Començar una cursa on, en sortir, s’agafi un carrer amb el nom de poesia (Carrer de la Poesia) i tot seguit el d’harmonia (Carrer de l’Harmonia) predisposa. No cal donar-hi voltes, començar així significa que ens ho passarem d’allò més bé. Si, a més a més, la cursa és gratuïta i solidària, com és el cas, (s'aporta 1kg d'aliment destinat al Banc d'Aliments del barri), no cal demanar res més.
Anem per parts.
Sortirem de bon matí, a les 9, que és una hora molt bona per córrer el mes de
setembre, i ho farem de la Plaça del Mossèn Ferran Palau, un capellà que fou
molt apreciat al barri de Montbau, rector de la moderna parròquia de
Sant Jeroni que hi ha a la mateixa plaça. Farem un petit tros del carrer de
Joan Sales, a tocar dels Jardins de Montbau, per enllaçar a l’esquerra amb el
de la Poesia, que a més a més d’un nom tan bonic fa baixada; baixada pronunciada
s’ha de dir.
En arribar a baix, a
la dreta hi tindrem l’Hospital de Caixa Catalunya i girarem a l’esquerra per
agafar el carrer de l’Harmonia tot vorejant l’Institut Narcís Monturiol, un centre
educatiu extremadament actiu. Per Harmonia planejarem una mica però aviat pujarem
pel mateix carrer (no cal dir que el barri de Montbau és encantador però és un
puja i baixa constant i la cursa no pot ser d’altra manera que una muntanya
russa).
A propòsit, Montbau està al peu de la muntanya de Collserola. Antigament era una zona
pràcticament deshabitada, molt frondosa. De fet, el seixanta per cent ho
segueix sent. Malgrat els grans blocs d’habitatges que hi ha, fruit de quan es
va crear el barri a mitjans del segle passat, les zones enjardinades hi són
molt presents. Pel que es diu, cal agrair-ho a l’equip d’arquitectes que van
construir-los, inspirant-se en criteris urbanístics racionalistes promulgats
per Le Corbusier i Mies Van de Rohe. Certament, van aconseguir un dels escassos
polígons d’habitatges per a obrers realitzats dignament durant la dictadura.
Barri de Montbau. Anys seixanta
L’origen del nom del
barri no és segur. La teoria més fiable és la que diu que correspon a les
paraules “Mont”, és a dir, muntanya, i “Bau”, que significa “construcció” en
alemany, fent referència al famós moviment arquitectònic Bauhaus d’aquell país.
També, no obstant, hi ha qui diu que prové de la deformació del nom d’una torre
que hi havia a l’Edat Mitja anomenada Torre de Gombau.
Per Harmonia amunt, aviat
tindrem el Recinte Mundet al nostre costat, un lloc molt representatiu de la zona, que serà omnipresent en bona part de la cursa. Baixarem pel carrer
d’Hipàtia d’Alexandraia (nom de la primera dona científica de la història, de
qui l’Amenabar en va fer la pel·lícula “Agora”) fins al Passeig de la Vall
d’Hebron (nom en referència la localitat de Cisjordània), que l’enllaçarem a
l’esquerra. Planejant, passarem per davant del Geriàtric Parc de Collserola i
en arribar al final trobarem el senyal del Km 1 i pujarem per l’Avinguda d’Arturo
Mundet. La pujada és fa dir si senyor
i s’ha d’agafar amb calma perquè és llarga. Ja esteu avisats.
A la nostra dreta,
quan comencem a pujar, ens faran costat les instal·lacions del Tarr, una prestigiosa escola de futbol de la
qual en son directors en Rexach i en Rifé, dos famosos ex jugadors i
entrenadors del Barça. Va ser fundada l’any 1984 per ells dos i dos altres
jugadors més, en Torres i l’Asensi, i d’aquí ve el nom, que conté les inicials
del cognom des quatre. Ens farà efecte passar pel costat i veure els camps i
pensar que s’hi ha format jugadors que han arribat a figures, un dels quals el
porter Victor Valdés.
Mentre anem pujant
per l’avinguda d’Artur Mundet veurem el campanar de 45 metres de l’ església
del recinte que estem a punt de travessar. Metres amunt ens trobarem una
rotonda amb una escultura al mig força significativa: la d’un home descansant
(per la pujada no serà al·legòrica perquè el que haurem fet no és res comparat amb el que ens espera)
que l’autor, l’escultor Josep Clarà, la va anomenar “Atleta en repòs” tot i que
tothom li diu “El Pensador”.
Atleta en repòs
Diguem quatre coses d'Artur Mundet: fou un empordanès que havent-se fet ric a Mèxic va fer un
llegat de diners a Barcelona a mitjans del segle passat per a que es trasllades
la Casa de la Caritat, en precari, del barri del Raval a la Vall d’Hebron on
estem ara. I així, es va aixecar un nou complex per assistir nens i ancians emprant un edifici de 1927 inacabat. Va voler que es digués d’Anna Gironella,
la seva dona, però sempre se li va dir les Llars Mundet; millor dit, los Hogares
Mundet per imperatius de l'època. En tres anys, del 1954 al 1957, es va construir tot, i l’arquitecte que
se’n va encarregar, fins i tot de l’església que veiem al cap de munt, fou en
Manuel Baldrich, que hi va incloure obres de bons pintors i escultors com
Subirachs, l’esmentat Josep Clarà, Tharrats, Guinovart i altres.
He llegit no sé a on que a la
inauguració va anar-hi en Franco i la família Mundet. Els nens i nenes, que
provenien de l’hospici de la Casa de la Caritat, van estar formats al patí. Un
ex intern recordava que “Quan va arribar el Caudillo ens van obligar a saludar
amb el braç enlaire. Una salutació feixista quan ja feia gairebé vint anys que
s’havia acabat la guerra”. Una ex alumna recordava que el diumenge era el dia que
podien rebre familiars. “A les noies, a més de les assignatures generals, en
ensenyaven corte y confección”. Les classes començaven després d’esmorzar i d’assistir
obligatòriament a la missa diària.
Classe a “Los Hogares
Mundet”. Anys seixanta
Un apunt: el
filantrop Artur Mundet va fer els diners fabricant taps de suro i, molt
especialment, amb la fabricació d’un refresc carbonatat fet amb suc de poma, que el va comercialitzar
com el Sidral Mundet. La beguda, que va esdevenir emblemàtica a Mèxic, va ser
adquirida per Coca Cola fa anys.
Enfilarem cap a la
dreta en passar la rotonda de l’atleta i aviat veurem el Velòdrom d’Horta a
pocs metres sota nostre. Una instal·lació inaugurada l’any 1984 per al
Campionat del Món de Ciclisme en Pista que va servir per a les proves de
ciclisme en pista dels Jocs Olímpics de 1992. Els que correm la coneixem bé perquè aquí comença i acaba la marató i la mitja marató de Collserola. Una mica
més enllà, al costat del Velòdrom, hi veurem els jardins del Laberint d’Horta,
un espai que existeix des de 1791. El va fer construir el marquès d’Alfarràs
per celebra-hi festes, on hi assistia fins i tot el rei Carles IV.
Avançant, passarem pel bell mig del que fou les Llars
Mundet i ara un campus universitari
que acull des de 1995 un
munt de facultats. No hi veurem a ningú perquè
és diumenge, però són més de 10.000
persones, entre estudiants i mestres, els que hi fan classes a diari durant el
curs.
Abandonarem l’avinguda
d’Artur Mundet en trovar el carrer d’Olympe de Gouges, nom d’una compromesa escriptora
feminista francesa del segle XVIII que va morir a la guillotina, i el baixarem.
Al final, a l’esquerra ens trobarem el Pavelló Poliesportiu Mundet, un lloc on
s’entrenen els discapacitats psíquics de l’entitat Acell.
Una mica més endavant ens farà costat, a la nostra dreta,
la vegetació del Parc de les Heures, l’entrada del qual la veurem tot seguit. Antigament,
a l’espai hi havia la Masia Duran. Es diu que en una font del seu jardí hi va
haver un crim l’any 1875 però no he pogut esbrinar-ho, més enllà de què, pel
que sembla, va ser per motius passionals. Vint anys després, la finca va ser
adquirida per un indià que havia fet fortuna a Puerto Rico, de nom Josep Gallart Forgas, i s’hi va
fer construir un palau a l'estil dels castells
francesos, els chateaus, amb quatre
torres rodones. La reixa que tanca l'espai, de ferro
forjat, evoca l'espècie
de planta que li dóna nom al palau i als jardins, l'heura.
El palau va ser abandonat després de la mort del propietari en
el 1898 i va quedar deshabitat fins que, en esclatar la Guerra
Civil, va ser expropiat per la Generalitat i va servir
de residència del president Lluís
Companys, ja que l’indret
se situava lluny dels principals objectius de
l'aviació franquista. Per
garantir la seguretat del president,
es va construir un refugi antiaeri, que es conserva perfectament. Com anècdota, he llegit que, enrabiat per l’expropiació forçosa, el fill de Josep Gallart, que ajudava
a Franco, va lliurar una fotografia aèria de la finca a un general franquista
per a que la bombardegessin, cosa que no va arribar a passar. Després
de la Guerra, els hereus de la
família Gallart van recuperar
la propietat de la finca i van residir-hi fins als anys cinquanta. El 1958 l'immoble
va ser adquirit per la Diputació,
i des de 1992 l’ocupa la Fundació Bosch
i Gimpera dedicada a promoure la investigació
científica de Catalunya.
Palau Gallart al Parc de les Heures
Tot baixant haurem arribat al Km 2 i abandonant el carrer
de la feminista francesa Olympe de Gouges farem un tros del carrer de l’Harmonia per enllaçar
amb el de Vayreda (nom d’un bon pintor d’Olot del segle XIX) i anar a buscar el
de Roig i Solé (l’escultor que va fer la famosa “Senyoreta del paraigua” del
Parc de la Ciutadella), en ple nucli d’habitatges ara, a dreta i esquerra. Al
final del carrer girarem per baixar pel seu contigu i paral·lel, el de Josep
Clarà Ayats (el famós i prolífic escultor) fins el de Poesia, on hi ha els
Jardins de Montbau, una zona de jocs per a nens que conté la Font de Can Barret
(el nom d’una finca que hi havia). Anys enrere, la font brollava més amunt; quan van urbanitzar la zona la van voler tancar, però els veïns ho van impedir
i la van traslladar al mig dels jardins que tindrem davant nostre.
Deixarem el carrer de Poesia per agafar tot seguit el de
Benlliure (nom d’un altre insigne escultor. No ens podem queixar: per manca d'afinitats amb les Belles Arts no serà). Per cert, el carrer, on haurem fet el Km 3, puja com una mala cosa. Cal saber-ho.
No el veurem, però darrera aquests blocs de cases per on
estem passant amunt i avall, hi ha, a pocs metres de nosaltres, l’Hospital de
la Vall d’Hebron, el centre mèdic de referència mundial. No en debades ha estat
el lloc on s’han efectuat un bon nombre de transplantaments de diferents òrgans
per primera vegada a l’Estat.
Potser no és gaire conegut: quan es va inaugurar, l’any
1955, li van posar el nom de Residencia Sanitaria Francisco Franco. I no va
ser fins el 1977, dos anys després de la mort del dictador, que va passar a
anomenar-se com ara. El dia de la inauguració, el Caudillo va tenir feina: va inaugurar la Seat, va fer un lliurament
de 25 claus als beneficiaris d’habitatges de la Verneda i va inaugurar la
Residencia. Els diaris de l’època reproduïen l’endemà els discursos que li
havien preparat, a quin més inefable. L’ABC, sobre el del centre
hospitalari, deia: “El Jefe del Estado, con una llaneza y una elegancia ejemplares,
con un discurso emocionado, perfecto y bellísimo, significando que eran estas
magnas obras el exponente mejor del régimen, la ejecutoria más alta de su política
social”. No cal dir res.
En acabar el carrer de Benlliure girarem a la dreta pel
carrer de l’Arquitectura amunt i seguirem per una pista, amunt també, al bell
mig de la muntanya de Collserola, per passar a tocar la Font de la Cabra, abans
del Km 4, i el conjunt de 57 Casetes Blanques de Montbau. Realitzades el 1965
en un estil molt modern (sembla talment que estiguin fetes fa quatre dies) suposen un distintiu del barri. Els cinc
petits carrerons on estan ubicades tenen uns noms singulars: Blanc, Groc, Rosa,
Blau i Violeta.
Casetes Blanques de Montbau
Tot seguit, en baixada i pujada per agafar la part de
dalt del conegut carrer de l’Harmonia, com en una mena de tobogan, arribarem al
Km 5. Poc abans haurem passat a tocar la Font
de la Llet, a la que, segons Joan Amades, l’estudiós de les tradicions catalanes, en les primeries del segle passat
se li donaven moltes propietats “per poder alliberar-se de la influència de
bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala gent”. En l’època, va
ser molt popular l’Isidret, un
aiguader que hi anava a buscar-hi aigua amb varies garrafes lligades amb unes
corretges que li creuaven el pit, per vendre-la a la seva clientela d’Horta.
També, abans del Km 5 haurem passat pel costat de l’Ermita
de Sant Cebrià i Santa Justina. Es va construir el segle XV i es diu que hi van
fer vida d’ermità alguns personatges il·lustres: Ignasi de Loiola abans de
fundar la companyia dels jesuïtes, Sant Francesc d’Assis i Bernat Boil, ajudant
de Cristòfol Colom en els seus viatges a Amèrica. Joan Amades, diu
en el seu Costumari Català que Sant Cebrià “era bon coneixedor de les males
arts i de tots els secrets de la màgia; va compondre una oració per tal que els
creients poguessin desfer-se de la influència de bruixots, sortillers i
nigromants”. De Santa Justina no se sap gran cosa. Es diu que vivia en una casa
de pagès que es va convertir en l’ermita en qüestió. Un lloc de peregrinació
durant segles, on hi havia fins i tot un merendero per fer-hi bones costellades fins
no fa gaire.
Ermita de Sant Cebrià
I Harmonia avall girarem a la dreta en trobar el carrer
de Vayreda per fer-ne uns metres fins el de Poesia. I avall que fa baixada, anirem
a parar de nou al lloc de la sortida, on creuarem la meta, contents per haver
fet una cursa més en uns indrets magnífics de Barcelona, poc coneguts en
general. Per això el veïns hi viuen tan tranquils; excepte avui, que hauran
vist com uns guillats hi han fet 6 km envaint els seus carrers i una part de la
muntanya que els acarona.
-----o-----
