Florence Griffit

Es compleixen 21 anys de la mort sobtada de Florence Griffit, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aviat es compliran també 21 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes. Molts entesos asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, les ungles extrallargues i els llavis superpintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai no va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri fefaentment que s’ha dopat, no dubto mai de cap atleta. 

 

Miquel Pucurull

28/08/2019

La marató de Nova York'2018

La marató de Nova York és la mare de totes les maratons del món. Classifica a tots els que l’acaben i no retira el rellotge d’arribada fins que no creuen la meta els darrers participants. Així, malgrat el límit per acabar-la és de 6 hores i mitja, els honors són per a tots els que han corregut. Com ho van ser l’any passat per als més de dos mil que la van córrer en més temps del reglamentari. Una curiositat: la van acabar 16 participants de 80 o més anys: el de més edat, una dona francesa que viu a Nova York, Ginette Bedard, que en té 85 i la va fer en 6 hores i 19 minuts. No va ser l’última: en va deixar al darrere a gairebé 3.000. Va començar a córrer maratons quan tenia 69 anys i aquesta era la 16ena. A l’arribada va explicar que s’havia quedat vídua feia quatre anys i que no l’importaria tenir novio. Però, va dir, que tots els homes de la seva edat eren avorrits o estaven amargats, i els joves estaven casats. També va dir que entrenava tres hores cada dia. Per a molts, córrer forma part de la nostra vida; per a la senyora Ginette, córrer ho és tot.

Miquel Pucurull

27/08/2019

L’esport dut al límit màxim

Es parla sovint de les gestes que són capaços de fer els grans atletes als Jocs Olímpics. Es converteixen herois. Tot al contrari dels que són víctimes de l’esport mal entès. Com és el cas de   Kokichi Tsuburaya, un maratonià japonès que el va el dur a un erroni extrem mentre preparava la marató per els Jocs de Mèxic de 1968. 

A la de quatre anys abans, als de Tòquio’64, va quedar tercer. El segon classificat el va sobrepassar a pocs metres d’acabar la prova a l’estadi olímpic; li va treure tres segons i va quedar profundament desconsolat.  No podia superar el que considerava una humiliació i va dir-li a un company: "He comès un error imperdonable davant de tot el país. Només obtindré el perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic d’aquí quatre anys". Es va sotmetre a un exhaustiu programa. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or es va convertir en la seva obsessió. Un any abans de la cita olímpica el van haver d’ingressar en un hospital per les lesions de l’extraordinari volum de preparació a que s’havia dedicat. Quan va retornar, les cames no responien com abans. La recuperació no arribava, i, creient que defraudaria de nou al Japó, es va tallar l’artèria caròtida per no veure’s deshonrat. El 9 de gener de 1968, en obrir la porta de la seva habitació, el van trobar mort. A la mà tenia agafada la medalla de bronze que havia guanyat a Tòquio i una breu nota: "No puc córrer més". Tenia 27 anys.

Miquel Pucurull

26/08/2019 

Tòpic i típic del córrer

A tots els que correm ens acostuma a passar moltes coses semblants. En podríem dir els tòpics del córrer. Per exemple, ens posem de mal humor si estem 3 dies parats per una petita lesió. I ens convertim en uns energúmens si els dies parats són més de 3. També, un tòpic clàssic és que, abans de córrer una cursa, ens diem els uns als altres “Sort”, com si anéssim a jugar al bingo. Algunes preguntes tòpiques tenen resposta segura, com aquella que es fa a la sortida d’una cursa quan a algú se li pregunta com està: “-Estic fotut, noi. Fa dies que em fa mal la planta del peu quan corro una mica, i no entreno gens”. No se’ls ha de fer cas: en el moment que sona el tret es curen de cop, es posen a córrer com esperitats i els perds de vista de seguida. I el tòpic més absurd de tots és el de, a la sortida d’una cursa que no has corregut mai, preguntar si té pujades i baixades. És fer el passerell, perquè ja se sap que totes les curses del món mundial tenen moltes pujades... i cap baixada.

Miquel Pucurull

26/08/2019