No cal donar-hi voltes. Tot i que a Espanya hi ha cada dia més dones que corren, i tot i que a les maratons de Barcelona dels darrers anys s’ha notat un important augment respecte als passats, participar en una marató segueix essent per a elles una assignatura pendent. Comparant-ho, naturalment, en el que passa en altres països.
Segons la meva opinió, les causes respecte de les estrangeres són les diferencies culturals i socials que encara subsisteixen, la qual cosa no els hi permet dedicar el temps necessari per entrenar una marató, que requereix molta estona. També compta el fet que, comparat amb elles, les de casa nostra i la resta de l'Estat van començar a córrer maratons molt més més tard, a finals dels setanta, mentre que a Anglaterra, per exemple, ja ho feien cinquanta anys abans (Violet Percy figura com la primera dona que va baixar de quatre hores (3h 40'22) el 3 de octubre de 1926). No crec que hi hagi gaires més raóns.
A propòsit, he volgut veure que és el que ha passat en dotze mesos recents pel que fa a la participació de dones en totes les maratons celebrades a l’Espanya, i al Món, i els resultats (nombre i percentatges sobre el total, extret de les classificacions oficials de les proves) són força eloqüents:
A més a més, cal tenir present el següent: de les dones arribades a la marató de Barcelona, el 70% eren estrangeres. A la de Madrid ho eren el 61%; a la de València el 28%; a la de Sevilla el 37%...a la marató de Palma de Mallorca només hi van córrer 7 espanyoles; les altres 211 eren estrangeres.
Per fer-nos una idea del que succeeix a la resta del Món (de l’Àsia només he pogut trobar les dones que van participar a la de Tokio), valgui aquest quadre:
No cal donar-hi voltes, les dones espanyoles -catalanes incloses- que corren maratons, encara són molt poques. Segurament, si tinguessin el mateix temps que tenen les estrangeres, on els horaris laborals i la conciliació familiar és diferent a la d'aquí, n'hi hauria moltes més.
Miquel Pucurull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada