31.7.19

L'esclat del córrer


No és estrany que ens fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial per als que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la  recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió d’homes i dones els que correm a Catalunya i participem en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa  trenta o quaranta anys, quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que se celebraven. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer.


Miquel Pucurull
31/07/2019 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada