Aquest
és
un modest treball que vol ser un reconeixement als homes i dones que en
el segle passat, des de l'any 1910 al 2000 -amb especial incidència del
1978 al 2000- han estat significatius pioners de la marató a Catalunya segons el meu
criteri. Per ordre alfabètic del cognom:
Alfons Abellán
Villacarrillo (Jaén),1951
Nascut a Andalusia i arrelat a Catalunya, va ser un
dels millors maratonians de Catalunya i Espanya entre els anys 1983 i 1988. Va
ser dos cops campió estatal de marató (1985 i 1988), va participar en els Jocs
Olímpics de Seül de 1988 i en el Campionat Mundial de Marató a Roma el 1987. Guanyà la marató dels Jocs
Iberoamericans el 1986. Va aconseguir la seva millor marca personal el 1984
(2h13.25) corrent com atleta del Barça. Abans de dedicar-se a l'atletisme
havia sigut un notable jugador professional de futbol. El vaig conèixer l'any 1990: persona que es feia escoltar, li recordo una afirmació que
va fer en un debat de maratonians i metges dies abans d’una marató de Barcelona
d’aquella època: "Córrer i entrenar com ho fan els atletes d'elit és
perjudicial per a la salut". Em va impressionar. Desprès, referida a qualsevol esport, li he escoltat
dir a altres, però aquell va ser el primer cop.
Periodista esportiu des del 1978, va córrer la seva primera marató a Nova York l’any 1983 i la de Barcelona el 1987. Fins ara, maig del 2019, n’ha acabat 141 si no estic errat. Empedreït viatger, ha corregut en vuitanta llocs diferents dels set continents. Va dirigir la revista 42,5 Marathon Catalunya, durant molts anys de la dècada dels noranta. Ha escrit quatre llibres d’èxit sobre el córrer: 'Córrer per ser feliç' (2010), 'Les petjades dels herois' (2012), '100 motius per córrer' (2014) i 'La volta al món en 80 maratons' (2017). Ha inoculat la seva afició de córrer a molts companys i companyes de TV3, on hi treballa des de fa trenta-cinc anys. Soc amic seu de fa molts anys. Hem corregut moltes mateixes curses (no dic junts perquè no l'he pogut seguir mai ni de bon tros), la primera vegada va ser en una cursa al poble de Santpedor a les primeries dels vuitanta, quan els dos començàvem la nostra comú afició. Era l'època en que es va fer famós en sortit per la tele transmetent la brama dels triomfs del Barça des de la font de Canaletes. Sempre dic que, l'Arcadi és un dels meus tres referents en el món del córrer.
Josep Maria Antentas
José María Casas Ledesma
Joaquima Casas
Sant Martí Sacalm, 1951
Arcadi Alibés
L'Ametlla de Merola, 1959
L'Ametlla de Merola, 1959
Periodista esportiu des del 1978, va córrer la seva primera marató a Nova York l’any 1983 i la de Barcelona el 1987. Fins ara, maig del 2019, n’ha acabat 141 si no estic errat. Empedreït viatger, ha corregut en vuitanta llocs diferents dels set continents. Va dirigir la revista 42,5 Marathon Catalunya, durant molts anys de la dècada dels noranta. Ha escrit quatre llibres d’èxit sobre el córrer: 'Córrer per ser feliç' (2010), 'Les petjades dels herois' (2012), '100 motius per córrer' (2014) i 'La volta al món en 80 maratons' (2017). Ha inoculat la seva afició de córrer a molts companys i companyes de TV3, on hi treballa des de fa trenta-cinc anys. Soc amic seu de fa molts anys. Hem corregut moltes mateixes curses (no dic junts perquè no l'he pogut seguir mai ni de bon tros), la primera vegada va ser en una cursa al poble de Santpedor a les primeries dels vuitanta, quan els dos començàvem la nostra comú afició. Era l'època en que es va fer famós en sortit per la tele transmetent la brama dels triomfs del Barça des de la font de Canaletes. Sempre dic que, l'Arcadi és un dels meus tres referents en el món del córrer.
Xavier Avellana
Revuelta
Girona, 1966
És una institució del córrer a Girona. Va començar a fer-ho
l’any 1979, quan tenia tretze anys, participant a la mítica Cursa del Carrer Nou de la seva ciutat.
El seu currículum atlètic és espectacular:
ha corregut 110 maratons, 130 mitges, proves de 50k i de sis hores, 132
triatlons i 6 Ironman. La primera marató que va córrer va ser a Figueres
a la de l’Alt Empordà, el 1988. Al final del segle passat, l’any 1999, havia
fet 16 maratons i 3 Ironman. Ha corregut arreu, a l’Estat i a l’estranger. La
marató de Barcelona és la que ha fet més cops (a la del 2010 va baixar de tres
hores: 2h58), però la que més li agrada és la d’Empúries. Ha escrit dos llibres
sobre les seves vivències: ‘Empúries: recordant Filípides’ i ‘El camí cap a les
100 maratons’. En la glossa del primer es reflecteix la seva personalitat: “En Xavier Avellana és una persona humil,
amic dels seus amics, i que gaudeix amb totes les coses que fa. Sempre disposat
a donar un cop de mà perquè així entén ell l’esport, així entén ell la vida.
Forma part de la història de l’atletisme gironí, de l’atletisme amateur, del de
les curses populars”.
Ana Isabel Alonso
Villaherreros (Palència), 1963
Villaherreros (Palència), 1963
L’Ana Isabel Alonso va deixar petjada a casa nostra. Va
ser campiona de Catalunya sènior de cros en les categories individual i per
equips el 1987. Un any després va batre el rècord d’Espanya dels 10.000m llisos
amb una marca de 32.28,7 i l’any 1995 va batre el de la
marató, a Sant Sebastià, amb una marca de 2h26.51, que encara ostenta després
de vint-i-quatre anys. Com a atleta del JAS de Sabadell va guanyar en dues
ocasions la Marató de Barcelona (1997 i 1998). L'any 2000 fou la vencedora de
la marató de Rotterdam.
Sabadell, 1946
Va participar en la primera marató de Catalunya que es va fer a Palafrugell el 1978. La va acabar-la en 2h40. Va córrer també en la segona -on va rebaixar 10 minuts- , i en la tercera, ja a Barcelona, i en la quarta de 1981 -on va aconseguir 2h27- i successives maratons arreu durant anys. Sempre amb bons resultats. El 2008, per exemple, quan tenia 62 anys, va córrer la marató d'Atenes en 3h35. Impulsor de la marató i de l’atletisme en general a Catalunya, va ser president del JAS de Sabadell i és l’actual vicepresident de la Federació Catalana. Vinculat a la marató de Barcelona (en va ser el director entre el 2001 i el 2004) i a altres proves atlètiques, com la Mitja de Granollers o la Jean Bouin. Conferenciant, articulista, comentarista de retransmissions televisives i radiofòniques, speaker de curses i cent mil coses més relacionades amb l'atletisme. Gaudeixo de ser amic seu. Incansable i amè conversador, vam coincidir durant anys en reunions que fèiem en un comitè de treball a l'Institut d'Esports per a la marató de Barcelona. Una autèntica enciclopèdia sobre l'atletisme. Ho sap tot. Una valuosa autoritat en el món del córrer a Catalunya.
Joan Antoni Balsera
Alange (Badajoz), 1957
Extremeny de naixement, fou campió de Catalunya de marató el 1986 i d’Espanya el 1987. Guanyador dues vegades de la cursa d'El Corte Inglés els anys 1983 i 1985, fou segon en la Marató de Barcelona de 1986 (l’any que es va proclamar campió de Catalunya), i va aconseguir la seva millor marca en el Campionat del Món de Mataró del 1987 a Roma, amb un registre de 2h15.06. Aquell any també va participar en la prova de marató dels Jocs Mediterranis a Síria, on acabà en setena posició. Ha corregut maratons per tot el món: Mèxic, Londres, Nova York, Seül...En el 1999 va guanyar la Cursa Jean Bouin com a veterà. També com a veterà es va proclamar campió de Catalunya en marató el 1999 i mitja el 2000. Exerceix com a professor d’educació física de fa més de trenta anys.
Consol Casanovas
Va participar en la primera marató de Catalunya que es va fer a Palafrugell el 1978. La va acabar-la en 2h40. Va córrer també en la segona -on va rebaixar 10 minuts- , i en la tercera, ja a Barcelona, i en la quarta de 1981 -on va aconseguir 2h27- i successives maratons arreu durant anys. Sempre amb bons resultats. El 2008, per exemple, quan tenia 62 anys, va córrer la marató d'Atenes en 3h35. Impulsor de la marató i de l’atletisme en general a Catalunya, va ser president del JAS de Sabadell i és l’actual vicepresident de la Federació Catalana. Vinculat a la marató de Barcelona (en va ser el director entre el 2001 i el 2004) i a altres proves atlètiques, com la Mitja de Granollers o la Jean Bouin. Conferenciant, articulista, comentarista de retransmissions televisives i radiofòniques, speaker de curses i cent mil coses més relacionades amb l'atletisme. Gaudeixo de ser amic seu. Incansable i amè conversador, vam coincidir durant anys en reunions que fèiem en un comitè de treball a l'Institut d'Esports per a la marató de Barcelona. Una autèntica enciclopèdia sobre l'atletisme. Ho sap tot. Una valuosa autoritat en el món del córrer a Catalunya.
Jaume Aragonès
Barcelona, 1967
Tot i ser molt jove, el considero un pioner. L’Aragonès,
a la zona del Vallès Oriental, és un precursor de l’atletisme de
fons: a Granollers i el seu entorn és una autoritat atlètica des de fa molts
anys. Provenint del bàsquet, es va iniciar com a corredor de pista de mig fons, i amb 18 anys, quan començava a
estudiar per a enginyer, va córrer la seva primera marató (3h14). Va quedar
enganxat per la prova i no va parar fins arribar a baixar de 2h30. I així, va
participar en diverses maratons, a l’estranger, a Barcelona i a la resta de l’Estat
per aconseguir-ho. Ho va fer a València als trenta-quatre anys, 2h27.45. Assidu
participant en tota mena de proves a banda de la marató, ha guanyat un munt de
curses, com és el cas de la de Cantonigròs -Memorial Ramon Oliu- que ho ha fet
nou vegades de les dotze celebrades. Emprenedor de mena, va fundar el club A4elKm de les
Franqueses, on entrena i assessora als seus membres i s’embolica en qualsevol
cosa que tingui que veure amb el córrer. Tot i la diferència d’edat, ens uneix
una gran amistat forjada a la Carretera de les Aigües de Barcelona fa molts
anys.
Pere
Arco
Salar (Granada), 1964
Va començar a córrer als tretze anys a
Santa Coloma de Farnés, on s’hi van establir els seus pares quan ell en tenia
dos. Es va iniciar a la pista i el cros de molt jove (campió de Catalunya i
d’Espanya juvenil del 1500 l’any 1981). De sènior va destacar en el 5000
(campió d’Espanya el 1986) i va participar en cinc campionats del món de cros
entre el 1986 i el 1966, en els quals va acabar dos cops entre
els vint primers. Tardanament es va anar
dedicant a la llarga distància, guanyant la mitja marató de Granollers el 1999
i aconseguint una marca de 2h14 a la marató de Londres el mateix any. Un mèrit
gran perquè no va ser un atleta professional (treballava de policia municipal a
Sils) i no podia entrenar tot el què volia. Segueix participant de tant en
tant, ara en proves populars, amb uns temps excel·lents. Per exemple, una de
10k fa un any a Salt en 36 minuts, o una de 5k fa dos mesos a Girona, en 16.28,
és a dir, a 3.12 el km.
Joan Antoni Balsera
Alange (Badajoz), 1957
Extremeny de naixement, fou campió de Catalunya de marató el 1986 i d’Espanya el 1987. Guanyador dues vegades de la cursa d'El Corte Inglés els anys 1983 i 1985, fou segon en la Marató de Barcelona de 1986 (l’any que es va proclamar campió de Catalunya), i va aconseguir la seva millor marca en el Campionat del Món de Mataró del 1987 a Roma, amb un registre de 2h15.06. Aquell any també va participar en la prova de marató dels Jocs Mediterranis a Síria, on acabà en setena posició. Ha corregut maratons per tot el món: Mèxic, Londres, Nova York, Seül...En el 1999 va guanyar la Cursa Jean Bouin com a veterà. També com a veterà es va proclamar campió de Catalunya en marató el 1999 i mitja el 2000. Exerceix com a professor d’educació física de fa més de trenta anys.
Andreu
Ballbé
Barcelona 1952
Corredor de Barça i entrenat pel mític Gregorio Rojo, posseeix
un palmarès atlètic excepcional: va ser campió de Catalunya de
400m llisos un cop el 1972, cinc de 800m el 1976, 1980, 1983, 1984 i 1986, i
dos de 1.500m el 1977 i 1983. Campió d’Espanya de 800 tres vegades (1975, 1976,
1977). Internacional en 23 ocasions, fou olímpic en els Jocs de Mont-real en el
1976, el mateix any que va establir a Zuric el rècord d’Espanya
de 800m (1.46,59), que va ser
rècord espanyol quatre anys i català durant 26 anys. Es va retirar de
l’atletisme d’elit el 1987 i es va aficionar a les curses populars i
maratons. La
seva vinculació a la marató li ve des del 1980: llicenciat en
matemàtiques, s’encarrega
des de llavors del cronometratge de la marató de Barcelona. És el
director i
fundador de l’empresa que cronometra més de 200 curses a Catalunya. En
el 1995
va incorporar el xip a la marató de Barcelona per primera vegada a
l’estat espanyol,
un curiós enginy absolutament revolucionari. El conec de fa anys, de
quan el veia guanyar el 800 al Serrahima, i hem fet coses junts: posar
en marxa la Cursa de Cantonigròs en memòria de Ramon Oliu la més
significativa. Carismàtic, extravertit i un ‘malalt
del córrer’, em congratulo de ser amic de l’Andreu Ballbé, el 'Senyor
Xip'.
Carme Ballesteros
Terrassa, 1967
Carles Baró Poch
Abans d’iniciar-se en les curses de fons en la dècada
dels noranta havia sigut castellera,
practicat aeròbic i havia fet gimnàstica artística. La seva primera cursa va
ser a la Festa Major de Terrassa de 1996. Anys després, fou campiona de
Catalunya de marató el 2002 i el 2003 i tercera en el Campionat d’Espanya el
2000. El mateix any, a la marató d’Amsterdam va ser sisena. Té una millor marca
de 2h58.56. Ha sigut dues vegades campiona de Catalunya de curses de muntanya i
dues vegades vencedora de la Jean Bouin. Com a veterana manté una intensa activitat: per posar uns exemples, va guanyar
la mitja marató de Blancafort de l’any passat; va córrer la marató d’Empúries
de fa un any en 3h27 i la de les Vies Verdes de fa tres mesos en 3h26; fa sis
mesos va fer 1h35 a la mitja marató de Ripoll, i fa un mes i mig va córrer un
10.000 en el Campionat de Catalunya absolut en l’excel·lent temps de 43’47”. Per
treure’s el barret. Té cinquanta-un anys.
Barcelona,1913
Notable corredor de llarga distància que va competir
durant els anys trenta i quaranta del segle passat a les files del Futbol Club
Barcelona, la Unió Atlètica Horta, el Reial Club Deportiu Espanyol, La Seda i
el CN Montjuïc. Va fer pòdium com a tercer en el campionat d’Espanya de marató per a atletes federats celebrat a
Barcelona el 1935. Va batre els rècords de Catalunya i Espanya de 20, 25 i 30 km
els anys 1941 i 1942, i fou una vegada
internacional amb la selecció espanyola.
Robert Boix
 |
França ????
Atleta francès establert a Catalunya que va ser el
guanyador de la primera marató de l’Estat. Es va celebrar a Barcelona el 30 de
gener de 1910 durant la inauguració d'un velòdrom anomenat Parc dels Esports
que hi havia en el que ara és l'illa formada pels carrers Muntaner, Londres,
Casanova i París, com a preàmbul d'unes proves ciclistes. Era una època en la
qual l’atletisme començava a practicar-se a Catalunya. Les curses les
organitzaven els diaris, que publicaven desafiaments que feien els mateixos
corredors, molts d’ells aficionats al ciclisme; no és estrany, doncs, que la
marató la realitzessin en el velòdrom en qüestió. Hi van participar quatre
corredors: Robert Boix, Francesc Túnica, Conrad Miquel i Joan Santos. El triomf
fou per a Boix, amb un temps de 3 hores 52 minuts i 4 segons. Darrera seu va
entrar en Túnica a pocs segons. Van fer 163 voltes a la pista. Miquel i Santos
van haver d'abandonar als km 24 i 29 respectivament.
Carme Brunet
Reus, 1963
Va
destacar a la marató en els anys noranta (millor
marca, 2h41 obtinguda el 1994; sisena en el rànquing català de tots els
temps), i en altres proves de fons. Campiona de Catalunya de mitja
marató
i de 10k el 1995 i d’Espanya de 20k i de 10.000m llisos. Va guanyar
varies
mitges maratons, una de les més significatives la de Granollers, amb
1h16 l’any
1989. Fou onze vegades internacional amb la selecció espanyola i va
guanyar la
medalla d’or en la prova de 10 km al Campionat Iberoamericà de Manaus
(Brasil)
el 1990. Ostenta el rècord femení de la cursa de l’Espluga de 15k
obtingut el
1993 (54.19), una prova que va guanyar sis cops.
Felipe Campos García
Va córrer en 4h00 la primera marató popular
que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell, l’any 1978. També la de l'any següent al mateix lloc, en 3h42,
i la de 1980, a Barcelona, en 3h35. Atleta del CA Vic i més tard del CA Santa Coloma
especialitzada en curses de mig fons i de cros, fou tres cops campiona
d’Espanya de cros per equips amb la selecció de Barcelona el 1975, 1977 i 1978, abans va dedicar-se a la marató.
????
Va córrer la primera marató de
la història que es va celebrar a Palafrugell el 1978 amb un temps de 2h35,
entrant en sisè lloc. En la segona, també a Palafrugell, va fer 2h41; en la tercera, a Barcelona’80,
2h40; en la quarta, 2h37...Va participar en les primeres maratons i mitges que
se celebraven a Catalunya. Va guanyar la primera mitja de l’Espirall
(Vilafranca) l’any 1979 amb 1h14. Corria per la Seat. En aquells primers anys se’l
veia en totes les maratons i en moltes de les curses que es feien a Catalunya. El vaig perdre de vista i no n’he sabut res de
la seva eventual progressió, però és indubtable que va ser un significat pioner
de la marató a casa nostra.
Montserrat
Camps
Vic, 1957
Va córrer en 4h00 la primera marató popular
que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell, l’any 1978. També la de l'any següent al mateix lloc, en 3h42,
i la de 1980, a Barcelona, en 3h35. Atleta del CA Vic i més tard del CA Santa Coloma
especialitzada en curses de mig fons i de cros, fou tres cops campiona
d’Espanya de cros per equips amb la selecció de Barcelona el 1975, 1977 i 1978, abans va dedicar-se a la marató. 
Antonio
Cánovas
Còrdova, 1948
A Lleida, on hi viu des de finals dels setanta, fou
atleta del Sícoris i de l’AD Antorxa. Abans d’arribar a Catalunya, l’any 1975
va guanyar el Campionat d’Espanya de cros per equips amb la selecció de Madrid.
Va ser campió de Catalunya de marató el 1979. L’any 1980, a Laredo, va establir
un rècord de Catalunya de marató amb 2h17.16.
Va guanyar la marató de Madrid de 1985 (ex aequo amb Fernando
Diaz; van entrar a meta abraçats després d'un titànic esforç final i
l'organització els va donar com a guanyadors als dos) i la
de Buenos Aires. Una vegada retirat
es va fer entrenador assolint molt prestigi. Entre els seus principals
deixebles cal destacar Ayad
Lamdassem i Abdelaziz Merzougui.
Salvador Carbonell
Mataró, 1946
Va començar a córrer l’any 1979 a la cursa de Les Santes
de Mataró. Es va engrescar en veure que li anava bé per posar-se en forma i deixar
de fumar. El llegir revistes i llibres sobre la cursa a peu el va il·lusionar a
participar a la marató de Nova York i aquesta va ser la seva primera l’any 80.
N’ha corregut 39, amb un millor temps de 3h21, la darrera l’any 2007 a Atenes.
Maratonià i viatger empedreït, ha fet unes quantes maratons a
l’estranger: a més de la d’Estat Units i Grècia, les de Buenos Aires, Londres,
Berlín...i a la península, a Barcelona, Donostia, a Sevilla i fins i tot a
Calella de la Costa. Aparellador de professió i organitzador per naturalesa, ha
posat en marxa varies curses populars: la del Club de Tennis Les Sureres i la
de la Festa Major d’Orrius en els vuitanta, la Mitja per Relleus fa tretze anys, i va
organitzar durant molt temps la Mitja Marató de Mataró. Amb
altres companys va fundar l’any 95 la Colla
Maimakansu, l’activa i coneguda associació de corredors i corredores de
Mataró (els de la samarreta quadribarrada), de la qual n’és el president. En
Salvador - m’enorgulleixo de ser-me amic de fa molts anys- és una institució en
això del córrer, sobre tot a Mataró, on l’anomenen ‘el Capi’.
Consol Casanovas
Girona, 1962
Atleta
especialitzada en curses de fons, va participar en la Copa del Món de
marató a Londres l'any 1991, on va asolir la seva millor marca,
2h47.27. Amb aquest registre figura en el lloc tretze del rànquing de la marató femenina de Catalunya de tots els temps.
José María Casas Ledesma
Almeria, 1957
Establert a casa nostra, fou
campió de Catalunya de marató el 1990 a la
de Barcelona amb 2h22.27, i el 1992, amb 2h16.45 també a Barcelona. Va
ser el primer atleta català capaç de baixar d’1 h i 4 min en
la mitja (1h03.59 a Montmeló el 1992). En actiu en categoria de veterans, era capaç, també, fa
deu anys, quan en tenia 51, de córrer la Mitja de l’Espirall en 1h14, a un
ritme de 3’31” el Km.
Sant Martí Sacalm, 1951
La Quima va córrer la seva primera
marató l’any 1979 a Palafrugell, on va fer 4h24, classificant-se la penúltima
dona. Després, la seva progressió va ser espectacular. A Palafrugell era una
absoluta inexperta: al km 23 va caure rodona al terra i no volia aixecar-se; estava
corrent amb xiruques. Una espectadora li va deixar unes bambes per acabar. Va aprendre molt ràpidament: al cap d'un
mes va córrer la marató de Madrid en 4h15 i l’any següent, el 1980, va
fer 3h09 a Barcelona i va guanyar la
prova; no cal dir res més. Va ser la primera catalana que va baixar de
tres
hores a la marató: 2,55 el 1982. El seu domini en les proves de llarga
distància va durar molts anys. Va guanyar tres vegades la marató de
Barcelona,
les de 1980, 1985 i 1987; va ser campiona de Catalunya de marató set
cops;
campiona d’Espanya de gran fons (mitja marató) tres anys seguits, del 82
al 84,
i ostenta el rècord espanyol dels 100 kms de dones (8h27.21). Entre el
83 i el 87 va guanyar cuatre vegades la cursa d'El Corte Inglès. El seu
millor registre en marató, 2h43.01 el va assolir a França l’any 1987. Una altra dada: és l’atleta
de Catalunya que ha corregut més maratons, a primers d’aquest any en duia 190; ara no
sé quantes en deu duu perquè segueix participant en maratons i curses arreu, amb
uns temps excel•lents tot i acostant-se a la setantena. Definitivament, la Quima, un mite.
Montse Castelló
Va quedar segona a la marató de Sant Sebastià l’any 1996 amb 2h48.34, una marca que la manté en el catorze lloc del rànquing de les millors maratonianes catalanes de tots els temps. Fou dues vegades seguides campiona de Catalunya de mitja marató, el 1997 i el 1998 i una de 10k el mateix any, i també va destacar en altres distàncies: va guanyar la cursa de l’Espluga de 15k de l’any 1996 amb 56.46 i va obtenir molt bons llocs en diverses curses: segona a la mitja marató d'El Vendrell, segona a la Cursa d’El Corte Inglés, tercera a la Jean Bouin...La recordo en els seus començaments, de quan coincidia en algunes curses amb la meva filla Elisenda, sempre somrient en acabar-les. Segueix en actiu, i molt involucrada amb l'atletisme, exerceix amb èxit com a entrenadora de joves atletes.
Novales (Osca), 1948
Barcelona, 1953
Reus, 1964
Va quedar segona a la marató de Sant Sebastià l’any 1996 amb 2h48.34, una marca que la manté en el catorze lloc del rànquing de les millors maratonianes catalanes de tots els temps. Fou dues vegades seguides campiona de Catalunya de mitja marató, el 1997 i el 1998 i una de 10k el mateix any, i també va destacar en altres distàncies: va guanyar la cursa de l’Espluga de 15k de l’any 1996 amb 56.46 i va obtenir molt bons llocs en diverses curses: segona a la mitja marató d'El Vendrell, segona a la Cursa d’El Corte Inglés, tercera a la Jean Bouin...La recordo en els seus començaments, de quan coincidia en algunes curses amb la meva filla Elisenda, sempre somrient en acabar-les. Segueix en actiu, i molt involucrada amb l'atletisme, exerceix amb èxit com a entrenadora de joves atletes.
Domingo Catalàn
Novales (Osca), 1948
Aragonès d’origen i català d’adopció i
com el què més, va debutar als 16 anys en una Jean Bouin i va quedar tercer en
la seva categoria; quatre anys després era el campió de Catalunya de 3.000
obstacles. El 1977 va formar part de l’equip de Catalunya que va assolir el
tercer lloc en la classificació per equips a la marató de Nova York. Va
col·laborar amb Ramon Oliu en l’organització de la primera marató popular a
Palafrugell el 1978, on també hi va participar. Va entrar el cinquè amb 2h33;
l'any següent el sisè amb 2h28 i l'any 1980, a la de Barcelona, el segon amb
2h21. I així successivament, es va convertir en un fondista de talla mundial.
Fou dos cops campió de Catalunya de marató (1980, 1984) i sis vegades campió
estatal de 100 km. En aquesta distància, que era capç de córrer-la en 6 hores i mitja, assolí dos títols mundials seguits, el
1987 i el 1988. Durant els anys 1997 al 2001 va ser president de Marathon
Catalunya, l'entitat que organitzava la marató de Barcelona. Fou un dels pocs
atletes de gran nivell -excampió del món, aviat està dit- que quan es va
retirar del professionalisme va seguir participant anys i anys en tota mena de
maratons i curses populars. En Domingo Catalàn, l'entranyable Mingo, a
qui tothom estima, va ser l'amo d'una botiga d'esports que era un punt de
trobada: tots hi anàvem a demanar-li consell i fer petar la xerrada. La
tenda la va tancar fa un parell d'anys i ens ha deixat orfes de la seva saviesa
sobre la marató i sobre la vida.
Josep Maria Chéliz
Anna Cos
Terrassa, 1958
Era una bona esquiadora de de fons i de muntanya, es va aficionar a
córrer i va fer la seva primera cursa, la d’El Corte Inglés, l’any
1987. Estava en forma per l’esport que feia i va quedar segona de la seva
categoria. Va guanyar un trofeu dels molts que ha aconseguit al llarg de la
seva vida esportiva, que ha estat i és molt notable; no para de guanyar-ne. Va
córrer la seva primera marató l’any 1990, la de Barcelona, amb un temps de 3h41.
De maratons n’ha fet més de vint-icinc: a Barcelona, Nova York, Berlín, París,
Madrid...També ultres com la UTMB i la Trailwalker de 100k, i l la Challenge
Costa Brava de 106, 50k en pista...Molt activa, corre curses molt sovint, amb
unes marques excel·lents: fa un més, per dir-ne alguna, la mitja marató d’Empúries
en 2h clavades; fa uns mesos, una de 5k a Terrassa a un ritme de 4.26 el km. És
pedagoga i treballa en una escola d’educació especial. Una feina dura, però diu
que el córrer l’allibera. Una curiositat: tot i que no les necessita, corre
sempre amb ulleres fosques, fins i tot quan no fa sol. La conec de fa anys i
gaudeixo de la seva amistat. Especialment amable i propera, és un plaer
conversar amb ella. En fer-ho, hom s’adona fàcilment que gaudeix molt corrent. Acostuma
a entrenar al migdia. Afirma què el córrer la fa sentir lliure i li dóna força,
i energia. Diu que fa tants anys que ho fa, que per a ella, aquesta activitat s’ha
convertit en una més de la seva vida diària, amb tanta o més importància que
les altres.
Naval (Osca) 1940
Nascut
a l'Aragó i arrelat a Catalunya des que tenia
onze anys, va córrer la seva primera marató l’any 1980 a Barcelona. Des
de llavors n'ha fet moltes: és l’única persona al món que ha acabat
totes les edicions de la marató de
Barcelona fins ara. Mantenim molt
bona amistat des que vam coincidir al local que la Comissió Marathon
Catalunya tenia al carrer de les Jonqueres, on vam anar a recollir el dorsal
per córrer aquella marató del 80, primera per a tots dos, que ell va acabar en 4h13 i un servidor en tretze minuts més. Té 78 anys. Al juny del passat 2018 va patir un
ictus; es va anar recuperant i entossudit
en voler fer la marató del 2019 va entrenar-la a com va poder. I la va
fer. Els
doctors van dir que l’ictus havia sigut lleu degut al seu estat de
forma,
acostumat com estava a fer un exercici d’alta intensitat malgrat la seva
edat avançada. Llarga vida!
Josep Maria Conesa
Barcelona,
1949
Tenia
35 anys quan va començar a córrer. No havia fet mai esport. Va debutar a la
marató l’any 1984. Es va decidir a fer-ho reptat per l’Antonio Olivella, un
maratonià de l’Espanyol (ell és acèrrim del Barça), que n’havia fet cinc i li
deia que no seria capaç. Ho va aconseguir, i després d’aquesta experiència va
quedar enganxat. No se’n va perdre ni
una de les primeres maratons i mitges, te’l trobaves arreu. També es va atrevir
en els 100kms. Té un millor temps en marató de 3h17 obtingut a Rotterdam. Entusiasta
i implicat sempre en qualsevol causa, el recordo a la del 89, a Barcelona, amb
una pancarta durant tot el recorregut, en suport de Domingo Catalan,
sancionat per la federació espanyola per haver corregut a Sudàfrica durant l’apartheid.
L’any 90 va fundar el ‘Domingo Catalan Fondistes Club’, l’entitat que
aglutinava -i aglutina, perquè segueix molt activa- a atletes amics del
maratonià aragonès/català, que participaven defenent els colors del club (samarreta
de groc fluorescent) en tot tipus de
proves de fons de manera altruista. També, en Conesa,
va ser -i continua essent-ho- l’ànima de la Cursa del Barri de Sant Antoni de
10k, una de les més antigues de Barcelona. És el president
de l'Atlètic Club Esports i Natura, la societat que s’encarrega des de fa molts anys d’un emblemàtic
avituallament, l’últim, de la marató de Barcelona.
Javier Cortés Huete
Badalona,
1971
Malgrat ser
molt jove, el considero un pioner de la marató a Catalunya i posseïdor d’unes
marques excepcionals . Entrenava per la Carretera de les Aigües i va començar a
córrer com a professional en la dècada dels noranta, desenvolupant una carrera atlètica
espectacular. En el 1991, amb vint anys, ja corria el 10.000m en 30.01, a tres
minuts el km, i el 1996 la mitja marató en 1h16 i la marató en 2h18. I al cap
de cinc anys, com a corredor de l’equip Fila Domingo Catalan, batia el rècord d’Espanya
de marató en 2h07.48 a Hamburg, marca que figura com la cinquena millor del rànquing
espanyol de tots els temps. I l’any 2002 el de mitja marató en 1h02.02 a
Zurich, que figura en el dotzè lloc. En el rànquing de Catalunya de tota la
historia, aquestes marques el situen en segon lloc de la marató i en quart en
la mitja. En el 2007 va deixar l’atletisme d’elit per dedicar-se a entrenar
corredors i corredores; fer clínics per
a gent que comença a córrer o que vol preparar-se per a la marató, i ho segueix
fent ara compaginant-ho amb mitges maratons i curses populars.
Josep Costa Boix
Manlleu, 1941
Un històric de la marató i del córrer en general, molt
involucrat en l’organització de proves a Manlleu, des de la Marató per Relleus fins a la Sant Silvestre, passant per la Córrer per Córrer. Va ser president del
Club Olímpic Manlleu durant vint anys. Va començar a córrer als 38, per deixar
de fumar, i segueix fent-ho. De curses de totes les distancies n’havia corregut
1.000 l’any 2014. Tot un referent al món del córrer, en especial a la comarca d’Osona, on és molt estimat. No
tant pels seus mèrits atlètics, que també, sinó pel que ha fet en quant a
l’organització d’esdeveniments, on s’hi ha deixat la pell. Com a mostra,
l’endemà de la Marató per Relleus de l’any
1997 va haver de ser ingressat d’urgència en un hospital per estrès, afectat
seriosament a la visió. Home extremadament modest, el conec i li tinc estima: de
fa anys, de quan publicava escrits a la revista Marathon, entre els quals els
que feien referència a la ‘Copa Catalana de Fons’, de la qual n’era l’ànima.
Montse
Clavero
Barcelona, 1953
Va començar a córrer el 1983 i ha disputat més de seixanta maratons i més de cent mitges
maratons, diverses curses de muntanya i d’ultra-fons, i des de fa uns anys triatlons i Ironmans. Va aconseguir la victòria a la Jean Bouin en categoria
open dos anys consecutius (1986, 1987) i sis cops com a veterana. En aquesta
categoria va començar a competir en triatló el 1996 i ha guanyat diversos
Campionats d’Espanya; fou campiona d’Europa el 2009 i 2010 i tercera en el
Mundial del 2005. També ha participat en l’Ironman d’Àustria el 2004, quedant
primera en el seu grup d’edat, i l’Ironcat de l’Ampolla el 2011, entre
d’altres. En actiu, l’any passat va fer l’Ironman Barcelona’2018, una prova que
ha acabat cinc vegades. Segueix corrent
també curses populars: no és difícil veure-la pujant com una gasela per Sarrià la
Cursa de l’Amistat que no es perd mai. Un apunt que no té a veure
amb el córrer sinó amb la seva qualitat humana, que no vull deixar de dir: fa catorze
anys, la Montse va prendre una decisió duríssima: va deixar la seva plaça de
metgessa per dedicar-se íntegrament a la cura de la seva mare, malalta
d’Alzheimer. I ningú sap com s’ho fa,
però ho compagina tot -entrenaments,
curses populars i triatlons- amb aquesta dedicació exclusiva a la seva mare
centenària, amb la que dona una lliçó de vida. M’honora la seva amistat de fa
molts anys.
Barcelona, 1960
Atleta especialitzada en curses de fons en els anys vuitanta/noranta,
va competir pel
CE Universitari, CN Barcelona i CN Figueres. Fou campiona
de Catalunya de marató en el 1985 amb 3h30 a Figueres. A la de Barcelona
de 1990 va aconseguir el seu millor temps, 2h49.14, classificant-se
tercera
Fernando Díaz
Cabra del
Santo Cristo (Jaén), 1951
Va començar
a córrer en arribar a Catalunya, quan tenia divuit anys. Treballava a la Seat i
es va aficionar a l’atletisme corrent proves de pista amb el JAB (Joventut
Atlètica de Barcelona). Posteriorment va
passar al FC Barcelona de la mà de Gregorio Rojo. Va destacar especialment quan
tenia més de trenta anys. Va guanyar la marató de Madrid el 1985 i la de Barcelona de 1988. Fou una vegada campió de Catalunya de marató;
set de 10.000m i una de 5.000m. Anys després, com a veterà va acumular més de
30 títols catalans i espanyols i va pujar diversos cops als podis en els
Campionats d’Europa i del Món. Campió d'Europa de 5.000m i subcampió de 10 km.
en Ruta a l'Haia’97 amb 31.27 als 46 anys. En Fernando Diaz és una persona
entranyable i un esportista d’un alt valor personal: a la marató de Madrid de 1980 va esperar al
seu amic Antonio Cánovas, que el va veure patir un enorme defalliment quan
faltava poc per arribar a la meta, i ho van fer junts, abraçats. Per la mostra
d’esportivitat, els organitzadors els van donar com vencedors aequo a tots dos.
Vicente
Egido
Va venir a viure a Catalunya l’any 1968 i va fitxar pel Barça. A la marató, a banda d’una bona marca (2h32), hi té un paper molt destacat com a entrenador. I com atleta en actiu va tenir un nivell altíssim en el mig fons i el cros en la dècada dels setanta. Entre altres títols, va ser tres cops campió d’Espanya de 3.000m obstacles i quatre de Catalunya de la mateixa prova i de cros. L’any 1973 va batre el rècord espanyol de 3.000m obstacles i durant la seva carrera va rebaixar el rècord català en sis ocasions. El 1975 va batre el rècord català de 5.000 i 10.000. Va ser divuit vegades internacional amb la selecció espanyola. Quan es va retirar de la competició es va dedicar a entrenar. Van ser deixebles seus un bon grup de maratonians i maratonianes: Alfons Abellan, Agustín Garcla, Fernando Diaz, Carme Paradell, Eva Sanz i altres. Es va encarregar de la logística de la marató dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92 i va col·laborar amb la marató de Barcelona des de 1989 al 2011. És director tècnic de la secció d’atletisme del FC Barcelona des de l’any 2000.
Vicente
Egido
Villares
de la Reina (Salamanca), 1947
Va venir a viure a Catalunya l’any 1968 i va fitxar pel Barça. A la marató, a banda d’una bona marca (2h32), hi té un paper molt destacat com a entrenador. I com atleta en actiu va tenir un nivell altíssim en el mig fons i el cros en la dècada dels setanta. Entre altres títols, va ser tres cops campió d’Espanya de 3.000m obstacles i quatre de Catalunya de la mateixa prova i de cros. L’any 1973 va batre el rècord espanyol de 3.000m obstacles i durant la seva carrera va rebaixar el rècord català en sis ocasions. El 1975 va batre el rècord català de 5.000 i 10.000. Va ser divuit vegades internacional amb la selecció espanyola. Quan es va retirar de la competició es va dedicar a entrenar. Van ser deixebles seus un bon grup de maratonians i maratonianes: Alfons Abellan, Agustín Garcla, Fernando Diaz, Carme Paradell, Eva Sanz i altres. Es va encarregar de la logística de la marató dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92 i va col·laborar amb la marató de Barcelona des de 1989 al 2011. És director tècnic de la secció d’atletisme del FC Barcelona des de l’any 2000.
Emili Ferrer Calbó
Barcelona, 1905
És un dels quatre atletes
catalans (Joan Serrahima, Joaquim Miquel Casas, Josep Culí i ell) que van anar
als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. Ell va disputar la marató, on va fer
3h11 entrant en el lloc 53è. El mateix any s’havia proclamat campió d’Espanya
amb 3h05 competint pel Barça, en un campionat que es va celebrar a Barcelona.
Manuel Fernández Iruela
Jordi Fernández Varela
Barcelona, 1964
Va començar a córrer curses l’any 1981 en la d’El Corte
Inglés. Va debutar a la marató de Barcelona de 1994. Ha corregut 25 vegades
seguides aquesta marató, l’última la d’enguany, 2019, al març. És mestre
d’Educació Física d’una escola pública. Corre sempre amb dos cronos, un a cada
canell, perquè a la marató d’Amsterdam del 2006, quan duia 2k, el seu rellotge va
deixar de funcionar i no vol que li passi més. Diu que corre per “sentir-se
lliure, per sentir-se viu, per veure sortir el sol per la Mediterrània, per a
escoltar als ocells cantar, per sentir la marinada a la cara, per envellir amb
salut, per trobar-se bé i per ser més feliç”. Conegut en el món del córrer com
Jorfer, és una persona d’un tracte exquisit. El conec i l’aprecio de fa molts
anys, de quan un grup de 53 corredors i corredores vàrem fundar l'any 2007 l’associació
Corredors.cat, de la qual ell n’era i n’és un dels membres més actius i estimats.
Climent Fernàndez
Forner
Barcelona, 1954
Ha corregut 100 maratons. Va començar a córrer a principis dels noranta. El 1993 va
córrer la seva primera marató, a Barcelona, quan estava a punt de fer els 40.
Va debutar juntament amb els seus germans Joan i Josep, acabant-la en un temps
de 3h33. Van anar passant els anys i va seguir acumulant maratons arreu del
món, fins que a la de Barcelona del 2014 va córrer la seva 100. Ha corregut a
Europa, Estats Units (cinc vegades a Nova York) i a l’Àsia. Quan li pregunten
per les seves sensacions explica que "és difícil dir en quina marató vaig
gaudir o vaig patir més, però l'entrada a l'estadi de Montjuïc en la meva
primera marató va suposar que em caiguessin les llàgrimes d'emoció. Tinc també
molt bon record de la marató de Barcelona del 97 en què vaig baixar de les 3
hores, i de la de Rotterdam’2001 en què vaig fer la meva millor marca (2h49)".
La seva feina d’advocat li absorbeix la jornada, de forma que el seu horari
d'entrenament sol ser abans de les 6 del matí. Un mèrit afegit al seu
currículum esportiu és que no s'ha retirat mai de cap marató; les ha acabat
totes i també totes les mitges maratons i altres curses que ha fet. Una
curiositat: no és fumador però quan acaba una marató, per celebrar-ho, es fuma
un puro.
Manuel Fernández Iruela
Pozo Alcón (Jaén),1956
Resident a Catalunya des de
finals de la dècada dels seixanta. Als 21 anys va participar en la primera
marató de l’Estat, a Palafrugell el 1978, on va acabar en 2h50. I així successivament,
millorant els temps a base de bé, perquè l’any 79 la va tornar a córrer, en
aquest cas en 2h31 i l’any 80, a Barcelona, en 2h25...En el 1981 va córrer la
marató de Nova York i l’any 1982 aconseguia la seva millor marca, de 2h22.10 en
un Campionat d’Espanya. Fou campió de Catalunya de marató en dues ocasions, el
1981 i el 1983. N’ha corregut més de 70, l’última la de Barcelona d’aquest 2019.
Actualment segueix en actiu com a veterà i com entrenador. Durant sis anys va
ser preparador físic de l’equip de futbol Palamós quan jugava a segona. És
president del CA Lloret la Selva.
Isidre Ferrer Cantal
Mataró, 1935
Va començar a córrer quan ja
era veterà, als 39 anys, i ha fet –està fent,
perquè continua en actiu- una carrera atlètica excepcional. Té 83 anys (complirà
84 a l’agost) i és capaç de córrer una cursa de 10k en 1h02 el mes passat a
Girona, o una mitja marató a Sant Cugat, fa també un mes, en 2h21. El seu
millor registre en la marató el va obtenir quan tenia cinquanta anys: 2h45.05. També,
entre aquesta edat i els cinquanta dos va córrer una mitja en 1h21 i 100 kms en
9h 47. Ha fet un munt de maratons; ni ell mateix no sap quantes, i des de fa
tres anys es dedica més a curses populars de menor distància. I ho fa
intensament. Cada cap de setmana participa en alguna o més d’una: en el 2015, als
80 anys, es va posar el repte de córrer cent curses i ho va aconseguir, la
última la Cursa de Nadal de Sant Joan d’Espí. Ha transmès la seva afició a la seva
família: la seva néta, Victoria Sauleda Ferrer, és una de les
millors atletes de
800m d’Espanya. El conec des que vaig començar a córrer (competim més o
menys
en la mateixa categoria), i gairebé mai he pogut guanyar-lo en cap
cursa.
Confesso que fa anys ho intentava, però les seves marques (2h45 a la
marató) eren inabastables per a mi...i per a molts veterans d'edat
similar. L'Isidre, aficionat
als escacs, fidel al seu club Maimakansu de Mataró, estimat per molts corredors i corredores, i assidu participant a curses, tot plegat li serveix per mantenir-se
en una esplèndida forma mental i física com es fa palès.
Maria Antonia Griñó
Montse Ferrer
Fernàndez
Mataró, 1960
Va córrer unes un bon nombre de maratons a finals del
segle passat. Tinc dades de les de Barcelona, amb una notable progressió: el
1988 (3h43), 1990 (3h31), 1992 (3h21) i 1994 (3h06), la seva millor marca de
sempre. És la filla de dos referents en el món del córrer a Catalunya. El seu
pare és l’Isidre Ferrer, que als 83 anys participa sovint en curses i mitges
maratons, i la seva mare, malauradament desapareguda, fou també una atleta veterana de molt nivell.
Recordo haver vist molts cops a la Montse acompanyant al seu pare; ara també ho
fa la seva germana Yolanda. Molt compromesa amb el medi-ambient, és presidenta
de l’associació Oikos Ambiental de Mataró
Joan Font
????, 1906
És
el primer campió de
Catalunya de marató de la història. La prova, que era el primer
campionat d'aquesta distància que se celebrava, es va fer a Barcelona el
4 de febrer de 1934. Tenia
la sortida i l’arribada a la plaça d'Espanya i passava per Esplugues,
Viladecans i Gavà. En Joan Font, que era un atleta acostumat a córrer
crosos,
la va fer en 2h51.44. Va ser el primer dels quatre corredors que la van
acabar,
dels set que van sortir, dels deu que s’hi van inscriure. Tot i que ja s’havien celebrat diverses
maratons a Catalunya, els quilòmetres d'aquell dia no van ser els reglamentaris sinó
tan sols de 40, però es va homologar. Va ser també campió d’Espanya de marató l’any
següent, també a Barcelona, aquest cop corrent-la en 2h43.14.
Teresa
Forn
Barcelona,
1959
Va
començar corrent proves d’asfalt de
llarga distància, i des de fa anys s’ha especialitzat en curses de
muntanya, on
és una atleta molt destacada: ha guanyat varies vegades el Campionat
d’Espanya
i un cop, el 2003, la Copa del Món. Molt activa, a punt de complir 60
anys, participa
en maratons de muntanya molt sovint. Fa poc, a l’abril d’aquest any, a
la Romanic
Extrem de la Vall de Bianya, I l’any passat també, a la mateixa,
juntament amb
altres tres maratons més. En la marató d’asfalt va debutar a Calvià
l'any 1987; l'any següent, a
la de Barcelona'88 va acabar en 4.04; el 89 en 3h24 i al cap de quatre
anys, el 1993, també a Barcelona, 2h57, la seva millor marca. Una
progressió que era una premonició del què seria capaç d'aconseguir
Fernando Francisco
Barcelona, 1948
Forma part dels corredors catalans
destacats que van córrer les primeres maratons a Catalunya. L’any 1972 va
fitxar per l’Atlètic Santa Coloma. Va ser tercer en la primera marató a l’Estat,
a Palafrugell el 1978, amb 2h28.17. Un any abans va ser un dels quatre atletes
que van participar a la marató de Nova York representant a Catalunya, on va fer
2h22. Va córrer vint-i-quatre campionats d’Espanya de marató, en un dels quals
va quedar tercer, i catorze de Catalunya quedant segon en un. Fou campió d’Espanya
i de Catalunya per equips en marató, i campió de Catalunya de gran fons (30km).
Internacional amb Espanya en 2 ocasions
i 10 anys amb Catalunya. Va compaginar el córrer i fer d’entrenador. Alguns
dels seus deixebles destacats van ser els maratonians Domingo Catalàn,
Emiliano García, Joan Antoni Balseras i la maratoniana Laura Paradell.
Va ser un dels corredors que formant equip amb els millors maratonians
catalans del moment van representar a Catalunya a la marató de Nova York l’any
1982, on va aconseguir una marca notable, 2h27. Mesos abans d’aquell any havia quedat
quart a la marató de Barcelona amb un temps millor, 2h23 (el primer espanyol
perquè els que van entrar abans que ell eren dos nord-americans i un portuguès).
