Amics i amigues, la llegenda és coneguda: a la marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, l’italià Dorando Pietri, va caure, exhaust, cinc vegades, a pocs metres de la meta, quan anava primer, i en ser ajudat per uns jutges a posar-se en peus per acabar-la, va ser desqualificat. Les imatges estan en un vídeo a Internet i segur que l’heu vist. El guanyador va ser el que va entrar segon, el nord-americà Johnny Hayes. L’èpica del final d’aquella marató va ser explicada en un diari per Conan Doyle, l’autor de les aventures de Sherlok Holmes, i els britànics van quedar commocionats. Fins i tot, la reina d’Anglaterra, enfadada amb la decisió dels jutges, li va regalar una copa de plata com a consolació. L’esdeveniment, com deia, és conegut. El que no ho és tant és el de que un promotor va contractar als dos atletes perquè competissin en el Madison Square Garden de Nova York, per comprovar qui era millor. Ho van fer davant de 20.000 espectadors, corrent la distància d’una marató, 260 voltes a l’interior del local. I va guanyar Pietri. Al més següent, un altre prova idèntica, i va tornar a guanyar. L’home es va quedar una temporada a Estats Units fent reptes atlètics i va resultar guanyador 17 cops. Serveixi aquesta modesta glossa per reivindicar la figura de l’italià, que ha quedat a la història només com a perdedor d’una medalla d’or olímpica, i no em sembla just. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
10/01/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada