Ens haurem avituallat on estem ara, a l'entorn del senyal del Km 5. Fem-ho, sobre tot, Si en lloc d’ampolles d’aigua ens donen gots, tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Encara que no tinguem set, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de Pigmalió, i té tendència a donar consells. Fins i tot en un escrit com aquest. Disculpeu). La “tècnica” per beure aigua en una cursa: prémer el got per a que baixi pel canal que s’hi forma...i tenir sort!
Deixarem la Travessera per baixar per l'Avinguda de Sarrià on hi vueurem l'Hotel Melià Sarrià, i segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no s'hi val”.
Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.
Baixarem per l'Avinguda de Sarrià par anar a buscar el carrer de París,. L'avinguda és el mateix carrer per on van passar corrent cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, de nom Jaume Vila, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc. Potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.
Al trobar el carrer de París l'agafarem tot girant a la dreta. No em pregunteu per què, però el carrer París m’agrada. Serà que els seus arbres són molt frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar, excepte l’edifici de l’Escola del Treball al girar, o la Piscina de Sant Jordi, ja enfilat el carrer.
Uns apunts: L’escola, construïda el 1873 per a la formació dels fills dels obrers del segle XIX, té l’honor d’haver estat visitada l’any 1923 per Albert Einstein. La piscina, inaugurada el 1966, és la primera olímpica coberta, de 50 metres, que hi va haver a Espanya.
I per Paris trobarem el Km 6 abans de creuar l’avinguda de Tarradellas. En enllaçar amb el carrer Berlín hi veurem el monument a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig perquè li pagués un tortell de cabell d’àngel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivolitat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta! El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat.
Miquel Pucurull
28/02/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada