'Il Palio del Drappo Verde', la cursa més antiga del món

A Albesa, un poble a prop de Lleida, es corre una cursa popular que es va començar a fer l’any 1590, al segle XVI. Li diuen ‘la cursa de la Cordera’ perquè el premi per al guanyador era, i és, una ovella petita. Em pensava que era la més antiga del món, però no. A Verona, Itàlia, se’n celebra una al març, que encara ho és més. S’anomena ‘Il Palio del Drappo Verde’ i data del 1208. Van per l’edició sis-cents i pico. Va haver una època que no es va fer. Va deixar de celebrar-se durant dos segles per ordre de Napoleó, que la va suprimir –com el Carnaval i altres celebracions- per por a aldarulls, fins que fa uns anys, coincidint amb el boom del córrer a tot arreu, es va tornar a reprendre. El nom de ‘Corsa Palio del Drappo Verde’ té a veure amb el premi que es lliurava als guanyadors, una peça de roba de color verd. Les cròniques diuen que era per cobrir el cos dels primers perquè els homes competien despullats, i no queda clar si les dones també. Si la voleu córrer, amb roba esportiva es clar, se celebrarà el mes de febrer . La distància és de 18 km. Els premis, ara, són trofeus. Però també una peça de roba verda pels guanyadors, i un pollastre per a l’últim i la última. Si ho feu, ja ho sabeu, correreu a Verona la cursa més antiga del món.

 

https://www.facebook.com/Paliodeldrappoverde/
 
Miquel Pucurull

29/03/2021

 

L'heroïna Samia Yusuf

 Amics i amigues, s’acosten els Jocs Olímpics. Tinc fe –potser més il•lusió que fe-, que se celebraran. Un període, aquest dels Jocs, en el que succeeixen un munt d’ històries. Moltes festives, però algunes tràgiques, com la de la de l’atleta somali, Samia Yusuf. Va participar als de Pequín del 2008 i va commoure el públic de l'estadi. Havia viatjat des de la misèria i ovacionaven la seva voluntariosa arribada en una sèrie dels 200 metres. Se la recorda per una cinta blanca al cap. Va creuar la meta molt més tard que la resta i no es va classificar. Però feliç i molt motivada, es va preparar intensament per als Jocs de Londres de quatre anys després. Anhelava tenir una vida allunyada de les guerres i la precarietat. Sense diners ni papers, en una odissea, va travessar l'Àfrica. En arribar a Líbia va ser empresonada a Trípoli. Quan la van deixar en llibertat es va embarcar amb direcció a Itàlia amb un grup d'immigrants. Arribant a la costa, la pastera va ser interceptada i el grup es va llençar a l’aigua. No sabia nedar i es va ofegar. Paradigma del drama de la immigració dels països africans, el somnis de l'atleta olímpica Samia Yusuf van acabar al mar Mediterrani  una nit del mes d’abril, tres mesos abans dels Jocs del 2012. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

 

 

Luis Rojas Marcos, metge i corredor

 Sempre he considerat que és molt bo per al món del córrer que hi hagi personatges mediàtics que corrin per l’exemple que donen. I si es tracta d’un metge, millor que millor Penso...Si un metge corre, no pot ser dolent. Luis Rojas Marcos, el psiquiatre sevillà -un dels més famosos del món-, professor de la Universitat de Nova York on resideix, i autor de molts llibres d’èxit, és també un corredor popular. Té 75 anys i corre des dels 43. Ha acabat la marató de Nova York 25 vegades seguides, l'última l'any passat. D'aquestes persones m’interessa el que pensen. En una entrevista que li van fer, Luis Rojas Marcos deia coses que em sembla interessant difondre-les i compartir-les: “Ens agrada ser dependents de l'esport, de córrer, per exemple, això és positiu. Tot i que, si la nostra passió es converteix en una obsessió, anem per mal camí. Tanmateix, tots tenim un element d'addicció; jo, per exemple, soc addicte a la marató”. “Fer esport és una activitat sana, un antídot de la diabetis, de la hipertensió…” “Córrer ho aconsello moltes vegades a persones que sofreixen ansietat, estrès o addiccions”. En un dels seus libres, Secretos de la felicidad, aconsella cultivar, com si fos un jardí, les parcel•les de la nostra vida que contribueixen a la nostra satisfacció personal. Perquè, assegura, "no hi ha res més important en aquest món que el nostre benestar físic i emocional". 

                      

Miquel Pucurull

14/03/2021

La motivació per fer exercici quan ets gran

¿Per què corro a una edat (n'he complert  83 fa un mes) en la què, normalment, la gent no ho fa? ¿I menys encara córrer maratons? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir l'optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb molts ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro; cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny l'inexorable moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que trobar-se bé físicament i mentalment a mesura que s'envelleix no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Com més aviat millor. Omplint, dia a dia, la guardiola de la vitalitat.

Miquel Pucurull

Quan l’esport deixa de ser-ho

Amics i amigues, l’esport és una activitat magnífica. Quina bona pensada van tenir els grecs quan es van inventar el Jocs Olímpics! Però segur que no es podien imaginar, ni ells ni el baró que els va recuperar fa més de cent anys, el que arribarien a fer els esportistes -i sobre tot els països que representen- per tal d’aconseguir alguna medalla. Segons es pot llegir a la premsa, els entrenaments a que estan sotmesos alguns esportistes professionals, resulten -especialment per als que entenem l’esport com una forma de lleure- un autèntic mal són. Una tortura. Exemples n’hi ha uns quants: a la xinesa Wu Minxia,  la guanyadora de l’or olímpic en trampolí tres vegades seguides, no li van dir que s’havien mort els seus avis, ni que sa mare patia un càncer,  per a que no afectés a la seva preparació i no desviar l’objectiu de guanyar la tercera medalla. "Mai vam parlar amb ella del que passava a casa" va dir el seu pare. "Fins i tot li mentíem quan ens trucava per telèfon i ens preguntava si estava ve la seva avia, que ja s’havia mort. Va ser així durant molts anys, lluny de nosaltres i dedicada només a entrenar". Òbviament, això no és esport. Ni de bon tros. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.