La Cursa de la Festa Major de Ripollet és de les que enamoren. El que subscriu
l’ha fet més d'una vegada i sempre l’ha acabat encisat. Fotut però
encisat. Els que la munten, els de la RUA, són gent de la bona, coneixedors de la cosa
aquesta del córrer, i es nota.
Se surt a les 9 del matí de davant del Pavelló d’Esports Joan Creus,
i això sol ja predisposa a que la cursa hagi d'agradar. No en
debades el municipi ha fet una cosa poc freqüent, com és honorar al
seus fills esportistes. Mentre que la majoria de ciutats posen noms de
carrers a militars, polítics o capellans, Ripollet li ha posat a
un local públic el nom d’un dels jugadors de bàsquet més importants que ha
donat Catalunya, nascut al poble.
He dit 'nascut al poble' i potser hauria d’haver dit 'ciutat'. És
millor, perquè Ripollet, que tenia 3.000 habitants fa cinquanta anys,
ara en té 35.000, i la seva transformació fa que així se la consideri.
Deixem-ho així: en Joan Creus, una llegenda en el món del
bàsquet, va néixer a la ciutat de Ripollet l’any 1956, on hi va
començar a jugar, per fer-ho més tard amb el Granollers, el Barça i el
Manresa, en la pista del qual hi ha penjada la seva samarreta amb el
número 7. Un apunt: en Chichi Creus, que és com se'l coneix, dominava com ningú
tots els aspectes del joc. Fins al punt d’haver estat, tot i ser baixet (1,76 d’alçada) un dels jugadors que aconseguia
més rebots: una mitjana de 3 per partit. En va aconseguir 1.742 a
l’ACB, i és l’únic base del rànquing dels 50 millors rebotejadors.
 |
| Joan Creus |
Se surt, deia, davant del Pavelló, a la Rambla dels Pinetons:
una altra cosa per gaudir. ¿O no és per celebrar-ho sortir d’una rambla
amb un nom tan bonic? Una rambla per on baixava aigua fa anys. Per més
que fa pujada -que en fa-, s'està a tocar, durant una estona, a la dreta, d’un parc magnífic, un bosquet on abunden, com no podia
ser d’altra manera, els pinetons, que com tothom sap són els pins
petits. Poesia pura, doncs, ja de sortida.
Tot pujant, el primer carrer que es creua és el de Palau Ausit, que
divideix el parc en dos. Bona manera de començar perquè dóna peu a
esmentar que Palau Ausit és el nom que tenia Ripollet en l’antiguitat.
Si, si, l’antiguitat, perquè per si algú no ho sabia, els orígens de
Ripollet -o, si es vol, del primer moment que alguna família s'hi va quedar
a l’aixopluc d’alguna cova- provenen del neolític: de l’edat de pedra,
vaja. Però en tot cas, Palau Ausit s’ho deia fa més de mil anys, quan
ja era un poblet, pels grans boscos d’alzines (ausines) que
l’envoltava.
Es segueix pujant per la Rambla dels Pinetons fins a trobar a l’esquerra l'avinguda de Maria Torras (em sembla que du el nom de la filla d’en Domenec Torras, un il•lustre ripolletenc vinculat al teatre), on hi ha un monument a Neus Català, la mítica supervivent dels camps de concentració nazis, i enllaçar amb el carrer de la Tramuntana (un
altre carrer de nom afortunat, a no ser que es digui així perquè hi
bufi un vent que faci aixecar les pedres i en passar-hi se’ns endugui).
No aniria malament, però, que espitgés una mica. Per Tramuntana s'arriba a l'avinguda Catalunya i tot seguit a la Plaça Avrillé
(que se’n diu per quedar bé amb el municipi francès d’Avrillé, amb el
qual Ripollet hi està agermanat). Es rodeja i es baixa (que bé!) per
una altra rambla, la de Les Vinyes (que segurament se’n diu perquè n’hi havia. Ara no, però arbres si, que corrent s’agraeix més).
 |
| Vinyes de Ripollet a principis del segle XX | | |
En arribar al final de la rambla s'haurà fet 1 km i es gira a la dreta per agafar l’Avinguda de Maria Torras . Una mica de pujadeta, i continuant
pel carrer de Sant Josep, que com que és un sant va fer el miracle de fer-lo de baixada pensant amb els que corren avui, fins al carrer de Pizarro, que honora a un conqueridor espanyol del segle XV.
I parlant de carrers de Ripollet, i parlant dels seus orígens, una
curiositat: Ripollet, en el segle XIV, va obtenir el privilegi d’ésser un carrer de Barcelona. D’aquesta manera, amb la concessió que li va
fer el rei Pere III el Cerimoniós dient “Els habitants del
municipi de Ripollet gaudiran dels mateixos drets i deures que els de
la Ciutat Comtal”, van quedar més que contents els disset habitants del poble. (Has llegit bé, disset)
Pel carrer de Pizarro tot seguit, a la primera cantonada, es gira per agafar el carrer de Sant Salvador cap avall i trobar el de Magallanes,
un navegant portuguès que va descobrir la manera d’escurçar camí (el
primer retallador de la història) passant per entre mig de dos oceans el segle XVI.
I per Magallanes, a l’arribar a la Carretera de Santiga, just a tocar del Poliesportiu que és la seu de la RUA, el club que organitza la cursa, es gira a l’esquerra per fer un bon tros del carrer de Balmes i el carrer de la Industria, fins al de la Mercè. Aquí es pot (podran alguns) anar a tota pastilla, perquè el tram, d’uns dos quilòmetres, és pla com el palmell de la mà.
És segur que a l’arribar a la Carretera de Santiga, es copsa
-d’igual manera que s'haurà vist pujant pel primer
quilòmetre- que Ripollet ha estat un lloc on ha tingut molta
importància l’agricultura. El riu Ripoll, que d’ell prové el topònim de
Ripollet (felicito a qui el va anomenar així per haver trobat un
diminutiu tan afortunat), està a tocar. Alguns horts i conreus,
en front i a la dreta, serviran per adonar-se'n de
quin ha estat el principal medi econòmic de la població. Els
historiadors ens expliquen que durant segles, l'agricultura era la base
dels seus veïns. I tot i que més tard va començar a instal•lar-se la
indústria tèxtil, afavorida per la proximitat de Sabadell, i més
endavant la indústria paperera, Ripollet era un poble marcadament agrícola, i el
cultiu de la vinya una de les principals fonts de vida del poble.
Els historiadors ens diuen, també, que en els espais per on avui estem
corrent hi havia en el passat llunyà molts molins fariners. Com a
mostra, molt a prop d’on es gira per agafar la Carretera de Santiga, es conserva El Molí d'en Rata, un
antic molí que aprofitava el curs de l’aigua d’una sequia per moure
una mola de pedra que molia el gra per convertir-lo en farina. El nom
li venia del fet que als fills del moliner els deien "Els ratetes" i al
seu pare li va quedar el nom d’en "Rata". Les rodes van deixar de
moldre definitivament a mitjans dels anys cinquanta del segle passat, i
el molí va tancar. Bona pensada van tenir els que van decidir
rehabilitar-lo!
 |
| El Molí d'en Rata |
Al començar el carrer de Balmes hi ha a la dreta un bonic edifici modernista de color blanc: Can Masachs,
una torre d’una antiga fàbrica de paper que després de ser restaurada
és la seu actual de l’Ajuntament de Ripollet, a pocs metres del Km 2.
Es segueix pel carrer de Balmes, l’eclesiàstic, pensador i polític del segle XIX. Jaume Balmes era conegut en la seva època per les seves dites filosòfiques, una d’elles: “Un home amb peresa és com un rellotge sense corda”.
És un indret seriós aquest, perquè, si s'estira el coll, a la
dreta, al mig d’un parc, es pot veure, de lluny, un monument erigit en
memòria d’una tràgica riada de l’any 1962, que va desbordar el riu
Ripoll i va significar una gran catàstrofe, molt a prop d’on es passa
en aquest moment.
 |
"Llevantada", escultura de Ferran Capdevila
in memoriam de la gran riada de 1963. |
Per Balmes es troba el Km 3 a l’alçada del carrer del Riu, i tot seguit s'enllaça amb el de Indústria. Es continua fins al carrer de la Mercè on es gira a l’esquerra i per fer-ne un petit tros –compte que és una pujada curta però es fa dir “si senyor”- fins a la Rambla de Sant Jordi, que s’agafa per enfilar el camí de tornada cap a la sortida/ arribada.
Un autèntic plaer passar corrent per aquest carrer, on hi ha el Km 4, perquè la Rambla de Sant Jordi
és la principal arteria de la ciutat. Comercial i cívica, i conté un
bon munt de centres d’activitats socials. Es veu al passar el Centre Cultural, un modern edifici de color blanc; el Casal de Joves situat en una antiga torre; el Centre Parroquial, d’estil modernista...
Per la Rambla de Sant Jordi es creuen carrers de Ripollet
d’aquells “de tota la vida”: el de Joan Miró, Casanovas, Pau Casals, la
Lluna, Padró...i quan s'arriba al carrer Nou s'agafa una altra rambla,
la de Sant Esteve, on, a tocar, hi ha un dels elements
característics de la localitat, un molí, a la Plaça del Molí, que per
conservar-lo s’ha ubicat feliçment en aquest lloc. A prop com estarà, donarà la benvinguda perquè s'estarà a punt d’acabar el circuit.
 |
| El Molí de la plaça del Molí |
El circuit s’acabarà enllaçant la Rambla de Sant Esteve amb una altra rambla, la Rambla dels Pinetons, tot passant pel costat d'una escultura metàl·lica que du el nom de Monument a l’esport i als nens. És una obra erigida a la memòria dels
dotze alumnes del col·legi de Sant Esteve de Ripollet que van morir en un accident a la població de Golmayo
(Soria), durant el desplaçament a uns campaments d'estiu l'any 2000. Unes figures d'esportistes i una inscripció recorda el tràgic succés:
Als nostres adolescents, que ens van /deixar el 6 de juliol del 2000 a
Golmayo./
Son coloms blancs en un cel net / ple de roselles./
Us
retrobem en la claror/ de cada estrella./
Son fils de llum que somriu/al
nostre poble/
i ens repeteix que us hem quedat molt a la vora./
I cada
nit, en contemplar/ que ha mort la tarda,
sabrem que el cor del vostre
cor retorna a casa.
 |
| Monument a l’esport i als nens |
Uns metres més amunt, passat el monument, es troba la pancarta d’arribada i s’hauran acabat els primers 5
quilòmetres del recorregut (o els únics per a qui només en faci cinc).
Els que en facin 10 tornaran a fer el mateix recorregut amb una segona
volta, i alguns i algunes seran capaços de fer-la amb menys temps que
la primera de tant que els hi haurà agradat. Ja us ho deia al principi.
Miquel Pucurull
