Córrer curses ve de lluny

Es té coneixement que fa tres mil anys es feien curses atlètiques. Formaven part de les olimpíades que es van començar a celebrar a Grècia el 776 abans de Crist. Ni tan sols les freqüents guerres interferien la celebració dels jocs, ja que es declarava una treva que durava un mes, que era fidelment observada per tothom.

Van deixar de fer-se l'any 394 de l’era cristiana. En aquell moment s'havien efectuat 293 jocs olímpics celebrats rigorosament cada quatre anys a la vall d'Olimpia, lloc escollit per honrar Zeus. Els premis que rebien els vencedors de les carreres eren tan grans que el risc d'induir a la corrupció i les rivalitats religioses i polítiques va fer que l'emperador romà Teodosi decretés la supressió dels jocs l'any 393. En la transició de l'Edat Antiga a l'Edat Mitjana es van desenvolupar nous corrents culturals i religioses que van contribuir a restar importància als exercicis atlètics, i fins i tot prohibir-los, i durant vuit segles no es van celebrar competicions organitzades d'atletisme.

El ressorgiment de l'atletisme es va produir a Anglaterra en el segle XV. En el 1617, el rei Jacobo I va promulgar el famós Llibre dels Esports, en el qual s'autoritzava la pràctica de certs jocs atlètics fins llavors prohibits. El córrer, després del gran parèntesi de segles, va ressorgir com activitat esportiva organitzada en el segle XVII, quan els anglesos realitzaven desafiaments entre dos o més competidors.

Les primeres competicions “oficials” de les que es tenen referències daten de l’encontre entre dues classes d’alumnes de l’elitista Eton Collage l’any 1837. Més tard, a mitjans del segle XlX, van començar a fer curses en els hipòdroms, on competien corredors professionals, i on el públic intercanviava apostes.

En la mateixa època, i de forma semblant, al País Basc van sorgir els “korrikolaris”, que eren corredors també professionals que feien curses de dos participants, i on també tant ells com els seus seguidors es creuaven apostes de diners. Les distàncies eren normalment de 10 quilòmetres, arribant-se en ocasions a recorreguts de 100. Les curses curtes se celebraven en les places dels pobles, i més tard, a principis del segle XX, en les places de toros. La cursa més famosa de totes va tenir lloc el 31 de desembre de 1961.

El korrikolari navarrès Juan Cruz Azpiroz es va enfrontar en una prova de 10 kms al que era el millor corredor de llarga distància del món d’aquell moment, el recordman mundial dels 5.000 metres, l’anglès Gordon Pirie, en la plaça de toros de Tolosa, plena a vessar de gent fent apostes. L’Azpiroz, a qui l’anglès li havia concedit 125 metres d’avantatge, va fer els seus 9.875 metres en 31.49.2 i va guanyar. Gordon Pirie va fer els 10.000 metres en 31.58.3.

El córrer, a casa nostra, també ve de molt lluny. A Albesa (Lleida) està documentada la Cursa de la Cordera l'any 1590 del segle XVI, i està considerada com la més antiga de Catalunya. La cursa era molt competitiva. Se celebrava, segons consta, "per mostrar la potència i la velocitat dels joves", i era una veritable disputa esportiva entre els propis albesans i els habitants de les poblacions veïnes d'Albesa. El premi per al guanyador era una cordera, que és com li diuen a les terres de Ponent a una ovella petita. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva un interessant i curiós plet sobre les baralles i problemes ocorreguts en "la Cursa de la Cordera" de 1590. Diu que va acabar amb "una multa de 60 sous i presó" al veí que va agafar pel braç al corredor que arribava en primer lloc, aturant-lo i fent-li perdre la prova. (Per rememorar la cursa, al poble d'Albesa se'n fa una actualment de 10 quilòmetres i mig el mes d'Agost, que duu el mateix nom. Se celebra des de fa anys, i el premi, per al primer i la primera és, a banda de diners i trofeu, el d'una cordera).

Se sap de curses a finals del XIX en pobles del Segrià, les Garrigues, la Terra Alta, Tarragona ciutat...

A Barcelona, la cursa a peu reconeguda oficialment com la primera que es va fer, es va celebrar el 9 de desembre de 1898. Va ser una iniciativa que va portar a terme un professor d’un gimnàs que hi havia a Barcelona al carrer Duc de la Victòria, a prop de la Rambla. Hi van participar cinc corredors, un d’ells el professor Jaume Vila, que va engrescar als altres, un mestre d’esgrima i tres socis del gimnàs. Els corredors, que van sortir a les cinc de la matinada quan encara era fosc, van fer el mateix recorregut que feia un tramvia que passava per davant del gimnàs fins la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres, i sembla ser que van trigar 55 minuts. No està gens malament per l’època, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien efectuat donant voltes en el reduït espai d’una sala del gimnàs.

Miquel Pucurull
16/05/16