Voyeurisme atlètic
Una activitat gratuïta altament gratificant a l'estiu: seure en un banc i mirar com la gent corre (també gratuïtament). A Barcelona, el meu mirador preferit és la Diagonal. El contrast entre l'esforç de l'objecte contemplat i la flegma del subjecte contemplador proporciona un profund plaer. La Diagonal concentra una multitud d'atletes diletants. Segons els especialistes en traumatologia, la combinació de duresa del terra, escalfament negligent i calçat inadequat propicia un augment de lesions en extremitats i columna que, igual que el consum de tabac, té conseqüències en la despesa pública d’atenció mèdica. Per a l'espectador, aquestes contraindicacions relacionades amb la temeritat d'alguns corredors no són necessàriament negatives. Al contrari: poden esdevenir un ingredient dramàtic de l'espectacle. El repertori de sentiments que experimentes quan, assegut en un banc, contemples aquest sector atlètic de la població és enriquidor. Enveja: dels corredors físicament monumentals que s'empassen els quilòmetres com si res i que saben lluir múscul sense caure ni en l'estridència indumentària ni en el narcisisme vigorèxic. Compassió: per les despulles humanes que, traient el fetge per la boca, van deixant una reguera de suor tan corrosiu que, en contacte amb el formigó, obre forats de fumejant textura. Odi: cap als corredors que destil·len un estil fantasmagòric de carrera (s'obstinen que els miris i ho aconsegueixen: els mires i, automàticament, els odies). Amor: per la corredora solitària, anònima i perfecta, que coordina el moviment de braços i malucs amb el balanceig pendular d'una cua de cavall aparentment informal però treballada i amb un generós somriure (durant un segon, et fa sentir desitjos de perseguir, de sumar-te a la família corredora i trair els teus principis de vida mòrbida i sedentària).
I, de vegades, es produeixen sorpreses. L'altre dia, a la cantonada Diagonal-Entença, vaig veure un home que corria d'esquena, és a dir: marxa enrere. La seva expressió era de dolor i superació. Per no xocar contra ningú, havia de moure constantment el cap. Després he sabut que hi ha una modalitat que imposa als seus fidels la condició de córrer d'esquena. Es diu retro-running (no és cap acudit) i un dels seus apòstols, l'atleta Manuel Montes Cubillas, afirma: "És una filosofia de vida, el que ve a ser el Kamasutra de la cursa". La visió de l'home kamasútric ha modificat les meves expectatives. Ara, en seure al banc de la Diagonal, espero que apareguin noves formes d’extravagància: corredors que s'arrosseguen, o que només corren de genolls, o a la pota coixa. Però la motivació principal segueix sent la de sempre: tornar a veure la corredora anònima de la cua de cavall i el somriure perfectes.
I, de vegades, es produeixen sorpreses. L'altre dia, a la cantonada Diagonal-Entença, vaig veure un home que corria d'esquena, és a dir: marxa enrere. La seva expressió era de dolor i superació. Per no xocar contra ningú, havia de moure constantment el cap. Després he sabut que hi ha una modalitat que imposa als seus fidels la condició de córrer d'esquena. Es diu retro-running (no és cap acudit) i un dels seus apòstols, l'atleta Manuel Montes Cubillas, afirma: "És una filosofia de vida, el que ve a ser el Kamasutra de la cursa". La visió de l'home kamasútric ha modificat les meves expectatives. Ara, en seure al banc de la Diagonal, espero que apareguin noves formes d’extravagància: corredors que s'arrosseguen, o que només corren de genolls, o a la pota coixa. Però la motivació principal segueix sent la de sempre: tornar a veure la corredora anònima de la cua de cavall i el somriure perfectes.
Sergi Pàmies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada