Es comenta sovint en el món del córrer que cada vegada son més altes les marques dels que acaben les maratons. És cert. Anys enrere (potser molts), els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Aquest temps era la sana obsessió de qui es calçava unes sabatilles per entrenar i córrer una marató. Ara, amb la desmitificació de la prova, que ha fet que s’hi hagin enganxat molts (moltes no tant), l’objectiu clau s’ha desplaçat una hora més enllà i la finalitat de la gran majoria és baixar de les 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. No hi ha res que em faci més il·lusió que veure com creix el nombre dels que l'acaben. Però em resulta sorprenent que amb l'allau de nous maratonians sorgits darrerament, siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.
Per parlar de números, a la recent marató de Barcelona només han baixat de 3 hores el 5% dels arribats. Dic que només perquè, per comparació, fa trenta anys eren el 19%.
Es podria dir que a mesura que hi ha més gent que corre maratons augmenten els que ho fan perquè volen provar si son capaços de fer-ho (benaurada sigui aquesta tendència) i els objectius de fer marques de nivell no és la seva prioritat. Es podria dir, també, que els percentatges no són prou clarificadors perquè si la gran majoria corren amb objectius modestos, el tant per cent de les marques que es poden considerar com bones baixa indefectiblement.
Però si ens fixem en els valors absoluts, enguany han baixat de les famoses 3 hores 693 participants dels 14.778 arribats, mentre que fa trenta anys ho van fer 309 de 1.590. És a dir, ho han aconseguit una mica més del doble, quan la participació s’ha multiplicat gairebé per deu.
I si baixar de tres hores és complicat, fer-ho de dos i mitja és una epopeia.
En aquesta marató del diumenge passat ho han aconseguit dotze atletes. En la de trenta anys enrere, trenta.
Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada dia hi ha més corredors i corredores que es converteixen en maratonians (deixant a banda els estrangers, 8.900 els catalans i de la resta de l’Estat arribats enguany, i 1.540 en el 1983) sorprèn que la qualitat de les marques dels de davant hagi baixat tant.
Dels dotze que ho han fet enguany, cinc són de l’Estat, tots catalans, per cert (un d’ells, nascut al Marroc, d’adopció), i dels trenta de l’any 1983, nou eren de Catalunya i quatre de la resta de la península. Veure-ho amb noms i cognoms a les classificacions resulta molt il·lustratiu. (En vermell els 5 d’enguany i els 13 de fa trenta anys)
No hi ha cap raó, o jo no la sé veure, per a què en tants anys no sigui una mica més alt el percentatge dels que siguin capaços de baixar de les 3 hores, i menys encara que disminueixi el nombre dels de les 2h30.
Em nego a acceptar que sigui pel que diuen alguns: “Avui dia impera la cultura del mínim esforç i l’atletisme és molt exigent”. Prefereixo creure que hi ha altres raons que no sé veure. Tot i que, és irrefutable: els atletes de nivell que sorgeixen darrerament al nostre país són molt pocs. Alguna cosa està passant quan, avui mateix, es compleixen 29 anys del dia en que Pere Casacuberta es va proclamar campió del món junior de cros, i ahir, en el Campionat del Món de la mateixa especialitat, el junior espanyol més ben classificat va quedar el 64.
Miquel
Pucurull
25/03/2013
