No és estrany que ens fascini el córrer. Una afició
que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial per als
que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme
popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per
mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans
només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels
setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una
altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes
possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que
permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per
exemple, era una epopeia. Una més, la recomanació dels metges a fer
exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es
considera que som més de mig milió d’homes i dones els que correm a Catalunya i participem en les 2.000 curses que hi ha,
no tingui res a veure amb fa trenta o quaranta anys, quan érem només uns pocs
milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que se celebraven. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té
a veure amb el córrer.
Miquel Pucurull
31/07/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada