Glossa del maratonià Pare Manel

Avui, 9 de setembre, s'ha mort Manel Pousa (el Pare Manel). Colpit per la notícia, recupero una breu glossa que vaig escriure  fa cosa d'un any sobre ell com a maratonià. Serveixi de modest homenatge a un home excepcional que, si hi ha cel, haurà trobat les seves portes ben obertes. 

Miquel Pucurull

09/09/2020

L'heroïna Samia Yusuf

L'atleta somali Samia Yusuf va commoure el públic de l'estadi de Pequín en els Jocs Olímpics d’aquella ciutat. Ovacionaven la seva voluntariosa arribada en una sèrie classificatòria dels 200 metres. Havia viatjat des de la misèria, només plena d’il·lusió, desnodrida i sense equipament adequat.  Dies abans havia declarat a la BBC que "els somalis tradicionals creuen que les dones que practiquen esport o a les que els agrada la música estan corruptes. Per això he patit pressió de tot arreu. Algunes matins, em trobo amb carrers bloquejats per l'exèrcit o per la milícia, el que m'impedeix entrenar"

Es va presentar a la línia de sortida  amb una samarreta, unes malles, una cinta blanca al cap i unes sabatilles de claus que una atleta del Sudan li va deixar en préstec. Va creuar la meta en un temps de 32.16, deu segons més tard que la resta de les atletes. Arribava sola, molt lluny de les demès, però mostrava a tothom un veritable esperit olímpic.

"Ha estat una experiència bellíssima, he desfilat amb milers d'atletes del món", va dir, il·lusionada, en tornar a Somàlia després de la seva cursa olímpica.

Samia va néixer el 1991. Era la més gran de sis germans, filla d'una venedora de fruites i d’un pagès que va morir en un conflicte bèl·lic del país.

De petita, sempre havia estat la més ràpida del col·legi i de la seva ciutat, Mogadiscio. Es va fer adolescent. Córrer l’apassionava. No entrenava en una pista d’atletisme perquè la que hi havia estava malmesa. Ho feia pels carrers, on molts dies se’ls trobava bloquejats per l’exèrcit. Corria sense cronòmetre, descalça, i amb una amplia gambada natural. Veia proves d’atletisme a Europa a la televisió d’un centre de joves, i malgrat els prejudicis tribals en contra de que les dones fessin esport, es va prometre a sí mateixa que correria en uns Jocs Olímpics. Al maig de 2008 va quedar campiona d’Àfrica dels 100 metres. La seleccionen per a que representi Somàlia, i mesos després, amb només 17 anys, va a Pequín per participar en els seus primers i únics Jocs.

No va participar en els Jocs de Londres quatre anys després d’aquella emotiva cursa a Pequín. No va poder fer-ho perquè Samia Yusuf va morir al mar, a la recerca d'una vida millor, mesos abans dels Jocs.

Havia pres la decisió d’anar a Europa per tal de millorar la seva tècnica. Molt motivada, esperava que la seleccionessin per als Jocs de Londres i volia fer-ho en millors condicions que a Pequin. La seva mare va vendre fins i tot un petit terreny per finançar el seu viatge i que pogués així complir la seva il·lusió i passar a tenir una vida allunyada de les guerres i la precarietat. 

 

En una odissea, va travessar l'Àfrica de Somàlia a Líbia durant un any, amb tot tipus de calamitats. En arribar a Líbia va ser empresonada un temps a Trípoli, sense que es conegui la causa. Quan la van deixar en llibertat es va embarcar amb direcció a Itàlia amb un grup d'immigrants. L’embarcació va ser interceptada per la guàrdia costanera italiana i el grup es va llençar al mar per tal d’arribar a la costa. No sabia nedar i es va ofegar. Una nit del mes d’abril de 2012, el somnis de l'atleta olímpica Samia Yusuf van acabar al mar Mediterrani.

                                                       -----------------
Miquel Pucurull
Actualitzat 04/09/2020

Apèndix.

 Fa dos anys, l’escriptor italià Giuseppe Catozzela va escriure un llibre que ha estat traduït al català com "Córrer sense por" de l'editorial Sembra Llibres, i al castellà “Correr hacia un sueño” de Grijalbo, on explica l'admirable lluita de la jove per assolir el seu major desig: convertir-se en atleta i obrir-se camí en un país marcat per la guerra, el fonamentalisme i la manca d'oportunitats per a les dones.

Voyeurisme atlètic (Sergi Pàmies)

L'admirat Sergi Pàmies va escriure fa anys un genial article sobre els corredors a La Vanguardia. L'hi ho robo per tenir-lo en aquest meu blog. Amb el seu permís.

