Catalans i catalanes guanyadors de la marató de Bcn

Amigues i amics, darrerament, la marató de Barcelona l’han guanyat atletes africans. També eren estrangers i estrangeres els guanyadors de les primeres fa més de quaranta anys i després. Podria semblar que sempre ha estat així. Però no. Hi ha hagut atletes de Catalunya que també han aconseguit ser els guanyadors. Tres homes i cinc dones. En homes, Rafa Garcia, que havia estat un notable migfondista, campió d’Espanya del 1500, va ser el vencedor l’any 1985, Fernando Diaz, deixeble del llegendari Gregorio Rojo, el 88, i Benito Ojeda, que la va guanyar el 1994 i ho va tornar a fer dos anys més tard. En dones, la sabadellenca Matilde Gómez la va guanyar l’any 1978, una de les tres noies que van córrer una primera marató a l’estat. La Quima Casas, la mítica corredora de la comarca de la Selva la va guanyar tres cops, el 1980 el 85 i el 87. L’Elisenda Pucurull (per si ho voleu saber, la meva filla gran) ho va fer l’any 1990. El 95, la primera va ser la Núria Pastor, assídua vencedora de curses populars. I el 99, l’Eva Sanz, també guanyadora de moltes curses curtes. Valgui, aquesta ‘Contra’ de l’UltraEsports d’avui com a reconeixement dels atletes catalans -tres pioners i cinc pioneres, tots i totes el segle passat-, que en el seu palmarès tenen un triomf tan extraordinari com el de la Marató de Barcelona. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/11/2024

Proposta solidaria per València

Amigues i amics, ens durarà molt el desencís per la catàstrofe de l’altre dia a Valencia. Els valencians els tenim molt a prop i són com germans nostres. I em va saber greu que el passat cap de setmana no es cancel·lessin les manifestacions esportives a tota Espanya en senyal de dol. No es van celebrar a la comunitat valenciana –només hagués faltat-, però a la resta es van fer. Per interessos econòmics es van jugar gairebé tots els partís de futbol, de bàsquet, de handbol... de tots els esports, com si res hagués passat. Com si el que s’estava vivint no mereixés respecte. Només un minut de silenci per les víctimes i endavant. Va ser exemplar que els futbolistes afirmessin que s’havien d’ajornar tots els encontres. Però el president de la seva patronal va forçar-los dient que “el millor missatge de condol era no parar enlloc.” Per llogar-hi cadires!!!. Els espectacles no es van suspendre. Però s’està a temps d’esmenar-ho.¿Per què no es fa que tots els esdeveniments esportius d’un cap de setmana siguin solidaris? Vull dir, que les recaptacions de les entrades de tot arreu vagin a parar als damnificats, com s’ha anunciat que es farà al campionat del món de motoGP que s’ha de celebrar a Montmeló. Mai no és tard. Seria la millor aportació de l’esport per ajudar a pal·liar els efectes d’aquesta colossal tragèdia. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

11/11/2024

La 'Cursa de l'Amistat' Consummatum est

Amigues i amics, la icònica ‘Cursa de l'Amistat’ del dia de Tots Sants es va deixar de fer el 2019 després de vint-i-nou anys de celebrar-se. L’organitzava amorosament la família de Francesc Mates, un ex atleta del Barça que la va instaurar el 1981. Amorosament perquè era una prova amb un munt de detalls que la feien molt estimada pels corredors i corredores: un d’ells era que cada participant havia de dur qualsevol cosa a la sortida (unes galetes, un llibre...) per fer-ne un sorteig en acabar la cursa. La comercialització de les curses actuals no existia. No era competitiva: era una prova amb l’esperit de ‘córrer pel plaer de córrer’. No es donaven trofeus als guanyadors; només una flor al primer i la primera. El recorregut era de Montjuic al Tibidabo. Se sortia davant de les portes del Castell, es travessava Barcelona pel carrer Entença, i, muntanya amunt, acabava sota l’avió de les atraccions. Ja no es fa. Ara, una empresa de màrqueting organitza un succedani de 10 Qms que surt també del Castell i acaba a Can Caralleu, i un altre de 21 que ho fa al Parc de l’Oreneta. Tot i així, emfàticament li diuen ‘Montjuic-Tibidabo’. Un apunt important per acabar: mentre l’altruista família del malaurat Mates l’organitzava va ser gratuïta, ara, la ‘Cursa de l’Amistat’ Consummatum est, el dorsal de la de 10 costa disset euros i la de 21, trenta. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

4/11/2024

L'angle Q de les atletes

Amigues i amics, l’estratosfèrica marca de 2 hores i 9 minuts d’una dona a la marató (la kenyana Ruth Chepngetich l’altre dia a Chicago) està propiciant parlar-ne molt. Entesos i aficionats es fan preguntes de tot tipus. ¿Com és possible que les maratonianes s’estiguin acostant, cada cop més, als registres que fan els homes? Fins i tot els metges diuen la seva. El doctor Xabier Leiba exposa una teoria: diu que el cos de les atletes s’ha anat modificant. Són cada cop més altes, i l’angle Q de les seves cuixes (un angle que fa que els malucs siguin més o menys grans; que el de la dona és de 16 graus de mitjana i el de l’home de 12), s’està reduint a base de bé i és cada cop més semblant al dels mascles. Pel doctor, aquesta transformació física explica que cada vegada les dones corrin més. Cal dir que fa cinquanta anys, el rècord del món de la marató masculina era de 2h 08 i ara és de 2h 00; o sigui , que ha baixat 8 minuts i el de la femenina era de 2 hores i 46 minuts i ara és de 2h 09, és a dir, ha baixat 37 minuts. ¿Serà això de l’angle Q la clau de tot? Me’n guardaré prou de discutir la revolucionaria teoria d’aquest doctor, que per cert és un prestigiós metge gallec, especialitat en esport.

Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

28/10/2024

Nou rècord del món de la marató femenina

Amigues i amics, de sempre, tinc un interès especial en seguir la progressió de les dones en el món del córrer. Singularment pel que fa a la marató, i vaig gaudir molt el diumenge passat en saber que una vegada més, només un any desprès de l’últim cop, algú tornava a batre el rècord mundial de la prova. Ara, a més a més, amb una marca excepcional: 2 hores 9 minuts i 56 segons aconseguida per la kenyana Ruth Chepngetich a la marató de Chicago. Un temps que és gairebé dos minuts menor que el rècord anterior, el de l’etíop Assefa de fa dotze mesos. Un temps d’una dona (baixar de 2 hores 10), que és podria dir que és tan sensacional com que un maratonià baixés de les dues hores. I això no és tot: a Chicago, la Chepngetich va entrar a la meta en desena posició absoluta, i va avançar en més de set minuts a la segona classificada, precisament l’Assefa, que era la recordwoman. Amb una gesta tan gran, i com no podia ser d’altra manera, a les xarxes han aparegut els xafà-guitarres de sempre que opinen que la noia anava dopada. Estic en un grup de whatsapp on un deia que, tenint en compte que el seu representant és el mateix que el +de dues maratonianes que van ser sancionades per dopatge fa anys, no havíem de tenir cap dubte que aquesta també ho estava. No cal que digui que el vaig engegar a fer punyetes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/10/2024

