Atletes longeus

Cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes molt grans. Fins i tot centenaris, com va ser  el cas fa poc, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, va batre el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat (li van establir una categoria especial per a ell), corrent 22,547 kms. Es va dir que era la persona  més vella del món que practicava esport. Però potser no és així, perquè n’hi ha un, l’indi Dharamp Singh de 121 anys, que corre a peu. Hi ha un documental recent que ho il·lustra, (veure a sota). Ha guanyat medalles en campionats nacionals i internacionals i ha estat capaç de córrer curses de 5k als 119. Tot i que té documents que acrediten la seva edat, hi ha molts dubtes sobre la seva veracitat i alguns metges es mostren escèptics. Però l’home es defensa i assegura que "els que m'acusen de falsejar la meva edat estan gelosos de la meva salut i la meva capacitat per córrer. Si em veiessin caminar amb un bastó i l'esquena doblegada, ningú dubtaria de la meva edat”. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tan longeves tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta o posar-se unes sabatilles. 

Documental sobre Dharamp Singh: https://vimeo.com/242923870

Miquel Pucurull

04/08/2019

 

No sorgeixen maratonians ni maratonianes de nivell

És sorprenent que, malgrat cada vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones, Certament, observes les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per exemple, i les d'ara, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de les 50 millors marques de tota la història de la marató d’homes -encapçalat per José Rios amb 2h07 assolit el 2004-, només n’hi figuren 11 aconseguides en els últims quinze anys. Totes les demès són de fa molts; algunes d’en fa 35, com la d’Alfons Abellan, que amb 2h13 es manté com la novena millor. I pel que fa a les dones, passa una cosa semblant. Dels 50 millors temps de sempre, només 18 són dels últims quinze anys. La majoria –amb l’excepció de les 2h30 de Marta Galimany enguany i les 2h32 de Marisa Casanueva fa dos anys -  es mantenen en els llocs preferents del rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2h 28 figura com la primera d'aquest rànquing, va aconseguir la marca fa vint-i-tres anys, la  tercera en fa divuit, la cinquena i la sisena vint-i-nou, i així successivament. No sé on està la raó. Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians ni maratonianes de nivell.

Miquel Pucurull
03/08/2019 

Els atletes kenyans són d'un altre món

El bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu sempre que si es fessin entenedores les marques estratosfèriques d’alguns, l'atletisme aconseguiria més popularitat. Es refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que els 2m45 del salt d’alçada de Sotomayor és com fer un bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. O que el salt de llargada del rècord del món de Mike Powell (8m95) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts. En aquest sentit, i a propòsit del darrer rècord del món de marató del kenyà Eliud Kipchogue, les 2h01.39, equival a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres a 1 minut 10 segons cadascuna sense parar. Els populars sabem de què estem parlant. Sabem el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató. Sabem que són mortals. Recordo, de quan en feia 😊, que només em salvava el minut o els dos minuts de recuperació que m’havia establert per descansar entre mig d'una i altra. Recordo l’exigent que són i que en fer-ne quatre o cinc acabava fet pols. Dons bé, en Kipchogue i els kenyans i etíops que fan uns temps semblants al d’ell en fan més de cent seguides, a 1’10” i sense ni un segon de recuperació. Sens dubte, són d’una altra galàxia. 

Miquel Pucurull

02/08/2019 

Baixar de 2h a la marató, o no.

En el món del córrer hi ha una incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Hi ha científics que asseguren que s'ha arribat al límit i l'esser humà no podrà baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s'equivoquen. Fa cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a reduir-lo- molts deien que no es podia rebaixar més. I en fa trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató en menys de les 2h08 que ostentava el britànic Steve Jones llavors. Segurament, els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Eliud Kipchogue va fer 2h01.39, rebaixant en més d’un minut el rècord que havia aconseguit el seu compatriota Kimetto quatre anys abans.

 Miquel Pucurull

02/08/2019

Curses a Barcelona

Es diu, amb raó, que les curses populars estan perdent participants en comparació amb anys anteriors. No sé, però, si som conscients que cada cop hi ha més proves. Per posar un exemple, el nombre de les que se celebren a la ciutat de Barcelona és impressionant. N’hi ha 60 a l’any. En algunes, aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I si afegim  una triatló, una aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, el total és de gairebé 100. A l'abast dels barcelonins, sense sortir de casa, com aquell què diu.  L’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria que coincideix amb el reeixit retorn de la marató l’any 2006. En concret, en deu anys -del 2008 al 2018- s’han multiplicat per tres el nombre de curses pels carrers de Barcelona. La diferència és estratosfèrica quan es compara amb fa anys, quan engegava l’anomenat boom del córrer. És per quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament 7 i ara són 100. No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi m’agrada molt que sigui així: m’alegra que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i per als que correm) i no únicament per als automobilistes. 

Miquel Pucurull

01/08/2019

L'esclat del córrer

No és estrany que ens fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial per als que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la  recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió d’homes i dones els que correm a Catalunya i participem en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa  trenta o quaranta anys, quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que se celebraven. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer.

Miquel Pucurull

31/07/2019