Km 24 al 25 de la marató de Bcn'2022

Seguirem per la Gran Via a la recerca de la Rambla de Prim, i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa. Ens ho semblarà perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda a dreta i esquerra. Però el cert és que -s’ha de dir per ser objectius- haurem de fer aquest quilòmetre que ens queda per un indret poc càlid

Tenim l’esperança, però, que la rambla estarà cada vegada més a prop i llavors s’acabarà la monotonia. A més a més, quan passem pel carrer de Josep Pla, poc abans de girar per agafar-la, potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada el gran novel•lista empordanès desaparegut que, sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns. De ben segur que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts i els nostres pecats com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.

Josep Pla

Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra nostra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, on arriba, molt a prop d’on estem ara, la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa; la que hem vist que començava quan estàvem al carrer València.

Hom s’adona, a propòsit, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes seixanta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, ens motivarà.

Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. Hem parlat, quan estàvem per l’Eixample, que el que ara són rambles, en el passat eren torrents o rieres. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: Riera d’Horta se’n deia, i arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès: encara que molt benignes, ja hem vist que hi ha petits desnivells durant tot el recorregut. La majoria ni els notarem, però hi són. Ara, per la rambla, ens toca baixar una mica i estarem encantats; ja haurem de pujar en algun lloc més tard. I és que, és clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.

Un cop haurem girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrer quilòmetre i escaig, canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys.

A propòsit del nom d’aquesta rambla que duu el nom del general Prim, resulta sorprenent els honors que li fem, perquè aquest militar va bombardejar Barcelona l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent, estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “ O caixa o faixa”,és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per “pacificar” més tard altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. I a més a més de posar-li el seu nom a aquesta rambla, l’honorem amb una estàtua eqüestre a l’entrada del Parc de la Ciutadella. Hi ha coses que un no s’explica. Afortunadament, la rambla fa baixada...

Barcelona bombardejada per Prim el 1843. Gravat de l’època

La Rambla de Prim és molt bonica i encara bo que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, és un dels menys afavorits de la ciutat. (S’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística). És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns seixanta anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passarem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixarem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, en honor de l'escriptora nascuda a Malgrat i esposa del poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador Platero y yo ("Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...") que ens van fer aprendre de memòria al col•legi quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

Zenòbia Camprubí i Juan Ramon Jiménez

I justament a l’alçada de la placeta, on acaba a la nostra dreta el carrer de Pere lV, veurem l’indicador que ens dirà que ja hem fet el Km 25.

Km 23 al 24 de la marató de Bcn'2022

Deixarem el carrer de Huelva i girarem a la dreta pel de Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des del carrer fins una parada de metro. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final:

“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”

I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet . Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pis del carrer Casanova.

Partit de bàsquet en els anys cinquanta

Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.

El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII que va fer algunes coses de la catedral de Santiago, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar únicament com Andrade, i tothom content.

A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató. Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa uns anys van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...

El barri de Sant Martí té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Martí Vell que data del segle XV. En l'època feudal es va construir una sagrera al voltant de l'esglèsia (un lloc sagrat que protegia persones i bens) i fou l'orígen de l'actual barri de la Sagrera de Sant Andreu. 

Església de Sant Martí Vell

En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels grans sectors de desenvolupament del 22@.

Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 24, a prop del carrer del Treball.

Cursa de Cantonigròs 2022

Amics i amigues, el proper 5 de juny tornarà a celebrar-se l’entranyable Cursa de Cantonigròs després de set anys. Es va deixar de fer perquè el preu de les pòlisses i altres despeses, que augmentaven any rere any, havien de ser costejades pels que l’organitzaven. Ara, feliçment, l’ajuntament se n’encarregarà i es podrà tornar a gaudir d’una prova que es fa en memòria de Ramon Oliu, nascut al poble i mort ara ha fet 17 anys. A recordar que ell va ser l’impulsor a Catalunya del córrer a finals dels setanta i l’artífex de la marató de Barcelona. La cursa era molt estimada i tornarà a ser-ho: vol conservar l’esperit de les proves que es feien fa temps: gratuïta, t’hi pots inscriure allà mateix una mica abans de la sortida, no és competitiva en el sentit que, tot i que s’estableix una classificació i existeix un cronometratge, no es donen premis a ningú, i s’aprecia que els veïns fan mans i mànigues per a que t’hi trobis bé. De nou, als que els us agrada córrer per la muntanya, podreu tornar a fer-ho en un paratge excepcional, per un antic camí de terra que anava de Cantonigròs a Tavertet. També els vostres fills, els que en tingueu, perquè es fan dues petites curses infantils abans de la de 10 quilòmetres dels adults. Recordeu-ho: el 5 de juny pel matí. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

Kms 21 al 23 de la marató de Bcn

En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint i a mitjans van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.

En aquest tram ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la Meridiana fins el carrer de València desprès de passar el senyal del Km 22.

En arribar al final de la part d'abaix de Meridiana girarem a l’esquerra per València i penetrarem al barri del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval. A poc d’haver fet el gir hi ha un edifici de maó vist a l’equerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt. Per als que correm, un pont és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest del Clot, al carrer de València, no és una excepció. Un apunt (per a sí, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de la sèrie “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas).

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona. No ens hi trenquem el cap. Pel carrer de Huelva, després de creuar Espronceda tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. No estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust explicar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat).

La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.

Per Huelva arribarem al carrer de Bac de Roda, on girarem per baixar-lo, A la cruïlla hi haurà el senyal del Km 23. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc). 

Km 18 al 20 de la marató de Bcn'2022

Passat el km 18 seguirem corrent per la Meridiana. El nom li ho va posar en Cerdà perquè el va fer coincidir amb el Meridià de Greenwich, la línia imaginaria que uneix els pols nord i sud passant per un antic observatori astronòmic que hi ha a Londres, en el suburbi d’aquest nom. 

Baixarem per la Meridiana refent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem. Aquesta circumstància del circuit té el seu atractiu: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte als debutants: és de mala educació atlètica saludar de manera massa estentòria als que van darrere teu i estan pujant. Es pot fer. S'ha de fer, però prudentment; sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres. ☺

Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, Suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem a punt d’arribar a la meitat de la prova i estem alegres: aviat trobarem l’indicador del Km 20. 

Miquel Pucurull

Orígen de la Mitja Marató de Barcelona

El diumenge 3 d'abril se celebra la Mitja Marató de Barcelona. A diferència de la majoria de proves en què, com un plus, es destaca la seva antiguitat en el títol, aquesta no en diu res. El seu prefix és el nom d’una agència de viatges que la patrocina. I els mitjans tampoc en  diuen ni piu. Però sí, també té l’honor de ser de les antigues. La primera -que la vam córrer 536- es va celebrar l’any 1991 i la va organitzar la secció d'atletisme del Club Natació Catalunya. 

L'amic Quim Llorca, un soci que era nedador i atleta, va ser el seu artífex. Li va costar aconseguir el permís perquè a la Guàrdia Urbana no li feia cap gràcia. Tant és així, que la van autoritzar, però la ciutat es tocava de resquitllada: se sortia a dalt de tot del Carmel, es baixava fins la Plaça Lesseps, es pujava a la Carretera de les Aigües, es tornava a baixar fins a Sant Gervasi i es tornava a pujar per acabar a dins del Parc Güell. Per cert, aquella primera Mitja va ser un trenca-cames colosal, amb pujades i baixades de categoria superior, i a la d’ara ens queixem perquè es puja una mica al Paral·lel. ☺

Miquel Pucurull

 

Km 17 al 18 de la marató de Bcn'2022

Continuarem per la Meridiana , vorejant, a l’esquerra, la pista d’atletisme de les instal·lacions del Parc de Can Dragó.

Can Dragó, que li dóna nom a la zona, té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els dragons. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar molts regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia, i qui sap si ens estimularà el veure-la i allargarem la passa. El que és segur és que a més d’un dels que estaran corrent la cursa els farà recordar que en aquestes pistes se celebren les “24 hores d’Atletisme”, un esdeveniment que organitza l’associació Corredors.cat cada desembre.

    

 

Al voltant d’aquest punt, haurem trobat el sisè avituallament. No passem de llarg per res del món; no ens podem oblidar de beure aigua, i sí n’hi ha, que n’hi haurà, una mica de beguda isotònica. A propòsit d’això de la beguda als avituallaments: anys enrere els metges recomanaven beure una ampolleta sencera d’aigua cada 5 quilòmetres, sota pena d’acabar molt fotut sí no ho feies. També recomanaven beure'n, com més millor, des d’un parell de dies abans. I no era gens estrany veure corredors que tant el divendres com el dissabte anaven amb una gran ampolla d’aigua a la mà tot el dia. Es feia patent quan anaves a recollir el dorsal. Ara, en canvi, hi ha alguns metges que recomanen no beure tanta aigua; fins i tot afirmen que únicament s’ha de beure sí tens set, i durant la marató una glopadeta i prou, per no sé què de la hiponatremia que en diuen. Em disculparan: un no vol fer experiments, i sí a un li ha anat bé beure en tots i cadascun dels avituallaments la famosa ampolleta –sencera o quasi-, seguirà fent-ho.

Més coses sobre els avituallaments d’anys enrere (se m’està veient que soc ultra-veterà?): ens donaven únicament aigua a tots els avituallament de les maratons; com a molt, una mica de Flectomin a partir del Km 20 o 25, que eren uns polvets de sals minerals. Ara, segur que en aquests hi trobarem alguna beguda energètica, i això sí que em sembla bé; millor que els polvets, sí més no pel gust. Aprofitant els avantatges dels nous temps, val la pena beure’n una mica també. Per cert, la beguda energètica, i no sé si també l'aigua, ens la donaran en un got, que és fàcil fotrete-la per damunt i no poder beure'n gaire. Però hi ha una “tècnica” que ho evita: S'ha de subjectar el vas, prement-lo, per fer que l’aigua baixi pel canal que s’hi forma...i mirar de tenir sort!

Ei! Em dono compte que sense voler-ho m’ha sortit la síndrome de Pigmalió que un porta dins, aconsellant a tort i a dret, i aquests escrits no van d’això. Però com que escrit està, ho deixo. Torno, però, als afers que ens ocupen, que és la descripció dels llocs per on passem, feta per un cronista amateur.

Passat l'avituallament ens trobarem el Km 18 . I tot seguit, farem un gir de 180 graus per  baixar per la mateixa Meridiana.

Miquel Pucurull

Km 16 al 17 de la marató de Bcn'2022

Seguirem pujant per l'avinguda Meridiana (quina mania!: seguirem planejant; la Meridiana no puja gairebé gens.) i a la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, a la mateixa avinguda, l’Hipercor. Veure la muntanya ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà calfred. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí mi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat. Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.

Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, al bell mig de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de la Meridiana, i a l'esquerra el districte de Nou Barris. 

Fa uns anys, molt a prop de per on estem passant hi havia un canòdrom, l’últim dels que quedaven a Espanya, un d’aquells llocs on hi corrien uns pobres gossos per a que la gent apostés pel guanyador. El Canòdrom Meridiana en dèiem, i no sé si perquè l’Ajuntament necessitava espais (ara s'hi fan activitats culturals) o per la pressió de les manifestacions dels amics dels animals que demanaven el tancament per l’explotació a que estaven sotmesos “els millors amics de l’home”, va haver de tancar. Clamaven per les deplorables condicions que patien 800 gossos llebrers, que es passaven 23 hores del dia en una gàbia d’un metre quadrat. 

Nou Barris, a l'esquerra, és un districte que esta compost, no per 9, sinó per 13 barris. Les peculiaritats de la història recent de Nou Barris, punt d’acollida d’una part important de la immigració obrera que va arribar a Barcelona en les dècades dels anys 1950 i 1960, l’han convertit en el districte amb més barris. Un d’ells, el de Vilapicina i la Torre Llobeta és el que toca més a prop del nostre camí, i la punta inferior del de Porta -que conté les pistes d’atletisme de Can Dragò- quan dintre de poc arribem al Passeig de Fabra i Puig.

També Nou Barris té història. Una de xocant és la que explica que, acabada la guerra, i quan el depurar els noms dels carrers era l’afició predilecta dels governants de llavors, li va tocar el rebre a un del barri. El carrer duia el nom de Charlot, o sigui (aparentment) el de Charles Chaplin, i li van posar Padre Rodés. El per què es va canviar és molt senzill: en Charles Chaplin era comunista i el pare Rodés era un capellà. El divertit de l’assumpte és que els inquisidors, a més a més de ser-ho, eren uns indocumentats perquè el nom de Charlot al carrer no l’havien posat durant la República en honor del genial artista sinó d’un tal Carmel Tusquellas, un torero barceloní nascut el 1893 que va popularitzar les corrides còmiques -les charlotades- utilitzant el pseudònim de Charlot. Per cert, el torero, veí del Verdum va ser pioner en l’activisme veïnal a Nou Barris on hi va promoure la urbanització i la neteja dels carrers o l’arribada de serveis com l’electricitat, l’aigua corrent i la línia d’autobús. En la seva memòria, l'honora el nom d'una petita plaça del barri.

No les veurem, però passarem molt a prop de les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. A cent metres, a la nostra dreta, passat l’Hipercor, i val la pena referir-s’hi per allò de que els seus socis són esportistes com nosaltres. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa més de cinquanta anys, i darrerament, s’ha format una secció de triatletes.

El barri de Sant Andreu de Palomar, que forma part del districte, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país. Actualment, el districte de Sant Andreu està farcit d’entitats culturals -el Centre Cívic de Sant Andreu és paradigmàtic en aquest aspecte- i esportives, algunes amb molt pedigrí, com és el cas de l’Unió Esportiva Sant Andreu, que ja ha celebrat el seu centenari. 

Que l’esport està present al barri des de fa molt anys ho demostra la fotografia d’una cursa organitzada als anys trenta per l’Agrupació Atlètica Vida, entitat vinculada a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar i una de les fundadores de la U. E. Sant Andreu. 

      Cursa dels anys trenta del segle passat al seu pas pel carrer de Coroleu 

Seguirem avançant per Meridiana, i just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig trobarem la senyal del Km 17. Una anècdota: el carrer d’abans d’arribar a Fabra i Puig, és diu "la Jota". L’origen del nom és divertit. No té res a veure amb el ball tradicional: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “Carrer lletra J”. Els veïns li van afegir “ota” a mà als rètols, i carrer de la Jota s’ha quedat oficialment.

Miquel Pucurull

Km 15 al 16 de la marató de Bcn'2022

Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra. Hi passava el tren pel mig i va trigar temps a que hi haguessin cases; n'hi havien, però molt poques.

Un d’els edificis que veurem i ens cridarà l'atenció serà el de la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia i en plena Meridiana. És una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa. 

No se sap si la singularitat de l’església del fundador dels salesians és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, en diríem, perquè era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els prestidigitadors. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans. No vol dir que fos per intervenció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. Li varen donar feina, perquè ja era patró del cinema i del Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.

Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic perquè la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra un conjunt de cases barates anomenades popularment Les cases del Governador . Varen ser construïdes per l’Obra Sindical sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.

                          El governador Correa saludant uns nens. Any 1941

Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a tres misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa en aquella època- que com que li agradava molt sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més vegades millor, a la premsa del dilluns. L'historiador Javier Tébar, en el seu llibre "Barcelona, anys blaus", el descriu com un home pentinat amb brillantina, ultra-catòlic, solter, misogin recalcitrant, guerrera blanca o negre, camisa blava, boina vermella i sempre acompanyat del bastó de comandament com a senyal d'ordeno i mando.

I justament al costat de les Cases del Governador trobarem l’indicador del km 16. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar!

Miquel Pucurull

Km 14 al 15 de la marató de Bcn'2022

Pel carrer de València anirem a buscar la Meridiana. A la meitat d'aquest tram del carrer València, entre el carrer Cartagena i Dos de Maig hi veurem a la nostra dreta un curiós edifici de varies cases de veïns, els baixos de les quals alberguen un mercat de tot tipus d'objectes; per a la llar, roba, eines...on s'hi poden trobar algunes gangues. S'anomenen Els Encants Nous -no confondre aquesta galeria comercial amb Els Encants Vells que estan bastant més avall, a la Plaça de Les Glories- i hi són aquí des de fa més de setanta anys. Bastant decadent actualment, pot dir-se que va ser una de les primeres de les superfícies comercials que van existir a Barcelona; una mena d'Illa Diagonal, vaja, que tenia molt d'èxit a la meitat del segle passat. Fins i tot té una parada de metro de la línia 2 amb el seu nom, Encants

Avançant, quasi al final d'aquest quilòmetre pel carrer València, tot arribant a la Meridiana, alguns recordarem que per aquest mateix punt hi passem al novembre quan correm una cursa històrica i entranyable: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa. Històrica perquè fa més de 40 anys que se celebra, i entranyable perquè és una d'aquelles proves populars de barri, on tots els veïns hi posen el coll per a que surti bé...i fa més de 40 anys que ho aconsegueixen!

No seguirem pel carrer València quan trobem la Meridiana com ho fem en la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa. Abandonarem el carrer quan arribem a l’avinguda i l’enfilarem, a l’esquerra, per trobar-nos al cap de cent metres amb el senyal del Km 15. 

Miquel Pucurull

Km 13 al 14 de la marató de Bcn'2022

Ara em dono compte que tot i que he dit en algun moment que en córrer una marató no ens hem d’encaparrar amb el temps -especialment els que la fan per primera vegada- en el quilòmetre anterior no he parlat d’altra cosa que del temps que es pot perdre per culpa dels petits desnivells del sòl de Barcelona. No en feu massa cas: està vist que això del crono és un malson...Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment -que sempre és bo en una prova tan llarga- el veure sí podem apreciar, mentre correm, sí hi ha o no desnivells en les confluències del circuit.

Seguint pel carrer de Mallorca, a punt d’arribar a La Sagrada Família, la intuirem per la quantitat de guiris que trobarem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica. Tot seguit tindrem a la nostra esquerra La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882, encara inacabada...i va per llarg.

La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular, i és un edifici – si es pot dir així- que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tan a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers d’estrangers que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però. L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya, tètrica, lúgubre...poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del qual es diu que era taciturn i de religiositat obsessiva - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos: “Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte.”

La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Les imatges i figures de l’escultor Josep Maria Subirachs -que va treballar i viure en un petit i modest habitatge de l’interior del propi temple, d’igual manera que ho va fer en Gaudí- han estat sempre molt discutides. Alguns li critiquen les formes cubistes de les escultures, molt allunyades, diuen, de la idea original. Fins i tot, amb la inclusió de la figura del mateix Subirachs en un lloc de la façana. L'artista va esculpir els seus propis trets facials a una de les estàtues que recreen el calvari de la Passió, la que representa Nicodem quan ajuda a dipositar el cadàver de Jesús al sepulcre.

També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre "La pell de brau" de Salvador Espriu:

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol".

A propòsit de la monumental obra de la Sagrada Família, recordarem que hi va haver una bona controvèrsia quan es construïen les vies de l’Ave per sota del carrer per on estem corrent. Entretenir-nos en pensar-hi ens pot ajudar a alleugerir la dificultat d'aconseguir la nostra particular obra d'avui. Hi va haver molta gent que deia que tenia por perquè podia afectar els fonaments del temple. Els tècnics asseguraven que no passaria res. Els veïns, però, no ho creien així, i alguns deien que només faltaria que caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada.

