14.11.22

Els temps per acabar les curses s’escurcen

Amics i amigues, m’agrada córrer curses de tant en tant, i em trobo, cada cop més, amb l’inconvenient del límit de temps per acabar-les. Hi ha una tendència a escurçar-los. Segurament es degut a que els responsables del trànsit de les ciutats i pobles deuen exigir als organitzadors que la cursa s’acabi aviat per a que els automobilistes no es queixin. Les guàrdies urbanes manen més que els alcaldes i les alcaldesses, i les normes son cada vegada més estrictes: curses de 10 quilòmetres que anys enrere no tenien ni límit, ara donen 1 hora i vint minuts i gràcies. Com és el cas de la dels Nassos de Barcelona. I dic al respecte: és sorprenent que una prova popular com aquesta de l’últim dia de l’any, que hauria de ser festiva al màxim , hagi de ser tan rigorosa per classificar-se. Per posar un altre exemple, encara més radical, el de la mitja marató de Terrassa del mes de gener: El temps límit per acabar-la és de 2 hores i 30 minuts. Això significa que si no corres a 7 minuts el quilòmetre –que és força velocitat per alguns veterans i no diguem els ultra veterans com un servidor-, no pots fer-la. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
14/11/2022



29.10.22

Pas enrere de la secció d'atletisme del Barça

Amics i amigues, s’ha anunciat, fa uns dies, que la secció d’atletisme del Club de Futbol Barcelona no participarà la temporada que ve a la lliga nacional masculina. No puc discutir les decisions que pren el president de l’entitat perquè la situació econòmica del club és delicada. Però si que puc lamentar, profundament, que per tal de retallar despeses surti perjudicada una secció com la d’atletisme. La més antiga després de la del futbol, perquè, pel que se sap, l’any 1900, mesos després de la fundació del club, ja hi havia atletes que participaven en competicions amb la samarreta del Barça. Una secció que ha tingut quantitat d’atletes olímpics. I que, precisament, ha estat quinze vegades campiona de la lliga a la que ara renúncia. Sap greu la decisió presa pel que pot suposar pel futur de l’atletisme. Només cal recordar que fa molts anys, un president del Barça va eliminar el bàsquet de la primera divisió i va caure en el més complert ostracisme fins que es va recuperar. I sobre tot, perquè a fi de comptes, sabent que aquest estiu el club s’ha gastat 153 milions en fitxatges per a la secció de futbol, la rebaixa a la d’atletisme se m’acut que deu de ser la xocolata del lloro. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
29/10/2022





17.10.22

'Gambada a gambada. L'alegria de córrer.'

Amics i amigues, em fa il·lusió dir-vos ho: Aquest dimecres, 19 d’octubre, sortirà a la venda un llibre meu. Li he posat el títol de ‘Gambada a gambada’, i l’Editorial Columna, que és qui l’ha publicat, li ha afegit el subtítol: ‘L’alegria de córrer.’. Es tracta d’un compendi de relats escrits per qui ha fet de la seva afició a córrer -accentuada desprès de la jubilació- una forma de vida. Recomanacions, vivències, consells per mantenir-se en forma, reflexions sobre com afrontar el pas dels anys... A les primeres pàgines tracto que el lector conegui i visqui les mateixes experiències meves i li puguin servir d’ajut. Més endavant hi he posat consideracions sobre l’avenç de les dones en el món del córrer, aspectes de les maratons i altres curses, reflexions sobre l’altruisme i l’esport... Apreciacions fetes amb el desig de transmetre què, a qualsevol edat, l’exercici físic és un passaport extraordinari per viure millor. Un aspecte important: la inspiració per haver escrit el llibre us ho dec a vosaltres. És així: Alguns dels relats són coses que he dit en aquesta emissora durant els sis anys que fa que tinc la gosadia de fotre-us la llauna al final de l’Ultraesports. Tant de bo ara, després d’haver-les escoltat us agradi llegir-les. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
17/10/2022

10.10.22

L'última d'en Kilian

Amics i amigues, fa cosa d’un mes, en Kilian Jornet va fer una de les seves. Dóna positiu per la Covid dies abans de l’Ultra Trail del Montblanc, però va prendre la sortida d’una de les curses més dures del món: 170 quilòmetres de recorregut i 10.000 metres de desnivell positiu. Surt, travessa els Alps, i després d’una bona estona d’anar darrera del primer (el seu amic Blanchart) l’avança i arriba guanyador a la meta de Chamonix. Ho fa en menys de 20 hores, que és un temps mai no aconseguit per ningú, ni ell mateix, que l’havia corregut i guanyat tres cops. En concret, fa 19 hores, 49 minuts i 35 segons i obté el nou rècord de la prova. Es dona la circumstància que quinze dies abans, en Kilian va quedar cinquè en una altra cursa de muntanya de 31 quilòmetres, a Suïssa. Com que ja té prop de 35 anys, alguns van dir a les xarxes allò tan clàssic de que “l’edat no perdona”. S’ho van haver d’empassar: no sabien que aquest noi –em poso dempeus- és d’un altre planeta. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
10/10/2022

19.8.22

Fisonomia de la Cursa de la Plaça de la Farga'2022

 

El dissabte 27 d'agost se celebra una cursa de 2 kms al barri de Sants-Montjuïc. La prova surt a la Plaça de la Farga, davant del local de la Comissió de Festes, organitzadors d’aquesta entranyable cursa de Festa Major juntament amb l’Associació Corresolidaris, que té un circuit del qual se’n fan dues voltes.

Escola Proa. Anys seixanta.
Després de recórrer uns 50 metres d'un costat de la plaça es gira a la dreta pel carrer d'Almeria. Baixant, es té a l'esquerra el mur que separa el carrer del Poliesportiu Municipal de Labordeta i el de l'Escola Proa, l'emblemàtic centre d'ensenyament del barri fundat el 1966 en ple franquisme com a escola catalana. Una singularitat en una època en la que, per imperatius polítics, gairebé totes les escoles estaven impregnades de nacional-catolicisme anticatalà. La van engegar un grup de pares fa més de cinquanta anys, i segueixen sent els titulars els pares i mares dels alumnes. 

Pel carrer d'Almeria s'arriba al de Juan Bravo, nom d’un regidor de Segòvia del segle XV que fou cap dels Comuneros de Castilla, l’exèrcit format per camperols i petita noblesa contra l’incipient absolutisme monàrquic de l’època. Ja ens està bé, però ningú sap perquè se l’honora en un barri de la ciutat

Al xamfrà de Juan Bravo amb  Rossend Arús hi ha una casa de veïns que té una curiosa façana. L'arquitecte que la va dissenyar la va omplir de trossos de pedres de diferents mides i formes incrustades a les parets d’obra, de dalt a baix. 

De Juan Bravo se’n fan  uns  cent metres fins arribar al carrer d’Olzinelles. Es gira cap a la dreta per agafar-lo, on per unes obres al subsòl s’hi va trobar fa poc l’entrada a un refugi antiaeri que hi havia durant la Guerra per guarir els veïns. Un dels més de mil que hi va haver a Barcelona.

Olzinelles amunt (carrer que du el nom de l’antic propietari dels terrenys de la zona, el comte d’Olzinelles) en suau pujada que no desmanegarà a ningú, hi ha llocs plens d’interès. El primer a trobar poc després del gir és l’Escola Bressol Guinbó; una mica més amunt, a l’esquerra, el Centre Social de Sants , una activa associació de veïns que va néixer l’any 1971, a les acaballes del franquisme, de manera clandestina, a la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, que han liderat un munt de reivindicacions.

Antonio Machin. Anys seixanta.
Seguint pel carrer d’Olzinelles, a la dreta s’hi veu un edifici en el nº 31, feliçment restaurat, que té  molta història. Fou la seu de la Lleialtat Santsenca, una de les primeres cooperatives que va tenir Barcelona. Fundada l’any 1891 en un altre lloc del barri es va traslladar aquí l’any 1928. La van engegar uns treballadors que formaven una coral. Ho van fer per tal d’aconseguir aliments a preu econòmic. Vint anys després, el 1948, l’edifici va acollir la sala Bahia, un dels balls més populars de la ciutat durant anys. Estava ubicada al primer pis (als baixos hi havia la fàbrica de torrons Viar) i s’omplia a besar de joves, i no tan joves, que ballaven al so d’orquestres i cantants de renom, un d’ells l’Antonio Machin, el de “Los angelitos negros”. A les primeries del anys setanta el Bahia va entrar en decadència. A mitjans dels vuitanta es va convertir en una sala d’estètica heavy-metal, la Rainbow, que va tancar el 1988. L’immoble va ser okupat el 2006 durant dos anys. És un espai de propietat municipal i s’hi van fer obres per convertir-lo en un equipament social. 

En un no res s’arribarà al carrer d'Ibèria, uns pocs metres més amunt, a la dreta (un petit carrer que conserva l'encant de quan Sants era un poble) per agafar-lo abandonant el d'Olzinelles  i anar a petar al cap de munt del carrer de Rossend Arús i la Plaça d'Ibèria, també agradable de passar-hi corrent la cursa.  A la plaça, els santsencs li diuen la Plaça del Violí tot recordant que fa molts anys  hi anava cada diumenge un home cec a tocar aquest instrument per tal de guanyar-se algun ral (25 cèntims de pesseta). 

