Les pioneres de la marató a l'Estat

Segons una  referència de que disposo, la primera espanyola que va córrer una marató va ser la basca Lourdes Gabarain, nascuda el 1960 a Tolosa . Va ser a l'octubre de 1977, quan encara no havia complert els  disset anys. Com que per aquelles dates encara no se celebraven maratons a Espanya (excepte el campionat estatal anual per a atletes federats, on no hi participaven les dones), la noia va haver de debutar a la ciutat francesa de Bordeus . Va fer 4h 51.32. He trobat en el llibre “Del Jogging a la marathon”, en un capítol escrit per Josep Maria Antentas el 1981, que després de parlar de les dificultats de les primeres dones  per fer la marató, diu, concisament: “En el nostre país, la cosa va anar encara més lentament que en cap altre lloc. En el 1977, una atleta basca, Lourdes Gabarain, acaba per primera vegada una marató, essent la primera espanyola en fer-ho.” 

Lourdes Gabarain 

És així, doncs, que fins l’any 1978, a Palafrugell, no va participar cap dona en una marató a l'Estat espanyol. De fet, a Espanya, les dones no corrien proves de llarga distància; ni els 5.000 metres. En aquella època, la premsa denunciava que es deixava participar a les estrangeres en els campionats d’Espanya de marató com a convidades, però no a les espanyoles.

                                  Mundo Deportivo/ 8 de gener de 1972. Francisco Castelló

De tal manera, les primeres dones que van participar en una marató a l'Estat espanyol van ser les catalanes Matilde Gómez, Montse Camps i Ester Inés Mañé, que l’any 1978, a Palafrugell, van participar en la primera popular que es va celebrar.

La Matilde Gómez és doncs a qui se la considera com la primera catalana que va córrer i guanyar una marató a les nostres contrades. Va fer-ho  en un temps de 3h55.33. No era una desconeguda: dos anys abans ja havia estat campiona d’Espanya de cros per equips, formant part del JAS de Sabadell.

Casada amb el conegut i llorejat atleta sabadellenc, Josep Molins, la Matilde Gómez va córrer també l’any 1978 la marató de Madrid (3h35.47), i la de Nova York (3h28.39) amb la selecció catalana que si va desplaçar. Un any més tard, el 1979, va revalidar el seu títol de campiona de Catalunya, una altra vegada a Palafrugell, millorant la seva marca fins a 3h18’48, de nou rècord d’Espanya. L’any 1980, en la primera marató que es va celebrar a Barcelona ciutat, va classificar-se en segon lloc, darrera una maratoniana emergent -la també mítica Quima Casas- amb un nou millor temps personal de 3h14’32.

             

                          Matilde Gómez en un cros a Sabadell. 1978

La llista de les primeres maratonianes  de l’Estat, fins el 1980, podria establir-se en 11 dones. L’encapçala una basca seguida de tres catalanes, una altra basca, una altra catalana, una madrilenya -que va guanyar la marató de Madrid del 79- i quatre catalanes més:

Any	Atleta	Temps	Marató
1977	Lourdes Gabarain (País Basc)	4h 51.32	Bordeus
1978	Matilde Gómez	3h 55.33	Palafrugell
1978	Montse Camps	4h 00.51	Palafrugell
1978	Ester Inés Mañé	4h 59.59	Palafrugell
1978	Rosa Talavera (País Basc)	3h 27.45	Donostia
1979	Ma Antonia Griñò	3h 20.06	Palafrugell
1979	Julia Martin (Madrid)	3h 31.26	Madrid
1979	Teresa Larrieu	3h 55.42	Palafrugell
1979	Montse Blaya	4h14.32	Palafrugell
1979	Quima Casas	4h 24.33	Palafrugell
1979	Anna Espona	4h 46.30	Palafrugell

A partir de 1980, i coincidint amb la celebració de la primera marató a la ciutat de Barcelona, la participació de dones comença a generalitzar-se. No de forma espectacular, per descomptat, però ja no és tan testimonial com els dos anys anteriors, en que van ser 3 i 7 respectivament.. En concret, 20 dones, la majoria catalanes, van acabar la marató BCN’80:

Una curiositat: en aquella època es deixava córrer les maratons als menors d’edat; de tal manera, que el participant més jove d'aquella marató de Barcelona de l'any 1980 va ser precisament una dona, una nena vaja, Silvia Barrientos, amb només 10 anys, que va arribar en  dotzena posició. Gerònima Rillo va ser la corredora més gran d'edat, amb 51 (no el participant, perquè hi van córrer dos homes de 60 anys).

A partir del 1980, amb les  maratons  de Barcelona, Madrid, Donostia...  la marató femenina a Espanya va prendre carta de naturalesa. Poc a poc van anar proliferant les maratons populars a altres ciutats de l’Estat, i la incorporació de la dona, tot i que tímidament, es va fer palesa.

I també van començar a fer bones marques. Així, la Rosa Talavera va ser la primera espanyola que va baixar de les tres hores: 2h59.30, aconseguit el 1980. Ella mateixa va ser la guanyadora del primer campionat d’Espanya en el qual van participar-hi dones: va ser a Oiarzun l’any 1981, amb un temps de 2h58.32.

A banda de les corredores històriques de casa nostra mencionades, l’any 1981 s’hi van incorporar altres més, de les quals, i per la significació que varen tenir, cal destacar a les Katy Mair, Fina Mundó, Gloria Pavia, Maria Urgell, Catalina Frigola, Vicky Rodrigo, Marisol Oliva, Lidia Teixidor, Carmen Paradell, Francisca García, Josefina Pérez, Conxita Climente, Rosa Pórtulas, Felicitat Caldentey, Cristina Romeu, Emilia Francolí, Núria Ruiz...

Algunes maratonianes il•lustres de les primeries dels anys vuitanta en una prova femenina de 5 km amb sortida a la Rambla de Barcelona. Francisca Garcia (dorsal 612), Maria Urgell (702), Fina Mundó (258)

En qualsevol cas, la dona a qui se la considera un mite de la marató, a l’Estat, i molt especialment a Catalunya, és la Joaquima Casas.

Per haver estat una de les precursores, per la seva dedicació i continuïtat i per les bones marques que va aconseguir, li correspon per dret propi una menció especial. Als possible lectors que no sàpiguen qui és els hi servirà la modesta glossa següent per conèixer-la una mica, i de record per als que l’admirin, com un servidor. 

La Joaquima Casas -la Quima- va córrer la seva primera marató l’any 1979 a Palafrugell, on va fer 4h24.33, classificant-se la penúltima dona. Després, la seva progressió va ser espectacular. Podria dir-se que quan va córrer a Palafrugell era una absoluta inexperta -va fer tota la marató amb xiruques- però el cert és que va aprendre molt ràpidament: l’any següent va fer 3h09.53 a Barcelona i va guanyar  la prova; no cal dir res més.

La Quima ha explicat algunes vegades el que li va passar en la primera marató que va córrer. Un mes abans, quan tenia 27 anys  i després d’haver tingut un fill i haver-se engreixat més del compte, havia fet una cursa de muntanya de 4,5 Kms al seu poble, la Pujada al Santuari de La Salut de Sant Feliu de Pallarols, caminant i corrent, i va quedar primera. En acabar es va assabentar que a Palafrugell, al cap de 30 dies, es feia una prova que és deia marató. No tenia ni la més mínima idea del que era ni del que suposava el córrer-la. I així li va anar! Per acabar-ho d’arreglar va córrer amb unes xiruques com deia...i va passar el que tenia que passar.

Al voltant del Km 23 va caure rodona al terra i no  es volia aixecar. Havia arribat fins allí, i allí s’havia acabat la marató per a ella. Senzillament no podia més. Alguns corredors que la van veure, entre ells el Dr. Pujol, un il·lustre del món maratonià on n'hi hagi, estaven sorpresos pel calçat que duia i van convèncer a una espectadora que portava unes sabatilles esportives per a que se les deixés en préstec. Se les va posar, la van ajudar a aixecar-se, la van animar, i  va posar-se altra vegada en marxa.  Seguia corrent i caminant però es trobava molt malament. No s’aguantava dreta en realitat. Ningú, ni ella, sap com va poder traspassar la meta, i en fer-ho es va esfondrar de nou. Recorda que “...jurava i requetejurava que no tornaria a córrer mai més una marató en ma vida”.

Però no va ser així, evidentment. És més, quan es va començar a recuperar i es va assabentar que a Madrid feien una marató al mes següent, va reconsiderar el seu jurament i se’n va anar a córrer-la, acabant-la amb 4h15.

El domini de la Quima Casas en les proves de llarga distància va durar molts anys a Catalunya. Va guanyar la marató de Barcelona de 1980, 1985 i 1987; va ser campiona de Catalunya de marató set cops; campiona d’Espanya de gran fons (mitja marató) tres anys seguits, del 82 al 84, i ostenta el rècord espanyol dels 100 kms (8h27.21) aconseguit el 1992. El seu millor registre en marató, 2h43.01 el va assolir a Carcassone l’any 1987. Una altra dada: a l’abril de 1993 havia corregut 100 maratons, i  deu anys més tard 150. Ara no sé quantes en deu duu fetes, però segueix participant en moltes maratons i curses arreu, amb uns temps excel•lents tot i haver arribat a la meitat de la seixantena.

      La Quima Casas entrant guanyadora a la marató de Barcelona’85 amb arribada a la Rambla.

La basca Rosa María Talavera és una altra de les maratonianes històriques que va sorgir a finals dels anys setanta. Molt joveneta, en el 78 amb disset anys d’edat, i en el 79, va guanyar la marató de Donostia. A la Talavera li cap l’honor d’haver estat la primera dona en baixar de les 3 hores en la marató (2h59.30). Ho va aconseguir l’any 1980 a Oiarzun, i va anar millorant aquest  temps set vegades durant la dècada dels vuitanta, fins arribar a aconseguir 2h43.04 en el 1987. La seva millor marca de sempre (2h41.09), la va assolir en la marató de Madrid de 1990.

Iciar Martínez, una llicenciada en econòmiques nascuda a Madrid el 1947, va ser una altra precursora de la marató femenina. Vinguda de la pista i el cros, el seu primer èxit important el va aconseguir l’any 1980 a la marató de Nova York al batre el rècord d’Espanya amb 2h49.02. Aquesta marca va causar una autèntica commoció perquè significava reduir en més de vint minuts el rècord que havia fet la Talavera tres mesos abans a Oiarzun. Però no va acabar aquí la cosa: al cap de cinc mesos, va tornar a reduir-lo a Barcelona 2h47’12, guanyant de passada la prova amb total autoritat: un quart d’hora per davant de la segona. I encara, l’any següent, va tornar a rebaixar la seva marca i el rècord, aconseguint 2h43.32 a la marató de San Francisco i 2h42.36 a la de Nova York. Un rècord que va durar quasi tres anys, fins que li va batre una altra pionera, la Mercedes Calleja.  

 Iciar Martínez, en la marató de Barcelona de 1981. Al seu costat (no els barbuts, sinó el de la dreta  de la foto) l’actual president de la federació espanyola d’atletisme, José Maria Odriozola.

Mercedes Calleja, nascuda a Santander però madrilenya per adopció, i que també provenia de la pista com l’Iciar Martínez, on havia obtingut uns molt bons registres (4’15” l’any 79 en el 1.500 a Split; 9.02 en el 3.000 a Oslo el 82), va recollir el seu testimoni en la dècada dels vuitanta pel que fa a bones marques en la marató. En qüestió de dos anys en va córrer set, i totes amb uns temps excel•lents: des del de 2h39.53 en el campionat d’Espanya de Laredo de l’any 85, fins al de 2h37.13 a Seül en el 87. Es va retirar en el 88, als trenta anys d’edat i en plenitud de forma, a causa d’un infortunat i transcendent succés familiar segons la premsa de llavors -l’abast del qual no va transcendir- però en la seva curta incursió a la marató va deixar una magnífica empremta, especialment per les seves marques en maratons de fora d’Espanya.

                                Mercedes Calleja en una prova de pista de la qual provenia

Consuelo Alonso: una altra maratoniana de les glorioses per la seva contribució al desenvolupament de la prova als vuitanta, amb tres campionats d’Espanya aconseguits el 82, 83 i 84. Dotze maratons en sis anys per sota de les tres hores, entre els anys 1982, amb un seu millor temps de 2h43.21 a la marató de Madrid del 86, on va quedar primera, i l’any 1988, a la de Taipei, tercera amb 2h57.44. Nascuda el 1948 a Madrid, també, com la majoria en aquella època havent-se iniciat en la pista, va ser durant els seus millors anys atleta del Club Natació Barcelona. 

A finals de la dècada dels vuitanta i primeries dels noranta, va emergir una fornada de noves maratonianes: 
A Catalunya:
Maria Luisa Muñoz (2h 28.59)
Marina Prat (2h 37.14)
Elisenda Pucurull (2h 40.51)
Carme Brunet (2h 41.38)
Núria Pastor (2h 44.19)
Anna Maria Pardo (2h 44.35)
Laura Paradell (2h 45.05)
 i a la resta de l'Estat:
Maria Luisa Irizar (2h 36.28)
Esther Pedrosa (2h 37.09)
Elena Cobos (2h 41.14)
Carmen Mingorance (2h 42.15)...
 ...que varen donar un fort impuls a la marató femenina coincidint amb el primer boom de l’atletisme popular, però no se les pot considerar com pioneres. Les primeres llavors ja havien estat dipositades uns anys abans per aquelles a les quals m’he referit al principi. Són les que m’han semblat més rellevants per la mica que sé i recordo...i pel molt que he buscat.

Miquel Pucurull

La Cursa d'El Corte Inglés. Amor incondicional

Certament, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes...però també detractors. M’afanyo a proclamar que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què però és així. No acabo d’explicar-me que no em molesti veure, per exemple, a participants disfressats de llangardaix, de superman o de nevera, una cosa, que en un altre tipus de prova em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.

Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 1 o 2  (o al 7 o el 8) i un llarg etcètera d'inconvenients que té, també serveix, com poques, per a que molts que hi participen per primera vegada s’enganxin al món del córrer per sempre més.

Conec a alguns corredors que no volen participar en aquesta cursa per res del món; són radicalment contraris a fer-ho perquè la consideren una charlotada. No és el meu cas; no m’explico perquè m’agrada tant, però és així. Fins i tot crec que les manifestacions i els excessos  que s’hi veuen són part essencial de la mateixa prova. No m'agrada gens -disculpeu la radicalitat- que es corri  una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Doncs bé, a la d’El Corte Inglés  n’hi ha centenars, i és divertit de veure'ls. Cap, però, de visió tan festiva i insòlita com la d’aquell xicot que n’espitjava un fa un parell d'anys, on hi duia en lloc d'un nen una senyora. Bastant grassoneta -per no dir molt-, més feliç que una gírgola. Em va semblar, per l’aspecte i el que deien, que era la sogra de l’esforçat atleta. I és que hi ha sogres a les que se les estima  i gendres que es fan estimar.

                                            -----------o-------------

Miquel Pucurull
24/03/2015

Baixar de 2h30 a la marató és actualment una proesa

No ho dic per nostàlgia de temps passats perquè no vaig poder baixar mai de tres hores a la marató. La meva millor marca va ser de 3h14 i encara gràcies. Però la realitat és que, actualment, en comparació a vint o trenta anys enrere, són pocs els que aconsegueixen baixar de 3 hores. i no diguem de 2h30.

A la marató de Barcelona d'aquest any 2016 només van baixar de 3 hores 511 participants de l’Estat (catalans + resta), que significa el 3% de tots els arribats. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, el 1986, fa trenta anys, amb vuit vegades menys finalistes, van ser 280, el 13%.

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, llavors la fita és encara més complicada, reservada a molt pocs. Enguany han estat 2 els que ho han aconseguit (el madrileny Francisco España i el català Marc Roig), i l’any 1986 van ser 9.

Posem-hi noms i veiem-ho:

Per a mi és bastant inexplicable el que  passa. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no sorgeixin, ni a Catalunya ni a Espanya, atletes que siguin capaços de fer millors marques que les que es fan ara.

Només se m’acut que la raó està en què s’entrena molt menys quilòmetres per córrer la marató que anys enrere.

Miquel Pucurull
21/03/2016

Maratonianes 'ancianes' a Barcelona

La societat considera que s'és ancià a partir dels 65 anys. No vull discutir-ho aquí i ara. Només dir que hi ha molts casos que ho desmenteixen. Com, per exemple, es va posar de manifest el diumenge a la marató de Barcelona.
  
La noruega Vera Nystad va córrer la marató en un temps excepcional donada la seva edat. La va acabar en 3h37.47. Va néixer el 18/12/1945. Té 70 anys. Va quedar segona de la categoria de dones de més de 65, darrera l’anglesa Caroline Horder que va complir-los recentment, que va fer també una marca extraordinària: 3h26.58.

No cal dir que, malgrat el mèrit que té, els mitjans no diuen res d'aquestes proeses.

Vera Nystad (70)                                Caroline Horder (65)

Miquel Pucurull

18/03/2016

Carta de queixa

Carta de queixa enviada als diaris per un article de fa dos dies a El Periódico (*). Avui divendres, 18 de març, l’ha publicat l'Ara i el 20 minutos.

(*) http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/dret-cos-4978421

18/03/2016

Columna de l'SPORT un diumenge de marató

El diari SPORT em va demanar escriure una columna sobre la marató de Barcelona. Em vaig sentir molt honorat. Ho vaig fer amb molt de gust i va sortir publicada abans d'ahir, 13 de març, el mateix diumenge que se celebrava la d'enguany.

El text és aquest:

Tengo 77 años y hoy voy a correr el maratón de Barcelona, ​​una prueba por la que quedé seducido cuando el 16 de marzo de 1980 pude terminar la primera que se celebró en la ciudad. Desde entonces he corrido 45, y a pesar de la avanzada edad que tengo, sigo con la misma ilusión que la de aquel día, y no me planteo dejar de hacerlo, por lo menos, dejar de correr, mientras vea que corriendo voy más deprisa que andando. Correr un maratón, cualquiera que sea, es una experiencia llena de satisfacciones. Se sufre mucho pero se disfruta muchísimo. Difícil de explicar la alegría que se siente al cruzar la meta -tan difícil como lo será explicarle a un ciego el arco iris- momento en que pasas a sentirte en triunfador, sea cual sea el lugar que ocupes en la clasificación. Momento en que de ser una persona anónima te conviertes en héroe o heroína. Momento en el que estallan las lágrimas que has contenido los últimos metros, cuando enfilando el Paral • lel ves la fuente de la Plaça Espanya y intuyes que muy cerca te está esperando la gloria.
Los que hemos participado en maratones de Barcelona de hace muchos años, y en cierto modo nos consideramos unos pioneros, la satisfacción se acentúa viendo el espectacular aumento que ha tenido la prueba en los últimos años, hasta situarse en la cuarta o quinta de Europa. Me parece un sueño el saber que compartiré carrera con más de 20.000 participantes, cuando en aquella primera éramos 716. Compartiré es quizás un término inadecuado porque el tiempo en que la haré será muy superior al de muchos otros. Pero, y he aquí otra de las virtudes de una maratón popular, un acto social por antonomasia: participas en un evento junto -es un decir- a atletas internacionales de nivel máximo, y también de jóvenes, de viejos, de debutantes, de curtidos veteranos... todos tenemos cabida. Todos, quienes, al terminarla, tenemos el mismo derecho a llorar de emoción que el que ha llegado primero.

Miquel Pucurull 

15/03/2016
 

Com escalfar abans d'una cursa de 10km

Rescato del meu bagul aquest article del Dr. Pere Pujol sobre els escalfaments a les curses de 10 kms, que es va publicar a la revista Marathon el desembre de 1991.

En la meva opinió, malgrat està escrit fa vint-i-cinc anys, segueix essent molt vàlid.
(Clicar damunt per ampliar-lo)

 

Pere Pujol i Amat era un guru del món del córrer dels anys vuitanta, quan va esclatar el moviment popular a casa nostra i a tot l’Estat, del qual en va ser un pioner. Va morir el 2 de Juliol de 2013.

Endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York; director metge del CAR de Sant Cugat durant anys...

Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important del que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

                                         ------------------

Miquel Pucurull
15/02/2016

La polèmica sobre les tirades per entrenar la marató

De fa un temps  hi ha un autèntic debat en algunes revistes i webs d’atletisme sobre els tipus d'entrenaments dels corredors i les corredores populars  per preparar una marató.

Ara, sovint es qüestiona si s'ha d'entrenar cinc o sis dies a la setmana o n'hi ha prou amb molts menys. Es posa en dubte si és necessari fer molts quilòmetres per preparar la prova. Es discuteix sobre la durada de les tirades llargues...

I en aquest nou context, i a propòsit, hi ha qui diu que les "tirades llargues" han de ser "curtes". Fins i tot, hi ha corredors d’alt nivell que recomanen, textualment, no fer mai tirades de més de 2 hores per entrenar una marató.

Que em disculpin. Potser pel fet de ser atletes d’elit no saben prou bé què és el què succeeix en realitat en el món dels populars que corren maratons. Crec que tot aquest enrenou és degut, en bona mesura, a que alguns atletes o entrenadors  els agrada aconsellar als populars emprant mètodes que a ells els funciona o els ha funcionat, sense entendre prou bé -els hi és per lògica molt difícil- que les diferències entre els professionals i els aficionats són molt grans.

A un popular, i segons el meu criteri, per preparar una marató li és imprescindible fer un parell de tirades llargues de entre 28 a 30 kms, amb unes tres o quatre setmanes d’interval entre elles. O si més no, com a mínim, una tirada d'aquesta distància. Aquests quilòmetres, alguns els faran amb les famoses dues hores o menys, però molts altres els faran amb tres hores o més.

No fer tirades de més de dues hores pot ser vàlid per a un corredor que faci menys de 3 hores a la marató -que ara no són gaires, per cert- . Però, en la meva opinió, a la majoria de populars no se’ls hi pot recomanar que no les facin, perquè el gruix dels que l’acaben s’acosta actualment a les 4 hores. La marató té 42 quilòmetres, i sí les tirades (o la tirada) d'un corredor o corredora d'aquest tipus només les (o la) fa de dues hores,  significa que farà al voltant de 20-22 qms máxim per entrenar-la. I així, ¿com podrà acostumar el cos i la ment a la distància de la prova? I no diguem sí el seu temps és encara més alt de 4 hores. En les maratons dels darrers anys a Barcelona, gairebé la meitat del total de participants (el 45%) fan per damunt de les 4 hores. ¿Com se’ls hi pot recomanar a aquests milers de corredors -molts d'ells novells- que en l'entrenament no passin de dues horetes, és a dir de bastant menys de la meitat del temps en el qual correran el dia de la prova?

En la meva opinió, ho passaran fatal...suposant que l’acabin.

                         

                                                          ------------
Miquel Pucurull

Primera Cursa Jean Bouin de la història

La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa estava concebuda per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades. S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.

Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin. Curiosament, es va celebrar un mes després de l'anunciat.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

 Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet, el guanyador de la primera Jean Bouin de la història, va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

Miquel Pucurull

Augment espectacular de corredores en 5 anys

L’anàlisi del resultats de les quatre curses de 10k més importants de Catalunya l’any 2015 respecte dels de cinc anys enrere, els de 2010, ofereixen conclusions pel que fa a la participació de les dones, que crec que són interessants.

Per exemple:

Excepte la de la Mercè, que la fan un 11% més, les altres perden participants. La de Bombers un 1% en total; la de Nassos un 11% i la Jean Bouin Open un 9%.

La caiguda de participants és produeix en els homes mentre puja espectacularment el de les dones : el resultat més significatiu el de la de Nassos, on la corren un 24% menys d’homes i un 63% més de dones .

La proporció de homes/dones fa que augmenti molt el percentatge de dones. El 38% en la de Bombers és un ràtio que podríem dir “europeu”.

Tot plegat ve a corroborar que la incorporació de la dona al món del córrer està constituint un fenomen social de primer ordre. Si no fos per això, la caiguda de participants a les curses, que està essent una constant en els darrers dos anys degut a la enorme oferta que hi ha, hauria estat dramàtica.

Miquel Pucurull
29/01/2016

Piulades meves sobre la marató

En els últims quatre anys he publicat algunes piulades al Twitter i al Facebook sobre la marató. Espero que agradin als bojos del córrer com jo.

• Mai ens hauria de faltar un somni, un projecte que fer, algú a qui estimar i una marató per córrer.

• En la majoria d'esports uns guanyen i altres perden. A la marató no. Del primer a l'últim, tots són guanyadors.

• A la marató corre sol, creu-me. Enganxa't amb algú després de veure que va al teu ritme, però passats uns quants kms. A la sortida ni pensar-ho.

• A la marató es corren 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb l'ànima, i 195 metres amb els ulls plens de llàgrimes.

• A la marató n'hi ha un que arriba el primer. Però tots els que l’acaben tenen el mateix dret a plorar d'emoció que ell.

• A la marató, la diferència entre el primer i l'últim és que aquest és el guanyador que va més a poc a poc.

• Abans d'una marató ens desitgem sort. Error. No és qüestió de sort sinó de tenacitat; no de sort sinó de constància, no de sort sinó de sacrifici.

• Acabar una marató és dur. No poder acabar-la, molt més.

• Ahir em van oferir seient al metro. No podien saber que demà faré una mitja i d’aquí un mes una marató.

• Ahir va morir un corredor a la marató de Londres. Condols. Però no s'ha de crear alarma. Se sap que mor un maratonià per cada 259.000.

• La marató té coses estranyes. Després del Km 30 penses que vas al teu ritme, i quan mires el crono veus que ... millor no t'ho explico.

• Als bojos que correm maratons, la gent ens pregunta sovint per què ho fem. No ho sabem. L'única cosa que sabem és que hem de córrer maratons.

• A la cursa d'El Corte Inglés encaixa. Però les disfresses en una marató em sobren. També els cotxets amb nens a dintre. Ho sento.

• Apuntar-se a una marató mereix un excel·lent. Acabar-la, matrícula.

• Avui és un d'aquells dies que no fa vergonya demanar vaselina a la farmàcia. "És per a la marató de demà, sap ..."

• Mentre vegis l'ambulància darrere teu en una marató no et preocupis. El fotut és anar dintre.

• No corris una cursa escoltant música. Si és de 10 Km comets un pecat venial; si és una mitja marató, capital; en una marató, mortal.

• No facis cas als que et diuen en una marató que "ja arribes". Són bona gent que gairebé sempre se situen al km 24.

• Si estàs patint molt en una marató, abandona. No vulguis acabar com sigui per poder dir-ho a les xarxes socials al dia següent.

• El córrer una marató pren una gran dimensió quan és un repte solidari per ajudar els altres.

• Entrena tot el que vulguis. Però no ens donis la tabarra dient-nos a la xarxa els kms que has fet avui per entrenar la marató perquè ens importa un rave.

• Córrer una marató és una de les millors coses que es poden fer a l'any (a la vida si és la primera).

• Creix l'afició per córrer ultres de llarga distància. Però, no cal dir que la marató és la mare de totes les carreres.

• Descriure-li a algú la felicitat que té en acabar una marató és tan difícil com descriure-li els colors de l'Arc de Sant Martí a un cec.

• Desitjar a algú el clàssic "Sort!" en una marató no ho faig mai perquè em sembla reduir-la a un joc d'atzar i no ho és. Li dic "Gaudeix!".

• Diuen que per ser feliç, tota persona ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Caldria afegir "i córrer una marató".

• Dues coses que ajuden a entrenar la marató: apuntar-se aviat i dir als amics que la vols fer.

• El gran dilema: fer 4 km el dia abans d’una marató per estirar les cames i preguntar-se com punyeta en podràs córrer 42 l’endemà.

• Els kms 32 al 37 són els pitjors d'una marató. No és que els 5 que queden no siguin de malèvols, però la proximitat de la meta et donarà ales.

• Els puritans diuen que si camines a la marató no pots dir que l'has fet. Que diguin el que vulguin! Sembla ser que Filípides també va caminar una mica.

• Els que correm la marató en el doble de temps (o més) que els primers, tenim un avantatge: gaudim el doble (o més) que ells del plaer de córrer-la.

• Els que debuten a la marató no haurien de preocupar-se del crono. Sigui quin sigui el temps que facin, serà la seva millor marca personal.

• A l'acabar una marató, els homes i dones anònims es converteixen en herois i heroïnes.

• En córrer una marató se'ns arruga la pell, potser. Però a canvi, se'ns desarruga l'ànima.

• En una marató actual l'objectiu majoritari és baixar de 4h; de 3h30 és excepcional, de 3h un somni, i de 2h30 un miracle.

• En una marató coneixes els teus límits i les teves debilitats. I sense que te n'adonis, et serveix per a la vida diària.

• En una marató tothom rep una medalla. La del noi que vaig veure ahir corrent en crosses hauria de ser d'or i brillants.

• En veure l'arribada d'alguns corredors en una marató hi ha qui els té llàstima. Està en un error; els ha d'envejar.

• Entrena't i corre la teva 1ª marató. No arribaràs el primer, però en acabar-la tindràs la mateixa emoció que ell.

• Eufòric per la marató d'ahir, penso que quan "la dama de la dalla" em vingui a buscar, em trobarà amb les sabatilles posades.

• He acabat la meva marató número 45. M'han abraçat. He abraçat. He plorat. He patit. He gaudit. L'any que ve hi torno.

• He passat de fer maratons en poc més de 3 hores, a fregar les 6. Però aquesta cursa no entén de rellotges. Només de sentiments i emocions.

• Inscriure’s a última hora en una marató és un error. Convé fer-ho aviat perquè et motiva per a l'entrenament, que és dur i llarg.

• L'home (com el corredor de marató), ha d'estar convençut que "podrà arribar"; si dubta està perdut.

• La marató és un acte social. No cometis el pecat mortal de córrer amb cascos per escoltar la ràdio. No t'aïllis.

• La diferència entre el que guanya una marató i tots els altres és que el primer travessa una cinta. L'èxtasi, l'emoció, l'alegria, són idèntiques.

• La marató és molt bonica; el fotut és entrenar-la. Confesso que avui m'ha suposat una tortura córrer una hora.

• La marató no seria res si no fos que per entrenar-la s'han de fer molts kms. I hi ha dies que costa molt.

• La marató, com la vida, et farà patir molt. Però també, com la vida, et farà gaudir immensament.

• La vida és molt curta per no tractar, almenys, de córrer una marató.

• Les dones pateixen menys que els homes els estralls de la marató. La majoria de maratonianes no saben el què és "el Mur".

• A la marató rememoren que un grec va morir després de córrer 42 km. En alguna he pensat que hagués pogut morir-se abans. Als 30, per exemple.

• M'estremeixo quan veig plans d'entrenament de marató que diuen que n'hi ha prou amb córrer 2 o 3 dies a la setmana i fer un total de 25 km.

• No conec ningú que, després de córrer la seva 1a marató no li hagi canviat la vida.

• Per córrer una marató no s'ha de fer únicament un pla i entrenar-la. També s'ha de somiar amb ella.

• Per entrenar una marató no hi ha millor pla que el de la Triple K: Kilòmetres, Kilòmetres i Kilòmetres.

• Per trobar-se bé n'hi ha prou amb córrer una estona cada dia. Per entrar al paradís cal acabar una marató.

• Sens dubte, les carreres són plurals: la marató de diumenge la correran el campió olímpic de marató, el recordman mundial de marató ... i un servidor!

Qui és "el guapo" que, si ha de córrer la marató demà diumenge, no té ja papallones a l'estómac avui dissabte?

• S'ha d'haver oblidat el sofriment d'una marató abans de posar-se el dorsal per córrer-ne una altra.

• Si un decideix córrer una marató, el millor que pot fer és inscriure’s aviat. L'ajudarà a automotivar-se en l'entrenament.

• Si la teva parella també corre, t’entendrà millor. No et dirà "Estàs boig" quan surtis a córrer a les 6 del matí per entrenar la marató.

• Qui corre una marató no només l’entrena durant 3 mesos. També la somia 90 nits seguides.

• Regla d'or del corredor popular: "No et posis un dorsal fins passat 10 dies d'una cursa de 10k; 21 d'una mitja i 42 d'una marató".

• Si a "l’altre món" no es corren maratons, l’eternitat serà molt avorrida.

• Si encara no t'has atrevit a córrer una marató no has pogut gaudir de la joia infinita que proporciona acabar-la.

• Si et diuen que el món s'acabarà d'aquí a un any, entrena't i corre una marató, creu-me.

• Si tens l'objectiu de córrer una marató i el pla que has fet és massa dur, canvia el pla. Però no abandonis l'objectiu.

• T'has convertit ja en corredor quan et sap greu que alguns li diguin "marató" a la cursa d'El Corte Inglés.

• Encara que hi ha moments en què ho sembla, un marató no és un drama sinó una recompensa.

• Una marató sense sacrifici, sense resolució ni ànim no existeix. I per això, quan l'acabes et sents un el·legit.

• Una marató sorgeix d'un somni. Entrena’t molts kms perquè no es converteixi en un malson.

• Vaig córrer la 1ra marató fa 35 anys. Fet pols, però fascinat. I em va canviar la vida.

• Voler córrer la 1ª marató és una de les millors decisions que es prenen a la vida. (Sinó la millor).

Miquel Pucurull
21/01/2016

Dopatge a les curses populars?

A la carrera del Papá Noel de Madrid del passat dissabte, una cursa popular i lúdica a més no poder (tothom va disfressat de Pare Noel) va entrar guanyador un corredor que estava sancionat per dopatge.

 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/esports/pare-noel-dopat-carrera-madrid-4761695

Es dóna la circumstància que l'atleta en qüestió, Álvaro Lozano, va guanyar el 29 de novembre la mitja marató de Córdoba en 1h06'10. Dies després, l’organitzador el va desqualificar en conèixer l'informe tècnic de la Federació Andalusa d'Atletisme on es notificava que estava suspès per dos anys a causa de "la possessió de substàncies prohibides sense autorització, o una quantitat més gran de l'autoritzada".

Fa temps que es diu que a les curses populars també hi ha dopatge. Jo crec que no. El que passa és que, per guanyar diners, els atletes professionals o pseudoprofessionals també participen en aquest tipus de curses, i alguns es dopen, com ha estat el cas. Però cal distingir, els corredors populars i anònims no ho crec, en absolut. És de bojos només pensar-ho.

Miquel Pucurull
18/12/2015

Mort a Behobia

Per penjar-lo al meu blog, m'he permès traduir l'article que ha escrit la periodista basca Begoña Beristain sobre la luctuosa cursa Behobia-Sant Sebastià d'ahir, 8 de novembre, on ella hi va córrer.

                    

"Acabo de córrer la Behobia. Vagi per davant que escric aquest post amb el màxim respecte cap a l'home que ha mort després de patir una aturada cardiorespiratòria acabat d'arribar a meta. Desconec el seu estat físic, si havia entrenat o no, si era corredor habitual o corria de tant en tant, si s'havia fet alguna prova d'esforç abans de la cursa o no, etc, etc, etc. Per tot això dic que respecte infinit cap a ell i la seva família en escriure aquestes línies perquè el seu cas em porta a pensar en les coses que veig i sento a les curses. De cap manera dic que ell respongui al perfil de corredor/ra del qual vaig a parlar. El cas és que l'infortuni es va topar amb i va morir després de creuar la línia d'arribada en una jornada dura per córrer i més una carrera com la Behobia-San Sebastian.

S'ha popularitzat molt la Behobia, tothom la vol córrer perquè sap que enlloc et sentiràs tan atleta com allà. Milers i milers de persones animant-te pel teu nom, aplaudint, empenyent amb els seus ànims. Et fan sentir-te com si fossis Martín Fiz el dia que va aconseguir ser campió del món de marató. El públic es preocupa de tu fins al punt de sortir a les portes de les seves cases amb mànegues d'aigua per refrescar-te en dies com el d'avui. He dit moltes vegades que no hi ha públic com el guipuscoà, i després del viscut em reafirmo. Ni un metre sense animadors al llarg de 20 quilòmetres. Animadors actius, que aplaudeixen, animen, encoratgen, reforcen i motiven.

Però no ens enganyem. Per molt que et diguin "a la Behobia arribes a la meta sense voler, el públic et porta", no és cert. El que et porta a la difícil meta en arribar a Donosti són les teves cames, el teu cor, el teu cap i el teu entrenament. No serveix de res tenir a milers de persones cridant el teu nom si el teu cos no està preparat per assumir aquest repte. El dolent és que de tant sentir-ho hi ha molta gent que ha arribat a creure-s'ho, que ha pensat "bé, vaig més o menys preparat, no he entrenat molt però l'ànim de la gent em farà arribar".

Va ser un dia dur per córrer. Jo vaig entrar a la meta cap a les 12 del mig dia, quan el termòmetre marcava ja 27 graus. És un infern córrer així, i a la menor senyal que emeti el teu cos que no va bé has de parar. No val el punt d'honor de voler acabar si vols arribar al final en bones condicions i no pagar un preu. Al llarg del recorregut vam veure desenes d'ambulàncies atenent corredors i a molts que van decidir acabar el recorregut caminant. La calor va fer estralls i no només per lipotímies i coses així sinó també per problemes estomacals. A altes temperatures la deshidratació és més ràpida, beus més i el teu estómac no sempre ho tolera bé. Els banys van estar molt ocupats durant tot el recorregut. Hi va haver fins i tot qui no va poder arribar al bany.

Enhorabona als que van parar o van abandonar perquè van donar una mostra de responsabilitat i de saber córrer. No tothom ho va fer. Al meu costat corria l'últim quilòmetre un noi que se sentia malament. Dic corria per dir alguna cosa, perquè la veritat és que trontollava més bé i avançava amb prou feines. Estava pàl·lid. Un parell de voluntaris de la Creu Roja es van col·locar al seu costat i li van dir que parés, que anava malament. Ell entestat a que no, que quedava un quilòmetre i que arribava. Li van insistir diverses vegades però no es va retirar. No sé què va passar amb ell, però imagino que no va tenir un bon diumenge precisament. No som professionals, som corredors populars i per molt que vulguem assolir la fita, hem de posar-ho tot en la seva justa mesura. Val la pena arriscar la salut per fer la Behobia?. Rotundament NO. No hi ha repte que mereixi jugar-nos el que més val, la nostra vida.

En la línia de sortida es senten moltes converses sobre la preparació dels corredors. La típica pregunta de "Com arribes?" Troba moltes vegades respostes com: "bua, porto un mes sense córrer" o "no he entrenat, així que a veure que surt" i coses així. A mi em fa molta ràbia escoltar això perquè sóc de les que es deixa la pell entrenant i sembla que és una tonteria fer-ho. Però es que no, que estar ara, unes hores després de la cursa, escrivint això sense cansament i sense cap dolor és gràcies a l'entrenament, al volum de quilòmetres acumulat, a les sèries, al descans i a l'alimentació. O menteixen molt els corredors i entrenen més del que diuen o hi ha molt inconscient que es posa les sabatilles i el dorsal sense estar preparats. Els que van així ho paguen, vaja que si ho paguen. "Cadàvers" se'ls hi diu als que van penant per l'asfalt en les curses i cada vegada en veig més. Això vol dir que augmenta el nombre d'agosarats que es creuen que córrer és fàcil, que el teu cos ho aguanta tot. I no.

Quina responsabilitat tenen els que organitzen les proves en tot això ?. Una gran part. No es tracta d'impedir que els corredors i les corredores corrin, però si que compleixin la llei i exigeixin en el moment de la inscripció un certificat mèdic que ens consideri aptes per a disputar-la. He comptat els meus dorsals. Porto 45 curses i només en una que faré al juliol de 2016, la marató de muntanya Marimurumendi, m'han exigit aquest certificat. O el presento o no hi ha carrera. Compleixen la llei i es curen en salut. Totes les curses haurien de prendre exemple. No t'has de fer una prova d'esforç per a cadascuna, però si almenys una per any; si vas a presentar-te a diferents proves hauria de ser obligatòria.

Un bon exemple professional és el de Imanol Loizaga, entrenador d'atletisme. A cadascun dels atletes que entrena els demana una prova d'esforç i, com a ajuda, els dos primers mesos d'entrenament els cobra la meitat. Els finança així la prova i fa les coses bé.

Hi ha moltes altres coses de la cursa que comentar però com s'allarga molt el post d'avui, les deixo per a una altra ocasió.

Això sí, abans de participar en una cursa penseu si esteu o no preparats per això. Sé que mai aniré a l'Everest perquè mai estaré prou preparada per a aquest repte. Els objectius han de ser assequibles i ningú millor que nosaltres mateixos per decidir-los".

Begoña Beristain (periodista)

En front d'una lesió, la perseverança ho és tot.

Després de donar l'enhorabona a Carles Castillejo per haver guanyat la Behobia-Sant Sebastià d'ahir diumenge 8 de novembre, felicito molt efusivament a Jaume Leiva, que va quedar segon.

En Jaume Leiva ha estat 2 anys sense competir per una lesió molt seriosa, amb quiròfan inclòs per operar-se del maluc esquerre. No va llençar la tovallola. Ha tingut fe en que es recuperaria i així ha estat.

Algunes de les seves millors curses:

2on classificat a la Behobia - Sant Sebastià de 2015 amb 1h03'34",

5è classificat a la Marató de Barcelona de 2013 amb 2h13'41 (1er europeu)

Guanyador de la Behobia - Sant Sebastià de 2013 amb 1h01’33

Campió d'Espanya de Mitja Marató del 2012

Campió de Catalunya de Mitja Marató 2011

El perfil atlètic de Jaume Leiva, nascut a Terrassa el 1983:

1.500 m: 03’52”23
5.000 m: 14’07”90
10.000 m: 30’17”38
10 km ruta: 29’17”00
1/2 marató: 1h03’35”
Marató: 2h13’41”
                                                  -----------------------

Miquel Pucurull
09/11/2015