També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que a l'indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri.  Corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres illes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.

Deixarem el carrer de Mallorca per baixar pel de Lepant fins el de València, i poc després de girar, trobarem l’indicador del km 14.

 Miquel Pucurull

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà únic

Amics i amigues, fa uns dies s’han complert cinc anys de la mort d’un atleta excepcional, el canadenc Ed Whitlock. Excepcional perquè als 85 anys va córrer una marató en menys de quatre hores. Exactament 3h56 a Toronto l’octubre del 2016, cinc mesos abans que es moris per un càncer als 86. I excepcional, fora de mida, perquè el seu currículum com a veterà és sorprenent. Se m’esgoten els adjectius per lloar la seva trajectòria atlètica. Va ser el primer al món, i únic fins ara, de córrer una marató en menys de tres hores als 74 anys. Ho va fer en 2h58 a la de Rotterdam del 2005. I un any abans, amb 73, en quatre minuts menys: 2h54. Per fer-nos una idea, segons un taula d’equivalències que existeix, aquestes marques corresponen als temps que fan els millors atletes africans d’ara, Kipchogue i companyia, cinquanta anys més joves. L’Ed Whitlock havia fet una mica d’atletisme en la seva joventut, però ho va deixar. Més enllà dels quaranta va tornar a fer-ne, i va ser a partir de la seva jubilació quan va destacar de manera especial. Un corredor portentós, capaç de fer, repeteixo, 3h i 56 minuts en una marató als 85 anys, que equivaldria a rebaixar, fins i tot, les famoses dues hores que tracten de fer, infructuosament fins ara, els kenyans. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

20/03/2022

Km 12 al 13 de la marató de Bcn'2022

Atenció: és veritat que per aquest tram, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens en adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens en adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que estava farcit de petites pendents. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.

Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.

De torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para•lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són.

Això és fa patent en l’enclavament de Mallorca –Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet, però hi és. Tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor” perquè quasi no es nota...però hi és.

Precissament, en l'encreuament del carrer Mallorca amb el Passeig de Sant Joan i la Diagonal, hi veurem el monument a Mossèn Cinto Verdaguer  D’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.

I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. 

                                   Monument a Jacint Verdaguer. Barcelona 1925

La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:

“Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s´allunya

d´enyorança es mor”.

I aviat, albirant la Sagrada Família, arribarem al Km 13.

Miquel Pucurull

Km 11 al 12 de la marató de Bcn'2022

Havent agafat el carrer de Mallorca en girar per d'Aribau, l'enfilarem per fer-ne uns tres quilòmetres. El primer, aquest, farcit d'elegants edificis d’habitatges, propietat de la classe benestant de la ciutat. 

Així és.  Creuarem els carrers més significatius de la dreta de l'Eixample, Balmes, Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia...De sempre, el Passeig de Gràcia dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de les millors marques. Des de la de Loewe fins a la d’Armani passant per la de Chanel, Ives Saint-Laurent, Hermes, Valentino..., tot el glamour del món es concentra aquí. Unes marques, per cert, que tot i que fan descomptes durant l'època de rebaixes, no acostumen a publicitar-les gaire. Ho fan d’una manera molt discreta, sense que es vegi als aparadors, ja se sap, com cal fer-ho per a l'alta burgesia..

Entre el carrer de Pau Claris i Llúria ens hem de trobar amb el senyal del Km 12. A propòsit de Llúria, hem de dir que nosaltres vàrem catalanitzar el nom d’aquest almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya d’origen calabrès. Com que va conquerir moltes terres ens el vam fer nostre. Es deia "Rogerio de Loria". Li vam fotre "Roger de Llúria" (durant el franquisme Lauria) i així s’ha quedat.  El cert és que a l'almirall l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató a tocar ☺!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.

Miquel Pucurull