Aquesta plaça i la seva veïna, la de Bonet i Muixí, on hi ha la Parròquia de Santa Maria dels Sants, formen un petit turó on s'hi van assentar uns primers pobladors i molts segles més tard es va començar a configurar el barri de Sants.

La Plaça d'Ibèria amb la Casa del Rellotge al fons. 
Primeries del segle XX
A l’esquerra de la plaça d'Ibèria hi ha un edifici que pertany a la Societat d’Artistes, la modernitat del qual trenca l’encant que dèiem del conjunt format pel carrer per on s'acava de passar i la placeta, però que hi farem. Encara bo que, estirant el coll s’albira, una mica més enllà, la Casa del Rellotge, l’edifici més antic de Sants, que és l'única masia que ha sobreviscut al barri. 

Un apunt: Fructuós Gelabert, el pioner del cinema a Catalunya, va filmar un documental d'un gran valor en aquest indret. Fou l'any 1902. El va anomenar Processó de les Filles de Maria. Es conserva a la Filmoteca. Les imatges mostren unes nenes vestides de primera comunió que, sortint de la parròquia de Santa Maria dels Sants, passen per davant de la Masia del Rellotge de la plaça d'Ibèria i baixen pel carrer de Rossend Arús per anar a la Bordeta. 

Partit de bàsquet al camp del BIM. 
Anys quaranta.
A la cursa, des de la plaça d’Ibèria s'enllaçarà amb el carrer del Sant Crist, on hi ha  l’Institució Montserrat, l’escola on hi juga a bàsquet el BIM (Bàsquet Institució Montserrat) des de 1930, un dels primers en introduir aquest esport a l’estat espanyol. Acabada la Guerra Civil  es va tornar a posar en marxa el club l'any 1939,  havent de canviar reglaments i normes. I el nom. Li van haver de posar Baloncesto Invicto Montserrat.

Tot seguit s’agafarà el carrer d’Almeria, a la dreta, per baixar-lo. En fer-ho, ves per on, es passarà pel començament o acabament de tres carrers d’indole règia o nobiliària. És curiós que sigui en un barri tan proletari i poc monàrquic com Sants. El primer el del Rei Martí, a l’esquerra, en honor de Martí l’Humà, el darrer rei de la dinastia catalana, mort a Barcelona l’any 1410. El segon, a la dreta, el passatge del Baró de Griñó, un noble que va impulsar la creació de la clínica de salut l’Aliança. I el tercer, a l’esquerra també, el carrer de la Reina Victòria, la besàvia de l’actual rei d’Espanya. Li deien “La desdichada”. Casada amb el llibertí Alfonso XIII, aquest li va ser infidel amb un munt de dones, des de aristòcrates a actrius. 

Fàbrica de sabó on ara hi ha la plaça.
I en arribar a baix del carrer d’Almeria s’ha de trobar la plaça de la Farga, que pren el nom d’una antiga ferreria. Durant la guerra hi va haver un refugi antiaeri. També, a la plaça, hi va haver a les primeries del segle passat una fàbrica de sabó, el nom de la qual era Compañia Fabril de Aceites Vegetales, Sucesora de A.García y Cía. Els amos eren una família d’Igualada, els Garcia Fossas, que havien vist a Filipines com es fabricava el sabó.

A tocar de la plaça de la Farga, a les primeries del segle passat, hi va haver un petit velòdrom de 200 metres de corda . La pista era de terra.  N'hi deien el Club Pista Velo Sans. Va durar poc temps. El barri de Sants ha estat el bressol del ciclisme a casa nostra. De fet, va ser a Sants on l'esport va començar a ser practicar a Barcelona per la classe treballadora quan només o feia la burgesia. I el de la bicicleta va quallar moltíssim. A Sants mateix van construir un altre velòdrom de millors característiques al carrer Sant Jordi, a prop de la via del tren, que es coneixia com El Cubell.

Com a curiositat, he trobat a l'hemeroteca del diari Mundo Deportivo del dia 1 de juliol de 1909  l'anunci d'una ensenyança gratuïta per a que les dones aprenguessin a córrer en bicicleta en l'esmentat velòdrom del carrer Mediodia, actual Rossend Arús.

Continuant corrent s’anirà a buscar  el punt de la sortida a la plaça, i en fer-hi una volta més al mateix circuit  s’haurà acabat la cursa. Una proba que serà la trenta-novena vegada que se celebra, que ja són anys. I a més a més, solidària. La recaptació obtinguda pels dorsals és en favor de la Fundació Can Pedró, una entitat que atén les persones grans i famílies i infants en situació de vulnerabilitat.   Felicitats als organitzadors!!!
                                                            ----------o-----------
Web de la cursa: https://www.corresolidaris.org/cursa-placa-la-farga/

Miquel Pucurull