Sortin-se'n d'una lesió

Una recomanació als amics i amigues que sofreixen alguna lesió:

Cal tenir fe cega en que us en sortireu.

Al novembre, després d'una cursa una mica tobogan, vaig patir una tendinitis a un isquiotibial de la cama dreta. Vaig deixar de córrer dos mesos per prescripció d’un traumatòleg (i perquè en fer-ho em feia mal).  No em vaig recuperar del tot, però vaig voler sortir a la marató de Barcelona al març.

Error! No se n'aprèn mai prou.  Al km 23, a la Meridiana, vaig haver de plegar. La lesió d'un isquiotibial es va convertir en dos lesions de dos isquiotibials i un trencament fibrilar en un múscul.  Tot a la mateixa cama.

Aturada total des de llavors amb sessions de tres dies a la setmana de fisioteràpia des de fa  dos mesos. Combinant les que faig gairebé a diari en la piscina d'un poliesportiu, per tal de fer bicicleta estàtica dintre de l'aigua.

Però, toco fusta: començo a veure la llum (com es diu) i des de fa pocs dies m'he atrevit a trotar (que no córrer), a un pas de tortuga, en una zona d'herba d'un parc.   

On vull anar a parar és a dir-vos que quan es té una lesió us  recomano ser pacient i perseverant. I estar convençuts que us en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llançar la tovallola. D'enviar-ho tot en orris. Però no ho feu. Si un iaio, com jo, se’n pot sortir (me n’estic sortint) què no serà si es tracta d'un corredor o corredora jove com vosaltres, quan estigueu també a l’”infermeria”.

Miquel Pucurull
20/07/2016