Un any abans, a la de Barcelona’81 havia fet 2h 32. És a dir que en pocs mesos
va progressar molt. I amb una cosa i un altra va adquirir molta popularitat en
el món del córrer a casa nostra. Era un atleta paradigma del corredor popular. Li
havia sentit dir que el seu atletisme era un repte personal; que mai havia
pensat en aconseguir cap premi (n’aconseguia molts) sinó amb la satisfacció que
li donava anar superant-se cada dia una mica més. En aquella època dels
vuitanta corria una mitja setmanal de 200 k. A banda de córrer, estudiós de tot
el que tenia a veure amb la marató, s’encarregava
d’entrenar a altres. Tenia molt prestigi. Molts
seguien els seu assessorament i presumien, amb raó, que Agustí Garcia fos el
seu entrenador.
Rafael
Garcia
Matilde Gómez
Agustí Garcia
????, 1946
Germà Garcia
Periodista esportiu de professió, treballa a RNE -Radio4- de
Barcelona des de fa trenta set anys. Sempre penso que els periodistes que són
maratonians han fet molt per la difusió de la marató. És el cas d’en Germà Garcia.
En va córrer més de vint. A Barcelona i arreu, des de la de Lorca (Múrcia) fins
i a la de Nova York. Va aconseguir córrer una marató en 2h40, la seva millor marca.
Va córrer també més de cent mitges maratons, la darrera el 1997 a Montornès, “el
seu últim any com a atleta” com diu, per problemes als genolls. La seva
especialitat era córrer maratons i fer-ne un reportatge radiofònic. I era freqüent
veure’l en curses que no corria, com la de la Mercè, amb el cotxe emissora de
davant, explicant el què passava. També el recordo, micròfon en mà, entrevistant
els corredors i corredores en acabar maratons i altres curses. Periodista d’ofici,
a retransmès cinc Jocs Olímpics, quatre Europeus d'atletisme, proves de ciclisme,
de bàsquet...de tot i més.
Vigo (Pontevedra), 1949
Als quinze anys, en Rafa Garcia va realitzar la millor marca mundial
de l'any en 1.000 metres per atletes de la seva edat (cadet), amb un temps de 2
minuts i 30 segons. Als vint-i-tres va quedar campió d'Espanya de 1.500 metres el 1972, any
en què va ser internacional dues vegades. L’any 1973 va deixar l’atletisme per
qüestions laborals, però va tornar en els vuitanta. S'instal·la a Barcelona i es transforma en un maratonià
d'èxit. Fitxa pel Barça, i als 36 anys guanya la Marató de Barcelona de 1985, amb un temps de 2h18.16. Una anècdota sobre aquella
marató. Va ser un dia de març i feia un fred que pelava, i en Rafa
Garcia, per protegir-se, es va posar a la sortida dues samarretes, una blanca i
una altra, la del seu club, a sota. La de damunt no se la va treure fins poc
abans de l’arribada. En el moment de treure-se-la, a quatre metres de la meta,
va esclatar una forta ovació del públic, no tant, va dir el mateix Rafa,
”...perquè entrava jo, que no em coneixia ningú, sinó perquè el guanyador
duia la samarreta del Barça!!!”
Joan Garcia Lopez
Barcelona, 1921
La seva primera marató la va córrer a Palafrugell el
1979. Tenia cinquanta vuit anys i va fer 3h51. L’any següent, a la de Barcelona’80
va millorar vint-i tres minuts (3h28). Va seguir corrent-la fins a la de 1988
(4h13), un any abans que morís als seixanta vuit anys. La seva mort sobtada –una
nit mentre dormia- va suposar un cop fort per a tots els que, com ell, pertanyíem
al Club Canaletes i l’estimàvem. Abans de córrer maratons havia estat corredor
de crosos i pista i corria amb una tècnica molt depurada; donava gust veure’l córrer
per la seva elegància. Tot i la diferència d’edat (era gairebé vint anys més
gran que jo) ens vàrem fer molt amics. Home de conviccions i de bon tracte,
estava sempre disposat a ajudar amb la seva experiència, no únicament a ser
millor corredor, sinó també a ser millor persona. Valgui com a homenatge l'epitafi que li va fer la seva filla Cris: "El teu buit no el podrà omplir mai res ni ningú, per aixó una part de mi estarà amb tu, ara que sense saber-ho m'has fer forta". Vaig fer moltes curses i
maratons amb ell. El recordo sovint i enyoro la seva saviesa i
bonhomia.
Francesc Giralt
Barcelona, 1946
Va
córrer la marató popular de Palafrugell de 1978, la primera que es va celebrar
a l’Estat. També la segona i la tercera, ja a Barcelona, i així successivament fins
a vint més a Catalunya, i tres o quatre més a fora. A la primera, quan tenia trenta-i-un
anys, va fer 4h16; temps després va aconseguir rebaixar el temps en una hora
(3h19). De l’any 1979 al 2000 va formar part de la Comissió Marathon Catalunya, l’entitat que va crear Ramon Oliu per
difondre la marató i les curses a peu. Escrivia molt sovint a la revista ‘Marathon’
-l’òrgan difusor de la Comissió-, articles de tot tipus relacionats amb el
córrer, des d’entrevistes a atletes destacats fins a ressenyes que titulava “Els
nostres clubs”, on feia una glossa de les entitats d’atletisme del nostre país.
Molt actiu, estava present en qualsevol esdeveniment per difondre l’esport i la
cultura catalana, D’aquest darrers en recordo un, el de ‘la Flama del Canigó’,
el ritual de dur el foc de Sant Joan a tot Catalunya, on hi participava cada
any juntament amb altres corredors del Canaletes, amics comuns, Miquel Mor, Jordi
Pesarodona, Joan Garcia, Adolf Torruella...
Sabadell, 1942
Nascuda a Sabadell, té l’honor de
ser la dona que va guanyar la primera marató que es va celebrar a Catalunya i
l’Estat a Palafrugell el 1978. Tenia 35 anys. Va fer-ho en un temps de 3h55.33.
No era una desconeguda: dos anys abans ja havia estat campiona d’Espanya de
cros per equips, formant part del JAS de Sabadell. Casada amb el llorejat
atleta sabadellenc, Josep Molins, va començar a córrer amb 33 anys, quan ja tenia
tres fills. La Mati va guanyar també la marató de Madrid del 78 (3h35) quatre mesos després de la de Palafrugell rebaixant vint minuts, i la de
Nova York (3h28) amb la selecció catalana que si va desplaçar. A l'any
següent, en la segona edició, a Palafrugell, ja va córrer els 42 quilòmetres en
3h18. I a Nova York, que hi va tornar, va fer 3h14.32, la seva millor marca de
sempre. El 1980, a la marató de Barcelona, va quedar segona -darrera l'emergent
Quima Casas-
amb 3h15. Excel·lent
atleta, va batre varies vegades el rècord de Catalunya i d'Espanya de
5.000m
femenins. A partir de 1982, quan tenia 40 anys, es va dedicar a la
marxa atlètica (una especialitat que la Federació Espanyola havia
prohibit practicar a les dones) i
també va destacar.
Sabadell, 1945
Va ser una destacada esquiadora de fons amb varis títols nacionals des que era juvenil, el primer dels quals el va obtenir el 1971. Es va dedicar a córrer al cap d'uns anys, i el 78 va batre el rècord d’Espanya de 20.000 metres, que encara ostenta. El 79 va guanyar en categoria de dones la primera cursa d’El Corte Inglès de la història. (En homes va guanyar Domingo Catalàn). Aquell mateix any 1979, va quedar segona, amb 3h20, en la segona marató de Catalunya que es va fer a Palafrugell. En la tercera marató, a Barcelona'80, va fer 3h17 i va quedar tercera. Va ser una de les primeres dones que entrenava molts quilòmetres, setmanes fluixes de 100 km i setmanes fortes de 140. Li vaig sentir dir: "M'entusiasma la marató. M'agrada menjar de tot i molt, i els entrenaments per córrer-la m'ho permet".
Francesc Guardia Bonfill
Jaume Guixà
Enric Masllorens
Amb 19 anys, va participar en la primera marató que es va celebrar a Catalunya i l’Estat el 1978, a Palafrugell (3h28). També ho va fer en la segona edició al mateix lloc (3h14), i en la quarta a Barcelona (2h42m, la seva millor marca), i en moltes altres, la darrera fa vuit anys. Va ser membre dels dos anys de la Plataforma Marató a Barcelona, l'entitat que va ajudar al retorn de la marató suprimida el 2005. Llicenciat en Geologia i doctor en Pedagogia, fou president del Centre Unesco de Catalunya. Molt involucrat en la cultura, l’educació i l’esport. Un intel.lectual maratonià. M'honora ser amic seu des de fa molts anys, amistat forjada entrenant (i fent inestimables xerrades en acabar) a la Carretera de les Aigües els caps de setmana.
No va córrer cap marató, però va ser una peça cabdal del seu desenvolupament.
En els anys vuitanta va ser el Cap de Cursa de la marató de Barcelona, llavors
marató Catalunya. A dalt del cotxe que obre el camí de la prova, donava consignes
als guàrdies urbans i als membres de l’organització per a que la cursa transcorregués
correctament i de manera fluida. I en els noranta es va fer càrrec
del control de les sortides. En la seva joventut havia estat nedador i jugador
de waterpolo i atleta en les especialitats de llançaments, velocitat i salts. Durant
vuit anys va ser president del Club Mediterrani, una entitat molt present a la marató de Barcelona per
la seva col·laboració en els avituallaments. En el seu mandat, en Paulino va renovar
i impulsar la secció d’atletisme del club, amb el resultat de comptar amb una notable quantitat de practicants, molt d'ells maratonians.
Francesc Mates
Josep Molins
Va ser una destacada esquiadora de fons amb varis títols nacionals des que era juvenil, el primer dels quals el va obtenir el 1971. Es va dedicar a córrer al cap d'uns anys, i el 78 va batre el rècord d’Espanya de 20.000 metres, que encara ostenta. El 79 va guanyar en categoria de dones la primera cursa d’El Corte Inglès de la història. (En homes va guanyar Domingo Catalàn). Aquell mateix any 1979, va quedar segona, amb 3h20, en la segona marató de Catalunya que es va fer a Palafrugell. En la tercera marató, a Barcelona'80, va fer 3h17 i va quedar tercera. Va ser una de les primeres dones que entrenava molts quilòmetres, setmanes fluixes de 100 km i setmanes fortes de 140. Li vaig sentir dir: "M'entusiasma la marató. M'agrada menjar de tot i molt, i els entrenaments per córrer-la m'ho permet".
Francesc Guardia Bonfill
Cretas (Terol),1934
Format
al club Arenas de Zaragoza, el 1962 va fitxar
pel Reus Ploms, amb el qual es va proclamar campió d’Espanya de marató
l’any 1963 a Madrid amb 2h20.43. (Una marca que va suposar un bon sidral
a l'arribada perquè, per l'època, no era gens normal, fins que es va
comprovar que la distància del recorregut havia sigut de nomès 41,5
Km). Va participar en els Jocs Mediterranis de
Barcelona i en cinc edicions del Cros de les Nacions (1963-68) amb la
selecció
espanyola. Va ser preseleccionat per als Jocs Olímpics de Tòquio de
1964. Es va
retirar el 1969. Va morir a Reus el 2015.
Jaume Guixà
Els Hostalets de Pierola, 1924
Havia practicat la boxa abans de dedicar-se a l’atletisme,
on va debutar l’any 1942 a la Jean Bouin. Va ser atleta del RCD Espanyol i del
FC Barcelona. Va córrer quatre vegades el campionat d’Espanya de marató i el va guanyar tres (1955. 1960 i 1962). Amb la selecció espanyola, va disputar sis edicions del Cros de les Nacions
i va aconseguir la medalla de bronze a la marató del Jocs Iberoamericans el
1962. Veí de Rubí des de molt jove, on va morir el 2009 als vuitanta-cinc anys, la milla que se celebra cada any a la
ciutat vallesana porta el seu nom.
Amado Hernández
La Yunta (Gualajara), 1953
Instal·lat
a Catalunya i bomber de professió, amb vint-i-vuit anys queda segon en
la primera marató popular a Barcelona l’any 1981,
amb 2h20.18, a un minut de l’anglès Knapp, Va ser un fondista de molt
nivell
en els anys vuitanta. Molt actiu en aquella època, el mateix any 81 va
batre el rècord d’Espanya i de Catalunya de l’hora (19.174m) i de
20.000m en
pista (1h02.29) i va quedar primer en la primera Cursa de l’Amistat de
Barcelona que també es va fer aquell any 81. L’any 1982 va guanyar una
marató a
Igualada que era el campionat de Catalunya en 2h24,15, amb la qual cosa
li cap
l’honor d’haver estat campió de Catalunya de la distància. La seva
millor marca en mataró la va fer a València (2h19) l'any 1984. Va
guanyar una polèmica
Cursa de la Mercè l’any 1984 (polèmica perquè dos atletes que van entrar
davant seu s'havien avançat a la sortida, ell es va queixar i els
jutges li van donar la raó). Molt amic de Domingo Catalan, l'esperava a les arribades fent sonar una trompeta com a benvinguda.
Jordi Jorba
Barcelona, 1948
Va començar a practicar atletisme quan tenia 15 anys, l'any
1963. Al cap de sis anys va batre el rècord d’Espanya de
25.000m en 1h27.28 i de 30.000m en 1h46.47. Va formar part de la mítica selecció
de Catalunya que va participar a la marató de Nova York el 1977. L’equip estava
compost per ell, Jordi Jorba, Fernando Francisco, Josep Pro, Domingo Catalàn i Josep Molins.
Van
aconseguir el tercer lloc per equips, per darrera de Finlàndia i
Anglaterra,
una fita inimaginable en aquella època. El 1978 va córrer la primera
marató celebrada a Espanya, a Palafrugell, en 2h31, entrant el quart.
Entre altres, va guanyar la cursa de l'Espluga de 15k de 1983 en 53'11".
Ha seguit corrent com a veterà, amb uns
excel·lents registres. El 2009, amb seixanta un anys, era capaç d’anar a
menys
de 4 minuts el quilòmetre (3’54”) en la mitja marató de Gavà, i fa
quatre anys,
amb seixanta cinc, a 4’07 en una cursa de 9kms a Calella.
Joaquín López
Sánchez
Barcelona,1932
Als 74 anys va córrer la seva marató 100 a Vitòria, on el
van homenatjar. Va treballar de porter de l’estadi Serrahima i més tard a la
Federació Catalana d’Atletisme. Corria pel Domingo
Catalan Fondistes Club, sempre, per cert, amb un escuradents a la boca
perquè havia sigut fumador i deia que l’alleujava. La seva història és molt
particular: als 54 anys, fumador de dos paquets de cigarrets diaris que
afectava l’asma que patia, va deixar de fumar i va començar a córrer. Aviat va
córrer maratons; en feia cinc o sis a l’any. I amb una edat avançada les
corria en poc més de tres hores. Als 69 anys va fer el seu millor temps, 3h14 a
la de València de 1996.
Carles Lladó
Igualada, 1931
Arquitecte. Membre fundador
del Comitè Olímpic de Catalunya i de la Federació de Curses d'Orientació de
Catalunya, que va presidir durant deu anys. Va córrer la seva primera marató, passats
els 50, i tot seguit es va incorporar al grup de la Comissió Marathon que va
crear en Ramon Oliu. Va ser, i és, un incansable promotor de les virtuts de les
curses d’orientació. Entre els anys 92 i
96 va ser membre del Consell Directiu de la UFEC (Unió de Federacions
Esportives Catalanes) i en el 2004 va ser guardonat amb la medalla Forjadors de la Història
Esportiva de Catalunya. Sovint deia, “Per ser fondista, el més important són
les ganes i la voluntat de ser-ho”. És autor de llibres
com ‘32.000 passes’, sobre la marató de Catalunya (1982) i ‘Catalunya Comitè
Olímpic’ (1988), També d’altres com ‘Catalunya Independent’ (1987), que feia
obrir els ulls sobre l’independentisme en una època que molt pocs en parlaven. Segueix
en actiu: amb vuitanta vuit anys segueix corrent. En soc testimoni perquè el
vaig veure participant fa pocs dies a la cursa de Rac1 de 5k a Igualada.
Joan Llopart
Moragas
Esparreguera, 1960
Va començar a córrer l’any 1991/92. A dia d’avui ha
corregut 200 maratons. (No és un error: 200). La primera va ser la de Barcelona
del 1993. El segle passat i fins el 2000 en va córrer 22; és a dir, al voltant
de tres cada any. Ara, en aquest segle, al voltant de deu anuals. La darrera la de Collserola a l'octubre. També ha corregut proves de 100k, de ruta, de pista i marxes de
resistència. Pertany al Seven Continents Club: ha corregut maratons en països
dels set continents, des d’Etiòpia a Escòcia, passant per la de l’Everest al
Nepal. Tot i el seu currículum, ell es considera més muntanyenc que corredor:
ha fet cims del Pirineu, Volcans de Mèxic, Alps i els Andes, Però, pel que sé,
amb les 200 és el corredor català que ha fet més maratons.
Carlos Martin
Osca, 1951
Va venir a Barcelona amb els seus pares quan tenia set
anys. No va córrer cap marató però va
fer moltíssim per la prova dels 42,195k. Al meu parer, va ser el periodista que
més va escriure sobre la marató en els anys del seu desenvolupament, la qual
cosa, i donat el seu mestratge, va ajudar com ningú a promocionar-la i divulgar-la.
Va ser director de la revista ‘Marathon’, redactor del diari esportiu 4-2-4 de
Barcelona (1976-78) i director d’Esports Blaugrana (1979) i d’Atletas (1980).
També va ser redactor en cap dels diaris
esportius Record, Sport (1980-81) i Dicen (1981). A la televisió, va cobrir
diversos Jocs Olímpics, com a especialista en atletisme i en natació, que n’és
practicant (fou sot campió d’Espanya de 200m espatlla de veterans no fa gaire),
i diversos Campionats del Món de futbol. A Televisió Espanyola, va ocupar el
càrrec de cap d’esports. També va ser el director de comunicació dels Campionats
d’Europa d’atletisme de Barcelona del 2010. Un esplèndid currículum, del que
destaco la seva contribució a la marató durant els anys vuitanta, quan va
dirigir la revista ‘Marathon’. Recordo que esperava rebre-la amb anhel per
poder llegir els seus valuosos articles relacionats amb la marató, necessitats com
estàvem d’informació en l’època de les albors de la prova.
Barcelona, 1958
Amb 19 anys, va participar en la primera marató que es va celebrar a Catalunya i l’Estat el 1978, a Palafrugell (3h28). També ho va fer en la segona edició al mateix lloc (3h14), i en la quarta a Barcelona (2h42m, la seva millor marca), i en moltes altres, la darrera fa vuit anys. Va ser membre dels dos anys de la Plataforma Marató a Barcelona, l'entitat que va ajudar al retorn de la marató suprimida el 2005. Llicenciat en Geologia i doctor en Pedagogia, fou president del Centre Unesco de Catalunya. Molt involucrat en la cultura, l’educació i l’esport. Un intel.lectual maratonià. M'honora ser amic seu des de fa molts anys, amistat forjada entrenant (i fent inestimables xerrades en acabar) a la Carretera de les Aigües els caps de setmana.
Paulino Martín
Barcelona, 1930
Barcelona, 1930
Fou atleta
del Barça, entrenador i
fotògraf dedicat a l’esport. Va començar a practicar atletisme als
catorce anys. Als divuit destacava en varies proves, el salt de perxa i
els 110m tanques les què més, i fins i tot en una especialitat tan difícil com la decatló. Era sabater artesà, i a finals dels anys quaranta va
fabricar unes de les primeres sabatilles d’atletisme. Va ser el
primer vicepresident de la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya. El 1981 va crear la mítica Cursa de l'Amistat, del Castell de Montjuïc al Tibidabo travessant Barcelona, una prova gratuïta -de les poques que en queden- on
impera el bon rotllo. No és competitiva i no hi ha premis per als guanyadors.
Els
primers anys, cada participant rebia una flor a l'arribada. La cursa
era entranyable i ho segueix sent. En Mates va ser membre fundador de la
Comissió Marathon Catalunya -entitat impulsora de la marató de Barcelona
de la primera època- i estret col·laborador de Ramon Oliu, a qui va ajudar
activament en la difusió de la vessant popular del córrer. Impagables els
entrenaments que ens feia fer per les pinedes de Gavà a uns quants i quantes,
per preparar-nos per a les primeres maratons de Barcelona. Va morir prematurament
el 1991. A títol pòstum, la Generalitat li va atorgar l’any 1993 un guardó com
a forjador de la Història Esportiva de Catalunya.
Josep Molins
Sabadell, 1933
Una institució a Sabadell. Va córrer
la marató de Nova York de l’any 1977 representant la selecció de Catalunya, que
va quedar tercera per equips. Ostenta l'honor de ser el primer atleta sabadellenc
en uns Jocs Olímpics, els de Roma el 1960, on va córrer els 5.000m. Va ser
internacional 30 vegades, disset cops campió de Catalunya, dues vegades campió
d'Espanya de 5.000m i una en 10.000. A més, va batre els rècords estatals dels
3.000 i 5.000m. Després de la seva retirada va continuar com a entrenador,
seleccionador, directiu i professor. Té la medalla de la Ciutat de Sabadell a
l'Esport en la categoria Or de 1972, i el premi Forjador de l'Esport Català de
la Generalitat. L’any 2004 es va posar el seu nom a les pistes d’atletisme de
Sabadell.
María Luisa Muñoz
Eduardo Muñoz
Gutiérrez
Marisol Oliva
Segura
Carme Paradell Barenys
Es va llicenciar en Ciències Químiques i feia gimnàstica. Va començar a córrer i en la dècada dels vuitanta va ser una de les dominadores de les curses a Catalunya. Participava en tota mena de distàncies (a la Jean Bouin Open de 1982 va guanyar en la categoria de dones, en el 1984 va córrer el 10.000m de pista en un campionat d’Espanya i les mitges maratons les corria per sota de 1h22), però la marató se li donava molt bé. En va fer un munt. A la de Sant Sebastià del 83 va fer 3h04. Decidida a rebaixar aquest temps, a la de Frankfurt del any següent va fer 2h52. L'any 86 va quedar tercera a la de Barcelona. Alternava les maratons a l'Estat amb les de l'estranger, on hi anava sovint. A Rotterdam, l’any 1988 va aconseguir la seva millor marca, 2h51, a més, entrant segona. A València, el mateix any havia fet 2h58. En aquella dècada va participar a la marató de Nova York. Va córrer uns anys amb el Barça, entrenada per Vicente Egido i més tard per Alfons Abellan amb el Nike.
Laura Paradell Barenys
Abel Perau Gelet
Especialitzat en fons, era el tercer d’una saga de germans atletes. Membre del Sícoris de Lleida, va ser setè a la Marató dels Jocs Mediterranis d’Split de 1979 amb 2h14,15, i va obtenir un segon lloc (2h22) al campionat d’Espanya de marató de 1977 que es va celebrar a Oiartzun. També un títol de campió d’Espanya de 30 km el 1980. Va aconseguir el títol de campió de Catalunya de 5.000m el 1972 i 1974 i un subcampionat d’Espanya de 10.000 el 1976. Va acabar la seva carrera atlètica a l’Antorcha de Lleida.
Josep Perramon
Una institució a Manresa. Va començar com a corredor de pista i cros. Amb bons resultats: 800 metres 1.51.6 el 1962. El mateix any, a Santander va quedar tercer al campionat d'Espanya de cros en la categoria júnior i va participar al cros de Les Nacions (ara esdevingut en campionat del món) a Sheffield (Anglaterra). El 1.500 també se li donava molt bé: 3.54.5 el 1964. Va participar en la primera marató que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell el 1978. Va fer 3h23. Cinc anys desprès, en el 1983, va aconseguir l’espectacular marca de 2h27, el què suposava rebaixar el seu temps en gairebé una hora. Amb un estil de córrer elegantíssim, alternava les maratons amb proves de pista i el 1982 feia 9.43 en un 3.000m obstacles. L’any 2004 va córrer l’ultima marató. N’havia corregut vint-i-set i des de llavors s’ha dedicat a proves més curtes, especialment en pista.
Marina Prat
Pere Prat
Es
pot considerar que va ser
l’atleta català més destacat de les primeries del segle XX malgrat la
seva
curta carrera de sis anys. Trevallava de pastor al Pirineu i
va ingressar a la secció d’atletisme del Barça el 1911. I amb 20 anys
d’edat, va debutar en un festival atlètic amb motiu del tancament de la
temporada de futbol. Al cap de quatre dies va batre el rècord de
Barcelona de
la mitja hora recorrent 8.676 metres. Dotat d’unes condicions físiques
excepcionals (1,80 d’alçada; 80 Kg i cinc litres de capacitat pulmonar)
ho
guanyava tot i es va convertir en un mite. Va ser plusmarquista de
Catalunya i
d’Espanya de totes les distàncies, des dels 800 metres a la marató. A la
marató, precisament, l’any 1913, amb 2h47.18, va batre en més d’una hora
el
registre que havia assolit Robert Boix el 1910 en la primera marató que
es va
fer a l’Estat, celebrada a Barcelona en un velòdrom. Quan tenia vint-i
sis
anys, el 1917, es va lesionar seriosament; va haver de retirar-se i se
li va
perdre el rastre. Amb el temps es va saber que se’n va anar a Anglaterra
a
treballar de mil feines, des de fogoner de trens a cambrer. Més tard va
anar a
Nova York, on va engegar una empresa de taxis que li va anar molt bé.
Puente Genil (Còrdova), 1959
Vinguda
a Catalunya de petita, es va convertir en una atleta de molt al nivell,
amb un currículum excepcional: ostenta el rècord de
la marató femenina (2h28.59) que va assolir el 1996, fa vint-i-tres
anys. Va
aconseguir diversos títols de campiona de Catalunya entre el 1990 i
2006. També
fou campiona d’Espanya de mitja marató el 1993 i de marató el 2000. Va
participar en els Jocs Olímpics de Sydney l’any 2000 en la prova de
marató, en el Mundials de 1995 i 1999 i en els europeus de 1994 i 1998, a
més de
diverses edicions de la Copa del Món i Europea de marató, i del Mundial
de
mitja marató. Amb la selecció espanyola assolí la medalla de plata per
equips en
la Copa del Món de marató de 1993. A la Marató de Barcelona de 1992 fou
la primera atleta catalana en arribar tercera. Actualment exerceix
d'entrenadora i segueix en actiu com a veterana, capaç de córrer una
cursa popular de 10k en 44 minuts. 
Eduardo Muñoz
Gutiérrez
Barcelona,1960
Va ser un corredor de fons de nivell en els anys
vuitanta/noranta. Quedava sempre entre els primers a qualsevol cursa; per
exemple, a les Jean Bouin de federats de 1988, 1990. L’any 93 va aconseguir
2h18 en la marató de Barcelona, la seva millor marca. Abans havia aconseguit
bons registres: 2h22 els anys 1987 i 89. I després també, 2h24 en la del 92 i
2h19 en el 94, quart de la general. Les mitges també se li donaven molt bé: la
de Sitges de 1998 la va fer en 1h06. Es va mantenir: la mitja de Gavà de 1914,
amb cinquanta quatre anys, la va fer en 1h23. Segueix en actiu, corrent curses
tan dures com el trail de 17km de Moixeró.
Juan Ramon Muñoz
López
Lleida, 1965
Va ser un fondista d’alt nivell en la dècada dels
noranta. En el 98, a Venècia, va aconseguir 2h20 en marató, la seva millor
marca. Es va iniciar a l’atletisme a l’Antorcha de Lleida. Entre el 1987 i el
90 el va entrenar Gregorio Rojo al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Quedava
sempre entre els primers a qualsevol cursa; per exemple, a les Jean Bouin de
federats, i no diguem a la d’El Corte Inglés, que la va guanyar tres vegades:
1993, 95 i 96. Va assolir diversos
títols catalans: quatre en 5.000 m (1992, 93, 94 i 95), quatre en 10.000 m
(1992, 94, 95 i 97) i un en 10 km en ruta el 1994. Va guanyar el Campionat de
Catalunya de cros en vuit ocasions entre el 87 i el 98. Es va mantenir fins ben
entrat el segle actual (primer a la mitja de Cunit del 2004, tercer a la mitja de
Sitges el 2007 amb 1h10, tercer el 2008 al campionat de fons del Ripollès, primer
a la mitja d’El Vendrell amb 1h11 l’any 2009...). Com a tècnic, ha entrenat els
maratonians José Ríos i Carles Castillejo.
Xavi Nadal
Barcelona, 1969
Ha corregut 50 maratons amb marques molt notables. Va
debutar l’any 1989, a la marató de Barcelona, i enguany l’ha corregut per
vint-i-cinquena vegada consecutiva. L’any 1994, després d’haver fet cinc
maratons, va baixar per primer cop de les 3 hores (2h48) a l'antic circuit de
Mataró a Barcelona i amb la meta dalt l'Estadi de Montjuïc. Essent un corredor popular
(és fisioterapeuta de professió), ha baixat 21 cops de les tres hores a la
marató (enguany també, amb 2h58) en els trenta anys que fa que les corre, un
fita no gens assequible si no es tenen unes condicions especials per a la
llarga distància com té ell. A la marató de Barcelona’2003, amb trenta tres
anys, va fer 2h38, el seu millor temps de sempre, classificant-se el 21 de la
general. Molt assidu en tot tipus de curses, tant d’asfalt com de muntanya, ha
corregut com a capità totes les Trailwalker Intermon Oxfam de 100 km, formant
part d’un equip que ha batut el rècord de la prova varies vegades. L’any 2013, el
rècord absolut de totes les Trailwalkers celebrades en 12 països.
Miquel Navarro
Barcelona, 1929
Es va iniciar en l’atletisme al servei militar i el 1951 va ingressar a l ‘Espanyol.
Entre 1957 i 1964 va obtenir cinc títols de campió
d’Espanya de marató i els rècords de
Catalunya i d’Espanya de l’hora, dels 20 km, dels 24 km, dels 30 km i de la
marató. Va competir en els Jocs Olímpics de Roma de 1960, on va establir un rècord
de Catalunya (2h23.44); en dos Campionats d’Europa, i en els Jocs Mediterranis de
1959, on fou subcampió. Una lesió el va obligar a retirar-se. Va fundar el
Cornellà Atlètic el 1968) i el Club d’Atletisme Esplugues el 1982, en els quals
va fer d’entrenador. Va rebre la medalla de plata de la ciutat de Barcelona
el1960 i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya el 1997.
Rafael Nogueras
Barcelona, 1950
A la primera marató de
Catalunya, l’any 1978 a Palafrugell, la
primera que corria, va fer exactament 3h00. Es va prendre seriosament baixar de
les tres hores i ho va aconseguir l’any següent, també a Palafrugell, 2h49. I
no va parar d’entrenar i córrer maratons (2h38 l’any 80 a Barcelona i així
successivament), fins que el 1988, deu anys després d’haver corregut la primera
de la seva vida, va assolir una marca espectacular, 2h20.52, la seva millor,
quan tenia trenta set anys. Va fer moltíssimes maratons i era capaç, als
quaranta, de córrer-la en 2h25, a Barcelona’90. Un prodigi per a un corredor
que no era professional (era professor d’història d’una escola). Va córrer la
marató de Nova York amb la selecció catalana l’any 1985, on va fer 2h23, essent
el 38è de la classificació general absoluta. Ha seguit en actiu. Amb seixanta
anys corria els 10k de la Cursa dels Nassos en 44 minuts. Per cert, ‘de bon arbre
bon fruit’, el seu fill, Albert Nogueras, és un dels millors migfondistes actuals
de Catalunya.
Benito Ojeda
Barcelona, 1966
Professor d’educació física, Va guanyar nou maratons
de les quinze que va córrer. 2h13 el seu millor temps. Ha estat deu vegades
guanyador de la marató de Barcelona: 2h15 l’any 1994 i 2h16 el 1996. Campió de Catalunya de marató dos cops, quatre
de mitja, dues de 10 km en ruta i dues de 10.000m en pista. També fou dues vegades
campió d’Espanya de marató. Un prodigi, en una entrevista que li feia Sergio
Heredia fa un any a La Vanguardia, deia: “A través de l’atletisme em vaig trobar
a mi mateix. No concebo la vida sense córrer. Ho necessito dia a dia”. Segueix
participant en moltes curses populars amb uns temps excel·lents. Fins i tot
guanyant; com fa un parell d’anys a la
cursa Sant Muç de Rubí de 5 kms: 35’10” amb cinquanta anys.
