Els humans de segle XXI som sedentaris. La vida urbana moderna i la tecnologia fan innecessari córrer per sobreviure. Potser correm alguna vegada per pujar a l’autobús, però son molts els que treballen asseguts durant hores. No obstant això, són cada cop més els que corren per mantenir-se sans, o simplement perquè córrer els fa sentir bé. Cada any augmenta el nombre de persones que participen en alguna marató o triatló. Aquestes proves exigeixen esforços extenuants per als que duen una vida sedentària, però, pel que sembla, no són antinaturals per nosaltres.
En contra del què pensen molts, la marató no és un esport que li exigeixi al cos més del què aquest pot donar. El biòleg Dennis Bramble, de la Universitat d’Utah, i el paleoantropòleg Daniel Lieberman, de la de Harvard, asseguren que la carrera de resistència va ser crucial en la evolució de l’Homo sapiens i que el cos compta amb els elements anatòmics i fisiològics necessaris per anar a pas veloç durant molt temps.
Molts mamífers superen a l’home en l'esprint, que consisteix en córrer a la seva velocitat màxima durant un lapse breu de temps. El guepard és l'animal més veloç, ja que arriba als 120 quilòmetres per hora. Els gossos més ràpids arriben als 50 quilòmetres per hora. En canvi, la velocitat màxima d'un atleta de primer ordre en la carrera dels 100 metres és de tot just 36 quilòmetres per hora. La velocitat de l'esprint es pot mantenir per poc temps perquè l'esforç que requereix eleva la temperatura corporal per sobre dels 40º. Tots els animals, incloent l'home, deixen de córrer quan el seu cos arriba a aquesta temperatura. Si persisteixen poden morir.
Però en carrera de resistència els humans superen la majoria dels mamífers, com assenyalen Bramble i Lieberman, perquè el nostre organisme està adaptat per utilitzar l'energia de manera eficient, controlar la seva temperatura i mantenir l'estabilitat del cos tot i la complexitat dels moviments necessaris per córrer.
Tendons exclusius
En un article publicat a la revista Nature, Bramble i Lieberman mostren que al córrer les cames es comporten com un ressort que emmagatzema i recicla l'energia de cada gambada. Al trepitjar, l'arc de el peu es comprimeix al mateix temps que es doblega el genoll; el centre de gravetat de el cos baixa i en el següent pas és impulsat cap amunt. L'energia cinètica d'aquest aterratge del peu s'emmagatzema en els tendons de l'arc i en el gran tendó d'Aquil•les, que connecta els músculs del panxell amb l'os del taló i amb el lligament iliotibial. Aquest lligament es connecta des de l'os ilíac fins a la tíbia, amb el múscul més potent del cos humà, el gluti màxim. Ni el gluti màxim, ni el tendó d'Aquil•les ni el iliotibial intervenen al caminar; són exclusivament per a córrer. Els tendons formen la unió entre els músculs i els ossos i es contrauen i s'estenen com ressorts per donar el següent pas. Estan compostos per una proteïna anomenada col•lagen, que té precisament l'estructura d'un ressort. Les fibres de col•lagen s'enrotllen per donar-li al tendó una gran resistència i capacitat d'emmagatzemar energia elàstica. Els animals que corren, com les gaseles o els cangurs, tenen grans tendons. En els que no corren, els tendons són molt petits o no existeixen.
Recentment, Herman Ponzer, antropòleg
de la Universitat Washington de Sant Lluís Missouri, ha fet un model matemàtic
basat en principis de física que comprova que l’energia que es consumeix al
córrer depèn de dos factors principals: la velocitat i la longitud de les
cames. Tant en el home com en els animals, quant més gran és la longitud de les
cames, menor és la quantitat de moviments que s'exerceixen cap amunt i cap
avall al córrer, la qual cosa redueix considerablement la força necessària per
empènyer cap avall en cada pas. Bramble i Lieberman van experimentar amb gent,
gossos, cabres i altres animals en caminadores que van adaptar en el seu
laboratori, i van calcular l'energia gastada mesurant l'oxigen que consumien
els seus organismes al córrer una mateixa distància. En tots els casos, aquesta
energia és inversament proporcional a la longitud de les cames; és a dir, a
major longitud, menor energia gastada. 
Corredors sense cua
Els animals, al córrer mantenen la seva estabilitat gràcies a la cua. El moviment d'aquesta contraresta la tendència a caure cap endavant que provoca la inèrcia de cada gambada. En el nostre cas, com que no tenim cua, el tronc s'inclina cap endavant cada vegada que el peu colpeja el terra, i el gluti màxim, que és un múscul enorme, es contrau i impedeix la caiguda. La cintura relativament estreta unida al tòrax mòbil permet que els moviments alterns de braços i espatlles contrarestin també la tendència a caure de cara al terra.
Per altra banda, la mobilitat de les vèrtebres del coll podria fer que el cap es bamboleges lliurement en la cursa. Però els humans tenim un lligament que s'insereix des de la base del crani fins a la setena vèrtebra cervical -el lligament nucal-, que manté anivellat el cap. Així podem córrer amb la vista fixa cap al front i sense perdre l’equilibri.
El millor sistema de refredament
La quantitat de calor que es desprèn del cos de qualsevol animal que corre és enorme. Però per funcionar bé, l'organisme ha de mantenir una temperatura de menys de 40°; en cas contrari els processos bioquímics de les cèl•lules comencen a fallar i algunes proteïnes perden la seva estructura. Tots els organismes tenen un sistema de refredament per a aquestes ocasions, però cap tan eficient com el nostre. Els humans, a diferència de
la majoria dels animals, tenim a la pell milions de glàndules sudorípares per eliminar l'aigua a través de la suor. La quantitat d'aigua eliminada és directament proporcional a l'elevació de la temperatura. A l'evaporar-se la suor absorbeix grans quantitats de calor, de manera que es refreda la pell i a través d'ella tot l’organisme. Com, a diferència dels animals, la nostra pell no està folrada de pèl, l'aire també pot contribuir al nostre refredament. El pèl dels animals, en canvi, atrapa el calor. La majoria dels animals eliminen el calor panteixant, però el panteix interfereix amb la respiració i li resta eficiència. Aquesta és una de les principals causes per les quals, tot i ser molt veloços en l'esprint, altres animals no siguin tan bons com l'home en la cursa de resistència. Nosaltres respirem per la boca al córrer per augmentar la nostra capacitat respiratòria. Segons Bramble i Lieberman, això també contribueix a dissipar la calor que generem durant la carrera.
Per saber com i quan van començar les carreres entre els homínids, els antropòlegs es remeten a les evidències fòssils d'avantpassats nostres com l’Australopithecus afarensis, l'Homo erectus i els Homo sapiens d'altres èpoques, així com a l'esquelet del ximpanzé d’ara. Els humans i el ximpanzés procedeixen de la mateixa llinatge, com mostra la gran semblança entre els genomes de les dues espècies. Tot i la semblança, aquests micos són pèssims corredors: els seus malucs són estrets, i per tant, el seu lligam iliotibial, el seu gluti màxim i els grans tendons de les cames estan molt poc desenvolupats. A més, els ximpanzés no tenen lligament nucal que els s'estabilitzi el cap. En canvi, tenen poderosos músculs que els hi mantenen fortament unides les espatlles, les vertebres cervicals i el crani. Aquesta massa muscular, els seus braços llargs, les seves cames curtes i la disposició dels ossos de peus i mans els ajuden a enfilar-se i penjar-se dels arbres, però no a córrer.
En el 1974 l'equip del paleoantropòleg Donald Johanson va trobar en una regió d'Àfrica nord-oriental restes fòssils que, si bé eren semblants als d'un ximpanzé, tenien també marcades diferències. Johanson els va classificar com pertanyents a homínids de l'espècie Australopithecus afarensis. A l'esquelet més complet que es va obtenir (d'una femella) li van posar el nom de Lucy (aquest dia havien estat escoltant una vegada i una altra la cançó dels Beatles Lucy in the sky with Diamonds). L’afarensis va habitar aquesta zona fa 3,9 milions d'anys i va romandre aquí fins fa tres milions d’anys.
Supervivència i gimnàstica cerebral
Així doncs, per a Bramble i Lieberman, la capacitat de córrer llargues distàncies va ser un factor molt important de l'evolució humana. La cursa de resistència fa ús de músculs i tendons, així com d'un sistema biomecànic estabilitzador que no són necessaris per caminar fins i tot ràpid. Hi va haver un temps en què córrer distàncies extenuants va ser l'única alternativa per sobreviure, i això, juntament amb molts altres factors, va conduir a el desenvolupament del cervell. Amb el nostre cervell actual s'han inventat milers d'artefactes que fan innecessari córrer per sobreviure, però la vida sedentària causa malalties com la diabetis, la hipertensió i potser certes malalties neuronals. Ja s'ha difós molt que una de les millors gimnàstiques cerebrals és l'exercici físic.
Si encara comptem amb el mecanisme intacte per a la cursa de resistència, seria una desgràcia deixar que s’atrofiés per falta d'ús. Aixeca't de la televisió, l'ordinador o el videojoc i comença a córrer, que per això estàs fet!
Autora de l'article: Gertrudis Uruchurtu Marroquin.
(Traduït de la revista de Mèxic 'Cómoves')
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada