El diumenge 21 de novembre s’aplegaran milers de dones a la sortida d’una cursa pels carrers de Barcelona que es realitza per una causa tan extraordinària com és la de lluitar contra el càncer de mama.
M’afanyo a dir que no m’agrada gaire la exclusivitat de gènere de la Cursa de les Dones, però no és qüestió aquí, en aquest escrit, de fer cap crítica de l'assumpte. Si creuen, els que l’organitzen, que fer-ho serveix per ajudar a incorporar la dona al món del córrer, no cal dir res. Potser sigui així, i benvinguda sigui. Altra cosa és el fet - i això si que és una manca de sensibilitat dels organitzadors - que una cursa que se celebra a Barcelona li diguin Carrera de la Mujer, i que la web oficial sigui només en castellà. Curiosament, fa uns anys l'organitzaven els mateixos d'ara i li deien "Cursa de les Dones". Encara sort que l'Ara sigui el diari oficial i l'anuncïi en català.
Sortiran, dèiem, i ho faran en un lloc on comencen algunes curses de la ciutat, l’Avinguda Maria Cristina, en un entorn magnífic. A tocar de les Fonts Màgiques, les Quatre Barres, el Palau Nacional...i quan després del tret de sortida travessin les Torres Venecianes enfilaran per l’Avinguda del Paral·lel, de baixada, cames ajudeu-me. Tot baixant pel Paral·lel, vorejaran la Fira -les columnes de la Fira, vull dir- que, ben plantades, semblarà que estiguin comptant el nombre de noies que s’han atrevit a córrer. Tindran feina, són 25.000.
El Paral·lel és un carrer singular; durant molts anys del segle passat, el més singular de Barcelona. Començant pel nom, que s’anomena així perquè el seu traçat coincideix amb el paral·lel 41 de la Terra, i acabant pel fet que, farcit de teatres, music-halls, cafès, sales de ball i bars musicals, era un indret on la xerinola estava assegurada a tota hora.
M’afanyo a dir que no m’agrada gaire la exclusivitat de gènere de la Cursa de les Dones, però no és qüestió aquí, en aquest escrit, de fer cap crítica de l'assumpte. Si creuen, els que l’organitzen, que fer-ho serveix per ajudar a incorporar la dona al món del córrer, no cal dir res. Potser sigui així, i benvinguda sigui. Altra cosa és el fet - i això si que és una manca de sensibilitat dels organitzadors - que una cursa que se celebra a Barcelona li diguin Carrera de la Mujer, i que la web oficial sigui només en castellà. Curiosament, fa uns anys l'organitzaven els mateixos d'ara i li deien "Cursa de les Dones". Encara sort que l'Ara sigui el diari oficial i l'anuncïi en català.Sortiran, dèiem, i ho faran en un lloc on comencen algunes curses de la ciutat, l’Avinguda Maria Cristina, en un entorn magnífic. A tocar de les Fonts Màgiques, les Quatre Barres, el Palau Nacional...i quan després del tret de sortida travessin les Torres Venecianes enfilaran per l’Avinguda del Paral·lel, de baixada, cames ajudeu-me. Tot baixant pel Paral·lel, vorejaran la Fira -les columnes de la Fira, vull dir- que, ben plantades, semblarà que estiguin comptant el nombre de noies que s’han atrevit a córrer. Tindran feina, són 25.000.
El Paral·lel és un carrer singular; durant molts anys del segle passat, el més singular de Barcelona. Començant pel nom, que s’anomena així perquè el seu traçat coincideix amb el paral·lel 41 de la Terra, i acabant pel fet que, farcit de teatres, music-halls, cafès, sales de ball i bars musicals, era un indret on la xerinola estava assegurada a tota hora.
 |
| El Paral·lel en el primer terç del segle XX |
Deixaran el Paral·lel de moment (després hi tornaran per acabar la cursa) i agafaran Floridablanca, un carrer de nom poètic, que encara que sembli que correspon a alguna altra cosa és el nom d’un senyor que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, de nom José Moñino y Redondo, i a qui se li atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Quina relació té amb Barcelona? No se sap. El que té el carrer són reminiscències atlètiques perquè és on comença i acaba la cursa del Barri de Sant Antoni, i per on és fa un dels darrers quilòmetres de la del Corte Inglés. Aquest dia d’avui, les corredores passaran per davant del Col·legi de Sant Josep, a l’esquerra, una escola que existeix en aquest lloc des de 1890 regentada pels salesians, i en arribar al carrer d'Entença giraran a l’esquerra per pujar-lo, on trobaran el senyal del Km 1.
Pujaran pel carrer d'Entença -qui fou
capità dels Almogàvers en el segle XIV- començant-lo davant per davant de La
Casa dels Cargols que hi ha a la cantonada amb Floridablanca. Una llegenda
diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en una cova i, en fer-se
fer aquesta casa, va voler que estigués ornamentada per tot arreu amb els
animalons que cercava. N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les
baranes...Els esgrafiats, amb motius camperols, són també de molt bon veure.
 |
| Casa dels Cargols |
Km 1 al 2
En arribar a la Gran Via giraran a la dreta fer enfilar-la i, una mica més endavant, a la cantonada de Viladomat, es trobaran la Casa Golferichs (El Xalet per als veïns). D’estil modernista, va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos, de nom Macari, que comerciava amb fustes. El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya magnífica per evitar l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu.
 |
| Parades de joguines a la Gran Via |
A la Gran Via hi ha un munt de cases modernistes a banda i banda, la visió de les quals, juntament amb l’arboreda del carrer, la seva amplada, la seva planura i l’absència de trànsit, estimularà això que dèiem de córrer a tota pastilla.
Km 2 al 3
Abans del carrer Muntaner, a l'esquerra, hi ha el cine Aribau Club, un dels pocs cinemes que resisteixen a la Gran Via dels vuit o deu que hi van haver en aquest carrer. Una curiositat: aquest cine es deia Doré quan es va inaugurar. Després de la Guerra, amb l’afany de castellanitzar-ho tot, van posar-li Dorado sense adonar-se que el nom original no era català sinó que corresponia al famós dibuixant francès Gustave Doré.
Arribant al carrer Aribau hi ha una més de les cases modernistes de la Gran Via. Està a la cantonada de l'esquerra, en front de la Universitat. Va ser construïda el 1910 i tenia, fins fa uns anys, una famosa orxateria als baixos anomenada La Valenciana, ara traslladada una mica més amunt. L’establiment, sempre ple de gom a gom, era famós perquè hi passava de tot: s’hi va fundar el PSUC l’any 1936, i també és diu que és on, a la terrassa, es va declarar Jordi Pujol a la Marta Ferrusola tot prenent una orxata.
Seguint per la Gran Via es passarà per davant de la Universitat. L’edifici és molt gran, i més que ho seria si, com està documentat, no s’hagués escapçat bona part del seu jardí per fer-hi habitatges en el moment que es va construir a finals del segle XIX. Va córrer la veu, llavors, que amb l’afer de la venda dels terrenys s’havia embutxacat uns quartos el rector de la Universitat per poder disposar d’un bon dot per casar la seva filla en edat de merèixer. No se sap si ho va aconseguir o si va ser veritablement així perquè, quan l’home va deixar Barcelona per anar-se’n a un altre lloc, se’n va endur la filla, encara soltera.
 |
| Juliana Morell. Paranimf de la Universitat |
Més enllà de La Universitat, després del carrer Balmes, passaran per davant del Cinema Coliseum. La façana del Coliseum ja és una altra cosa: sumptuosa, si voleu, però d'un estil que recorda emblemàtics i bells edificis de la capital de França. A banda, el Coliseum té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: “La canción de Paris” l’any 1929. Tot i que és un dels cinemes més representatius -sinó el que més- de Barcelona, ara hi fan teatre. No és que ens tinguem de queixar, per descomptat, el teatre és el teatre, però la raó, la manca d’espectadors al cine, sap greu. Una curiositat: en el soterrani del cinema, hi ha el Club de Billar Barcelona.
Encara que sigui molt trist explicar-ho, al costat del Coliseum va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat. Obviem els estralls i el nombre de víctimes: un monument abstracte -difícil de veure per cert- ho recorda davant del cinema.
Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuaran el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamour de Barcelona. I per Gran Via aniran a buscar l'indicador del Km 3 passat el carrer de Pau Claris.
Km 3 al 4
Un apunt sobre el carrer Pau Claris que hauran creuat: va ser canviat de nom desprès de la Guerra del 36 en l’època que tots sabem. Aquest bon home era president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors (l'aixecament català contra la monarquia hispànica del segle XVII), i com que no deuria de ser cosa de mantenir-li els honors, li van posar el mateix que el de la seva continuació des d’Urquinaona cap avall: Via Layetana, castellanitzat no obstant, i no en parlem més.
Més enllà, en la propera cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria hi ha al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa noranta anys. La iconografia la representa usualment despullada, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana, per a una exposició de Belles Arts. Però per posar-la en aquest lloc de l’Eixample, l’Ajuntament de llavors li va demanar que en fes una altra coberta amb una túnica, com així està.
 |
| Luis Miguel Dominguin i Ava Gardner en una corrida de toros |
Seguiran per la Gran Via creuant els carrers de la dreta de l’Eixample, i que no li estranyi a cap corredora que per aquest tram no hi hagi gairebé ningú al carrer per animar-les. La raó és molt senzilla: és massa d’hora. I la gent, excepte algun estranger que trobaran i potser les aplaudirà, encara dorm. També, per altra banda, en aquest tram de la Gran Via hi viu poca gent; sí aquesta cursa l’ haguéssin fet fa cinquanta anys seria diferent, però ara quasi tot són oficines i els diumenges fan festa. I els pocs que encara hi viuen són gent gran, i no estan per aquestes bogeries de veure atletes corrent per la via pública.
Alguns dels carrers que creuaran tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona...En canvi no m’agrada -és cosa meva- el nom de Bruc, Bailén, i el de la plaça Teuán on girarant cap avall en arribar-hi. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça), una cosa molt freqüent en el nomenclàtor de la nostra ciutat, que valdria més canviar-los per uns altres. Per exemple d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.
Aquesta plaça de Tetuán és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per a res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent. Costarà una mica de veure perquè ho impideixen els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. Una estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana.
Alguns dels carrers que creuaran tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona...En canvi no m’agrada -és cosa meva- el nom de Bruc, Bailén, i el de la plaça Teuán on girarant cap avall en arribar-hi. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça), una cosa molt freqüent en el nomenclàtor de la nostra ciutat, que valdria més canviar-los per uns altres. Per exemple d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.
Aquesta plaça de Tetuán és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per a res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent. Costarà una mica de veure perquè ho impideixen els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. Una estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana.
 |
| Domenec Badia (Ali Bei) |
Km 4 al 5
Enfilaran la Ronda de Sant Pere deixant enrere, a la cantonada amb el passeig, un dels bars més antics de la zona, el Trole. Modernitzat ara, existeix des de 1896, tot i que, llavors, i fins els anys vint, el nom era Trolley, en referència a una mena de perxa que utilitzaven els tramvies i troleibusos per connectar-se amb un cable elèctric. Els amos actuals han volgut fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre: Trole.
Avançant per la Ronda passaran a tocar del Monument a Casanova, un lloc d’especial càrrega emotiva per a moltes de les dones que estaran corrent avui. Potser, al passar tan a prop de l’escultura del conseller en cap que hi figura, recordaran els fets funestos succeïts el 1714. I també que, durant una època del malson, l’estàtua va restar amagada ves a saber on.
A la Ronda de Sant Pere hi ha unes quantes cases magnífiques, a dreta i esquerra, d’estil modernista, construïdes a principi del segle passat per a l’alta burgesia de l’època, la majoria grans magnats catalans del ram tèxtil. Es conserven també algunes botigues del mateix estil, com per exemple la Farmàcia Viladot, oberta l’any 1905, que està a la cantonada amb el carrer de Bruc. Una observació: des de fa anys no s’hi venen fàrmacs: és una botiga de roba de dona.
 |
| Entrada del Metro de la Plaça Urquinaona. Anys 50 |
Avançaran i trobaran una altra bonica botiga modernista, la Casa Teixidor, que durant molts temps va vendre productes per dibuixar i pintar i ara és una tenda d’òptica . Encara sort que l’amo del establiment, com el de la farmàcia d’abans, ha conservat l'ornamentació exterior i el magnífic rètol de mosaic, així com el mobiliari de fusta i els vitralls interiors. Moltes gràcies senyors botiguers; alguns potser ho haurien llençat tot a la bassa.
Acabaran a bon pas la Ronda de Sant Pere i en arribar a la Plaça Catalunya hi veuran l'indicador del Km 5.
Km 5 al 6
Creuaran la Plaça Catalunya i continuaran per la Ronda de la Universitat. Una dada que segur que coneixeran, però al passar-hi serà bo recordar-ho: les rondes coincideixen exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de la muralla de la ciutat. És a dir que, a més a més de poder córrer lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estan fent damunt del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles és un plaer afegit als que estan experimentant avui amb motiu de la cursa de la dona.
 |
| Botiga La Torre de la Ronda de Sant Antoni |
Passaran la plaça Goya on hi ha la bonica Font de la Tortuga de l'any 1917, un grup de bronze de dos nens petits jugant damunt d’una tortuga, i el monument a Francesc Layret, un advocat laborista que defensava els anarcosindicalistes de les primeries del segle passat i va ser assassinat per pistolers de la patronal catalana. El monument, erigit el 1936 per subscripció pública en aquest lloc, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures, la principal el d’una dona que alça el braç amb una torxa simbolitzant l'esperit de lluita. En acabar la guerra civil, el govern franquista va ordenar el seu enderrocament, però algú, desobeint l’ordre, el va desmuntar peça per peça i el va amagar en un magatzem municipal. El 1977, dos anys després de la mort de Franco, el monument fou restituït al seu emplaçament original.
Travessant la plaça enfilaran pel carrer Sepùlveda (bonic nom de carrer que correspon al d’un senyor de Salamanca que era governador civil de Barcelona quan es va obrir l’Eixample). El carrer té una particularitat: està farcit de botigues d’informàtica des dels anys noranta: n’hi ha més de cinquanta, ubicades en especial en el tram que correspon al de la cursa. També hi ha altres establiments, naturalment, alguns d’ells singulars, com el de La Bola, poc després de Muntaner, una botiga que ven llibres i revistes antigues i articles per a col·leccionistes; des d’un tebeo Pulgarcito fins un cartell de la pel·lícula “Lo que el viento se llevó”. O, en front, la Bodega Sepúlveda, que té més de cent anys. I poc desprès es trobaran el senyal del Km 6.
Km 6 al 7
Es girarà a l'esquerra en arribar al carrer Viladomat (nom posat en honor d'un pintor del segle XVIII) i es baixarà fins el Paral·lel. Una observació: quan dic baixar o pujar no vull dir que existeixin pujades o baixades substancials a la cursa, si més no són imperceptibles. Per Viladomat es passarà per davant d'una moderna esglèsia -hi és des de l'any 1960- que té un nom certament enrevessat, si més no per al que escriu : Parròquia de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist.
 |
| Mercat de Sant Antoni a finals del segle XIX |
En aquest punt s'estarà a prop del Mercat de Sant Antoni. El mercat, que no fa gaire el van restaurar per embellir-lo, va ser construït fa més de 125 anys en un punt que ningú hi volia fer cases. La raó és senzilla: era un dels llocs de Barcelona, fora muralla, on s’hi penjaven el reus en l’antiguitat. La Plaça de les Altes Forques en deien. Quan es van enderrocar les muralles i es va planificar l’Eixample, ningú volia comprar aquell solar per edificar-hi res perquè l’indret tenia fama de maleit, raó per la qual l’Ajuntament hi va fer el Mercat. Pel que sembla, els que es penjaven aquí, en les forques altes, eren els pitjors criminals, i els seus cossos es gronxaven al vent durant dies per a que estiguessin ben a la vista dels que sortien de la Porta de Sant Antoni. Tan mal nom tenia, que va costar molt en convertir-se en un mercat d’èxit: la gent no hi anava a comprar, ni tan sols acostar-s’hi. Ja he dit que la cursa, tot i passar a cent metres, no hi arribarà. Tot i així, recomano a les corredores que vagin de pressa en passar tan a prop, no sigui cas que es reencarni algun d’aquells Vips del crim medieval.
Tot seguit, per Viladomat, poc abans d'arribar al final del carrer, trobaran el Km 7 a l'alçada del Centre Civic Cotxeres Borrell, en el mateix lloc que en els anys cinquanta hi havia un centre cultural per als empleats de Tramvies de Barcelona. Creat per Educación y Descanso, s’hi feia teatre amateur i disposava d’un restaurant econòmic, un economat i una perruqueria (el que subscriu, fill d’un treballador de l'empresa, hi anava de petit i hi patia la imperícia dels barbers).
Km 7 al 8
Al final del tram de Viladomat es retornarà al Paral·lel, que és el carrer que puja una mica. Què hi farem. Ja es diu que no s'ha de preguntar mai si hi ha pujades en una cursa. N'hi ha sempre (i de baixades, mai).
Pujant, doncs, pel Paral·lel, els hi faran costat a les corredores el barri de Sant Antoni a la dreta i el del Poble-Sec a l'esquerra. Potser es preguntaran per què es diu així. Se’n diu perquè en el segle XIX s’hi van instal·lar moltes petites industries i tallers que necessitaven aigua per funcionar, i els barcelonins van començar a anomenar-lo d’aquesta manera. El cert és que als veïns no els hi agradava el nom. Fins al punt que un club de natació del barri, el Mediterrani, se’n va anar a un altre lloc perquè deien que no els afavoria per aconseguir socis.
Tot seguit, per Viladomat, poc abans d'arribar al final del carrer, trobaran el Km 7 a l'alçada del Centre Civic Cotxeres Borrell, en el mateix lloc que en els anys cinquanta hi havia un centre cultural per als empleats de Tramvies de Barcelona. Creat per Educación y Descanso, s’hi feia teatre amateur i disposava d’un restaurant econòmic, un economat i una perruqueria (el que subscriu, fill d’un treballador de l'empresa, hi anava de petit i hi patia la imperícia dels barbers).
Km 7 al 8
Al final del tram de Viladomat es retornarà al Paral·lel, que és el carrer que puja una mica. Què hi farem. Ja es diu que no s'ha de preguntar mai si hi ha pujades en una cursa. N'hi ha sempre (i de baixades, mai).
Pujant, doncs, pel Paral·lel, els hi faran costat a les corredores el barri de Sant Antoni a la dreta i el del Poble-Sec a l'esquerra. Potser es preguntaran per què es diu així. Se’n diu perquè en el segle XIX s’hi van instal·lar moltes petites industries i tallers que necessitaven aigua per funcionar, i els barcelonins van començar a anomenar-lo d’aquesta manera. El cert és que als veïns no els hi agradava el nom. Fins al punt que un club de natació del barri, el Mediterrani, se’n va anar a un altre lloc perquè deien que no els afavoria per aconseguir socis.
 |
| Vedettes del Paral·lel. Anys 20 |
En el Paral·lel, gairebé davant d'on hauran fet el gir hi havia un teatre, el Cómico, on s’hi feien revistes de music hall. Durant la República, tots els locals com aquests van gaudir de molta llibertat. Però en acabar la Guerra Civil se’ls hi va imposar una forta censura. Els censors supervisaven els textos i el vestuari de les vedettes i determinaven el que era moral i el que no. No hi faltaven, però, transgressions de la llei. I així, a l’hora de la representació, les noies sortien amb un vestit més curt i escotat del que havia passat per la censura. Tanmateix, totes les sales tenien una bombeta vermella entre bambolines, que servia per anunciar quan un censor havia anat a veure l’espectacle. Moment en el qual, les faldilles baixaven fins el turmell i els escots es tapaven amb un mocador de coll. També desapareixien les frases picants i la funció passava a ser un musical d’allò més blanc, tipus Walt Disney, per a que no el tanquessin dos mesos per ordre governativa.
Una mica més amunt, a la dreta hi ha un edifici amb porxos que crida l’atenció: és una de les Cases Porticades que hi ha al Paral·lel (n’hi havia més fa anys) que es van edificar en urbanitzar-se l’avinguda, tot sortejant la llei municipal que obligava a la construcció dels habitatges respectant una determinada amplada del vial. Seguiran per l'avinguda del Paral·lel i giraran a l'esquerra en trobar el carrer de Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII.
Una mica més amunt, a la dreta hi ha un edifici amb porxos que crida l’atenció: és una de les Cases Porticades que hi ha al Paral·lel (n’hi havia més fa anys) que es van edificar en urbanitzar-se l’avinguda, tot sortejant la llei municipal que obligava a la construcció dels habitatges respectant una determinada amplada del vial. Seguiran per l'avinguda del Paral·lel i giraran a l'esquerra en trobar el carrer de Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII.
Amb quatre passes (curtes perquè el carrer de Tamarit puja com una mala cosa) arribaran al carrer de Lleida (que també puja una mica) i a l'alçada del Col·legi Verdaguer (una escola pública que té una admirable façana esgrafiada), giraran per agafar l'avinguda Rius i Taulet on acabaran la Cursa de la Dona. Una reflexió, ara que s'està acabant una cursa que ha aplegat milers de dones: ningú es podia imaginar fa uns anys que augmentaria tant la seva participació a les curses. Contrasta amb el tractament que tenia l'esport femení durant la dictadura. Costa de creure, però durant molts anys, l'atletisme no el podien practicar les dones perquè va estar prohibit pel franquisme. Només podien fer tennis, natació, gimnàstica...i no gaire.
Arribar al final d'una cursa, a sota de la Font Màgica en aquest cas, no té preu. És moment de deixar anar totes les emocions que s’experimenten en acabar una prova atlètica. Creuaran exultants la meta, convertides, sigui quin sigui el lloc que assoleixin, en genuïnes guanyadores de la Cursa de la Dona.
---------o---------
Miquel Pucurull Fontova