Ramon Oliu
Cantonigròs, 1923
Introductor i impulsor de la vessant popular, fou el promotor
de les curses a Catalunya i a tot l'Estat. Llicenciat en química, va anar
a Estats Units a treballar. Va quedar seduït per la marató al córrer la de Nova York l’any 1976, i en
retornar a Catalunya l’any següent per motius de feina es va interessar per
saber "quan es corria la marató popular de Barcelona". No se'n feia
cap, ni a Barcelona ni enlloc. Sorprès, va prendre la determinació d'organitzar-la
ell. L’any 1977 va fundar la Comissió Marathon Catalunya per difondre els avantatges
del córrer i engegar una marató popular. L’any 1978 va organitzar a Palafrugell la primera
marató popular que es va fer a l’Estat i va aconseguir posar en marxa la de la
ciutat de Barcelona l’any 1980. Dotat d’unes excepcionals qualitats com a
organitzador, va fer una feina titànica per desenvolupar l’atletisme popular a
casa nostra: des de la creació de les primeres maratons fins a curses de llarga
distància, passant per conferències, xerrades, articles, i la publicació d’un llibre
l’any 1979, “L’essència del córrer”, que va ser una referència per a tots els
atletes de fons. Va retornar
a Estats Units el 1984. Al cap de deu anys se li va diagnosticar la
malaltia d’Alzheimer, que va ser la causa de la seva mort el 2005,
als 82 anys.
Igualada, 1962
Va aconseguir uns bons resultats a la marató a finals des
vuitanta, amb una millora de dotze minuts entre la de Barcelona el 1988 (3h09)
i la de València l’any següent, el 1989 (2h57), la seva millor marca de sempre.
També va córrer a l’estranger: a la d’Hèlsinki d'aquell mateix any va quedar la
novena dona; a Nova York el 1992, a Atenes el 1993... Va continuar corrent maratons amb uns temps
al voltant de les tres hores, i també mitges, prova en la qual havia aconseguit
1h24 a d’Igualada el 89. Mare d'un noi i de dues noies bessones, tots tres
també grans esportistes. Com a veterana segueix practicant esport molt
activament. Fins que va patir una lesió al genoll el 2009 participava sovint en
diverses curses d’asfalt, de muntanya i triatlons (tant d'aigua com triatlons
blancs fent esquí de fons), així com altres esports com l’esquí de muntanya i
l'alpinisme. Va participar en el primer triatló que es va celebrar a Catalunya, el 1986 a Banyoles, i successius fins l'any 2009. Infermera de professió, està molt implicada en el desenvolupament
científic d'algunes teràpies alternatives i també de temes bioètics i de
l'esfera emocional.
Barcelona, 1949
Es va llicenciar en Ciències Químiques i feia gimnàstica. Va començar a córrer i en la dècada dels vuitanta va ser una de les dominadores de les curses a Catalunya. Participava en tota mena de distàncies (a la Jean Bouin Open de 1982 va guanyar en la categoria de dones, en el 1984 va córrer el 10.000m de pista en un campionat d’Espanya i les mitges maratons les corria per sota de 1h22), però la marató se li donava molt bé. En va fer un munt. A la de Sant Sebastià del 83 va fer 3h04. Decidida a rebaixar aquest temps, a la de Frankfurt del any següent va fer 2h52. L'any 86 va quedar tercera a la de Barcelona. Alternava les maratons a l'Estat amb les de l'estranger, on hi anava sovint. A Rotterdam, l’any 1988 va aconseguir la seva millor marca, 2h51, a més, entrant segona. A València, el mateix any havia fet 2h58. En aquella dècada va participar a la marató de Nova York. Va córrer uns anys amb el Barça, entrenada per Vicente Egido i més tard per Alfons Abellan amb el Nike.
Laura Paradell Barenys
Barcelona, 1946
Compaginava els estudis de dues
carreres, la d’arquitectura i la de piano, i no corria encara; jugava a bàsquet. Va començar a córrer quan va començar a
treballar fora de Barcelona. Feia part del trajecte de tornada a casa seva
corrent, de Terrassa a Sant Cugat, la qual cosa la va posar en una forma física
excepcional. Som amics de fa anys i l'admiro: posseeix un un currículum atlètic
extraordinari. Un rècord d’Espanya de
marató i quatre de Catalunya de proves de llarga distància de la seva edat de
fa molt temps, que ningú l’hi ha sostret encara: el de 10.000m de dones de 45
anys (38.39.25) que va assolir el 1991;
el de marató d’Espanya i Catalunya també de 45 anys (2h45.06) el 1991; el de
mitja marató de 50 anys (1h22.52) el 1996 i el de 5.000m de 55 anys (19.41.02)
el 2001. A propòsit de les 2h45.6 en marató, va ser la tercera marca del
rànquing mundial de veteranes de la seva edat en aquell any de 1991. Sempre
m'ha agradat el seu impecable estil per a una corredora de fons perquè no
talona gens; com aquell que diu, corre de puntetes. Segueix en actiu i no és difícil veure-la en
alguna cursa popular o entrenant a la Carretera de les Aigües amb la seva
filla.
Anna
Maria Pardo
Va competir pel FC Barcelona i el Vic, però la recordo corrent pel
Natació Montjuïc de Barcelona, i entrenant per les instal·lacions que té aquest
club a prop del Serrahima. Va ser campiona de Catalunya dels 3.000, els 5.000 i
subcampiona catalana de cros. Amb la selecció catalana va guanyar el campionat
d’Espanya de 1994. Era una atleta que alternava les curses de fons i de cros. A
la marató, l’any 1996 a Sevilla, va fer 2h44, la seva millor marca, millorant en
38 minuts la marató de Barcelona d’onze anys abans (3h22). Tenia també bones
condicions per a la mitja marató. L’any 1996 a Sitges va fer 1h15, registre amb el què
figura en el lloc setè del rànquing dels millors temps de sempre de la
distància, i el 99 va guanyar la mitja marató de Vilanova (1h19).
Anna
Maria Pardo
Barcelona,
1966
Núria Pastor
Barcelona, 1966
Va començar corrent curses populars i va guanyar la
marató de Barcelona de 1995 en 2h44.19. Va competir pel CA Sant Andreu, el CG
Barcelonès, l’UDA Gramenet, el FC Barcelona i el New Balance. El 1992 es va
proclamar campiona d’Espanya dels 10.000 m. Fou campiona de Catalunya de 3.000m
(1992, 1993), 5.000m (1995, 1996) i 10.000m (1994, 1995), de cros (1992, 1993,
1995, 1996), 10 quilòmetres en ruta (1994), mitja marató (1992) i de la marató
el 1995. També assolí el títol català dels 3.000 m en pista coberta (1992). Amb
la selecció catalana va guanyar el Campionat d’Espanya de cros el 1994, i amb
l’espanyola va disputar el Mundial de l’especialitat el 1996. També va
aconseguir diversos pòdiums en curses populars, com per exemple la Cursa de la
Mercè, que la va guanyar en set ocasions, i la Cursa d'El Corte Inglés, amb
cinc victòries consecutives en els anys 1991, 1992, 1993, 1994 i 1995.
Lleida, 1954
Especialitzat en fons, era el tercer d’una saga de germans atletes. Membre del Sícoris de Lleida, va ser setè a la Marató dels Jocs Mediterranis d’Split de 1979 amb 2h14,15, i va obtenir un segon lloc (2h22) al campionat d’Espanya de marató de 1977 que es va celebrar a Oiartzun. També un títol de campió d’Espanya de 30 km el 1980. Va aconseguir el títol de campió de Catalunya de 5.000m el 1972 i 1974 i un subcampionat d’Espanya de 10.000 el 1976. Va acabar la seva carrera atlètica a l’Antorcha de Lleida.
Manresa,1941
Una institució a Manresa. Va començar com a corredor de pista i cros. Amb bons resultats: 800 metres 1.51.6 el 1962. El mateix any, a Santander va quedar tercer al campionat d'Espanya de cros en la categoria júnior i va participar al cros de Les Nacions (ara esdevingut en campionat del món) a Sheffield (Anglaterra). El 1.500 també se li donava molt bé: 3.54.5 el 1964. Va participar en la primera marató que es va celebrar a l’Estat, a Palafrugell el 1978. Va fer 3h23. Cinc anys desprès, en el 1983, va aconseguir l’espectacular marca de 2h27, el què suposava rebaixar el seu temps en gairebé una hora. Amb un estil de córrer elegantíssim, alternava les maratons amb proves de pista i el 1982 feia 9.43 en un 3.000m obstacles. L’any 2004 va córrer l’ultima marató. N’havia corregut vint-i-set i des de llavors s’ha dedicat a proves més curtes, especialment en pista.
Pepa Pont
Girona, 1931
Les
seves marques no eren de relleu (on s’ha dit que els pioners
d’una activitat esportiva hagin de ser campions?), En va córrer un munt
, la primera la de l’any 1980 a Barcelona, quan tenia 49 anys en 4h32;
la següent, el 81, amb tres minuts menys. I en va fer moltes més, i
mitges, i
curses de tot tipus. Fins i tot una de 100k a Santander el
82 (14h47), on es va convertir en la
primera dona de tot l’Estat espanyol que
es va atrevir amb la distància. Parlo d’ella en passat perquè, malauradament,
va morir en el 2000 als seixanta nou anys. Es feia notar a les sortides. Extravertida i animosa, posseïa un
entusiasme capaç de contagiar-lo a qui tenia al davant. Era diabètica i
deia que córrer li anava bé i que els metges li ho recomanaven per combatre la
malaltia. Durant una època, un problema de salut la va obligar a deixar de
córrer. Però es va recuperar i hi va tornar, si més no a caminar; la darrera
prova que va fer caminant va ser una mitja a Ripoll l’any 1999, pocs mesos
abans de la seva mort.
Salva Pou
Barcelona, 1964
Tècnic de so de Catalunya Ràdio, aficionat a la
fotografia i maratonià. L’any 1986 va crear la mítica web ‘Atletisme.com’. Una
pàgina digital que aglutina tota la informació sobre l’atletisme popular
català, de les proves de pista al cros, passant indefectiblement per la marató.
És la primera web sobre atletisme que es va fer a Catalunya i no sé si a
Espanya, d’una vàlua extraordinària per a tots els amants del córrer. També va crear una 'llista de correu d'atletisme', que consistia en un fòrum mitjançamt el qual podiem intercanviar opinions a travès d'un correu electrònic específic. En Salva
va començar de petit a córrer en el seu equip de sempre l’UA Barberà. Ho va
deixar, es va engreixar, hi va tornar a finals dels anys noranta i ja no ho ha
deixat. Ha fet dotze maratons, la primera l’any 2000 a Barcelona, també mitges i
tota mena de curses. Va engegar fa anys la cursa popular de Barberà del Vallès,
el seu poble. Si algú vol veure bones fotos d’atletisme, en publica molt sovint
a la seva famosa web on en té milers. Extremadament actiu, ningú sap d’on treu
el temps, va ser també col·laborador de la revista ‘Marathon’.
Manel Pousa (Pare
Manel)
Granada, 1944
No sé si és gaire sabut que Manuel Pousa, l’arxipopular
Pare Manel és maratonià. El que si que
se sap és que ha dedicat tota la seva vida als desafavorits, a la gent
marginada, als reclusos...Es va fer capellà l’any 1975 i se’n va anar al
districte de Nou Barris de Barcelona, on ha creat un munt d’associacions,
esplais, una fundació...La feina que fa és supèrbia, impossible enumerar-la en
una petita glossa com aquesta. És un mossèn atípic, amic d’artistes i cantants
que l’ajuden en musicals (‘Guanya’t el cel amb el Pare Manel’ n’és un de molt
èxit) per recaptar diners en benefici dels exclosos de la societat. Un capellà
singular que va estar a punt de que l’excomuniquessin per haver ajudat
econòmicament a una noia sense recursos a avortar en una clínica segura. Va
començar a córrer l’any 1982 per deixar de fumar. Li van dir que si corria una
marató ho aconseguiria. La va fer i es va quedar enganxat. N’ha corregut més de
cinquanta, la primera a Barcelona un any després d’haver començat. N’ha fet
també a l’estranger, fins i tot a Nova York. I els seus temps, producte
d’entrenaments rigorosos pels carrers de Nou Barris, per Montjuïc i per la
sorra de la platja de la Barceloneta, son bons: va baixar de les tres hores
dues vegades, les dues a Donosti, 2h55. El vaig conèixer personalment fa molt poc;
em va dir que ja no podia córrer perquè tenia els genolls fotuts, però caminava
tot el que podia. Això sí, sense patir. “Ja patiré quan vagi a l’infern”, em va
dir. Una anècdota: no sé on vaig llegir que l’any 2000, el mateix dia de la
marató de Barcelona, va casar als maratonians Núria Ruiz i Joan Masachs.
Després de la cerimònia, els dos nubis se’n anaven a córrer la marató, i ell,
engrescat per l’emoció, tot i que feia anys que ja no en feia, es va treure els
hàbits i se’n va anar amb ells a córrer-la.
Vilanova i la Geltrú, 1951
Va
començar a córrer als 30
anys com a rehabilitació per recuperar-se d'un accident. Un entrenador
d'atletisme de Vilanova va intuïr el seu potencial i li va recomanar que
si dediqués.
En un principi ho va fer en el cros i en pista, per passar al cap d'un
temps a curses de 20 quilòmetres, mitges maratons i maratons, prova,
aquesta última, on va destacar moltíssim en els vuitanta i els noranta.
Especialment dotada per córrer llargues
distàncies, va ser campiona
d’Espanya de 20 km en ruta el 1988 i 89, i de marató el 1989 i 90. També va guanyar el Campionat de Catalunya de marató el 1993, 94 i 96, i de mitja marató el 1993. Va
rebaixar cinc vegades el rècord català de marató i també va obtenir el rècord
d’Espanya de mitja marató. Fou nou vegades internacional amb la selecció
espanyola i va córrer en el Campionat d’Europa de marató el
1990 i la Copa del Món el 1991. Atenció a l'espectacular dada: entre el
1987 i el 2000 va participar en vint-l-quatre maratons i va fer pòdium
en quinze (en va guanyar vuit; en quatre va quedar segona i en tres
tercera). També participava amb frequència en altres tipus de curses, i
així, entre moltes altres, va guanyar dues vegades seguides la mitja de
l'Espirall (1985 i 86), cinc la de Vilanova (1987, 88, 91, 92 i 93) i
tres
vegades seguides la Cursa d’El Corte Inglés de Barcelona (1988, 89 i
90). El 1992 va guanyar en dones la mítica cursa Behovia-Sant Sebastià.
Extravertida
i animosa, la recordo molt propera amb les companyes maratonianes de la
seva
època.
???, 1891
Josep Pro
Cantalpino (Salamanca), 1942
Establert a Sabadell, als
vint-i sis anys era una de les principals figures vallesanes. Va ser campió de
Catalunya del 5.000m, del 10.000 i de cros. A partir de l’any 1973 va començar
en proves de ruta, on va establir rècords de Catalunya de 20, 25 i 30km. També
fou dues vegades campió d’Espanya de 20 km en ruta i de Catalunya de marató. Va
competir una vegada amb la selecció espanyola. Amb Catalunya, fou tercer per equips
a la marató de Nova York el 1977, fent equip amb Fernando Francisco i Domingo
Catalán. El 1978 va acabar segon en la primera marató de Catalunya i Espanya a
Palafrugell amb 2h27.17, només superat en poc més d’un minut pel nord-americà Dave
Patterson. Cinquè a la segona marató del 79, tercer a la tercera del 80...va
ser un autèntic devorador de quilòmetres durant els anys setanta -en els quals
era un dels millors fondistes estatals- amb entrenaments diaris de 30.
Fou una corredora popular que va tenir un nivell d’atleta d'elit
a finals dels vuitanta i primeries dels noranta en
les proves de fons.
La seva carrera va ser curta; va començar a córrer el 1983, i
seriosament
entre el 89 i el 91. En aquest temps va participar en 49 proves de
llarga
distància, la majoria mitges maratons i maratons, tot i que va fer
alguna prova de pista i alguna cursa, com la de la Mercè de 1989, que va
guanyar. Va quedar primera en trenta-i-una de les
quaranta nou proves (en mitges maratons va guanyar en setze de vint, i
en maratons en cinc de
deu). Va ser la primera dona a la marató de València tres anys seguits
(1989, 90 i 91), un any
la de Barcelona (1990) i un any la de Donostia (1991), on va assolir la
seva millor
marca, 2h40. També en el 91 va aconseguir la millor marca en mitja
marató, 1h15
a Sitges, i el mateix any va ser internacional en la Copa del Món de
marató a
Londres. Tenia a l'abast participar als Jocs Olímpics del 92, però es va
lesionar a l'estiu de 1991. Va abandonar la competició i no ha
tornat a participar més que en dues proves i de forma testimonial: una
cursa de
Cantonigròs i una Behobia-Sant Sebastià. Tanmateix, corre gairebé cada
dia per
mantenir-se en forma.
Elisenda Pucurull
Barcelona, 1964
Isabel Puig
Torrents
Esparreguera, 1950
Va començar a córrer l’any 1991/92 i ha corregut 42
maratons. El segle passat i fins el 2000 en va córrer 17, la primera la de
Barcelona de 1993. L’any 2008 va completar el periple de córrer set maratons
dels set continents i es va convertir en la primera dona a l'Estat espanyol que
ho aconseguia. Li cap l’honor de ser membre del Seven Continents Club: ha
corregut maratons a tot el món, a Etiòpia, Escòcia, Nepal (la de l’Everest
després de quinze dies d’aclimatar-se a l’altura de 5.400m)... Ha fet nombroses
marxes de resistència, com ara Montserrat-Reus, Núria-Queralt,
Matagalls-Montserrat...l ha coronat cims als Pirineus, Volcans de Mèxic i
l’Aconcagua dels Andes.
Roger Puigbó
Vic, 1978
Va patir una lesió medul·lar l’any 1992 en un accident de
bicicleta. Al cap de pocs mesos es va iniciar en l’atletisme paralímpic i va
córrer en cadira de rodes la Jean Bouin de 1993.. Des de llavors fa cada any
una trentena de proves per tot el món. Ha aconseguit una quantitat ingent de
medalles de bronze, plata i or en competicions internacionals, i ha participat
en tres Jocs Paralímpics. Va guanyar dues vegades la marató de Barcelona en
cadira de rodes el segle passat (anys 1998 i 99) i en aquest l’ha
guanyat quatre cops. La marató de Sevilla la va guanyar el 1998 i el 2000, i en
aquest segle, onze cops. També, ha sigut el vencedor en les maratons de
Lanzarote, Algarve, Schenkon i Oensingen (Suïssa), i ha participat en les de
Berlín, Oita (Japó), París, Nova York i Boston. No cal dir res més, l’exemple
que dóna, des que va fer la primera, és extraordinari. Un autèntic pioner!
Josep Antoni Pujante
Barcelona, 1956
Metge, alpinista, escriptor i corredor de maratons. Fins el 1995 va córrer 15 maratons, la primera l’any 1983 a Barcelona, i té una
millor marca de 2h58. Va ser el primer alpinista català en completar els cims
més alts de cada continent, els Seven
Summits, entre els quals l’Everest el 1993. El COI li va concedir l’Orde
Olímpic el 1997, primer esportista català amb aquest guardó. Ha
escrit diversos llibres, alguns d’ells guardonats amb premis. Va ser director
de l’Hospital Vall d’Hebron, Secretari General de l’Institut català de la
salut, Doctor Honoris causa per diverses universitats i Acadèmic de la Real
Academia de Medicina. És el president del Panathlon
Internacional de Barcelona, una associació dedicada a la difusió i la
promoció dels valors de l'esport i l'olimpisme. Una Frase seva: "Si un s'inicia bé en els valors morals
de l'esport l'acompanyaran tota la vida". Deia que corria maratons com
a entrenament per pujar a la muntanya, i pujava a la muntanya com a entrenament
per córrer maratons.
Pere Pujol
Barcelona, 1931
Un guru del món del córrer dels
anys vuitanta. Va ser el primer que va ajudar a Ramon Oliu a organitzar a
Palafrugell la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a
l’Estat l’any 1978. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de
la Comissió Marathon Catalunya,
al
carrer de les Jonqueres de Barcelona, atenent a tots els novells que li
consultàvem fins i tot com ens havíem de cordar les sabatilles. Va
escriure
diversos llibres i centenars d’articles sobre el córrer. Va córrer
aquella
primera marató de la història a Palafrugell i moltes altres, fins un
total de 65. El seu millor temps, 2h 38.10. Endocrí d’extraordinari
prestigi, tenia una biografia
excepcional: Director Metge de la marató, el pentatló i la marxa dels
Jocs de
Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs d’Atlanta’96; cap mèdic
de les
maratons de Nova York i Barcelona; director del departament de nutrició
del CAR
de Sant Cugat ...I tot i els seu magnífic currículum
professional, deia sovint, “El més important del que he fet a la vida
són 65
maratons; les altres coses són fullaraca”.
Jordi Ribas
Barcelona, 1965
En el món del córrer se’l coneixia com a Toti. I se’l segueix coneixent com a
tal, perquè, com a veterà, participa en moltes curses. És un corredor popular que
va assolir uns temps molt notables a les maratons i mitges en els anys noranta. En el 1992 va aconseguir la seva millor marca
en marató: 2h16.12 a la de València, i figura en setzè lloc del rànquing dels
millor temps de sempre de la marató a Catalunya. Es va classificar cinquè,
millorant en quatre segons la marató, també de València, del de l’any anterior (2h16.16) en què va ser
tercer. També destacava a la mitja marató. A la de Sitges del 95 va fer 1h05 al
gener del 95, la seva millor marca en aquesta distància. En aquella època era
molt actiu. Només cal dir que vint-i-un dies després de córrer aquella mitja de
Sitges el 8 de gener, va fer la marató de Badajoz el 29 del mateix mes. I amb
un bon resultat, 2h19. A banda de maratons
i mitges, corria en moltes altres curses, on era molt conegut i estimat per la
seva bonhomia. Segueix sent-ho ara de conegut i estimat, perquè el Toti continua molt actiu.
Veure si no: és capaç de córrer la mitja marató de Barcelona en 1h19 fa quatre
mesos, el 10 de febrer d’enguany, i una cursa de 10k en 37.11 a Granollers al
cap de catorze dies.
Joan Ribes Estrada
Barcelona, 1960
Barcelona, 1960
Molt actiu en les albors de la marató
dels anys vuitanta i molt actiu ara, quan ratlla la seixantena. L’any 2000
n’havia corregut 30; ara no sé quantes en deu de dur. Té un millor temps aconseguit
l’any 89 a la marató de Barcelona que no és qualsevol cosa: 2 hores 28, el novè
corredor de l’Estat. El recordo entrenant durament a la Carretera de les Aigües
de Barcelona. Fa vint anys ho feia sempre al migdia, aprofitant, deia, l’hora
de dinar, on feia rodatges llargs i sèries. En aquella època, fer cent
quilòmetres a la setmana era poca cosa per a ell. Bon paio i extravertit, era
molt habitual veure’l a finals del segle passat en maratons, mitges i en tota
mena de distàncies. Sempre en forma, com ho està ara. Ho demostra el fet que una
cursa d’asfalt de 10k el gener d’enguany al Palau d'Anglesola, de Lleida (la
zona on hi corre molt ara) ha estat capaç de fer-la a un ritme de 4.16 el Km.
També participa molt, últimament, en curses de muntanya.
Emma Roca
Barcelona, 1973
Mare de tres fills. Corredora, esquiadora, llicenciada en
bioquímica i bombera. Va guanyar la marató de muntanya de l’Aneto l’any 1998 i
va quedar segona el 1999. És membre de la selecció catalana de maratons de
muntanya, amb les quals ha competit a nivell nacional i internacional,
aconseguint -entre altres- la tercera posició al campionat d'Espanya d'esquí de
muntanya i a la copa d'Europa. Al seu palmarès destaca la segona posició a la
Marathon des Sables, i la tercera a l'Ultra-Trail del Mont-Blanc i als Cavalls de
Vent. Ha estat campiona del món d’esquí de muntanya
i campiona d'Europa de maratons d'alta muntanya. L’any passat, amb 44 anys, va
ser la primera dona en la Costa Brava Stage Run de 85 km. I aquest any, tercera
a l’Ultratrail d’Austràlia de 100 km. Des
que era petita mai no ha deixat de córrer. És extremadament activa; un referent
a qui conec de coincidir amb ella en programes de ràdio i xerrades sobre l’esport
i la salut. Ha escrit llibres sobre això i treballa
en el projecte Summit (Salut en les Ultramaratons i els seus límits), una
recerca per determinar si la població que practica exercici de llarga durada i
gran intensitat té més risc sobre la seva salut que la resta.
Vicky Rodrigo
Barcelona, 1957
Pertanyia al C.D. Universitari de Barcelona. Era una bona
corredora de pista (en el 1.500 tenia 4.54 i en el 3.000, 10.35) i el 1982, als
vint -i- cinc anys, el seu entrenador, Jordi Vidal Pedrals, va considerar que havia
arribat el moment de la marató. Ho va fer a Donostia. Es proposava córrer-la en
3hores i mitja i ho va fer 3h23. El Dr. Pere Pujol va escriure a la revista
Marathon: “Crec que podem comptar aviat amb una noia que baixi de les 3 hores”.
I així va ser. El doctor Pujol, un guru de la marató dels anys vuitanta, no
anava errat. Ho va intuir quan va quedar seduït per la forma com corria “Es mes
aviat petita i gràcil i corre amb molta facilitat. Una postura relaxada amb els
braços baixos. El conjunt, una bona economia per al gran fons”. L’any següent,
a la marató de Barcelona, va quedar tercera amb 3h00.42, i l’altre, el 1984, va
aconseguir 2h51.05. No va abandonar del tot la pista. Uns mesos després de córrer
la marató, va batre el rècord català de llavors dels 10.000m amb 36.43.2. Va ser una de les poques catalanes que en els anys vuitanta van baixar de les 3 hores a la marató.
Núria Ruiz Solé
Barcelona, 1948
No és una maratoniana d’elit; la distingeixo en aquesta
relació en què predominen els destacats pels seus registres, perquè simbolitza
el que és un pioner de la marató. Perquè pioners ho són tots aquells i aquelles
que participant-hi, tant se val la marca, van contribuir al desenvolupament i
l’engrandiment de la prova el segle passat. Ha corregut més de cent de maratons,
la primera l’any 1981 a Barcelona. La conec de fa molts temps, de quan treballava
d'eficaç secretaria a la Comissió Marathon Catalunya del carrer Jonqueres. Al llarg dels
anys hem coincidit en moltíssimes curses. Excepte en les de 100km, que no m’hi
he atrevit mai i ella sí. I segueix participant arreu, i seguim trobant-nos. Sempre atenta, sempre animosa, sempre
contenta.
Eva Sanz
Barcelona, 1973
Va guanyar diverses curses
populars de Catalunya, entre les quals la d'El Corte Inglés, la Jean Bouin, la dels
Nassos, la de la Mercè, les mitges maratons de Barcelona i Granollers, i la
Marató de Barcelona de 1999. Va ser campiona de Catalunya de mitja marató el
1994 i de marató el 1999. Figura en segon lloc en el rànquing de marató de dones
catalanes de tot el temps amb 2h30.56, darrera de Maria Luisa Muñoz.
Ricard Serra-Grima
Mora (Toledo), 1943
Va córrer moltes mitges maratons i maratons, i
amb molt bons temps. Però la seva importància en el desenvolupament de la
marató a Catalunya és especialment el fet de què, essent cardiòleg, il·lustre
per cert, s’ha cuidat de molts maratonians i maratonianes.
Va treballar al servei mèdic de la Residència Blume per a esportistes
durant quaranta anys i també com a cardiòleg en el Barça. Coordinador de
la unitat de
Rehabilitació Cardíaca de l’Hospital de Sant Pau i la Fundació Cors
Units, ha publicat llibres com ‘Cardiologia en el deporte’ i ‘Salud
integral del deportista’, ha escrit molts articles i ha fet moltes
ponències i
xerrades sobre les virtuts del córrer. I no solament això: fa 31 anys,
quan
començava la febre del córrer, va crear la ‘Cursa Científica de
l’Hospital de
Sant Pau’ per promoure l'exercici físic com a teràpia per al tractament
de les
malalties cardíaques, i per investigar el comportament dels que fan la
prova i
demostrar científicament els beneficis del córrer. El Dr, Serra-Grima,
molt
estimat en els ambients atlètics, és una
eminència pel que fa al coneixement del cor i la seva incidència en el córrer,
la qual cosa li permet afirmar que practicar-ho el protegeix. M’honora amb
la seva amistat de fa molt temps, de quan entrenàvem a la Carretera de les
Aigües o participàvem en alguna marató. Amb resultats desiguals, tot s’ha
de dir, degut a la seva molt superior qualitat atlètica sobre mi.
Adolf
Torruella
L’any 1989 es va fer càrrec de la
direcció de Marathon Catalunya, l’associació que impulsava la marató i el
córrer a peu, substituint en Raimon Vancells. Va estar al front de l’entitat vuit
anys, per deixar-la en mans de Domingo Catalan en el 97. En aquells anys, i
sota la seva direcció, Marathon Catalunya va fer una extraordinària feia
ajudant als organitzadors de petites
curses en els seus projectes. Una de les coses que també va fer l’entitat va
ser encarregar-se del disseny de la marató dels Jocs Olímpics del 92 i ell es
va cuidar d’enllaçar les institucions i els ajuntaments dels pobles per on
passava la prova. Als trenta quatre anys, encoratjat per dos amics corredors
del seu club, el Canaletes, es va preparar per córrer la marató de Barcelona
1980. No havia fet esport fins poc abans (als trenta era un fumador empedreït) ,
però la va fer. I unes quantes més, fins
i tot a l’estranger, a la de Nova York i la d’Hèlsinki. Va arribar a aconseguir
un registre de 3h08, reduint en dues hores el de la seva primera. A banda, en
Torruella, bon amic de fa molt temps, ha estat una peça fonamental en el
desenvolupament de la mítica Cursa del Barri de Sant Antoni al llarg dels anys.
Raimon Vancells
Bartolomé Serrano
Terrassa, 1969
Més conegut com Jim, és un dels
millors fondistes que ha tingut Terrassa. Es va iniciar en l’atletisme als
setze anys a la Unió Atlètica Terrassa. Va començar corrent proves de mig fons,
5.000 i 10.000m, per després especialitzar-se en mitja marató i marató. Amb la
selecció espanyola fou dues vegades subcampió mundial de mitja marató per
equips (1996 i 1997) i dues més medalla de bronze al Mundial de marató (1994 i
1995). Va aconseguir el rècord de Catalunya de marató dues vegades, el 1994 i
1997, i de mitja una vegada, el 1997. Les seves millors marques, 2h12 en marató
l’any 97 a Amsterdam, i 1h01 en mitja marató el 98 a Zurich, figuren en els
llocs setè i tercer respectivament en el rànquing de tots els temps d’aquestes
proves a Catalunya. Marcat per les
lesions, que el va fer estar pràcticament lesionat la meitat de la seva carrera,
es va retirar com a professional el 2001, als trenta dos anys. Tot i així, als
quaranta-un, va córrer un 10k en 33.05 en un campionat de veterans. Treballa de
massatgista i segueix participant en moltes curses populars. Sovint fa xerrades
a alumnes de col·legis per transmetre'ls els valors de l’esport, i és un
referent a Terrassa, sobre tot per als corredors populars. Entrena un grup de
cinquanta que el consideren, i així l’anomenen, “Dios”. 
