Cursa de Nou Barris'2014. FISONOMIA

    

                              

Km 0 a l’1

No sé si abans de sortir per córrer la cursa o després, però és segur que més d’un es preguntarà en algún moment per què se li diu Nou Barris a un districte que té 13 barris en lloc de 9. La raó té a veure amb qüestions administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de nouvinguts a Barcelona. En uns nuclis de Sant Andreu i Horta, poc poblats perquè eren de conreu, es va aglutinar un conjunt de 9 barriades noves. La gent va batejar la zona amb el nom de "9 barrios". Però el creixement va seguir. Se li van afegir 4 més al voltant de les primeres i en els vuitanta l’Ajuntament volia posar-li Zona Nord al districte. Els veïns no hi estaven d’acord perquè els semblava, amb raó, un nom molt fred. Va haver qui va proposar dir-li "Nou Barri", sense la lletra "s" final. Una altra proposta va ser la d'afegir-la i anomenar-lo "Nous Barris", i una altra més la de dir-li "Tretze Barris". No van agradar. S'havia començat a catalanitzar el nom de l'indret dient-li "Nou Barris", que era el nom d'una revista de l'associació de veïns del Verdum, i ves a saber si per falta de més imaginació, Nou Barris s'ha quedat. És un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altra zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana, com les de Canyelles, Torre Baró, Roquetes, Vallbona.... Altres, com les de Trinitat Nova i Guineueta, a corre-cuita per l’Administració. I unes quantes més, per les propietats privades de senyors i nobles, amos dels terrenys, amb ajudes oficials, com Vilapicina l la Torre Llobeta, Verdum, Prosperitat, Turó de la Peira, Porta, Can Peguera, Ciutat Meridiana...

Fet el preàmbul, que m’ha semblat obligat per situar-nos, parlem del que ens ha portat a fer aquest matí de diumenge, que no és altra cosa que córrer. En sortir en el Passeig d’Andreu Nin (nom d’un polític que sempre va estar a favor dels obrers), ho farem a tocar del centre lúdic Heron City a la dreta i el Parc de Can Dragó a l’esquerra. Poc després de la sortida tindrem a l’esquerra un camp de futbol de gespa artificial, el darrer espai de les instal•lacions del Parc Esportiu, i a la dreta, gairebé al final del carrer, una moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que crida l’atenció. És la moderna Parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998.

Abandonarem Andreu Nin en arribar a l’Avinguda de Rio de Janeiro. L’agafarem per fer-ne un petit tros i girar al carrer de Manuel Sancho tot seguit, per arribar al Passeig de Fabra i Puig girant a la dreta.

Un apunt: fa seixanta anys, quan feien excavacions al carrer de Manuel Sancho (nom posat en honor del propietari del terreny) van trobar una petita estatueta de bronze del segle I. Corresponia a la deessa púnica Tànit, i havia estat allí, sota el terra del carrer que trepitjarem, durant dos mil anys.

Venus de l'era romana, trobada al carrer de Manuel Sancho. Està exposada al Museu d'Història de la Ciutat amb el nom de "Venus de Barcelona"

Seguirem per Fabra i Puig, que no és únicament el nom d’una parada de metro (disculpeu la broma): és el d'un marquès del segle XIX, Ferran Fabra i Puig, que va ser alcalde de Barcelona i va crear una fàbrica de fils de cotó, la Fabra i Coats. També, com que tenia molts duros, va fer construir l’Observatori astronòmic del Tibidabo que duu el seu nom.

El passeig és un carrer molt llarg que, venint de Sant Andreu, divideix les barriades de Porta, Vilapicina i El Turò de la Peira. El deixarem al trobar el carrer d’Arnau d’Oms (un cavaller dels segles XIV i XV), que fa baixada, i a l’enllaçar amb la seva continuació, el carrer de Piferrer, ens esperarà el senyal del Km 1.

Km 1 al 2

El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan Manuel Serrat fa anys, que em ve de gust, a propòsit, de transcriure un parell de les primeres estrofes (la cursa és dureta i convé alleugerir-nos...):

-A on teniu les vostres filles, muller lleial?

-A on teniu les vostres filles, viudeta igual?

-A la cambra són que broden, comte l'Arnau.

-A la cambra són que broden, seda i estam.

-Deixeu-me'n endur una filla, muller lleial; que amb mi passarà les penes que estic passant.

-Així com les heu guanyades, valga'm Déu val!, tot sol com pugueu passeu-les, comte l'Arnau.

Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres del voltant. Reivindicada pels veïns, l'han restaurada per convertir-la en un centre cívic. Han conservat feliçment un rellotge de sol i una antiga premsa de ví, i -si ens hi fixem ho veurem darrere la masia- una palmera que passa per ser la més alta de Barcelona.

Can Verdaguer en l’actualitat

Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora, que agafarem al deixar Piferrer. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides per l’afany de les constructores durant la darrera meitat del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat al girar.

L’Associació de Veïns del barri de Porta fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els historiadors, la masia de Can Valent és un casalot del segle XVI, i fins i tot se li atribueix un origen més antic. Diuen si formava part d’una torre de defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta del que és ara Nou Barris- eren camps on el propietari era un pagès que aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps, l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori, un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri -a Nou Barris hi tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar.

Can Valent. Data incerta, però de molts anys enrere, quan encara estava habitada

Girarem a l’esquerra, davant de Can Valent, per pujar el carrer del Pintor Alsamora amunt. A propòsit, deixo de dir, per a no avorrir, si els carrers per on passem pugen o baixen. La cursa de Nou Barris és un successió de tobogans, uns amb poc desnivell i altres amb bastant, per tant, pujar i baixar és una constant. Ja ens ho trobarem.

