat,
ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de
l’autor: hi diu 'fragil'. Si és una firma, pertany a la d’un dels més
reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor. Potser, però, l’imatge vol
representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions
sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt,
gairebé davant, per aficionats a l'aeromodelisme que feien volar els seus aparells
casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.
Barraca
a la CdlA Els que som una mica curts de vista no
aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em
dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el la pista del Serrahima. Però
si ho fem, el lloc on estem ara ens ofereix una visió esplèndida: a la
llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport
d’El Prat...I en primer terme, molt a prop nostre, el Camp Nou,
que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.
També, encara més a tocar, veurem
el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del
voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de
nosaltres. La Mercè és un petit barri gairebé desconegut,
creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas,
en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges
protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns
capellans hi pujaven una Mare de Déu en una capelleta ambulant. En deien 'El
Camirro' (Capilla Misionera Rodante) perquè la duien damunt d’un
carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot
cridant:“Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu
puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure,
no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura.
I en un no res, pujant una miqueta (la
Carretera és molt plana sempre, excepte els dos-cents metres finals del
quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i
arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.
Ara, des que van condicionar el
Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden
més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una
font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i el Jordi. un altruista amic, tenia
amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència
només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de
l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva
filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava
fins allí.
L’arribada té -una llàstima- un
element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la
antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim
de Sant Pere Màrtir. Instal•lada el 1958, és el primer repetidor
que va tenir TVE a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi
perquè em faci recordar alguns programes insofribles de l'única televisió
possible de llavors...(que també); no m’agrada perquè, per mi, produeix un
impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a
res i sempre es diu que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a
desmantellar-la.
Mirador
dels Xiprers. Al fons l’antena de TVE
A prop de l’antena hi ha les runes
d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere
Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa
Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació,
l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant
la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es
conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.
Girarem doncs en arribar al pont de
fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que
teníem abans a l’esquena i ara a la dreta. En dies clars, arribarem a
veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de
nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des
d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans
per més que canviï la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les
Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja, de ben segur, en tenen
prou i massa.
------o------
Miquel Pucurull
que sorgeixen en aquest món nostre del córrer, on contínuament n’hi ha
de noves que desmenteixen les anteriors. Per exemple, sobre la de les virtuts de mullar-nos amb esponges cada ics quilòmetres de les maratons, o passar per sota dels aspersors d’aigua, l’enyorat
doctor Pujol deia: “Els investigadors no han pogut trobar cap reducció de la
temperatura corporal dels atletes per l’ús d’esponges i dutxes, i asseguren que
no serveixen per res". 
s’havia de beure molta aigua (anar a buscar el dorsal
amb una ampolla de litre a la mà era un clàssic), i sobre tot durant la prova:
aigua a dojo. Ara hi ha estudiosos que diuen que compte, perquè un excés de
líquid et pot provocar una baixada de sodi, i pots palmar-la. A mi, que diguin
el que vulguin: una ampolleta cada cinc quilòmetres no me la treu ningú. I dic
ampolleta si pot ser, perquè amb la modernitat dels vasos, et fots l’aigua per damunt i no en beus ni
gota.