Bep Solé
Guissona, 1962
Llicenciat en Educació Física, professor de Tècnics d´Esports
i Màster en Direcció i Gestió Esportiva, en Bep Solé és una autoritat reconeguda pel que
fa a l’organització de la marató a Catalunya. També la va córrer durant uns anys;
a partir del 1980 la de Barcelona i la de Nova York el 88, amb 4h06 en el seu
debut i un millor temps de 3h07. En el 1983 es va incorporar a l’organització
de la marató de Barcelona amb diverses tasques i càrrecs dins de la Comissió Marathon Catalunya fins a
ser-ne el seu sot-director. Va ser membre durant tres anys dels equips tècnics
dels Jocs Olímpics del 92, encarregant-se de la direcció de les maratons. El
conec personalment i m’uneix una forta amistat amb ell, amb qui vaig coincidir
durant molts anys en el comitè organitzador de la marató de Barcelona. Li
admiro la seva capacitat per a la logística que necessita la posta en marxa d’una
marató. Coneix fins l’últim racó del circuït de la de Barcelona, de qui entre
el 2006 i el 2011 en va ser el director tècnic (tocant totes les tecles de la
prova, des del mesurament fins anar dalt del cotxe del davant controlant-ho tot),
i també d’altres curses a Catalunya i la resta de l’Estat. No en debades té un reconegut
prestigi com a mesurador oficial de la Federació Catalana i l´Associació de
Maratons Internacionals (AIMS-IAAF).
Francesc Soler
Sallent, 1964.
Conegut com Kiku Soler, és el pioner per antonomàsia de
les curses de muntanya a Catalunya. Va guanyar la primera marató de l’Aneto
l’any 1999, prova en la que ha vençut tres vegades. Es va proclamar campió
d’Espanya el anys 1999 i 2001 i d’Europa el 2001. Ja de jove va sentir la crida
de la muntanya i, sense deixar de córrer, s’apassiona per l’escalada en roca i
l’alpinisme fins al punt de formar part en quatre expedicions a cims de
l’Himàlaia. El recordo, un dia, fa anys, que pujava la Pica d’Estats d’excursió
amb dificultat, i ell, com si res, la pujava corrent. Ha contribuït, primer com
a corredor i després com a tècnic i seleccionador, a aconseguir nombrosos
títols mundials de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya. És agent rural
de la Generalitat a la comarca del Berguedà, on viu, corre i escala. És
autor del llibre Curses de muntanya.
Manual pràctic (2015).
Mercè Soler Canudas
Vic, 1960
Va assolir un bon nivell a la marató a finals dels
vuitanta i primers dels noranta. En els 10.000m feia 37.27 en el 1988 i aquell
mateix anys va debutar a la marató de Barcelona amb 3h08. El seu millor temps
va ser de 2h51, cinc anys després, a la marató de València de 1993. Atleta del Vic, l'entrenava Xavier Anton, un mite de l'atletisme a Catalunya. Com a
veterana, ja en aquest segle, va destacar en els crosos i els 3.000m
obstacles.
Maria Tió Batllori
Sant Pol, 1958
Mare de família nombrosa, aconseguia unes marques
excel•lents en els anys noranta en les proves de fons: en els 5.000m feia
17.32; en els 10.000, 35.43, i a la marató, 3h01 en la de Barcelona’94, un dels
vint millors temps del segle passat de les maratonianes catalanes. L’any 1984 va guanyar la Cursa de la Mercè.
Els diaris deien d’ella que era una bona jugadora de bàsquet que havia començat
a córrer tres mesos abans de la cursa. Destacaven que era mare de quatre fills
(n’ha tingut sis), i que el dia de la prova, el més petit només feia cinc mesos
que havia nascut. Aquest fill petit era en Marc Roig Tió, un molt bon atleta
català de 2h18 a la marató, que actualment treballa a Kenia com a
fisioterapeuta d’alguns dels millors maratonians del món. La Maria no ha deixat
de córrer. En la passada dècada, amb més de quaranta anys, era guanyadora
absoluta de més d’una cursa de cinc o deu kms.
Josep Maria Torras
Homet
Barcelona, 1926
Una institució a l’alpinisme i l’espeleologia a Catalunya.
Va
fer nombroses escalades i va obrir moltes vies, conegudes com Torras-Nubiola,
entre les quals destaca l’ascensió a la xemeneia de Sant Jeroni el 1950. Pel
que fa a l’espeleologia, es va iniciar al Club Muntanyenc de Terrassa l’any 48.
Va dirigir les exploracions a l’avenc de l’Esquerrà els anys 1953 al 56, i va
formar part de l’expedició a l’illa de Sumatra el 1977. A partir dels cinquanta
vuit anys es va aficionar a córrer. La primera cursa que va fer va ser la
primera d’El Corte Inglés l’any 1979. De maratons en va córrer unes quantes: a
l’Estat (Barcelona, València, Figueres...) i a l’estranger (Nova York, Buenos
Aires, Londres, Boston...) fins a un total de 24. Però se li feia curta; de
100k en va fer més de quaranta. Molt aficionat també a les marxes i caminades
populars, en trenta anys en va fer més de 600. Va col·laborar en la revista
‘Marathon’ durant més de vint anys escrivint cròniques de curses de muntanya. És
president de la Penya 100k D. Catalan des que es va fundar l’any 1987.
Adolf
Torruella
Barcelona, 1945
Maria Urgell
Igualada, 1941
Va començar a córrer als 39 anys. La va convèncer a que s’apuntés
a la marató de Barcelona de 1980 el seu fill, que havia participat en la segona
que es va fer a Catalunya un any abans. Corria pel Club Atlètic d’Igualada i
participava en totes les curses hagudes i per haver dels anys vuitanta i noranta, en ple
esclat del córrer a les nostres contrades. D’asfalt i de pista, el que fos. La primera
marató que va fer, la de Barcelona de 1980, la va córrer amb 4h16, essent una
de les vint dones que la van córrer. L’any següent, el 1981 va
baixar molts minuts i va acabar en 3h39, la setena de les trenta quatre; una de
les més veteranes. Al cap de dos anys, també a Barcelona, va fer 2h33, el seu
millor temps de sempre. I així fins a quinze, que és el nombre de maratons que
va córrer aquesta pionera dels 42,195 km per antonomàsia.
Carme Valero
Castellseràs (Terol), 1955
Només ha fet una marató. A Nova York l’any
1999, però el seu exemple, donada la seva categoria i renom (dos cops campiona
del món de cros), va servir per ajudar a que, especialment les dones, s’atrevissin
també a fer-la. Establerta a Catalunya poc després d’haver nascut, va començarà
a córrer als catorze anys guiada per Josep Molins a la Joventut Atlètica
Sabadell, i aviat va destacar en les curses de camp a través. Va ser campiona del
Mundial de Cros dos anys seguits (1976, 1977). Fou vuit cops campiona d’Espanya
de cros (1973-78, 1981, 1986) i set cops campiona de Catalunya (1972-76, 1978,
1981). També fou la primera atleta estatal que participà en uns Jocs Olímpics
(Mont-real, 1976). Va obtenir els rècords de Catalunya i d’Espanya dels 800m,
els 1.500 i els 3.000. Va rebre la medalla de l’esport de la Generalitat de
Catalunya el 2003 i la medalla de plata al mèrit esportiu del Consejo Superior
de Deportes, i va ser designada millor esportista espanyola els anys 1973,1975,
1976 i 1977, i millor atleta espanyola del segle XX per l’Associació Espanyola
d’Estadístics d’Atletisme. Només ha corregut una marató però és una pionera de
la prova. Tenia quaranta-quatre anys. El seu temps va ser de 3h13. No fa gaire,
a la revista Fosbury ha dit que córrer la marató de Nova York li va semblar una
experiència més fabulosa que els Campionats del Món.
Barcelona, 1935
Amant de l’esport, va jugar a bàsquet
de petit a Badalona, i de jove a handbol a set i a onze, a banda de practicar
atletisme. Tot i que no corria maratons, va ser una peça fonamental per al desenvolupament
de la prova. Mà dreta de Raimon Oliu en els inicis del que és ara la Marató de
Barcelona i llavors Marathon Catalunya. Al•lèrgic
per naturalesa a l’esport federat oficial, va formar part des del primer
moment, a finals dels anys setanta, de la Comissió Marathon Catalunya,
l’entitat creada per l’Oliu per impulsar la marató i les curses populars. En
Raimon el va substituir en la direcció de la Comissió el 1984, desenvolupant
una titànica feina en les albors del moviment popular del córrer durant quatre
anys. Emprenedor, i treballador incansable, en el 1988 va fundar l’ACAF
(Associació de Corredors d’Atletisme de Fons), una altra mena de comissió sense
ànim de lucre que tractava de millorar les
curses que sorgien com bolets. Sense gaires ajuts i gairebé sol, va organitzar
una marató per la comarca del Vallès l’any 1989 que vam córrer uns quants. Ell
no va córrer cap marató, però el seu fill sí: Joan Vancells Flotats, a qui
també el considero un precursor, en va fer bastantes, la primera als setze anys
(quan encara estava permès fer-ho als menors de divuit) a Palafrugell el 1979. En
Raimon va ser un bon amic, a qui admirava pel seu rigor i entrega en qualsevol
de les coses que feia. Un bon i vell amic que malauradament va morir el 2014, i
amb qui en els darrers temps feia petar la xerrada per parlar de coses del
córrer (el seu tema i el meu), quan el trobava pel lateral de la Diagonal, a
prop de casa seva, caminant amb dificultat. Crec que caminava perquè el seu tarannà
indomable no li permetia passejar.
Esteve Vila Farres
Barcelona, 1946
Va córrer la seva primera marató l’any 1987 (3h47). L’any
1993 va aconseguir a Donostia el seu millor temps, 3h01. Ha corregut a tot el
món: quatre maratons a Nova York, la primera al novembre de 1990, a Berlín,
Londres Venècia, Praga, Amsterdam...Fins l’any 2000 va córrer 24 maratons; en
aquest segle, 19; en total, doncs, fins ara, 43. En algunes èpoques n’ha fet
dues o tres a l’any. Participa molt sovint en tot tipus de curses. Amb 73 anys,
es manté en un magnífic estat de forma. Aquest any ha corregut la seva 43
marató a Barcelona, amb l’excel•lent temps de 4h43.18. I no menys excel•lent
els 10k de la Cursa del Barça de fa pocs dies, 51.58. Pertany al Domingo Catalan Fondistes Club,
entitat de la qual en va ser fundador juntament amb altres amics. Altruista per
naturalesa, gaudeix d’acompanyar a debutants que corren la marató per primera
vegada. Molt vinculat a Domingo Catalan, de qui n’és un fervent admirador per
les seves virtuts com a atleta i com a persona.
-------------------
Manuel Caparrós (1949), Manuel Canals (1923) Sergi Cazeneuve (1958), Jordi Costa i Subirós (1953), Jordi Genesias (1950), Josep Gil Ramperez (1956), Manuel Hernández (1954), Josep Maria Matas (1948), Joan Nierga (1948), Nicolàs Osete (1941), Carlos Perez (1954), Jordi Planas (1942), Josep Polo (1944), Manuel Roquer (1956), Enric Rota (1952), Carles Solà (1917), Josep Solà (1919), Ricard Traver (1942), Francesc Vilajosana (1939)...
A aquesta relació que he fet seria més adequat dir-li destacats
que pioners, perquè pioners ho són tots aquells i aquelles que, amb bons
resultats o no, van contribuir al desenvolupament i l’engrandiment de la marató
el segle passat. Per altra banda, és un treball limitat i subjectiu perquè els
atletes hi figuren segons el meu particular criteri. És per això que no vull
deixar de referir-me, a mode de mostra, a altres maratonians i maratonianes de
Catalunya (dels quals no en faig una glossa perquè no disposo de dades), que
per a mi tenen una gran vàlua. La mostra és només simbòlica i limitada (bàsicament,
son alguns dels corredors i corredores de Catalunya que van participar en
varies de les primeres maratons dels primers anys). Valgui, la relació i aquest
apèndix, com a reconeixement personal meu.
Els homes:
Els homes:
Les dones:
Montserrat Blaya (1946), Maria Cabrerizo (1957), Felicitat Caldentey (1940), Anna Espona (1935), Ester Inés (1955), Maria J Iturri, Teresa Larrieu (1954), Pilar Miguez (1956), Gloria Pavia (1955), Josefina Pérez (1957)...
Montserrat Blaya (1946), Maria Cabrerizo (1957), Felicitat Caldentey (1940), Anna Espona (1935), Ester Inés (1955), Maria J Iturri, Teresa Larrieu (1954), Pilar Miguez (1956), Gloria Pavia (1955), Josefina Pérez (1957)...
----------O----------
Em sembla imprescindible destacar en
aquest recull els 147 corredors i 3 corredores, pioners
per antonomàsia, que van fer la primera marató de la història a Catalunya i a l'Estat,
el 19 de març de 1978 a Palafrugell. Aquesta és la classificació:
-----------------
Miquel Pucurull
Miquel Pucurull
Un afegit: Juan Antonio Balsera es va jubilar, fa dos anys em sembla.
ResponEliminaUna abraçada.
Gràcies.
Elimina(No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
És un honor per a mi estar en aquest llistat i, més encara, ser amic teu, Miquel. El que dius és exagerat ... Quin plaer córrer amb tu i conèixer-te! També va ser un plaer ser membre de la Comissió Marató Catalunya (després Barcelona) des dels inicis ... i aprendre de tanta gent, fent mesuraments, actes de reunions, portant cafès i aigües als prohoms ... un gran aprenentatge.
ResponEliminaGràcies.
Elimina(No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
Hola. Crec que hi ha una errada. En Abel Perau (va ser setè a la Marató dels Jocs Mediterranis d’Split de 1979 amb 2h14,15,) sembla que va fer millor temps que l'Antonio Canovas (L’any 1980,amb 2h17.16.). Amb els dos he corregut i amb els dos he set gran amic.
ResponEliminaGràcies. Joan Pere, però no sé veure l'errada. Diem el mateix.
Elimina(No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
Una altre molt bona aportació a la història de l'eport pularar a Catalunya. Moltes gràcies, Miquel!!
ResponEliminaGràcies a tu. José.
Elimina(No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
Vaya figuras, parece mentira.
ResponEliminaYo tengo muy buena relacion con muchos de ellos ,para mi son miticos todos.
En fin , es muy agradable poder verlos a todos juntos y alfabericamente.
Gracais PUCU
Gràcies a tu. Jacques.
Elimina(No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
Quins records! El pare havia corregut a Palafrugell, jo creia que la 1a, potser va ser la segona...i les primeres de Mataró a Barcelona. Jo vaig córrer amb ell, amb 14 o 15 anyets dues o tres mitges. A Calldetenes (si no recordo malament 25km),potser Ripoll, i les primeres edicions de populars com la Mercè, Corte Inglés, etc.
ResponEliminaJunt amb en Giralt i 4 bojos més, van fundar el CA Running.
Anys després al 2012, poc abans d'acabar la meva 2a marató de Barcelona, m'esperava la meva filla amb la samarreta del Running de mon pare, vaig arribar plorant.
No sé qui ets. Però en qualsevol cas, l'enhorabona als dos.
EliminaEi! MP!
ResponEliminaSorprès he quedat en veure’m entre els pioners. Moltes gràcies, noi! I dues coses.
1. El 1987 vaig ser promotor de l’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya, ADOC, i el 1988, fundador i president de la Federació de Curses d’Orientació.
I 2. Em sap molt greu que em veiessis als 5k d’Igualada ja que hi vaig participar amb una provisional molt mala forma que, tot i l’edat i afortunadament, no és pas encara la meva actual. De fet hi vaig participar per fer costat a la meva germana que hi va córrer amb la seva filla, el seu net i una besneta, ,a Tura. Sí, 4 generacions.
No t'ha de sorprendre, Carles, de formar part d'aquesta selecció (segons el meu criteri) de pioners de la marató. Ho ets per dret propi.
ResponEliminaPel que fa a l'edat, ets un exemple d'una cosa de la qual en parlen molt actualment els científics i els metges: hi ha dues edats, la cronològica, que ens ve donada, i la biològica, en la qual podem influir segons com cuidem el nostre cos a nivell físic, emocional i intel•lectual. Una abraçada