Esportistes mítics sense carrer

De fa temps, l’Ajuntament de Barcelona estudia canviar el nom de carrers que tenen a veure amb els Borbó (Passeig Joan de Borbó, Passeig d'Isabel II, Avinguda Maria Cristina, etc), la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant es queixa algún col·lectiu de la demora i en parlen els mitjans. Però ni cas.

Hi ha coses que un no s’explica. Per què se'ls continua homenatjant?

Es fa el mateix amb destacats negrers esclavistes: Joan Güell té un carrer a les Corts i un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya, Miquel Biada al barri de Gràcia, Josep Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja...

Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejar sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort…

Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars,...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Ladislau Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res. Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

Els esportistes mítics catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona. Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort. La norma que ho estableix és una bajanada.  

La relació és gran. Per dir-ne alguns:  Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça. Joan Segarra, el gran capità. Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador. Josep Parra, l'emblemàtic jugador de l'Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet.   Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament. La tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics...

Els atletes Rossend Calvet, campió estatal de cross, 800 i 1500m i guanyador de la primera Jean Bouin, Lluís Meléndez, el primer català que va participar en uns Jocs Olímpics, Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista, Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya, Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda.  La llista podria ser llarga.

                                                          ---------------------

Miquel Pucurull

10/01/2023

 

Inspirat en els articles 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat)