L'atletisme (professional) retrocedeix a Espanya.

Sense pal·liatius, sense excuses: el resultat de l'atletisme espanyol en els Jocs Olímpics de Londres ha estat decebedor. Idèntic a l'obtingut a Seül fa vint anys, quatre diplomes de finalistes, ha fregat la insignificança.

Avui dia no es pot dir que l'important és participar. Això està bé per als que practiquem l'atletisme de forma popular i anònima, però no per als professionals amb dedicació plena, amb salaris que paga l'erari públic, és a dir, tots nosaltres.

Potser, de tota manera, no siguin els atletes els únics culpables d'aquest paper d'estrassa que ha suposat la seva participació aquest any (també la de fa quatre a Pequín, encara que menor perquè hi va haver un major nombre de finalistes). Ells no tenen la culpa que la mitjana d'edat dels que han estat seleccionats sigui de prop de 30 anys (i molt per sobre de 30 els que es deia que tenien opcions de medalles). Tampoc que siguin responsables que any rere any el nombre d'atletes federats disminueixi espectacularment.

Cal, al meu entendre, un canvi dels que regeixen l'atletisme federat des de fa més de quatre lustres, inamovibles, i com si visquessin dels èxits de Barcelona'92. Cal una renovació. És obligat fer el mateix, per exemple, que van fer els britànics, qui, després de les retirades dels Coe, Ovett, etc, i veure que en els Jocs del 96 no guanyaven medalles, van optar, suposo, per planificar i invertir i aquest any se’n han endut quatre d'or.

El quadre de  més avall (les dades fins a l'any 2008 són de la pròpia federació) són una mostra gràfica del que està succeint.

No em sorprèn. Que no s' il·lusionin els nedadors, els piragüistes i els lluitadors: a Espanya, més enllà de Gasol, Nadal, el futbol de primera i el motor, l'esport no interessa a ningú i no es tornarà a parlar d'ells fins Rio de Janeiro. I si, a més, si com passa a l’atletisme, als directius se’ls hi ha covat l’arròs, no hi ha res a fer.  Però, tenint en compte que una bona part dels que formaven la delegació espanyola eren catalans, em sap una mica de greu que en un tan bàsic com l'atletisme s’hagi estat tan a prop del ridícul en un aparador com uns Jocs Olímpics.

Miquel Pucurull