Tot corrent per Pintor Alsamora (un il•lustrador costumista del segle XIX), veurem a l’esquerra, passat uns habitatges nous, un grup de cases d’una planta a les quals, al meu parer, els hi queden dos telenotícies. I a la nostra dreta la tapia del Cementiri de Sant Andreu. Un mur de considerable alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la palmarem.

Sobta que el Cementiri de Sant Andreu estigui aquí. Però s’ha de tenir en compte que correspon a una època en la qual el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual zona de Nou Barris, arribava fins a Collserola. Hi reposen uns quants personatges il•lustres, un dels quals l’Ignasi Iglesias, un escriptor teatral molt reconegut en el segle XIX i primeries del XX. Molt estimat pels santandreuencs, a qui es recorda amb escoles, carrers i monuments amb el seu nom, la seva tomba està sempre plena de flors.

No ens posem seriosos que avui no toca: és la Festa Major del districte i estem corrent una cursa que és una cosa que ens encanta. I malgrat la d’avui sigui una mica trencacames, en arribar a dalt de tot i girar pel carrer de l’Escultor Ordoñez (un tallista del segle XVI que té unes quantes obres a la catedral), poc després ja haurem fet un bon tros de la cursa.

Progressarem pel carrer de l’escultor tenint dues tapies a cada costat, la del Cementiri a la dreta i la del Camp del C. F. Damm a l’esquerra. La Damm és un club que té molt mèrit: pertany a la fundació de l’empresa cervesera del mateix nom i des de fa més de 55 anys es dedica exclusivament al futbol base. Forma i educa jugadors des dels 6 als 18 anys, i de la seva pedrera han sortit futbolistes de molt nivell que han integrat equips de primera, com és el cas, per exemple, d’en Dani, Velamazan i Cristobal, que van jugar amb el Barça fa uns anys, o en Sergio Garcia i l’Alvaro de l’Espanyol.

Un partit d’infantils al camp de la Damm

Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un món, Ja he dit que en el que tenim a la nostra esquerra hi ha enterrats personatges com l’Ignasi Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa pocs mesos, hi havia un panteó amb simbologia franquista construit per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat el setembre passat, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una, grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats del cementiri es trovaben sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada.

També hi ha una altra tomba amb les restes d’un seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri anomenen “El Santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per fer aquesta fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors perquè el nínxol està ple de flors malgrat fa gairebé cent anys que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas, va morir.

Entrada al cementiri de Sant Andreu

Més coses: també hi ha un panteó militar on, juntament amb les de personal de tropa, hi ha la tomba de tot un Capità General de Catalunya, en Luis Lacy Gauthier. La seva vida, i la seva mort, van ser singulars. Mirem si no: Després d’haver estat un heroi de la guerra de la independència espanyola contra els francesos, el 1817 ordeix una revolta a Barcelona, on és molt estimat per la soldadesca, contra Ferran VII, un rei absolutista que havia abolit la Constitució de Cadis. Lacy se sent traït i conspira per tal de derrocar-lo, però el delaten i és condemnat a mort. El general que signa la condemna ho fa amb aquest insòlit escrit en un document: “Considerando sus distinguidos y bien notorios servicios, particularmente en este Principado, y con este mismo ejército que formó, y siguiendo los paternales impulsos de nuestro benigno soberano, es mi voto que el teniente general don Luis Lacy sufra la pena de ser pasado por las armas”. L’afusellen al castell de Bellver de Palma de Mallorca a l’edat de 45 anys i transporten el seu cos a Barcelona en una caixa de plom que queda a la Ciutadella durant anys, a l’espera d’enterrar-lo a la catedral. Però es declara una epidèmia i l’Ajuntament s’ha de gastar els quartos que tenia reservats per fer-ho. El 1823, sis anys després de la seva mort, un governador militar ordena tirar els ossos al femer de l’hort de l’església de la Ciutadella. El rector els recull d’amagat i els enterra en un racó. Quaranta sis anys més tard, un amic del capellà ho explica en un article en una revista, però no és fins el 1881 que s’exhumen i un notari se’ls endu a casa seva. Quan el notari mor, el 1901, la vídua -farta com estava de guardar la capseta amb l’esquelet de l’insigne militar- l’envia a l’Ajuntament i l’enterren al cementeri de Montjuïc el 1904. S’acaba el periple de les restes quaranta anys després, quan van a parar al de Sant Andreu, a pocs metres d’on estarem corrent.

Abandonarem el carrer de l’Escultor Ordoñez en arribar al de Garrofers (pren el nom d'un antic caseriu anomenat "dels Garrofers" que l'any 1860 constava de divuit famílies) i seguirem rodejant el cementiri tot baixant, per passar per davant de la porta d’entrada. Poc abans harem arribat al Km 2.

Km 2 al 3

Per Garrofers anirem a parar a l’Avinguda de Rio de Janeiro on, en front nostre veurem un imponent edifici d'oficines davant d’El Corte Ingles, i a l’esquerra una caserna dels bombers. Girarem a l’esquerra per agafar l’avinguda i passar per davant d’un institut que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per un mètode que va crear per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que no s’hagi posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat, perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres.

Creuarem per Rio de Janeiro el passeig de Valladaura i avançarem tot penetrant a la barriada de La Prosperitat. La Prosperitat ara no la coneix ningú. Vull dir que no té res a veure amb el que era fa uns quaranta o cinquanta anys, com a mostra l’esplèndida avinguda que estem trepitjant. Les especulacions urbanístiques a Nou Barris estaven a l’ordre del dia. O les estafes. A La Prosperitat n’hi va haver una de sonada: un constructor va vendre un mateix pis a varies parelles. Molts dels estafats es van veure sense pis i es van construir una barraca a prop d’on passarem, al carrer de Santa Engràcia, sense llum, sense aigua, sense clavegueram...un autèntic drama, com molts dels que es succeïen llavors en un indret tan lluït com el que és ara.

M’en faig creus del canvi de la zona. Per il•lustrar el que era fa uns anys, transcric el final d’un article de l’escriptor Francesc González Ledesma publicat a La Vanguardia el 13 d’abril de 1992, on es refereix al Nou Barris dels anys seixanta- setanta: “Como los técnicos decian que los autobuses urbanos no podían remontar las acusadas pendientes, los vecinos tuvieron que secuestrar cierta vez uno de los autobuses, conducirlo hasta arriba y por lo tanto demostrar que si se podía. En los archivos históricos se conservan fotos que ganarían premio en un museo de patetismo urbano: por ejemplo, la de los vecinos, todos juntos en plan de brigada disciplinaria, abriendo a pico y pala su propia cloaca. Olvidados por lo que se llama “la autoridad competente”, en aquellos barrios terminaba la civilización de Barcelona y empezaba la civilización del orinal y el botijo pintados a mano”.

No cal dir res més.

Autobús segrestat a La Prosperitat per pujar a Torre Baró...i denunciar les estafes d’alguns constructors.

A la meitat del tram de Rio de Janeiro veurem a la dreta 7 o 8 pistes de petanca plenes de gent -homes, que dones n’hi ha molt poques que hi juguin- i fets pols com estarem, ens assaltarà el dubte de si la petanca és més agraït que l’atletisme de fons...i canviarem d'esport algun dia.

Planejarem pel lateral dret de Rio de Janeiro per anar a girar en rodo al final, poc abans d’arribar a l’Avinguda de la Meridiana i tornar pel mateix carrer amunt. El gir el farem rodejant una escultura minimalista. Dos grans plafons verticals de formigó, un al costat de l’altre, i llestos. Neòfit com soc en art, mai acabo d’entendre algunes de les obres escultòriques de la ciutat. Tractaré, en passar, d’acabar d’esbrinar el què vol dir-nos el seu autor. Mentre hi arribem tindrem a la nostra esquerra un mur de 300 metres que divideix en dos l’avinguda i el seu desnivell, que els experts diuen que tot plegat és una obra d’art. Afirmen que uns daus de color negre que hi ha al principi, les rampes, les escales i els plafons del final, amb diferents volums i textures, és com si fos una enorme escultura. El cert és que l’any 1989, el conjunt va ser el premi del Foment de les Arts Decoratives i el van seleccionar com una de les set obres públiques més importants d’Espanya. Ja he dit que no hi entenc. Bé, ja m’ho sabreu dir.

Escultura al final de l’Avinguda de Rio de Janeiro

Haurem fet el gir al costat d’un grup de cases construïdes per als empleats de la Renfe a la nostra dreta, un enorme conjunt que està ple de rètols que indiquen "Prohibido el Paso" i "Propieded Particular" per tot arreu. Sorprèn que aquest tipus de restricció estigui aquí, més pròpia -tot i que discutible per selectiva allà on sigui-, i efectivament no hi deu passar ningú; ofereix un panorama desolador perquè el 90% de les botigues dels baixos estan tancades i buscant amo. Una mica més enllà del gir ens trobarem el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Tirarem amunt per l’altre lateral de l’Avinguda de Rio de Janeiro per anar a buscar el Passeig Valladura. Just a l’enllaçar-lo passarem la Plaça Harry Walker a la nostra dreta. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi veurem una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fa calor, ja ho sabeu.

Font ornamental a la plaça Harry Walker

Pel passeig arribarem a la Plaça de Lluchmajor, que pren el nom de la petita i bonica localitat de Mallorca. (No és d’estranyar perquè Nou Barris està farcit de noms de carrers i places que duen el nom de pobles de les Illes Balears). En girar per agafar la Via Júlia a la dreta admirarem al mig de la plaça l’escultura d’una dona nua amb el braç aixecat, La República, dedicada al segon president de la Primera República Espanyola el 1873, el barceloní Francesc Pi i Margall.

L’escultura, per cert, ha estat molt viatgera fins anar a parar aquí. L’any 1936 coronava l’obelisc de la Diagonal-Passeig de Gràcia; quan el 1939 van entrar a Barcelona les tropes franquistes va ser retirada i guardada en un magatzem municipal del carrer Wellington, davant del parc de la Ciutadella. Es va salvar de ser destruïda perquè l’escultor Viladomat, autor de l’obra, va desobeir una ordre de les autoritats de l'època. Allí va romandre l’estàtua, fins que l’any 1977, mort Franco, la van traslladar a un altre magatzem. El 1983 la van enviar a Madrid a una exposició sobre Catalunya, per retornar-la després al darrer magatzem. El 1986 la van col•locar a la Plaça Sóller de Nou Barris, però només hi va estar uns dies, fins que va ser instal•lada definitivament a la Plaça de Lluchmajor el 14 de Juliol, curiosament, el dia de la República...francesa.

La República, de l’escultor Josep Viladomat

I ben aviat, enfilant la Via Júlia, veurem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Correrem pel lateral dret de la Via Julia, una avinguda que en els anys vuitanta era el paradigma del desordre urbà. Un esvoranc que dividia els barris, amb diferents amplades i alçades i amb una mena de gepa formada per la carcassa del túnel del metro. Però amb de les obres que es van realitzar, després -això sí- de continues manifestacions dels veïns, s’ha convertit en una de les avingudes més atractives de Nou Barris.

Nou Barris és un sector de la ciutat que ha estat sempre lluitador i reivindicador, on les manifestacions promogudes per les associacions i entitats han servit per aconseguir les millores de que gaudeix actualment. És un lloc dels anomenats perifèrics, on els seus habitants s’ho han fet tot a pols, sense gaires ajuts, i on els poderosos no hi han tingut mai res a fer. Mancances, tantes com es vulguin i més. Per posar un exemple, fins l’any 1953, quan les onades d’immigració ja havien farcit d’habitatges les barriades, no hi va haver cap tipus de transport públic per arribar-hi. L’empresa Transportes Aragall y Cia (la TAC, que segurament algú recordarà) ho van “solucionar” posant en marxa, aquell any, una línia privada que venia de Sant Andreu i acabava al barri de Roquetes. I fins set anys més tard no n’hi va haver cap de pública.

Rebuda triomfal del primer autobús que va arribar a Nou Barris, el 8 de novembre de 1953

Com no podia ser d’altra manera, Nou Barris és esquerrà pels quatre costats. Tant és així que, és el districte de Barcelona que té -o m’ho sembla a mi- més noms de carrers, places, monuments, etc, dedicats a personatges que van defensar les transformacions socials. Vegem si no: Antonio Machado i Federico Garcia Lorca al barri de Canyelles; Karl Marx a una plaça de la Guineueta; Andreu Nin a Porta; Pablo Iglesias, Angel Pestaña i Anselm Clavè a la Prosperitat; Josep Solè i Barberà, Joaquim Puig i Pidemunt i Francesc Layret a Verdum; Blas Infante al Parc Central...Ara, les associacions estan demanant canviar el nom de la Plaça de Lluchmajor pel de República...

Deia que les ideologies conservadores no hi ha tingut mai aixopluc. Llegeixo en el llibre “Nou Barris, 25 anys” de Kim Manresa (a qui estic agraït perquè m’ha servit, juntament amb altres que he trobat a la biblioteca del districte, per nodrir-me de moltes coses per escriure aquesta Fisonomia), que Fraga Iribarne va inaugurar al barri de la Prosperitat un local del seu partit -l’Alianza Popular- l’any 1984. Va ser rebut pels veïns amb crits i esbroncades mentre anava - envoltat de guardaespatlles que exhibien clarament les seves armes de foc- a un bar de la Via Julia on se celebrava un acte públic amb quatre gats. La seu va tancar al cap de dos mesos.

Aquesta és una d’aquelles curses en les quals correm per carrers o avingudes d’anar i tornar, com passa a la que estem ara, la Via Júlia. Veure als companys i companyes a l’altre costat i poder saludar-los és una cosa que afegeix diversió a la prova. Tindrem una bona estona per fer-ho, gairebé dos quilòmetres.

La Via Julia és un dels carrers més dinàmics i plens de vida de Nou Barris. Limita amb tres d'ells: Prosperitat i Verdum als quals divideix, i una mica de la Guineueta. Existeix des de fa 80 anys i, com a curiositat, en aquest temps ha canviat quatre vegades de nom. Als anys vint del segle passat es coneixia com el Passeig de la Muntanya (algú pot dubtar que a la cursa de Nou Barris és puja i és baixa?); més tard es va dir Cuarenta Metros -l’amplada del passeig- ; durant la República, Carlos Marx; després de la guerra torna a dir-se Cuarenta Metros, i l’any 1942 rep el nom de Via Julia.

A la Via Júlia, hi ha algunes coses que ens cridaran l’atenció. Una d’elles, per exemple, un bar que trobarem una mica més enllà de l’indicador del Km 4, el Conde Dràcula, un local mític de Nou Barris, que existeix des de fa més de 40 anys, des que just al davant hi havia un hort (durant molts anys, els horts van ocupar la part central de l’actual avinguda) i els clients s’asseien a fora (ara en diríem a la terrassa) a tocar dels tomàquets i les albergínies. El local està ple de vampirs, ratpenats, cases encantades i altres detalls pintats a mà a les parets, i on les llums són caretes del Comte Dràcula. Malgrat la decoració, que no es pot dir que sigui gaire acollidora, l’establiment ha resultat emblemàtic per celebrar-hi bodes, batejos i comunions a dojo durant anys.

Paret del Bar-Cerveseria Conde Dràcula a la Via Júlia

Més endavant veurem un petit monòlit que té un medalló amb l’efígie d’Anselm Clavè, un precursor de l’associanisme el segle XIX, especialment reconegut per haver estat, compositor com era, qui va introduir el cant coral a Catalunya en consonància amb les corrents que venien d’Europa. I ho va fer, impartint la seva pedagogia a les classes obreres i populars de l’època, donant-los-hi l’eina cultural que suposava el cant coral Al costat del monòlit, i sense que tingui res a veure amb els Cors de Clavè, hi ha una escultura de ferro colat de les anomenades antropomorfes, que no se sap ben bé que signifiquen, tot i que aquesta, que forma part d’un conjunt de tres -dues de les quals no estan aquí- sembla que vulgui representar un home (vaja, dic jo). El seu autor, Jaume Plensa, un famós escultor actual, diu que "L'escultura no és una qüestió de voyeurisme, s'ha de poder compartir, caminar al seu voltant, travessar-la, entrar dins. L'escultura és, de fet, un pretext per provocar un moviment, interior certament, però també físic i en diverses direccions que no es poden controlar ". El que subscriu no li ho discutirà pas.

Escultura antropomorfa a la Via Júlia

En front, al mig mateix del que és la rambla, n’hi ha una altra d’escultura que haurem vist venint de lluny. És un monument de 1987 de l’escultor Sergi Aguilar dedicat als immigrants que van arribar a Nou Barris els anys seixanta. Li va posar Júlia (els Altres Catalans), però com que té forma de R majúscula, la gent la va batejar aviat com la “Erra de Roquetes” o “L’arbre dels penjats”.

Arribarem al cap de munt de Via Júlia. A l’esquerra, a dalt de la muntanya de Collserola, veurem la Torre del Baró a la llunyania, un castell que mai es va habitar. Han circulat versions i llegendes sobre els seus orígens. La més coneguda és aquella de que era una propietat d’un baró, de nom Manuel de Sivatte, que la va fer aixecar a les primeries dels segle passat per a una filla malalta de tuberculosi. Durant les obres, la noia va morir i es va deixar de construir. Una altra versió, menys literària, diu que la torre havia de ser un hotel formant part d’un projecte del baró per urbanitzar la zona que va fracassar, les obres es van paralitzar i s’ha quedat com s’ha quedat.

I també, a dalt de tot, a la dreta de la Via Júlia, tindrem el camp de futbol del C.F Montañesa. Un club històric, fundat per una colla d’amics el 1926, que van començar a jugar en un altre terreny, no gaire lluny, que havia estat una vinya amb un fort desnivell. Excuso dir el que deurien de fer per aconseguir aplanar-lo i anivellar-lo. Una anècdota: en el 1956, al cap de trenta anys d’haver-se fundat el club, van haver de traslladar-se de local social. Havien guanyat 136 trofeus i, a l’espera d’una altra seu, els membres de la directiva se’ls van repartir per a guardar-los. L’espera va ser llarga, tant, que els directius van anar abandonant el club i els trofeus van anar desapareixent. No va haver manera de poder recuperar-los. D’aquells 136 només se’n va conservar un.

En aquest punt girarem rodejant un altre escultura: un monument monolític d’Antoni Rosselló, que s’anomena Far Urbà (de fet, il•lumina quan l’encenen a l’hivern), però que els veïns han batejat popularment com “la Xeringa”.

El Far Urbà a la Via Júlia

El gir el farem en un punt que és la confluència de la Via Júlia i la Ronda de Dalt i Via Favència, on hi té el local social -a poca distància d’on girarem- el Club d’Atletisme Nou Barris, l’entitat que organitza la cursa. El CANB és un club amb una extraordinària vitalitat, que va ser fundat l’any 1986. Una de les seves principals activitats és la feina que desenvolupen a les escoles de Nou Barris, iniciant a l’atletisme a nens i nenes de 6 a 15 anys. I l'altra és la que realitza amb els minusvàlids, per als quals té una especial sensibilitat. Ho fan molt bé, fins el punt que ha estat guardonat amb el títol de “Millor club d’atletisme adaptat” de tota Espanya. En definitiva, saben molt bé de què va això de l’atletisme, i no és estrany que la cursa que estem corrent sigui una de les millors organitzades de casa nostra.

A propòsit de les entitats de lleure de Nou Barris, no ho sé del cert, però tinc la impressió que és el districte de Barcelona on n’hi ha més. I de llarg. Segurament, producte de l’associacionisme que es va haver de desenvolupar durant molts anys en el passat immediat, està ple d’agrupacions, clubs, colles, grups, corals, centres...Una meravella, si senyor.

Fet l’incís, només indicar que baixarem per l’altra banda de Via Júlia, i pocs metres després del gir ens hem de trobar el Km 5.

Km 5 al 6

Baixant per Via Júlia, al mirar a l’esquerra els carrers que ens trobarem, veurem que pugen, alguns amb una pendent sense misericòrdia. Quina sort que la cursa no passa per tots els barris del districte, perquè si ho fes, la carrera seria de pronòstic reservat. Al meu parer, els organitzadors van tenir la bona pensada, quan la van crear, de que el recorregut sigui per les zones més planeres. I tot i així, Déu n’hi do.

Els carrers de la nostra dreta condueixen als barri de Les Roquetes, que pren el nom d’un turó als vessants de la serra de Collserola; amb això ja està dit tot. Tranquils, però, perquè ja hem quedat que no hi passarem. Tot i així, bé estarà, passant tan a prop, referir-s’hi una mica per prendre consciència del indret per on estem corrent, avui, en contrast amb un ahir, una mica llunyà, però que no s’ha d’oblidar. Va començar a urbanitzar-se fa uns seixanta anys i s’ha anat fent poc a poc. Ha anat millorant, com tots els altres barris del districte, però especialment aquest s’ha caracteritzat per la decidides actuacions dels seus veïns. Només cal dir que, l’any 1964, el mateix veïnat es va veure obligat, a la vista que no se’ls feia cas, de dotar al barri de serveis bàsics com l’aigua i el clavegueram.

Veïns construint-se el clavegueram a Roquetes. Agost de l’any 1964

Seguirem per Via Júlia i tindrem al costat dret el barri de Verdum, i a l’esquerra, al bell mig de la mitjana que separa les dues direccions del carrer, una pèrgola - li diuen la Marquesina- sota de la qual s’hi fa de tot, des de fires per Sant Jordi, Nadal o Reis i espectacles de circ al carrer (a Nou Barris el circ hi és molt present des de fa molts anys), fins a “Casserolades Populars” per protestar de qualsevol patinada de l’Administració. L’acte més lluït potser és un que se celebra cada mes de març, “El Festival de Sopes del Món Mundial”, que es fa amb la idea de que veïns i veïnes de diferents cultures surtin al carrer a conèixer-se tot menjant sopes -un tipus de menjar universal- com a metàfora de la diversitat.

“El Festival de Sopes” sota la Marquesina de la Via Júlia

Resulta un esdeveniment simpàtic i adequat per lluitar contra la xenofòbia i se celebra en altres ciutats del món a partir d’una iniciativa de Lille a França. En un barri de Madrid també es fa, i em sembla que també en altre llocs de l’Estat, però Nou Barris, que va iniciar-ho fa vuit anys, ha estat el pioner a Espanya.

Via Júlia avall, passarem a tocar la Plaça de Francesc Layret, un espai magnífic que en temps era un descampat al que anomenaven “El solar de les rates”. A propòsit, i no és broma, es pot llegir a la Cronologia de les Lluites Veïnals (un document que conté les reivindicacions que es van demanar a Barcelona entre l’any 1929 i 2007 on, per cert, les que es van realitzar a Nou Barris des de 1949 a 1992 són més de la meitat) que l’any 1973, a Ciutat Meridiana es feien “Concursos i cacera de rates per denunciar el mal estat del barri”.

Una mica més enllà, en acabar Via Júlia, passarem pel costat de la part baixa del Parc de la Guineueta, l’emblema del barri del mateix nom que ens farà costat tot seguit a la nostra dreta. El cert és que és una esplèndida i gran zona verda, molt concorreguda, amb un plaça al mig que és lloc de trobades i celebracions. Per dir-ne alguna, els diumenges, l'agrupació l'Ideal d'en Clavé que hi ha al barri de Roquetes hi organitza ballades de sardanes, i al mes d'octubre un gran aplec sardanista reuneix al voltant de 3.000 persones. També, cada any, les entitats andaluses de Nou Barris celebren la festa de les Cruces de Mayo, i el primer diumenge de març el Dia d'Andalusia amb una ofrena floral al monument a Blas Infante que hi ha al parc.

Creuarem la Plaça de Llucmajor, la de l’estàtua de la República que hem vist abans (ara podrem veure un medalló blanc amb l’efigie de Pi i Margall, al peu de la columna d’acer), i en un no res enllaçarem amb el passeig de Verdum. En fer-ho recordarem que en el barri d’aquest nom hi està molt vinculat en Manel Pousa. Aquell capellà que va estar a punt de que l’excomuniquessin per haver ajudat econòmicament a una noia sense recursos a avortar en una clínica segura. D’una entrevista que li va fer El Periódico, extrec un paràgraf revelador del seu lligam amb Nou Barris i el seu tarannà: “La parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, va ser el ganxo que el va vincular a Nou Barris, a mitjans dels 70 i ja com a sacerdot. « Sóc un enamorat de Barcelona, però a mi Roquetes i Verdum em van robar el cor». « En aquests barris l'heroïna va fer molt de mal. He vist noies de 14 anys punxant-se, i molt tràfic de droga. Era la ciutat sense llei», diu”.

Al barri hi ha una entitat que va engegar fa uns anys, la Fundació Pare Manel, per ajudar a marginats socials. També des d’en fa 25, els nens del barri compten amb una iniciativa seva, utilitzant l’esport com a eina: més d'un centenar de nens i nenes s’entrenen cada tarda a futbol, allunyant-se de la marginació. No és d’estranyar que es valgui de l’esport perquè l’home coneix el valor que té. No sé si se sap gaire: en Manel Pousa és un consumat maratonià. N’ha fet més de cinquanta -la primera l’any 1983- i amb una millor marca de 2h55, ha aconseguit baixar de tres hores varies vegades.

Manel Pousa, el Pare Manel, corrent a la plaça Francesc Macià en una marató de Barcelona

I tot seguit, al bell mig del passeig de Verdum, trobarem el Km 6.

Km 6 al 7

Avançarem pel Passeig de Verdum sense saber d’on prové el nom perquè fa anys que es discuteix al barri i ningú es posa d’acord. És contradictori: mentre uns diuen que correspon a una batalla que hi va haver a França durant la primera Guerra Mundial, altres diuen que verdum es el nom d’un ocell semblant al pardal.

El que no és discutible és que en un temps que val més oblidar, el Verdum, que és una de les catorze barriades de Nou Barris, va ser un indret on es van produir importants lluites urbanes. Està constituït, bàsicament, per dos grans polígons que van ser motiu de sonades reivindicacions de millores fins no fa gaire: l’any 2007 es van acabar de remodelar les anomenades Casas del Governador, 900 habitatges de 20 metres quadrats construïts el 1952 per allotjar barraquistes de la Diagonal, a qui els van fer fora perquè s’havia de celebrar el Congrés Eucarístic, i 1.500 més en el polígon de la Obra Sindical del Hogar; de tan baixa qualitat, que els veïns es negaven a pagar les quotes pel mal estat del edificis.

Al final del Passeig de Verdum arribarem a l’edifici del que fou un Manicomi i actualment la seu del districte i girarem a l’esquerra per passar el Pla de Las Madres de la Plaza de Mayo, un nom que vol recordar el moviment integrat per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976. En aquest punt per on estem corrent aquest començament del sisè quilòmetre, el 1957 hi va morir en Josep Lluís Facerias. Va caure, cosit a trets per la policia franquista aquí, molt a prop de casa seva, un dels darrers guerrillers (maquis els hi deien) que tractaven d’enderrocar la dictadura després de la guerra. Una placa col•locada fa uns anys al terra del Pla ho recorda. Abans de que hi hagués la placa, a mode d’homenatge, apareixia de tant en tant, i durant anys després de la seva mort, la silueta del llibertari abatut en l’emboscada, pintada amb guix durant la nit per algú.

Placa al terra de la cruïlla del passeig Verdum i Pi i Molist, amb la inscripció: Josep Lluís Facerias. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura el 30 d'agost de 1957 a les 10.45 del matí

Enfilarem el carrer del Doctor Pi i Molist cap avall. Un carrer que anys enrere s’anomenava la Carretera del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de salut mental que hi havia a l’edifici del cap de munt de la plaça, l’actual seu del districte com hem dit.

Al carrer se li va posar el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge psiquiatre que va impulsar la creació d’aquest manicomi, dotat llavors d’uns serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret, únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires miraments i després d’un traumàtic desallotjament.

Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau. En primer terme la Carretera del Manicomi, actual carrer de Pi i Molist. Any 1940

Baixarem doncs per Pi i Molist, una via ampla, arbrada a banda i banda, agradable, per anar a buscar la plaça de Virrei Amat. En fer-ho travessarem carrers de noms que tenen a veure amb el barri i altres no. Sempre m’ha semblat, a propòsit, que els noms de carrers haurien de tenir alguna relació amb el barri on estan, però moltes vegades no és així. Travessarem el d’Ordunya i el de la Maladeta, que són dos massissos muntanyencs -la cursa és dureta però no tant- i abans d’arribar a la plaça de Virrei Amat passarem a tocar el carrer d’Alloza.

El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics, militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el carter del barri als anys trenta, on també n’era veí. Com que la zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil localització perquè no existien noms de carrers -els apartats de correus no se sabia encara el què era-, l’home demanava als veïns que els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un clau, amb el nom d’Alloza. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer, l’Ajuntament el va fer oficial.

Arribarem per Doctor Pi i Molist a Virrei Amat, una moderna plaça que honora a Manuel Amat , un senyor que, fill d’una família noble, el segle XVIII se’n va anar a Amèrica i va ser el virrei del Perú. En tornar es va fer construir dos palaus, un a la Rambla, que encara es conserva, i un altre al poble de Gràcia, desaparegut, on ara hi ha la plaça de la Virreina. De fet, els palaus eren per a la seva esposa, una jove que s’havia de casar amb el nebot del virrei, que la va plantar davant de l’altar no es va saber mai perquè. Ella es va casar amb l’oncle, que li triplicava l’edat, i aquest, que va voler imposar-se seny després de mil embolics al Perú amb senyores (un d’ells amb una actriu anomenada la Perricholi, que fins i tot va inspirar a músics i novel•listes per fer-ne safareig ), la va omplir d’obsequis. Com a mostra els dos palaus -el de Gràcia era el d’estiueig- on hi va viure després de la prematura mort del virrei. Quan va morir ella, dotze anys més tard, va deixar diners perquè li fossin dites 3.000 misses pel repòs de la seva ànima i la del seu marit, Manuel Amat, virrei del Perú i senyor de Vacarisses.

Si la cursa l’haguéssim fet fa molts anys, tot passant per la plaça hi hauríem vist la façana del Cine Virrey, un d’aquells cinemes de barri dels quals ja no en queda cap; no el veurem perquè va ser enderrocat fa vint-i-cinc anys. El seu lloc l’ocupa unes galeries amb el nom de Virrey. I veurem menys encara la masia de Can Sitjar, la casa dels marquesos de Castellvell, el primer marquès dels quals va ser el pare del virrei, perquè va desaparèixer l’any 1962 per tal d’aixecar un gratacels de vint pisos.

Deixarem la plaça i agafarem Fabra i Puig a l'esquerra. Passarem per davant de la Parròquia de Santa Eulàlia, una església que es va començar a construir a finals del segle XIX però no es va acabar fins fa uns vint anys. L’edifici no té res d’especial. Si l’esmento és per referir-me a que, vinculat a la parròquia, es va crear fa gairebé 60 anys el SESE, un dels clubs de bàsquet en actiu més antics de Barcelona.

El SESE es va fundar l’any 1952 i va jugar durant molts anys en un terreny de darrera l’ església -encara hi és, tot i que ara juguen en un modern poliesportiu de molt a prop-. S’em permetrà que m’hi refereixi i m’estengui una mica parlant d’aquest camp i d’aquest club. De jove vaig jugar a bàsquet en un equip del Guinardó ja desaparegut, el PEM, fundat dos anys abans que el SESE, que fou  el nostre “etern enemic”. Vaig jugar moltes vegades en aquest antic camp, on la pista era de terra -com la pràctica totalitat dels de l’època-, els taulers -no cal dir-ho- de fusta, i les línies del terreny de joc eren totxanes incrustades al terra.

Un partit de bàsquet al camp del SESE en la dècada dels cinquanta. 
Foto extreta del llibre "SESE esport i barri. 50 anys d’història 1952 – 2002"

Manllevo de la web del club l’explicació dels seus orígens, que ens il•lustra molt bé la manera de practicar esport en aquella època, molt semblant a la de qualsevol barri de Barcelona: "El SESE, com molts altres clubs de la ciutat va començar a donar els seus primers passos com a club essent una secció de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina (d’aquí ve el seu nom: Secció Esportiva Santa Eulàlia (SESE). L’església en aquests anys tingué sempre una bona predisposició, si bé calia fer-ne acta de fe en algunes ocasions. En aquest sentit els partits es podien ajornar quan s’esqueien en Pasqua; s’inculcava als jugadors la necessitat de deixar-se veure per missa; abans de cada partit es resava un Ave Maria i s’invocava a la Mare de Déu de Montserrat; es participava en processons i actes festius eclesiàstics i, al principi de la temporada, els equips eren beneïts pel rector". "(...) Als més joves els hi deu sorprendre aquesta imatge (a baix) de noies jugant un partit de bàsquet vestides amb faldilles per sota dels genolls. Aquesta era, però, la realitat d’aquells anys. Eren poques les dones que feien cap tipus d’esport i en qualsevol cas, les dones que el practicaven mai havien de perdre la seva feminitat, però tampoc podien ensenyar les cames o els braços. El primer equip femení del SESE es creà l’any 1957".

Partit de bàsquet femeni al camp del SESE

I just arribant per Fabra i Puig a l’alçada del carrer d’Arnau d’Oms, ens esperarà el senyal del Km 7.

Km 7 al 8

Precisament per Arnau d’Oms, “que ja el coneixem” d’abans, quan hi hem passat en començar la cursa, girarem en deixar Fabra i Puig i el baixarem per anar a enllaçar amb el de Piferrer altra vegada. (Estalvio al (possible) lector -que m’ho agrairà- la descripció de l’indret feta abans).

En acabar el carrer de Piferrer i avançar per l’Avinguda de Rio de Janeiro, passarem per davant de l’edifici de l’Heron City, a la dreta del nostre camí, i un modern edifici d’oficines, el darrere d’El Corte Inglés, i un gratacels. A l’esquerra el mur del Cementiri de Sant Andreu.

Una observació que em sembla pertinent: corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics -si exceptuem el cementiri- es pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat en cap de les barriades del districte (ho hem dit al llarg de la Fisonomia perquè l’escrit no és una guia turística per als guiris), on les lluites dels habitants de Nou Barris per aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat una constant. I on estem ara tampoc. Per posar un exemple, en una època en que la Renfe hi va tenir uns tallers durant molts anys a la meitat del segle passat, els seus treballadors malvivien en barracons. Era exactament on estem ara.

Vivendes dels treballadors de Renfe-Meridiana. Any 1981

I poc abans d’arribar al Passeig de Valldaura haurem fet el Km 8. El nom de Valldaura correspon a un antic monestir cistercenc de Cerdanyola, on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315.

Km 8 al 9

En arribar per Rio de Janeiro al Passeig de Valladaura girarem per fer-ne un tros fins el carrer d’Andreu Nin. Per aquest vial passarem a tocar la pista d’atletisme de les instal•lacions del Parc de Can Dragó, dintre de la qual arribarem d’aquí una estona per acabar la cursa. El nom de Can Dragó té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia, i qui sap si ens estimularà el veure-la i allargarem la passa. El que és segur és que a més d’un dels que estaran corrent la cursa els farà recordar que en aquestes pistes se celebren les “24 hores d’Atletisme”, un esdeveniment que organitza l’associació Corredors.cat cada desembre.

Participants de les "24 hores", corrent per la nit

Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf. Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els golfistes, que van tapats de cap a peus.

En aquest moment estarem en ple barri de Porta, una zona que segles enrere pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un complex esportiu tan esplèndid com el de Can Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.

Al final d’Andreu Nin, passat el punt de sortida de la cursa, que el creuarem ara, arribarem a la part baixa de l’Avinguda de Rio de Janeiro, on hi haurà l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Farem un tros de Rio de Janeiro després de deixar Andreu Nin i enfilarem per la calçada de vianants de l’Avinguda de Meridiana (que és diu així perquè coincideix, més o menys, amb el meridià de Greenwich, aquell meridià que passa per Londres i a partir del qual es mesuren les longituds amb graus). Abans de girar veurem, a l’esquerra, un monument de 12 metres d’alçada, obra de l’escultor nord-americà Sol Lewit, que es va erigir fa uns anys en memòria de les víctimes del terrorisme.

Aquest darrer quilòmetre el farem per on passava la via del tren (de fet, la Meridiana va servir per soterrar-la l’any 1965), per entremig d’una esplèndida arbreda a cada costat, que ens farà més plaent l’esprint final (hi ha algú, que no corri l’últim quilòmetre d’una cursa a tot drap?).

Tindrem també tot el Parc de Can Dragó a la nostra esquerra, començant pel camp de futbol on hi juga l’Alzamora C F, un club fundat fa més de seixanta anys, el 1948 concretament. Per fer-nos una idea de l’inefables que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social del club era la barberia d’un dels fundadors.

Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una “Zona de Repòs” (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc.

Copia de les Aurigues al Parc de Can Dragó

Creuat el començament del carrer del Pintor Alsamora, que l’hem agafat abans quan corríem a prop del cementiri, passarem pel costat del camp de golf i la piscina descoberta (“el llac” per als veïns). Després, el també inici del carrer Rosselló i Porcel (el poeta mallorquí autor de moltes de les cançons de Maria del Mar Bonet), un Poliesportiu, la paret del qual és un rocòdrom on sempre hi ha algú fent pràctiques d’escalada lliure, i entrarem a la pista d’atletisme. Acabarem aquesta Cursa de Nou Barris en trobar la catifa del Km 10 en plena pista i escoltar el seu piiiiiiiiip en trepitjar-la. Un so que, en aquest moment, i com passa altres diumenges, ens semblarà música celestial.

                                              ----------o----------

Miquel Pucurull

Web de la cursa: http://www.canb.cat/nou/index.php/cursa-nou-barris