Pròleg d'Empar Moliner del llibre 'Mai no ès tard'

Pròleg 
Vaig conèixer en Miquel quan jo encara no corria, ni tenia idea que un dia córrer seria una part de la meva vida, com llegir, fer copes o esmorzar. Ell era un senyor que entrevistaven de tant en tant a la ràdio i a la tele per dues raons: era un iaio que corria (de fet, als diaris, el solen anomenar “l’avi runner” o “el iaio maratonià”) i a més a més ho feia per una causa solidària: la diabetis infantil que patia la seva néta. Ell ha estat un dels primers en importar, al nostre país -on hi ha milers de corredors populars- aquesta idea anglosaxona que es diu “run for charity” i que ve a significar córrer per recollir cèntims per una bona causa. De tota manera, a les entrevistes de la qüestió solidària li’n pregunten poc, perquè el més llaminer és demanar-li com s’ho fa per córrer a la seva edat, quan resulta que els que li pregunten tot i ser joves no podrien córrer com ell.

Tinc una amiga (amb la que surto a rodar els dijous) que diu que va començar a córrer perquè un dia va sentir en Jordi Basté que deia una frase: “Notes que tens 40 anys perquè de cop ajupir-te a recollir un boli que t’ha caigut et costa molt”. Això li va fer pensar que no, que ella no volia que li costés agafar el boli. I s’hi va posar. Jo puc dir que vaig començar a córrer per una frase d’en Pucurull: “No deixes de córrer perquè et fas vell, et fas vell perquè deixes de córrer”.

Ara es pot dir que amb ell ens trobem a totes les curses. A la dels bombers, a la del Barça, a la del Dir, a la mitja de Sant Cugat... A totes, menys a la de la Dona. A les gàbies de sortida, mentre escalfem, tots els corredors tenim ganes d’enraonar-hi una estona, amb en Miquel. “Què, com vas, estàs bé?”. Perquè tothom, en aquest món, l’estima i el respecta. “Doncs vinc de fer deu kilòmetres més, perquè m’estic entrenant per la marató”, et diu, per exemple, a la mitja. M’he trobat, tot sovint, després d’una cursa, un missatge d’ell. “He vist el temps que has fet, estàs millorant molt” et diu potser. O “Com et va anar al trail de Valldoreix? Quin trencacames, oi?”.Que en Miquel corri és el nostre salconduit, el nostre talismà. Que ell corri significa que correrem nosaltres. Que no ens farem vells. En Pucurull és el nostre Hidekichi Miyazaki. I si no sabeu qui és, heu de llegir el blog d’en Pucurull on ho explica, perquè hi explica tot de coses sobre aquesta dèria nostra, i on, tradicionalment, fa un perfil de la cursa que correrà, amb històries dels monuments que veurem o dels carrers per on passarem.

De tota manera, quan vaig saber que en Miquel escriuria aquest llibre—ja era hora, Pucurull—encara no sabia que junts faríem una de les curses més importants de la nostra vida. Van ser cinc kilòmetres, no vam batre cap rècord--al contrari, es tractava de córrer a poc a poc--però vam emocionar-nos molt. Va ser el dia 11 de setembre de 2015. Aquell dia vam tenir la sort, també l’honor, de córrer amb el punter enmig de la Via Catalana. Aquell dia, abans de sortir, (érem uns quants corredors populars barrejats amb atletes, i ens feia molta il·lusió) mentre ens cordàvem les vambes i fèiem broma vam dir: “Ai, coi? On és en Pucurull?”. I el vam veure tornar per la Meridiana, que estava plena com un ou. “He anat a escalfar una mica”, ens va dir. I a tots nosaltres ens va venir una paraula a la boca: Respecte.

Empar Moliner