Fisonomia de la Cursa d'El Corte Inglés del 2025

Km 0 a l’1

Fa tres anys es va canviar totalment el circuit clàssic de la Cursa d’El Corte Inglés.  Ara se surt de davant del seu edifici de la Plaça Maria Cristina en lloc de l’habitual de la Plaça Catalunya (que ara és on hi ha l’arribada) i es baixa per la Diagonal. 

Ningú no ho diria, però anys ha, en l’espai que ocupen els grans magatzems a la plaça Maria Cristina hi havia una antiga finca, Can Duran, amb una masia medieval. En el segle XIX, la finca va passar a mans d’unes monges que hi van construir un col•legi per a nenes abandonades i un asil per a 'joves de mala reputació', l'Asil del Bon Consell de Les Corts. Durant la guerra del 36, l’edifici es va convertir en la Presó de Dones de Les Corts fins que fou enderrocat el 1955 per fer-hi El Corte Inglés.

Presó de Dones de Les Corts

A l’esquerra del lloc de sortida també hi ha un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva espectacular façana.

Avançant, passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que té la forma d’un gratacels horitzontal (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

En arribar a l’Avinguda de Sarrià, a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos, haurem fet el primer quilòmetre.

Edifici Atalaia

A l’Atalaia se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit).

I per explicar una cosa menys sinistra, ara que hem arribat al Km1, en el mateix edifici hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè tot i que la vista era magnífica va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven gairebé res (cuina moderna) i es quedaven sense alè al rebre el compte.

Km 1 al 2

Ningú ho diria, però per aquest lloc de la Diagonal on estem corrent era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora  arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.

Barraques a la Diagonal. Anys quaranta.

Seguint la baixada, passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven.  L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (Mikimoto) mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio, gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual, la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa anys).

Arribarem a la plaça Francesc Macià.  Fa anys, hi havia a la plaça (llavors Calvo Sotelo), un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei i s'hi feia patinatge artístic. Estava entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota).   El Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya. Hi va ser fins el 1958.

Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la pendent és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia ('grupo' si volem ser puristes, que ès el que posa el rètol que hi ha al terrat), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Jordi Bastè als matins).

Tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que duen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. Al costat esquerra (lateral muntanya de l'avinguda) n’hi ha un munt que deuen anar  bé. Potser, ves a saber, al costat dret  no hi toca tant el sol. Però el cert és que hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic que també corre s'aprofiti i ens avanci.

Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat fa anys, a més a més, veuríem a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja en aquest lloc, a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem per aquest punt. I és que, exactament l'any 1890, va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys, formant part d'un circ ambulant que recorria Europa, i s'havien instal•lat en un solar que hi havia en l'espai de la Diagonal entre Muntaner i Aribau (a l'alçada d'on hi veurem de debò, el senyal del Km 2) 

Km 2 al 3

I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, aquell músic català que va morir al Canal de la Mànega en ser torpedinat el seu vaixell pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i ens trobarem la Casa Sayirach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part d'abaix d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu, 106 euros per persona del seu menú degustació, no és apte per a jubilats.

Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el cine Boliche. Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està als baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat- des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona. Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.

Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans (el mateix que va fer el camp del Barça) va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona. Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent curses- ja ho sabeu. Però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. 

Una mica més enllà, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un edifici que en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor Palace. El Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa". Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la.  A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 el Windsor va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en un fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada: 'Edifici Windsor'.

Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i veurem una escultura humorística en primer terme, La Girafa Coqueta, que adopta una posició contrària a la d'un animal d'aquest tipus, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.

Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té adossat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que la imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.

Tot seguit arribarem a la plaça del Cinc d'oros.  La gent li diu la del Llapis per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.

I en aquest punt girarem a la dreta per baixar pel Passeig de Gràcia i tot seguit veurem l'indicador del Km 3. 

Km 3 al 4

Aviat, a l'esquerra, veurem la Pedrera. Tot el que va construir en Gaudi té una història. O mil. En passar per davant de la Pedrera me’n fa recordar una. No sé si certa. Es diu dels maldecaps d’una inquilina de la casa. Se li queixava a l’arquitecte que volent posar un piano al pis  no podia fer-ho perquè no hi tenia parets rectes. El poeta Josep Carner va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així:

“La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada. Tanmateix, senyor Gaudí!!! -Digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta. -És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument? La senyora que li explica -Oh, veurà, toco el piano una mica. I va dir el senyor Gaudí: -Doncs miri, toqui el violí”.

Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro. Perquè, per ser franc, sobre tot quan es tracta de la marató, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres.😉 

En arribar al carrer d'Aragó girarem a la dreta, i en fer-ho no ens podrem sostreure'ns de mirar, encara que sigui de reüll, una altra obra magistral d'en Gaudí, la Casa Batlló. 

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa uns seixanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).

Poc després de la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia hi havia una estació de tren. El Baixador (però tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.

Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station". Anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar alguna vegada alguna cosa per fer bricolatge?

Tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant de què va ser una una botiga centenària, el Colmado Quilez, Ara, en lloc de botifarres hi venen vestits de moda.

No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres).

I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 4

Km 4 al 5

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.

Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel·lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.

Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrer de Casanova. Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico. Per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”. 

 

               

Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.

Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 5, just després de girar pel carrer de Viladomat.

Km 5 al 6

Viladomat el baixarem fins la Gran Via. Seguirem avançant amb menys estretor. Tot i que no és cap problema: aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant... 

En arribar a la Gran Via l’enfilarem per fer un bon tros d’aquest vial, el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem uns tres quilòmetres, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer. De fet, la cursa és plana; una de les que més de Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa d'El Corte . El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, durant la dictadura, estava prohibit córrer. 

La Gran Via, a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells, el Rex, a tocar del carrer Calàbria, el van tancar fa  anys malauradament. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes! Una contingència: en front mateix del cinema Rex, hi havia  un bar  on es podia practicar el tir amb arc (era l'únic a Barcelona). És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No sé si per casualitat, el desaparegut bar es deia L’Arquer.

A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància, un edifici modernista construït a primers del segle XX. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta, textualment en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que  va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.

Per la Gran Via anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista és llarga: vint. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van castellanitzar el segon (potser perquè era més ample 😊), posant-li Urgel, amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.

                                        

A la meitat d’aquest quilòmetre ens trobarem els edificis de dos cinemes més desapareguts. El del Excelsior, a la cantonada amb Villarroel -ara una casa de veïns-  que va tancar fa molts anys, i el del    Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. a l'alçada del senyal del Km 6. Aquest cine va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el  nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

 

Km 6 al 7

Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat. Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses, he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria, que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.

Per cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida). L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que ens trobarem, té un rellotge molt gran i l’altra només una finestreta. Quan hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda. Que em disculpin, pel que dic, els admiradors d’Elies Rogent, el seu arquitecte,  professor de grans arquitectes, un d'ells Antoni Gaudí, a qui, al signar-li el seu títol universitari, li va dir: “Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.

                               

De totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200 millors d'Europa...I un lloc on, anys enrere, no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.

I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estàvem fotuts, passarem per davant del Coliseum. Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris, l’any 1929.

Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del Coliseum, per davant del qual estem  ara corrent i gaudint, va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat per part de l'aviació italiana que ajudava a Franco. Obvio detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del teatre.

Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamur de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada. Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La creu tremenda. Ara, en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador. Una recomanació: encara que el dia de la cursa faci calor, no és de bona educació atlética tirar-s’hi a dintre per més ganes que en tinguem, mentre passem pel costat.😃

Per la Gran Via el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida. I així arribarem al Km 7 a la cruïlla a amb Roger de Llúria. 

Km 7 al 8 

En la cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa cent anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana. Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem coberta en passar.

Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel El Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que la gent rica no vol aparentar, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a  Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”

Seguint per la Gran Via en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de Bruc, Bailèn i el de la plaça de Tetuan. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.

La Plaça de Tetuan és una de les més grans de l’Eixample, però  s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent. Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un  gratacels que es van construir en la dècada dels setanta. 

I en arribar al carrer de Sardenya hi veurem l'indicador del Km 8

Km 8 al 9

El carrer de després del de Sardenya és el de Marina, per on girarem abandonant la Gran Via per fer-ne uns dos-cents metres fins al d'Ausiàs March. En girar veurem la Monumental. Un lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. La plaça és una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.

 

Baixant pel carrer de la Marina travessarem el de Casp per anar a trobar el d'Ausiàs March, que l'agafarem a la dreta a la búsqueda del Km 9.  Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, l'hi ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el d'Ausiàs March honora a un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, 'Veles e vents'. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest nové quilòmetre que acaba a l'alçada del carrer. 

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

I passat l'Institut hi haurà el senyal del Km 9.

Km 9 al 10

Per Ausiàs March enllaçarem amb la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Urquinaona. Alguns no podrem deixar de girar el cap a l'esquerra per donar un cop d’ull a un gratacels, el primer que hi va haver a Barcelona. Se l’anomena l’Abelux, perquè a la planta baixa hi ha l’antiga botiga de llums del mateix nom. El seu veritable nom és Edifici Fàbregas i va ser inaugurat el 1944. El seu estil s'emmarca dins l'Art Decó, seguint les tendències arquitectòniques de l'època. Només té quinze pisos, però i anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”. 

I també, al passar, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys pels aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. L'Oliu va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc del carrer de Jonqueres on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. En passar tan a prop d’on va germinar, et recordarem, Ramon Oliu, i t’ho agrairem.

                   

I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem a la Plaça de Catalunya, final de la prova.

A la Cursa d’El Corte Inglés alguns la critiquen per la seva massificació.  Certament és una mica aclaparadora: Supermans, gossos amb dorsals, pares amb criatures en un cotxet, o atletes que s’afegeixen quan els hi sembla. Però ho hem d’acceptar així. Fins i tot, s'ha de dir que és consubstancial a la cursa,  i la disbauxa la fa entranyable.

I no s’ha d’oblidar que enguany se celebra la  45ena edició, una de les primeres que es van començar a fer a finals dels setanta, i tampoc que és la més concorreguda d’Europa i un any ho va ser del món. I  menys encara que  molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya. 

Miquel Pucurull

Web de la cursa: https://www.cursaelcorteingles.cat/

Spiridon Louis, el guanyador de la primera marató olímpica

Amic i amigues, el diumenge passat es van complir 126 anys de la celebració de la primera marató olímpica. Es va fer a Atenes com a colofó dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. La prova va tenir 40 quilòmetres. De fet, les primeres maratons es van fer d’aquesta distància. I no va ser fins als Jocs de Londres de 1908, quan es van establir els 42 i 195 metres actuals pel caprici d’una reina d’Anglaterra –una història que ja explicaré un altre dia-. Bé, aquella primera marató dels primers Jocs la va guanyar el grec Spiridon Louis, un aiguader que venia aigua potable pels carrers d’Atenes. En córrer tenia certa pràctica perquè havia quedat primer en alguna cursa dels pobles de les rodalies. Spridon Louis, conegut com Spyros, no era el favorit; hi havia dos corredors estrangers que ho eren. Però els va avançar quan faltaven pocs metres per a la meta i va vèncer, completant els 40 quilòmetres en una mica menys de tres hores. L’Spyros era un home modest, humil. Una llegenda diu que quan el rei de Grècia el va rebre a palau, convertit en un mite, i li va preguntar quin regal volia com a premi per la seva gran victòria, va contestar, “Un burret, majestat, perquè reparteixo l’aigua carregant dues garrafes”. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Spiridon Louis

Miquel Pucurull

Kms 28 al 29 de la marató de Bcn'2022

Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins el carrer Ciutat de Granada, poc abans de la Plaça de les Glòries, i durant el tram per arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.

Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil és endevinar que antigament la zona era un estany) passarem a tocar el Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa uns anys, ubicada en el mateix espai del que fou l’Hispano Olivetti. Quan encara no existien els ordinadors personals, aquí hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. El que subscriu -si se li permet que en aquest punt parli en primera persona- no es pot sostraure de recordar-ho en passar per davant, perquè hi va treballar quatre anys de la dècada dels seixanta. Va ser un dels 3.320 empleats que produïen més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. Eren tants els operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom teniem un codi amb números i lletres que ens identificava. Encara me’n recordo del meu: el 16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria -empresa modelo- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos Modernos d’en Charlot. Coses de la vida, tot i ser una emblemàtica empresa 'model i orgull del règim  franquista', la Olivetti no va poder resistir la competència generada per la revolució tecnològica dels anys vuitanta, i va tancar les portes un bon dia (un mal dia, millor dit) i els treballadors van anar a parar a l’atur.

Vaga dels treballadors de l' Hispano Olivetti. Any 1981

Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Si comento algunes coses que no són massa festives -avui que estem de festa grossa- és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes, i aquests modestos escrits no volen ser una guia turística. D’igual manera, intento reflectir la fesomia renovada que te ara l’indret. Com veurem, el lloc s'ha  transformat. Segurament, els que vàrem córrer la prova fa un anys , comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.

La Torre Agbar va ser inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom n’hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu de l'edifici (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí”. Jo, que soc molt limitat en arquitectura, no ho sé veure. Però si ho diu l’autor ens ho hem de creure.

Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem. En arribar gairebé al final de la Diagonal, al carrer de la Ciutat de Granada, girarem en rodó per tornar a baixar per l'avinguda en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat.

Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar els mateixos carrers que hem creuat pujant (lleugeríssima pujada que no ha d’haver matat a ningú), i veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.

I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)

Passarem pel costat del Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu, un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.

Trobarem el senyal del Km 29 just en travessar l’emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats que conserva en certa manera la seva essència a la part de baix. I tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja hem fet vint-i-nou quilòmetres ... i encara estem tan sencers com al final del km anterior.

Clarence de Mar, el maratonià del mocador al cap

Fa anys era freqüent veure els corredors de marató amb un mocador al cap per protegir-se del sol, a l’igual que els paletes o treballadors del camp. En recordo a més d’un en les primeres maratons de Barcelona dels anys vuitanta.

A les primeries del segle passat, el nord-americà Clarence de Mar era un dels que el duia 

La qüestió del mocador és pura anècdota. L’interessant és el següent: és l’atleta que ha guanyat la marató de Boston més cops, set en concret. La primera vegada el 1911 en 2h21.39, la seva millor marca. Havia corregut la de 1910, on va quedar segon. . 

li van fer un reconeixement mèdic i li van trobar el cor gran -el que ara se'n diu cor d’atleta- i com que en aquella època la medicina ho considerava una malaltia, els metges li van recomanar no córrer.  El van obligar a no fer-ho més, pel risc que li suposava.

Va estar onze anys sense competir. Després d’aquest temps va tornar a participar en algunes diferents proves, i va tornar a guanyar la marató de Boston...sis vegades més, entre el 1922 i el 1930..

Va guanyar el seu darrer Boston l'any 1930 a l'edat de 41 anys. Als 35. va aconseguir la medalla de bronze a la marató dels Jocs Olímpics de París el 1924.

Clarence de Mar (1888-1858)

                                        ...................

Miquel Pucurull

 

Km 27 al 28 de la marató de Bcn'2022

Prosseguint per l’avinguda de la Diagonal amunt ens trobarem a la dreta el modern Parc Central del Poble Nou. El va dissenyar l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar que ja veurem de lluny i cada vegada més a prop. El parc és d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “ demana, calma i silenci, lloc de recolliment...”

Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrere del parc hi ha Can Ricart, i recordarem que és un espai que, constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Gràcies a les reivindicacions del veïnat es va poder salvar, i es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.

Mentre ens farà  costat el Parc Central del Poble Nou creuarem el carrer d’Espronceda. Ens serveix per recordar aquell poeta de qui a l’escola ens feien aprendre els seus versos (no sé sí ara també en les classes de castellà) per recitar-los en les festes familiars, com aquell de La canción del pirata:

"Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín".

És molt llarg. Com dic més d’una vegada, aquests escrits tenen l’objectiu de, sí recordem alguna cosa el dia de la marató, que ens serveixin per saber quelcom dels llocs i ens ajudi a fer el camí de la nostra prova més plaent. I potser, com que en el quartet final del vers el poeta parla més que mai del mar i hi estem a prop...doncs, el seu final:

"Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar".

I en acabar el Parc, poc desprès del carrer de Castella, ens trobarem l’indicador del Km 28, tot comprovant  que, qui ens ho havia de dir?!, estem força sencers. 

Km 26 al 27 de la marató de Bcn'2022

En arribar a la Plaça de Llevant girarem a la dreta per agafar la Diagonal cap amunt, i en el moment del gir veurem El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum 2004. Tot i que no entrarem a la zona, no deixarem de recordar que va ser un certamen internacional que va impulsar la Unesco per tractar temes tan importants com la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau, i la ciutat de Barcelona.

Per la Diagonal comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en alguns punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. No em canso de dir -com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou de tota la vida, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.

Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm en aquest moment, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços entendran molt bé aquest sentiment.

Edificis nous a la zona de Diagonal Mar

Pujarem pel lateral dret de la Diagonal traspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" per la seva facilitat per convertir infidels; el carrer de Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; el de Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà.

I abans d’arribar a l’alçada del carrer Provençals, un altre carrer de nom maco, que segons diuen pot provenir dels repobladors que van venir de Provença els segles IX o X després de la reconquesta de Barcelona, haurem arribat també al Km 27. Una observació obvia: des de la mitja, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 16. 😄

Km 25 al 26 de la marató de Bcn'2022

A la Rambla de Prim trobarem uns voluntaris que ens oferiran avituallament (el del Km 25 com és de rigor, i com és de rigor ens avituallarem). A propòsit d’avituallar-se, s’està demostrant últimament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se a aquestes alçades de la marató -a més a més de l’aigua naturalment- pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. Cal dir, però, que sí no s’ha provat abans, en una mitja, per exemple, no ho recomanaria; ni això ni cap altre experiment. Val més menjar-se un plàtan, que n’hi haurà en aquest avituallament.

Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament barris nous del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.

Baixant ens anirem apropant al final de la rambla, tot veient l’original edifici del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer, uns d’ells, la Torre Telefònica a l'esquerra i l’Hotel Barcelona Princess, amdós d’una alçada impressionant.

Com a contrast, on hi ha la espectacular torre, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors

També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.

Castell del Camp de la Bota

Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys del Camp de la Bota hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou.

En els anys trenta el Júpiter competia de tu a tu amb el Barça i l’Espanyol en l'àmbit català. A més a més, va ascendir a Segona Divisió el 1934, on hi va jugar dues temporades. En els seus inicis el club era proper a l'anarcosindicalisme de l’època i s’identificava amb el catalanisme polític. L’any 1924, el dictador Primo de Rivera va prohibir el seu escut quadribarrat i estelat. Un escut que ha patit diversos canvis per motius polítics, El 1939, acabada la guerra, a més de l’escut va haver de canviar el nom del club pel de CD Hércules durant un any. No en parlem més!

El Jupiter constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. 

I avall que fa baixada, poc abans d'arribar a baix de tot de la Rambla de Prim, trobarem el senyal del Km 26.

Km 24 al 25 de la marató de Bcn'2022

Seguirem per la Gran Via a la recerca de la Rambla de Prim, i a mesura que avancem intuirem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa. Ens ho semblarà perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda a dreta i esquerra. Però el cert és que -s’ha de dir per ser objectius- haurem de fer aquest quilòmetre que ens queda per un indret poc càlid

Tenim l’esperança, però, que la rambla estarà cada vegada més a prop i llavors s’acabarà la monotonia. A més a més, quan passem pel carrer de Josep Pla, poc abans de girar per agafar-la, potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada el gran novel•lista empordanès desaparegut que, sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns. De ben segur que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts i els nostres pecats com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.

Josep Pla

Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra nostra, hi ha també un altre de barri ple d’activitat, el de La Verneda, on arriba, molt a prop d’on estem ara, la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa; la que hem vist que començava quan estàvem al carrer València.

Hom s’adona, a propòsit, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes seixanta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància de la que estem fent avui. Això, sí hi pensem a aquestes alçades de la prova, ens motivarà.

Passat el carrer Maresme, després del de Josep Pla, girarem per la Rambla de Prim a la dreta, per baixar-la fins el seu final (començament), a prop del Fòrum. Hem parlat, quan estàvem per l’Eixample, que el que ara són rambles, en el passat eren torrents o rieres. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: Riera d’Horta se’n deia, i arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès: encara que molt benignes, ja hem vist que hi ha petits desnivells durant tot el recorregut. La majoria ni els notarem, però hi són. Ara, per la rambla, ens toca baixar una mica i estarem encantats; ja haurem de pujar en algun lloc més tard. I és que, és clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.

Un cop haurem girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrer quilòmetre i escaig, canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys.

A propòsit del nom d’aquesta rambla que duu el nom del general Prim, resulta sorprenent els honors que li fem, perquè aquest militar va bombardejar Barcelona l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent, estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “ O caixa o faixa”,és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per “pacificar” més tard altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. I a més a més de posar-li el seu nom a aquesta rambla, l’honorem amb una estàtua eqüestre a l’entrada del Parc de la Ciutadella. Hi ha coses que un no s’explica. Afortunadament, la rambla fa baixada...

Barcelona bombardejada per Prim el 1843. Gravat de l’època

La Rambla de Prim és molt bonica i encara bo que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, és un dels menys afavorits de la ciutat. (S’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística). És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns seixanta anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passarem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixarem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

Haurem entrat al Barri del Besos i de seguida passarem per davant de la petita Plaça de Zenòbia Camprubí, en honor de l'escriptora nascuda a Malgrat i esposa del poeta Juan Ramon Jiménez, l’autor d’aquell bonic i evocador Platero y yo ("Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón...") que ens van fer aprendre de memòria al col•legi quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

Zenòbia Camprubí i Juan Ramon Jiménez

I justament a l’alçada de la placeta, on acaba a la nostra dreta el carrer de Pere lV, veurem l’indicador que ens dirà que ja hem fet el Km 25.

Km 23 al 24 de la marató de Bcn'2022

Deixarem el carrer de Huelva i girarem a la dreta pel de Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des del carrer fins una parada de metro. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final:

“Ja l'en prenen i l'en lliguen
i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”

I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet . Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pis del carrer Casanova.

Partit de bàsquet en els anys cinquanta

Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.

El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII que va fer algunes coses de la catedral de Santiago, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar únicament com Andrade, i tothom content.

A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató. Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa uns anys van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...

El barri de Sant Martí té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Martí Vell que data del segle XV. En l'època feudal es va construir una sagrera al voltant de l'esglèsia (un lloc sagrat que protegia persones i bens) i fou l'orígen de l'actual barri de la Sagrera de Sant Andreu. 

Església de Sant Martí Vell

En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels grans sectors de desenvolupament del 22@.

Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 24, a prop del carrer del Treball.

Cursa de Cantonigròs 2022

Amics i amigues, el proper 5 de juny tornarà a celebrar-se l’entranyable Cursa de Cantonigròs després de set anys. Es va deixar de fer perquè el preu de les pòlisses i altres despeses, que augmentaven any rere any, havien de ser costejades pels que l’organitzaven. Ara, feliçment, l’ajuntament se n’encarregarà i es podrà tornar a gaudir d’una prova que es fa en memòria de Ramon Oliu, nascut al poble i mort ara ha fet 17 anys. A recordar que ell va ser l’impulsor a Catalunya del córrer a finals dels setanta i l’artífex de la marató de Barcelona. La cursa era molt estimada i tornarà a ser-ho: vol conservar l’esperit de les proves que es feien fa temps: gratuïta, t’hi pots inscriure allà mateix una mica abans de la sortida, no és competitiva en el sentit que, tot i que s’estableix una classificació i existeix un cronometratge, no es donen premis a ningú, i s’aprecia que els veïns fan mans i mànigues per a que t’hi trobis bé. De nou, als que els us agrada córrer per la muntanya, podreu tornar a fer-ho en un paratge excepcional, per un antic camí de terra que anava de Cantonigròs a Tavertet. També els vostres fills, els que en tingueu, perquè es fan dues petites curses infantils abans de la de 10 quilòmetres dels adults. Recordeu-ho: el 5 de juny pel matí. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

Kms 21 al 23 de la marató de Bcn

En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint i a mitjans van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.

En aquest tram ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la Meridiana fins el carrer de València desprès de passar el senyal del Km 22.

En arribar al final de la part d'abaix de Meridiana girarem a l’esquerra per València i penetrarem al barri del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval. A poc d’haver fet el gir hi ha un edifici de maó vist a l’equerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt. Per als que correm, un pont és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest del Clot, al carrer de València, no és una excepció. Un apunt (per a sí, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de la sèrie “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas).

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona. No ens hi trenquem el cap. Pel carrer de Huelva, després de creuar Espronceda tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. No estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust explicar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat).

La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.

Per Huelva arribarem al carrer de Bac de Roda, on girarem per baixar-lo, A la cruïlla hi haurà el senyal del Km 23. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc). 

Km 18 al 20 de la marató de Bcn'2022

Passat el km 18 seguirem corrent per la Meridiana. El nom li ho va posar en Cerdà perquè el va fer coincidir amb el Meridià de Greenwich, la línia imaginaria que uneix els pols nord i sud passant per un antic observatori astronòmic que hi ha a Londres, en el suburbi d’aquest nom. 

Baixarem per la Meridiana refent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem. Aquesta circumstància del circuit té el seu atractiu: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte als debutants: és de mala educació atlètica saludar de manera massa estentòria als que van darrere teu i estan pujant. Es pot fer. S'ha de fer, però prudentment; sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres. ☺

Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, Suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem a punt d’arribar a la meitat de la prova i estem alegres: aviat trobarem l’indicador del Km 20. 

Miquel Pucurull