Les tres heroïnes dels Jocs

Amigues i amics, per a tothom, acabar una marató suposa moltes vegades realitzar una acció èpica. A les olímpiques, també. A la dels Jocs de Paris del mes passat la van protagonitzar tres dones; tres heroïnes. Una d’elles va ser la britànica Rose Harvey. Va acabar la marató en 2 hores i 51 minuts, mitja hora més que el temps que va fer a Chicago l’any passat i que li havia valgut la selecció. La raó no es va saber fins que li van fer un reconeixement: va córrer amb el fèmur fracturat des del Km 3. No cal dir res més. L’altre gesta va ser la de la neerlandesa d’origen etíop, Sifan Hassan, que va voler córrer la marató després d’haver aconseguit la medalla de bronze en el 5.000 i en el 10.000. La va córrer i la va guanyar, lluitant fins l’últim moment amb la plusmarquista mundial de la distància amb un final antològic. I per a mi, la tercera gesta, la va fer la corredora que va arribar última, la Kinzang Lhamo de Bhutan, un minúscul país de l'Himàlaia. Va participar per invitació dels Jocs, i la marató olímpica era la primera cursa urbana que feia a la seva vida perquè corre sempre proves de muntanya. No importa gens que caminés durant moltes parts del circuit i que arribés una hora i mitja més tard que la guanyadora; la noia, volent acabar, va demostrar que el respecte a la seva petita nació, i a ella mateixa, estava per damunt de tot. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

14/10/2024

Esportistes catalans als Jocs

Amigues i amics, els resultats del esportistes de Catalunya als Jocs Olímpics que s’han celebrat a París han estat força reeixits. Van aconseguir onze medalles d’or en waterpolo, set en futbol i una en vela. I medalles de bronze, quatre en handbol, quatre en natació artística, i una en piragüisme. A més a més, 39 diplomes en esports individuals: judo, tir, tir amb arc, rem i piragüisme. I en esports d’equip: hoquei sobre herba masculí i femení, waterpolo masculí, futbol femení i bàsquet femení. És a dir, que la contribució de les catalanes i els catalans a les seleccions espanyoles va ser importantíssima. Altra cosa és si va ser reconeguda. Que no ho va ser. Mai, les televisions que retransmetien els esdeveniments, i els mitjans de Madrid, feien esment de si els atletes guardonats eren catalans. Ja hi estem acostumats; només emfatitzaven que eren espanyols. Per cert, ja no ens en recordem, però abans dels Jocs, el president del comitè olímpic espanyol esbombava per tot arreu que a París, “com que l’esport a Espanya ha millorat molt, se superarien les 22 medalles dels Jocs de Barcelona de 1992”. La realitat és dura: es van quedar en 18 i gràcies. I deixeu-me dir que si no hagués sigut per les que van guanyar els catalans i les catalanes, el paper de la delegació espanyola -comparat amb les d’altres països- hauria estat mediocre. Un paper d’estrassa, vaja. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/09/2024

L'ambició d'en Jakob Ingebrigtsen

Amigues i amics, a tots ens ha passat: Quan veus que córrer se’t dóna una mica bé, perds el senderi i t’apuntes a totes les curses que es fan i es desfan. Passa a tots els corredors populars i sembla que també als professionals. Diumenge passat, el noruec Jakob Ingebrigtsen, medalla d’or del 5.000 als Jos de Paris i una de les grans estrelles actuals de l'atletisme, va córrer la mitja marató de Copenhaguen 48 hores després de fer a Brussel·les un 1.500 en 3.30 i guanyar la Lliga Diamond. El seu entorn li recomanava no apuntar-s’hi perquè duia moltes curses al damunt. Però el noi, de 23 anys, eufòric per la brillant temporada que estava fent, volia debutar en els 21 per veure si podia vèncer al recordman del món de la mitja, que també la feia. El seu germà gran, que és el seu entrenador, li deia que era una estupidesa córrer una mitja marató sense estar preparat específicament per la distància, i menys al ritme del plusmarquista mundial. Però no li va fer cas. Resultat: els deu primers quilòmetres va anar molt bé. Els va fer amb el grup capdavanter en uns excel·lents 27 minuts i 27 segons,. Però els onze següents li van suposar un calvari. Va haver de caminar en diversos moments, i va acabar com va poder, entrant en el lloc 34, a cinc minuts d’aquell a qui volia guanyar. A meta, completament destrossat, va dir que havia aprés la lliçó i no tornaria a fer una mitja marató mai més. O fins d’aquí dos anys mínim. A l’esport, com a la vida, l’ambició és bona...però fins a cert punt. Fins el cap de setmana que ve, correu corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/09/2024

Els dos ors d'un matrimoni d'atletes.

Amigues i amics, acabades les vacances de l’Ultraesports, torno a intervenir al final de l’espai, per - deixeu-me presumir i agrair-vos-ho- vuitena temporada. Avui s’hi adiu parlar dels Jocs Olímpics i els Paralímpics, els dos grans esdeveniments esportius que sempre contenen històries curioses i emotives. Com la dels atletes nord-americans, Tara Davis-Woodhall i Hunter Woodhall. Ella va guanyar la medalla d’or del salt de llargada dels olímpics, i ell, també la d’or, dels 400 metres dels paralímpics uns dies després. La curiositat està en el fet que són un matrimoni. La seva història d’amor va començar un dia en que la Tara va veure entrenar al Hunter amb pantalons de xandall, sense saber que fa servir una pròtesi a les dues cames perquè de petit les hi van haver d’amputar sota genoll. La seriosa discapacitat del noi no va ser cap inconvenient per a ella. Van començar un nuviatge de pocs mesos, i es van casar l’octubre de fa dos anys. Va ser un goig veure’ls esclatar d’alegria l’altre dia, després que ell revés la medalla d’or. Les imatges dels petons i les abraçades de felicitat exuberant dels dos, ella negra i ell blanc, per cert, han donat la volta al món. Només per coses com aquestes valdria la pena que els Jocs es fessin sovint. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

16/09/2024

Dopatge a l'Àfrica

Amigues i amics, no m’hi acabo d’acostumar: cada cop que llegeixo als diaris que un atleta ha estat suspès per dopatge, em fa mal. Fa pocs dies s’ha sabut que la corredora que va quedar segona a la marató de Sevilla al febrer, la kenyana Josephine Chepkoech -coneguda a casa nostra perquè va quedar segona a la mitja de Barcelona del 2019- ha donat positiu per testosterona i l’han suspès per 7 anys. Malauradament, les notícies sobre dopatge a Occident estan a l’ordre del dia. Però, ara, també ho són a l’Africa. La llista de corredors i corredores d’aquest continent que estan suspesos per donar positiu és llarga. La cosa és tan seriosa que fins i tot que el govern de Kenia està prenent mesures dràstiques per tal de resoldre el problema. Diuen que als que detinguin pel frau, els tractaran com si fossin traficants de drogues. És una autèntica desgràcia: també es dopen els atletes africans. A mi em sap greu pel que significa per la puresa de l’esport, i em sorprèn, perquè, per les seves marques, sempre havia considerat als kenyans i etíops com d’un altre planeta i em pensava que no els hi feia falta fer trampes. Està clar que no és així. Amigues i amics, farem vacances, i d’aquí unes setmanes -si ho voleu- ens tornarem a trobar. Mentrestant, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

10/06/2024

Més tems per acabar una cursa

Amigues i amics, fa temps que reivindico que els temps per acabar les curses populars siguin més llargs. Ho demano, per tal que –disculpeu el meu interès- les puguin córrer veterans i veteranes que no poden perquè cada cop són més curts. Per això, avui vull felicitar públicament als organitzadors de la Cursa de la Diagonal del diumenge passat a Barcelona, perquè, sortosament i insòlitament, van ampliar el seu temps límit. Era d’una hora i 15 minuts i va ser d’1 hora i mitja. I amb aquesta iniciativa, la participació va augmentar notablement: la prova de 10 quilòmetres la van acabar 6.700 corredors i corredores, mentre que l’any passat van ser 5.200. A banda, n’hi va haver una de 5 amb 1.300. Així que, entre les dues, van ser gairebé 3.000 participants més que fa un any, la qual cosa confirma que donar temps per acabar una cursa és un benefici per tots; pels que la munten i pels que la volen córrer. Deia que donar més marge afavoreix els més grans d’edat. Però no únicament. També a les dones. L’any passat, les que van fer aquesta cursa no arribaven a dos mil. L’altre dia van ser tres mil quatre-centes. No sé com s’ho hauran fet els organitzadors per convèncer a l’ajuntament –gens procliu a que els diumenges hi hagi atletes pels carrers perquè fan difícil la circulació de ses majestats els automobilistes- i se’ls ha d’agrair de tot cor que ho hagin aconseguit. Tant de bo no hagi estat un miracle. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

03/06/2024

95 anys de l'Estadi

Amigues i amics, aquest dilluns s’han complert 95 anys de la inauguració de l’estadi de Montjuic. La història ens diu que en aquella època començava ha desenvolupar-se l’esport a casa nostra, i coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, la inauguració de l’estadi –amb 65.000 espectadors, el més gran d’Europa- va constituir un èxit clamorós. El recinte, que llavors era conegut com l’’estadi de l’exposició’ i ara duu el nom de Lluis Companys, ha estat l’escenari de grans esdeveniments. Era on s’havia de celebrar una olimpíada popular l’any 36, frustrada per l’esclat de la guerra espanyola, i on s’hi ha fet atletisme, rugbi, boxa, esgrima, hoquei, beisbol, fins i tot proves de motociclisme i automobilisme, i futbol, on hi ha jugat l’Espanyol i ara el Barça. El 1955 s’hi van fer els Jocs del Mediterrani, en els setanta va entrar en decadència, i en el 92, remodelat magníficament, els Jocs Olímpics d’aquell any. Qui no els recorda!, També ha estat el lloc d’arribada de la marató de Barcelona vuit cops, del 1990 al 97. Per cert, hi ha qui demana que es torni a acabar allà dalt perquè és un marc esplendorós. És veritat; acabar la prova a l’estadi de Montjuic fa molta patxoca. Però els tres quilòmetres finals de pujada són per sucar-hi pa. Es nota que els que ho demanen no en van córrer cap d’aquelles vuit maratons. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/05/2024

Atac de gana en una marató

Amigues i amics, avui va de vivències. Els avituallaments de les maratons són cada cinc quilòmetres, però a vegades no n’hi ha prou. A la de Barcelona de 1986 no en vaig tenir prou. En aquella edició es baixava Rambla avall els últims quilòmetres per anar a buscar el final al Parc de la Ciutadella. En el 40, de sobte, em va agafar una gana terrible . Em quedaven dos quilòmetres per arribar i poder menjar alguna cosa. Però estava afamat i vaig haver d’adoptar una decisió agosarada. Vaig veure una senyora a la vorera. Una espectadora de la marató que s’estava menjant un entrepà. No la coneixia de res. Però em vaig atrevir. M’hi vaig acostar i li vaig dir: “-Perdoni… no me’n donaria pas un tros?” Va quedar esmaperduda; sense saber què dir a un moribund que corria. “-Només en vull una miqueta”, vaig mirar de justificar-me. “-Si, home, per què no? Queda-te’l sencer.” I, amb un somriure, em va donar l’entrepà. L’hi vaig agafar, Gairebé l’hi vaig arrencar de les mans. Era de tonyina; boníssim. Agonitzant com estava, amb dos mossegades me’l vaig cruspir i vaig tornar a córrer com un energumen, sense dir-li res. No vaig agrair-li el gest. He estat 38 anys amb remordiments, pensant que vaig ser un mal educat amb la dama que em va ‘salvar la vida’. Com que val més tard que mai, aprofito l’ocasió per donar-li les gràcies avui, des de l’Ultraesports de Rac1, per si escolta l’espai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

19/04/2024

La Cursa d'El Corte Inglés agrada a tothom

Amigues i amics, el passat diumenge es va celebrar a Barcelona la Cursa d’El Corte Inglés, una de les proves més antigues de la ciutat i més multitudinària. De sempre; des de la primera el 1979 amb 17.000 participants o 109.000 l’any 94. Ha anat minvant, i ara no som tants, però deu n’hi do: l’altre dia érem 33.000. La cursa, que és de les poques a Catalunya que és gratuïta, és per antonomàsia divertida i festiva. Ho és tant, que hi ha qui no li agrada perquè trenca tots els canons d’una prova atlètica: la corren corredors espitxant un cotxet amb el seu fill, una gran part dels participants la fan caminant, molts altres la corren amb el seu gos, i alguns la fan disfressats d’Spiderman, de Carnestoltes o del que sigui. He dit que hi ha qui no li agrada, però hauria d’haver dit que això passava el primers anys; ara està totalment acceptada. Han estat milers els que l’han corregut després dels 45 anys que fa que se celebra i per a molts i moltes ha estat el seu debut en això de córrer curses. És una disbauxa, ja se sap, però agrada a tothom: petits i grans. O molt grans: l’altre dia, per exemple, la va fer una senyora que s’ajudava d’un taca-taca. La vaig veure i vaig pensar: “Això és la Cursa d’El Corte Inglés. Visca! Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/05/2024

El maratonià Felix Carvajal

Amigues i amics, fa 120 anys, la marató era una prova desconeguda. El cubà Félix Carvajal, alies "El Andarin", va participar en la deis Jocs Olímpics de 1904 a Saint­ Louis, sense entrenament. Havia caminat molt; això sí, perquè feia d'home anunci' a l'Habana duent cartells de propaganda. També, com que no tenia diners, va caminar durant un mes, des de Nova Orleans, on havia arribat en vaixell, a la ciutat de Saint Louis. L'home es va presentar a la sortida amb uns pantalons llargs, una camisa i sabates. Amb tot, els cronistes diuen que aviat es va situar al capdavant de la prova i era un ciar aspirant a la medalla d'or. Però com que tampoc sabia com avituallar-se, tenia gana i es va afartar de pomes verdes d'un pomer que hi havia al Km 25. Un gran error: va patir una diarrea i va haver d'aturar-se sis cops -no cal dir per què-. Va acabar com va poder, en quart lloc, i no va aconseguir l'or que l'hi hauria permès gaudir d'una bona vida al seu país. No va ser així. Tot i que a Cuba el van rebre com un heroi, amb el temps la seva gesta es va oblidar, les coses no li van anar bé, i Félix Carvajal va acabar vivint míserament sota d'un pont. Per culpa de no saber com afrontar una marató, per un tip de pomes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

06/05/2024

El fals Dorando Pietri

Amigues i amics, a propòsit dels imminents Jocs Olímpics d’enguany, es moment de parlar de fets curiosos de la història de l’esdeveniment. Em remunto a l'any 1948, quan a Londres, un immigrant italià es va fer passar per Dorando Pietri, l'heroi de la marató dels Jocs del 1908, famós pel dramatisme de la seva arribada, quan, segur que ho sabeu, va caure a pocs metres de la meta, a punt d’entrar primer, i va ser desqualificat per haver estat ajudat a aixecar-se. Quaranta anys després, va aparèixer un fals Dorando Pietri. Un dia, el diari Evening News publica una entrevista amb l’impostor, amb algunes fotos, passejant per Londres rememorant la seva odissea. L'home diu que desprès dels Jocs va córrer curses durant uns anys i va guanyar unes lliures, es va fer cambrer i viu a Birmingham, on té un bar amb el nom de Café Dorando. La notícia s’estén per Itàlia i provoca la indignació de la família de l’atleta perquè l’han enterrat fa sis anys. Quatre dels familiars se’n van a Anglaterra a desemmascarar-lo. El falsari els hi ensenya algunes medalles que han estat encunyades recentment, però no entén les preguntes que li fan: li parlen amb romanyol, el dialecte de la zona on va néixer Dorando Pietri: es queda astorat i això el delata. El farsant es diu en realitat Pietro Palleschi. Scotland Yard el deté, i, òbviament, no va a Londres, on era el convidat d'honor de la cerimònia d’apertura dels Jocs Olímpics de 1948. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

29/04/2024

L'uniforme de les atletes nord-americanes als JJOO

Amigues i amics, ha sorgit la polèmica en el món de l’atletisme per l’uniforme que lluiran les atletes d’Estats Units als Jocs Olímpics d’aquest estiu. Sembla ser que podran escollir el que vulguin, i no necessàriament el que s’ha presentat oficialment, però aquest (amb un disseny semblant al d’un extremat vestit de bany) està causant enrenou entre les esportistes olímpiques. “És una falta de respecte", afirmen. "No estan fets en absolut pensant en el rendiment", "Les atletes haurien de poder competir sense haver d’estar cohibides per les mirades de la gent als seus pubis". Aquestes són algunes de les queixes que estan proferint. No és una cosa nova: la qüestió dels vestits de les esportistes generen controvèrsies de fa temps. L'atleta paralímpica anglesa Olivia Breen, que té paràlisi cerebral, va rebre una amonestació en un campionat previ als Jocs Olímpics de Tòquio, per portar una roba esportiva “massa reveladora” segons els jutges. Fins i tot, alguns dels debats ho són en un sentit contrari. Fa tres anys, curiosament, la Federació Europea de handbol va multar l'equip de Noruega por jugar el Campionat d'Europa de handbol platja amb unes malles curtes en lloc de fer-ho amb el vestit reglamentari: la normativa obligava a les jugadores a utilitzar biquini. El cert és que és lògic que les noies posin el crit al cel i es queixin, perquè als homes, diuen, i tenen raó, no els obliguen a res pel que fa als seus vestits. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

22/04/2024

Apostes esportives per Internet

Amigues i amics, s’acosten els Jocs Olímpics i ja hi ha empreses de jocs online que s’estan fregant les mans perquè faran grans negocis amb les apostes esportives. Calculo que, amb l’apogeu que estan tenint, n’hi haurà en moltes modalitats, fins i tot a les proves d’atletisme. De fet, les apostes per internet ja s’estan fent en campionats europeus o del món i a les grans maratons. Amb tot, les apostes estan lligades al futbol des de temps immemorial, la qual cosa genera a vegades escàndols amb diners pel mig, protagonitzats per jugadors i clubs. I també altres esports. Com el bàsquet. S’ha publicat fa pocs dies que l’NBA està investigant el jugador dels Toronto Raptors, Jontay Porter, per irregularitats en el seu rendiment vinculades a una trama d'apostes. Unes actuacions seves estan sota sospita en referència als seus triples. És un líder en aquesta distància, i en un partit clau no en va llençar cap. I en un altre en va intentar només un, abans de demanar el canvi perquè deia que no hi veia bé. El cert és que alguns apostadors van registrar guanys extraordinaris en aquests dos partits, per apostar que Porter no arribaria als seus registres habituals. En resum, que l’esport s’associï amb les apostes és un seriós problema. I no cal dir que, per altra banda, la facilitat per jugar online és una porta oberta a la ludopatia. Tot i que d’aquest perill (les apostes esportives per internet assequibles tant a adults com a adolescents), dóna per a molt i en podem parlar un altre dia. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

15/04/2024

Els Jocs Millorats

Amigues i amics, els que entenem l’esport com una eina de valors, estem perplexos amb l’anunci d’uns jocs esportius a celebrar l’any que ve, on estarà permès el dopatge. Uns milionaris estan promovent els ‘Enhanced Games’ (la traducció seria ‘Jocs Millorats’) com a alternativa als Jocs Olímpics, on els atletes no hauran de passar cap control antidòping. És més, se’ls encoratjarà a que prenguin el que vulguin per a que obtinguin el màxim rendiment. La idea és d’un empresari londinenc, ex jugador de rugbi, que està rebent el suport econòmic d’amos d’empreses nord-americanes, una de les qual utilitza drogues psicodèliques en medicaments per combatre malalties mentals. Els ‘Enhanced Games’, que es volen centrar en cinc esports: atletisme, natació, gimnàstica, lluita i halterofília, han promès premis d’un milió de dòlars als atletes que aconsegueixin records mundials. L’Agència Mundial Antidopatge, que ha qualificat l’esdeveniment com una pallassada, ha advertit als esportistes que, de participar-hi, s’arrisquen a importants sancions. No obstant, alguns estan engrescats, com el nedador olímpic James Magnussen, ja retirat, que hi anirà “dopat fins les celles”, diu, per poder batre el rècord del món dels 100m lliures. Per cert, un dels impulsors d’aquests polèmics ‘Jocs Millorats’ és el magnat Peter Thiel, financer de campanyes de polítics de l’orbita de Donald Trump. Déu els crea i ells s’ajunten. Per la necessària netedat de l’esport, tant de bo no prosperi el projecte. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

08/04/2024

La Marató de Barkley és esport?

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat a Tenesse, Estats Units, la que es considera la cursa més dura del món: la marató de Barkley. Ho deu de ser: té un recorregut endimoniat de 160 quilòmetres per boscos i muntanyes, amb un desnivell de 16.000 metres, i per fer-ho més difícil, s’ha de córrer en un temps màxim de 60 hores. En cada edició admeten quaranta participants i fa 35 anys que la fan, és a dir, l’han intentat de fer mil dos-cents, i fins ara només l’havien pogut finalitzar vint homes. Dic fins ara perquè l’altre dia també la va acabar la Jasmin Paris, una coneguda corredora anglesa d’ultra maratons. L’any passat va haver d’abandonar, exhausta, i aquest cop la va fer en 59 hores i 58 minuts, a un minut i escaig del temps límit, junt amb quatre atletes més, convertint-se en l’única dona al món que ho hagi aconseguit. Segons les imatges de l’arribada, per cert, rebentada, agònica, i a la vora de la mort, després d’haver estat corrent tantes hores i amb tanta adversitat. Més enllà de reconèixer i felicitar als que la fan, i en especial a la Jasmin Paris per la seva vàlua, em costa molt acceptar que aquest famós repte sigui realment una cursa esportiva. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/03/2024

Menypreu a la xarxa.

Amigues i amics, fa un mes es va celebrar la marató de Sevilla. Els organitzadors van publicar un vídeo al Twitter que es va fer viral: era el d’una noia que va entrar última. Ells ho van fer per lloar la dificultat que li va suposar acabar la proba, però està vist que els usuaris de les xarxes socials, a vegades, reaccionen de diferent manera del propòsit que ha mogut a l’emissor de la piulada. La majoria de comentaris eren indignants. Molts, emparats en l’anonimat, la posaven de volta i mitja perquè la va fer en 6 hores i nou minuts. Consideraven que una marató en una ciutat no es pot fer en aquest temps perquè dificulta el trànsit, una cançoneta que l’hem hagut d’escoltar a Barcelona durant anys i panys. Una minoria la felicitaven perquè saben el que és córrer una marató. Però de saberuts i milhomes el món n’està ple, sobre tot a les xarxes+. Potser no n’han corregut mai cap ni la correran tampoc mai, però postulaven que per una marató n’hi ha prou en cinc hores; que sis és anar a passejar per Sevilla. Alguns, fins i tot, ofenien greument a la corredora ficant-se en el seu físic. En resum, llegir-ho em va fer vergonya. Em va fer recordar èpoques llunyanes, quan a les dones que corrien els hi deien que on havien d’estar era ‘a la cocina’ i no fent esport pel carrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

23/03/2024

Primera marató

Amigues i amics, avui ha estat un gran dia per a la marató. Molt especialment pels debutants. En el calaix de la memòria on recordo vivències, conservo, com si fos ahir, la del dia que vaig fer la meva primera. Va ser a Barcelona el diumenge 16 de març de 1980. Tenia 41 anys, i després de 10 de sedentarisme, feia nou mesos que havia començat a córrer. Una bestiesa, però en aquella època no havia informació com ara del què és una prova com aquesta. A la sortida, la incertesa i la por eren absolutes. Hi contribuïen la meva dona i les meves dues filles. Havien vingut a acomiadar-me i ploraven com si me n’anés a les croades. Estava nerviós. Em suaven les mans. El cor estava accelerat. M’enfrontava al misteri. Sentia un formigueig a la panxa que em baixava per les cames. Pensava, estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?. L’esclat d’un canó del castell de Montjuïc va ser el senyal de sortida, i vaig anar a la conquesta del desconegut. Una mica més enllà del Km 30 em vaig trobar amb el Mur. M’havien avisat. M’havien dit que em quedaria sense forces. I va ser així. Per no cansar-vos amb dramatismes us estalvio l’explicació de les sensacions. No sé encara com, però, vaig seguir, córrer que correràs, perseguint la glòria que em suposava arribar a la meta. I vaig poder. Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. La dona i les nenes m’esperaven a l’arribada. Les llàgrimes, en aquest cas d’alegria, van tornar a brollar. Les emocions de l’arribada van ser extremes. M’han quedat marcades a l’ànima de per vida. En aquells moments, estava trinxat. Si m’haguessin preguntat si en faria alguna més hauria dit que no. Però la realitat és que l’endemà ja vaig començar a pensar amb la pròxima, i en vaig fer 45 més. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/03/2024

20 anys de l'anunci de la supressió de la marató de Bcn

 Amigues i amics, s’acosta la marató de Barcelona. Pels inscrits a hores d’ara, és gairebé segur que es batrà el rècord de participació, que és de 16.194 arribats el 2017. Qui ens ho havia de dir, quan fa exactament vint anys, un dia després de la del 2004, es va anunciar que la marató es deixava de celebrar. Com així, va ser: la del 2005 no es va fer. El desencís que ens va suposar a molts va ser enorme. Especialment perquè les notícies eren decebedores: es deia que no es tornaria a celebrar mai més. Recordo una entrevista que l’Antoni Bassas li va fer per la ràdio a l’alcalde de llavors, en Joan Clos, que deia que, amb el temps, potser es podria tornar a fer, però per la muntanya de Collserola. A la ciutat, impossible, pels problemes que significava pel trànsit. No cal dir res més!. En realitat, la causa principal eren les fortes desavinences  entre els organitzadors i l’Ajuntament. La marató de Barcelona feia molts anys que no creixia, i els objectius de participació no es complien de cap manera. De fet, aquell 2004 la vam córrer només 3.400. Es va suprimir, i per les baralles entre uns i altres ens vam quedar orfes de cop. Per sort, l’any 2005 va retornar. No sense que molts i moltes féssim tot el soroll possible, protestant,  per aconseguir-ho. Vint anys fa d’aquell malson. Ara, afortunadament, les coses han canviat molt i la  gaudireu prop de 20.000. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

 

Miquel Pucurull

19/02/2024

10 anys sense la Tatiana Sisquella

Amigues i amics, aquest dimarts va fer 10 anys que ens va deixar per sempre la Tatiana Sisquella. Vaig tenir l’honor de conèixer-la el dia abans de la marató de Barcelona del 2011 perquè em va convidar a un programa de ràdio que feia. Volia que expliqués el què és una prova com aquesta. Què és el què passa. Què és el què se sent. No hauria fet cap falta; ella ho sabia molt bé. Aquell mateix dia, precisament, el diari Ara publicava una meravellosa columna seva sobre la marató. En el seu record, i com a homenatge, la llegeixo. Diu així:

42,195

Són: 1, Passió. 2, Constància. 3, Paciència. 4, Ganes. 5, Força. 6, Silenci. 7, Energia. 8, Confiança. 9, Inconsciència. 10, Generositat. 11, Emoció. 12, Egoisme. 13, Dolor. 14, Imprevistos. 15, Ànims. 16, Potència. 17, Ambició. 18, Esforç. 19, Llibertat. 20, Il·lusió. 21, Reptes. 22, Suor. 23, Rivalitat. 24, Por. 25, Somnis. 26, Dubtes. 27, Aspiració. 28, Seguretat. 29, Companyerisme. 30, Dolor. 31, Plenitud. 32, Competitivitat. 33, Complexos. 34, Voluntat. 35, Penediment. 36, Heroïcitat. 37, Solidaritat. 38, Feblesa. 39, Previsió. 40, Prudència. 41, Alegria. 42, Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens, i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden, i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames, i noies que n'han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles, i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut. Tatiana Sisquella.

De ben segur que els que n’hagueu corregut alguna, estareu d’acord amb mi en que l’escrit de la inoblidable Tati és la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre la marató. Fins el cap de setmana que ve. correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/02/2024

Adéu Leslie.

Amigues i amics, segurament les veteranes i veterans que seguiu aquest espai la recordareu: s’ha mort la Leslie Watson, la famosa corredora escocesa de maratons dels anys vuitanta, va acabar els seus dies el 31 de desembre als 78 anys. Molt assídua a les de Barcelona i València d’aquella època, arribava sempre en els primers llocs: segona dona el febrer de 1989 a València, amb 2h51 i sisena a Barcelona un mes després, amb 2h47. Bonica, glamurosa, corria extremadament maquillada. De jove va fer crosos i proves de pista; va ser campiona d’Escòcia de la milla, però va començar a participar en curses de llarga distància i va veure que aquesta seria la seva especialitat. A fe que no es va equivocar: es va convertir en la maratoniana més prolífica del Regne Unit: va córrer 206 maratons i en va guanyar ni més ni menys que 68, amb un millor temps de 2h44 l’any 1982 a Nova York. Un autèntic fenomen, també es va atrevir amb els 100k i va establir un rècord del món de 8h15. La Leslie Watson va ser la cara pública de les corredores al seu país: l’anomenaven ‘La Reina de les Carreteres” i era sovint portada de revistes. En els albors de la marató femenina era cada any una de les primeres del rànquing mundial. L’última marató la va córrer als quaranta-nou anys a l'Illa de Wight el 1994, i la va guanyar per setena vegada. He llegit moltes mostres de condol d’atletes de tot el món que ploren la seva pèrdua. Un d’ells el d’una noia anglesa que volia fer una primera marató i es va deprimir després d’un mal temps en una mitja prèvia. Li agraïa el que li va aconsellar: “No et deixis desanimar per una mala cursa. Si entrenes dur, arribaran els bons moments". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

05/02/2024

Atleta nonagenària

Amigues i amics, cada cop, a mesura que augmenta l’esperança de vida, augmenta també el nombre d’esportistes longeus. Molt longeus, diria jo, que corren, salten, o practiquen un esport...contrastant sorprenentment amb el que ‘toca fer’ a una edat avançada. Aquesta setmana s’ha sabut que una italiana, de nom Emma Maria Mazzenga, ha batut a la ciutat de Pàdua el rècord mundial de 200m de dones de 90 anys que es mantenia des d’en feia tretze i era d’1 minut i 72 centèsimes . Ella els ha corregut en menys d’un minut: 54 segons i 47 centèsimes . El vídeo de la proesa circula per les xarxes i és veritablement un goig veure com aquesta atleta nonagenària corre a un ritme que ja voldríem molts: el primer, un servidor. Aquest èxit extraordinari ressalta la seva capacitat atlètica i serveix com a testimoni que l'edat, si s’està bé de salut, no ha de ser cap impediment per moure’s, fins i tot amb certa intensitat. El seu excepcional registre no és només una fita històrica; és també una inspiració per a tothom, sigui esportista o no, en fer patent que la determinació és la clau per aconseguir un propòsit. Alguns mitjans que donen la notícia s’hi refereixen com ‘l’atleta anciana’. Està clar que la senyora Emma Maria Mazzenga, que té per cert un nom molt bonic, d’atleta sí, però d’anciana no en té res. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/01/2024

Bon any atlètic 2023 i bons auguris per al 2024

Amigues i amics, com que aquests dies es parla del ‘millor de l’any’ en tots els sectors: pel·lícules, cançons, sèries...etc, faig el mateix pel que fa al món del córrer. Destaco que, acabada la paràlisi que va provocar la pandèmia, les curses han tornat el 2023 amb molta força. Per un anàlisi modest que he fet, la participació a les curses de l’any passat a Catalunya ha crescut un 40% de mitjana respecte a la del 2022. Algunes, les més reconegudes, com la marató de Barcelona, va tenir, precisament, un 40% més corredors i corredores. I sortint de les nostres contrades, cal fer esment que a la de València van ser 33.000 els participants, la més multitudinària de la seva història. Per altra banda, a nivell internacional, l’any ha estat espectacular: rècord del món de la marató masculina i rècord del món de la marató femenina. I ara, com a reflex del que ens depara el nou any que ha començat, ens anuncien que la mitja marató de Barcelona del mes que ve ha tancat les inscripcions amb rècord de participants, i s’espera arribar als 20.000 a la marató del març. Podem estar contents. I posats a estar-ho, a l’estiu podrem gaudir dels Jocs Olímpics, una celebració que ens augura emocions a cor que vols. Serà, com cada quatre anys, una festa per als que ens agrada la cosa aquesta de córrer. I no tant sols córrer: la cita olímpica és la exaltació de l’esport. Allò que -permeteu-me el tòpic- : si no existís l’hauríem d’inventar. Pel bé de tothom (països i individus). Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/01/2024

Carme Valero ens ha deixat

Amigues i amics, l’altre dia vaig quedar trasbalsat amb una notícia que em van donar per watsap: “s’ha mort la Carme Valero”. La Carme, a qui coneixia i admirava, era una atleta d’un currículum excepcional. Nascuda a Terol, i veïna de Sabadell des de molt petita, als catorze anys va començar a córrer i aviat va destacar. Va ser campiona del món de cros dos anys seguits (el 1976 i el 77), vuit cops campiona d'Espanya i set de Catalunya, i va ser la primera atleta espanyola que va participar en uns Jocs Olímpics. Va guanyar el premi a la millor esportista de Sabadell el 1973, 75, 76 i 77 i va ser reconeguda en quatre ocasions com a millor atleta espanyola pel Consejo Superior de Deportes. La vaig tractar poc, però em semblava d’un caràcter indomable. Va tenir problemes amb les federacions tot reivindicant la igualtat entre homes i dones. Deia que era inadmissible que en un Mundial, per exemple, el guanyador s’endugués un milió de pessetes i la guanyadora només cent mil. Se la va considerar com la millor atleta del segle XX a l’Estat. Amb tot, i com passa sovint, el reconeixement a casa nostra no estava en concordança amb els seus mèrits. Ni ho ha estat ara. Tenim raó els que diem que el comiat que se li ha donat a la Carme Valero des de l’esfera pública catalana no podia ser d’un per­fil tan baix com el que ha tin­gut. I no em va sorprendre, tot i que em va doldre, veure l’altre dia com els diaris esportius més importants del país informaven en portada de la seva mort: un de Madrid ho feia a tota plana amb una foto, dos de Barcelona no deien res, i un en un raconet amb una frase. I és que, com és sabut, els catalans no honorem com cal als grans esportistes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

14/01/2024

L'esport d'elit, perjudicial

Amigues i amics, Alfons Abellan, un atleta nascut a Andalusia i arrelat a Catalunya, va ser un dels millors maratonians d’Espanya de finals dels anys vuitanta. Amb una marca de 2 hores 13 va ser olímpic a Seül el 1988. Li recordo una afirmació que va fer en una xerrada al col·legi de metges, uns dies abans de la marató de Barcelona del 90: "Córrer i entrenar com ho fan els atletes d'elit és extremadament perjudicial per a la salut, la física i la mental", va dir. Em va impressionar. Desprès li he escoltat dir a molts altres, però aquell va ser el primer cop. Respecte de la salut mental, ve a tomb el que va passar fa uns dies en la persona de la corredora de curses de muntanya, Emilia Brangefalt, una de les referents de Suècia. L’atleta patia una depressió després de saber que no podria seguir corrent per problemes cardíacs, i es va llevar la vida. Nou dies abans de suïcidar-se va publicar una carta a la xarxa en la que expressava la seva tristesa per veure's obligada a abandonar el món de l'esport. És un cas extrem, però no és l’únic. Els esportistes d’alt nivell estan subjectes a moltíssima pressió. I han de tenir el cervell molt ben moblat a fi i efecte que la seva ment no se’n ressenti. Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

18/12/2023

El córrer i l'altruisme

Amigues i amics, hi ha pocs esports com el córrer que generin tant altruisme. L’any passat, un anglès de 53 anys, de nom Gary McKee, va fer 42 quilometres i 195 metres cada dia, és a dir, una marató diària, per recaptar fons per a la investigació sobre el càncer. Una malaltia que va causar la mort del seu pare, i ell volia, d’alguna manera, col·laborar en la lluita contra la xacra. Va començar la odissea l’1 de gener i la va acabar el 31 de desembre. Va córrer ni més ni menys que 15.330 quilòmetres en total, a raó de gairebé 300 a la setmana, aconseguint un milió de lliures en donatius. Per descomptat, no és un atleta professional: corria cada mati a partir de les sis i feia teletreball per les tardes. Les maratons les va fer sempre al voltant de le quatre hores, completant l’última en 4 hores i 22 minuts. No era la primera vegada que participava en una bona causa. Aprofitant les vacances de la feina altres anys, va travessar Brasil de banda a banda en bicicleta, va pujar el Kilimanjaro, va creuar el Canal de la Manega a rem, i com a assaig de la seva darrera gesta, el 2021 va córrer 110 maratons en 110 dies. Sempre en favor d’alguna entitat benèfica. En acabar l’última, Gary McKee va escriure en el seu diari: "Dia 365. Treball fet". També hi va escriure; “M’importa un rave que córrer una marató cada dia es consideri un rècord Guinness. L'important no són els rècords, sinó ajudar a la gent.” Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/12/2023

La tragèdia de Pasang Lhamu

Amigues i amics, s’han complert 30 anys de quan Pasang Lhamu, la primera dona nepalesa en escalar l’Everest, ho va aconseguir. Era filla d'un xerpa. De petita, feia senderisme amb el seu pare. Per la cultura a la que pertanyia, l'alpinisme i fer de xerpa no li estava permès per ser una dona. I, per altra banda, la seva pròpia família no ho volia. El lògic hauria estat que s’hagués dedicat a les tasques domèstiques i al matrimoni. Però estava decidida a fer front a la discriminació i amb el temps es va convertir en una lluitadora per la igualtat de drets. I després d’escalar pel seu compte nombroses muntanyes de més de sis mil metres, es va dedicar a fer de xerpa malgrat les reticències. I als 31 anys, i essent mare de tres fills, va complir el seu gran objectiu: pujar al sostre del món. El somni de la Pasang Lhamu es va fer realitat. Però es va convertir en tragèdia. A la baixada, un membre del seu equip va caure malalt per l'altitud. Ella va decidir no deixar-lo i fer-li companyia mentre la resta de l'equip anava a buscar ampolles d'oxigen. Malauradament, però, un sobtat canvi de temps va desencadenar una gran tempesta: un allau els va impedir tornar al camp base i tots dos van perdre la vida. Quan preparava la pujada, l’heroïna li va revelar al seu germà, "Si jo puc escalar l'Everest -si puc assolir la quimera-, les dones joves del nostre país també podran fer-ho". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

04/11/2023

Diana Nyad

Amigues i amics, pensant que us agraden, com a mi, les proeses esportives, us recomano una pel·lícula que estan fent al Netflix. Es diu “Nyad”. Es tracta d’una història real: una gesta que va dur a terme la nedadora nord-americana de llarga distància Diana Nyad el 2013: nedar 170 km, de Cuba a Florida. Tenia 64 anys. Nedar no li era estrany: quan era adolescent ja va guanyar campionats a Florida. Tampoc ho era la seva audàcia: a la universitat la van expulsar per saltar per la finestra d'un quart pis amb un paracaigudes. I aquest caràcter agosarat la va portar a voler fer aquesta travessa quan tenia 28 anys però llavors no va poder assolir-la. Va compaginar la natació en aigües obertes amb l’squash, arribant a ser una de les millors jugadores d’Estats Units. I als 60, tres dècades després d'abandonar l'esport professional, es va proposar recuperar el repte que se li havia resistit i va començar de nou la peripècia. Li van recomanar fer-ho dins d’una mena de gàbia per evitar els taurons, però no va voler. Al cinquè intent, després d’abandonar quatre vegades per tempestes, picades de meduses i atacs d’asma, ho va aconseguir arran d’haver nedat sense parar durant 53 hores. Quan li van preguntar sobre la seva motivació, va respondre: "Perquè volia demostrar a altres joves de 64 anys que mai no és tard per assolir cap somni". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

26/11/2023

HISTORIA BREU DE LA JEAN BOUIN

L'atletisme, l'essència de l'esport

Amigues i amics, córrer, és a dir, practicar l’atletisme, és l’essència de l’esport. Ho saben molt bé els europeus que juguen a futbol, per exemple, on sobresurten els jugadors atlètics (amb una bona base atlètica, vull dir). I crec que és degut que en aquests països se li dona molta importància a la condició física, i fan de manera que els nens i nenes la potenciïn de ben menuts. Contrasta amb el fet que a les nostres contrades, la meitat dels adolescents no fan cap mena d’esport. I així ens va. Faig aquest preàmbul per destacar que una jugadora de 19 anys del Barça femení, la Salma Paraluello, que està triomfant a passos gegantins, va ser atleta abans que futbolista. Els seus pares, ell català i ella guineana, van veure la necessitat de que fes esport molt aviat i va començar a fer atletisme als 6 anys. Ha estat diverses vegades campiona d'Espanya juvenil i ha guanyat cinc cops la Jean Bouin de les seves categories. El 2019, amb només 15 anys, es va convertir en l'atleta més jove de la història de l’atletisme espanyol en aconseguir una medalla en categoria absoluta en els 400m i la millor marca sub-18 a nivell mundial. Es va decidir pel futbol i al camp dóna gust veure-la córrer. És més ràpida que cap altra, i marca gols per donar i per vendre: l’altre dia, quatre en mitja hora en el partit contra el Sevilla. Al meu parer, conseqüència de la formació en atletisme que té. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/11/2023

La Marató de Nova York

Amigues i amics, fa uns dies s’ha celebrat la marató de Nova York, una prova icònica plena d’històries. Va ser inspirada per Fred Lebow, un romanès supervivent de l'holocaust jueu que va arribar a la ciutat als anys seixanta. Quan no ho feia ningú, va començar a córrer al voltant d’un llac que hi ha a Central Park i va pensar que estaria bé fer una marató en aquest mateix espai. Amb l’ajuda d’un amic va organitzar la primera el 13 de Setembre de 1970. S’hi van inscriure 127 participants i la van acabar 55 homes. L'única dona va haver d'abandonar. En aquella època, no estava ben vist que les dones hi participessin i tenien molts entrebancs. El 1972 només eren sis. Però, tot i ser poques, van fer molt soroll. Les sis van asseure’s al terra a la línia de sortida de la marató per protestar per una norma que consideraven sexista i les discriminava: no podien sortir amb els homes i havien de començar la cursa 10 minuts abans que ells. No es van posar dempeus fins que no va arribar el moment de la sortida dels nois. Llavors sí, van començar a córrer. Està vist que les reivindicacions fan canviar coses, perquè, des d'aquell any, tots i totes surten a la mateixa hora. Per acabar, un parell d’apunts que il·lustren la puixança del córrer: en la primera marató de Nova York de l’any 70, hem dit que s’hi van inscriure 127 atletes. Doncs bé, l’altre dia eren 52.000. I el guanyador d’aquella primera va rebre com a premi un rellotge de polsera d’escàs valor, i el d’enguany, 150.000 dòlars. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/11/2023

Adéu a Tomàs Barris, un mite de l'atletisme

• Amigues i amics, avui us parlo d’un esportista mític que ens ha deixat: Tomàs Barris, un dels millors atletes catalans de la història (sinó el millor), que va morir diumenge passat als 93 anys. El seu currículum és excepcional i no hi cap en aquesta modesta glossa. Només uns apunts: en la dècada del 1955 al 1965, va aconseguir ni més ni menys que 34 rècords d’Espanya. Va ser el primer espanyol en córrer proves per Europa. En una d’elles, a Finlàndia, va aconseguir fer el 1500 en 3 minuts, 41 segons en una pista de cendra; un rècord de Catalunya que va durar 22 anys. Un temps que la temporada passada només l’han millorat cinc atletes catalans actuals. Fins fa molt poc, gaudia d’una sorprenent vitalitat. En una entrevista per aquest programa fa tres anys, justament el dia que en complia 90, explicava que feia dues hores diàries d’exercici físic a la terrassa de casa seva: uns exercicis que ell s’havia inventat. Un d’ells era passar no sé quants cops per sota d’una tauleta, que l’obligava a estirar-se com un gat. Va ser un esportista integral. Quan va deixar de competir a les pistes es va treure el títol d’entrenador de futbol i va dirigir varis equips de tercera divisió durant uns anys. I també, una temporada, de la preparació física de la selecció espanyola de bàsquet. Més tard va seguir estretament lligat a l'atletisme com a entrenador i com a directiu. Enumerar amb detall tot el que va fer en Tomàs Barris per l’esport és impossible. Un prodigi com atleta, i sobre tot, una persona bona. El recordaré sempre, orgullós d’haver estat amic seu. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

04/11/2023

Eliud Kipchoge, el 'filòsof'

Amigues i amics, acostumat com estic a escoltar als esportistes professionals les entrevistes que els hi fan, on no diuen mai res (vull dir, res que sigui mínimament interessant), em va sorprendre, i em va agradar molt, el que va dir l’altre dia l’Eliud Kipchoge, l’admirat mite vivent de l’atletisme, durant una cerimònia a Oviedo on li van lliurar el premi Princesa d’Astúries de l’esport. A en Kipchoge se’l coneix per haver estat guanyador de títols olímpics, per batre rècords del món de marató, i per quan, fa quatre anys, va ser el primer a la història en córrer-ne una en menys de 2 hores. Però el que no se sabia, o si més no jo ho ignorava, és que té una molt bona formació cultural. He esbrinat que els companys del campament de Kenya on entrena l'anomenen 'el filòsof'. Sembla ser que mentre altres perden el temps o estan enganxats al mòbil entre les sessions, ell està sempre llegint. No m’estranya. En l’acte de l’altre dia, en rebre el guardó, va dir coses com aquesta: “Deixin-me compartir una reflexió amb vostès aquesta nit: Córrer no és només una activitat física, córrer té el poder d'unir-nos a tots, sense importar quin sigui el nostre origen o el color de la nostra pell. Sempre dic que hem de fer del nostre món un món que corri. Perquè un món que corre és un món feliç. I un món feliç és un món en pau." Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/10/2023

Recordant Raimon Vancells

Amics i amigues, dels que van impulsar l'esport a Catalunya, sovint destaquem només els artífexs principals. És injust perquè alguns ho van fer de manera anònima i resten a l'oblit sense que se'n parli mai d'ells. Com, per exemple, en Raimon Vancells, un pioner de l'atletisme. Fa més de quaranta anys va ser la ma dreta de Ramon Oliu, el creador del que és ara la marató de Barcelona. Al•lérgic per naturalesa a l'esport federal oficial, va formar part des del primer moment, a finals dels setanta , de la Comissió engegada per l'Oliu per impulsar la marató i les curses populars. Treballador incansable, en Raimon va desenvolupar una feina titànica en les albors del moviment popular del córrer a casa nostra, tractant de millorar els aspectes de les curses que sorgien com bolets. Sense ajuts i gairebé sol, va organitzar una marató per la comarca del Vallés l'any 1989 que vam córrer uns quants. Va ser un bon amic, a qui admirava pel seu rigor i entrega en qualsevol de les coses que feia. Un bon i vell amic amb qui feia petar la xerrada per parlar de coses del córrer (el seu tema i el meu), quan el trobava pel lateral de la Diagonal caminant amb dificultat. No passejava; caminava, perquè el seu tarannà no li permetia passejar. De ben segur que sense un pioner infatigable com en Raimon Vancells, el món del córrer no tindria la dimensió que té ara. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

(A la foto, Raimon Vancells discutint amb un cap 

de la Guàrdia Urbana sobre el recorregut de la marató de Barcelona)

Miquel Pucurull

23/10/2023

Aviat es baixarà de 2 hores a la marató

Amigues i amics, des que els africans van irrompre en el panorama atlètic, els rècords del món de marató se succeeixen amb molta freqüència. Abans, havien de passar bastants anys per a que un rècord fos batut. Ara ja no és així. I m’afanyo a dir que celebro molt la rapidesa en que passen d’unes mans a unes altres (potser hauria de dir peus), perquè serveix per dinamitzar la marató i l’atletisme. Només cal dir que el rècord masculí ha baixat tres cops en els últims cinc anys i el femení també tres en els últims sis, els darrers aconseguits per l’etíop Assefa fa un mes, i pel kenyà Kiptum fa vuit dies. A propòsit, amb uns registres extraordinaris: 2h11.53 ella, amb més de dos minuts sobre l’anterior rècord, i 2h00.35 ell, amb més de mig minut. A les xarxes, els puristes parlen de que duien unes vambes ultralleugeres. Que diguin el que vulguin. Fa anys es corria amb espardenyes i ara s’ha d’aprofitar la tecnologia. A més a més, tots dos van córrer la segona meitat de la marató més ràpida que la primera –una cosa molt difícil de fer- i acabant a l’esprint, que era un goig veure’ls. I, per altra banda, entrenen més que ningú: pel que s’ha sabut, el kenyà entre 250 i 300 kms a la setmana; és a dir una marató cada dia. I el de la etíop ves a saber... Tot plegat em fa pensar que el baixar de les famoses dos hores està a tocar, la qual fita servirà per contradir als entesos que diuen (deien) que l’esser humà no podria fer-ho mai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

16/10/2023