Voyeurisme atlètic

Una activitat gratuïta altament gratificant a l'estiu: seure en un banc i mirar com la gent corre (també gratuïtament). A Barcelona, el meu mirador preferit és la Diagonal. El contrast entre l'esforç de l'objecte contemplat i la flegma del subjecte contemplador proporciona un profund plaer. La Diagonal concentra una multitud d'atletes diletants. Segons els especialistes en traumatologia, la combinació de duresa del terra, escalfament negligent i calçat inadequat propicia un augment de lesions en extremitats i columna que, igual que el consum de tabac, té conseqüències en la despesa pública d’atenció mèdica. Per a l'espectador, aquestes contraindicacions relacionades amb la temeritat d'alguns corredors no són necessàriament negatives. Al contrari: poden esdevenir un ingredient dramàtic de l'espectacle. El repertori de sentiments que experimentes quan, assegut en un banc, contemples aquest sector atlètic de la població és enriquidor. Enveja: dels corredors físicament monumentals que s'empassen els quilòmetres com si res i que saben lluir múscul sense caure ni en l'estridència indumentària ni en el narcisisme vigorèxic. Compassió: per les despulles humanes que, traient el fetge per la boca, van deixant una reguera de suor tan corrosiu que, en contacte amb el formigó, obre forats de fumejant textura. Odi: cap als corredors que destil·len un estil fantasmagòric de carrera (s'obstinen que els miris i ho aconsegueixen: els mires i, automàticament, els odies). Amor: per la corredora solitària, anònima i perfecta, que coordina el moviment de braços i malucs amb el balanceig pendular d'una cua de cavall aparentment informal però treballada i amb un generós somriure (durant un segon, et fa sentir desitjos de perseguir, de sumar-te a la família corredora i trair els teus principis de vida mòrbida i sedentària).

I, de vegades, es produeixen sorpreses. L'altre dia, a la cantonada Diagonal-Entença, vaig veure un home que corria d'esquena, és a dir: marxa enrere. La seva expressió era de dolor i superació. Per no xocar contra ningú, havia de moure constantment el cap. Després he sabut que hi ha una modalitat que imposa als seus fidels la condició de córrer d'esquena. Es diu retro-running (no és cap acudit) i un dels seus apòstols, l'atleta Manuel Montes Cubillas, afirma: "És una filosofia de vida, el que ve a ser el Kamasutra de la cursa". La visió de l'home kamasútric ha modificat les meves expectatives. Ara, en seure al banc de la Diagonal, espero que apareguin noves formes d’extravagància: corredors que s'arrosseguen, o que només corren de genolls, o a la pota coixa. Però la motivació principal segueix sent la de sempre: tornar a veure la corredora anònima de la cua de cavall i el somriure perfectes.

Sergi Pàmies

George Sheehan, el guru del córrer dels anys vuitanta

Sovint recorro a ell. Per a mi és una font de motivació. I no diguem el que significava quan vaig començar a córrer a  les primeries dels anys vuitanta: era un plaer indescriptible llegir-lo, com el deixeble que es delecta aprenent tot allò que no sap i necessita saber urgentment. En aquella època, en la qual no hi havia Internet i els llibres sobre el córrer eren escassos, el què ens arribava del doctor Sheehan era paraula de déu.

I no eren plans d’entrenament, dietes, lesions, etc, del que ens parlava. Els seus escrits eren filosofia pura sobre el córrer, entesa aquesta activitat com una cosa més enllà que la de fer simplement gambades. 

Una mostra:

 “El millor què podem fer la majoria de nosaltres és ser poetes una hora al dia. Prendre’ns aquesta hora, mentre correm, per allunyar-nos de la nostra serietat d’adults, i convertir-nos en vertaders infants.

Cada quilòmetre que faig és el meu primer quilòmetre. Cada hora en la carretera, un nou començament. Cada dia, quan em poso la roba de córrer, torno a néixer. Veig les coses com si fos la primera vegada que les contemplo.

M’entrego a això de córrer, a aquest jugar, amb l’actitud d’un nen i amb la percepció d’un poeta. Soc un principiant amb ment de principiant, amb cor de principiant, amb cos de principiant.

No hi ha cap altra manera de córrer ni cap altre manera de viure. Si no ho fes així, els meus entrenaments, les meves curses, es tornarien avorrides. Es convertiria en una feina, en un  hàbit. I l’hàbit mata la consciencia i ens separa de nosaltres mateixos.”

Una altra mostra, extreta d’un dels seus llibres “Por qué y cómo córrer”:

 “Una cursa és un lloc en el qual poden coexistir dues idees contradictòries sobre la vida. La primera és la de que tot el que es fa bé és una critica del que es fa malament; la segona és la de que si una cosa mereix la pena fer-se s’ha de fer, encara que sigui malament. En una marató, la perfecta cursa del guanyador pot semblar una crítica d’aquells que no arribin a la seva alçada. I no obstant això, un corredor que acabi dues hores després que ell, tindrà perfecte dret a asseure's i plorar de felicitat.

La “derrota” pot resultar, doncs, tan reveladora com la “victòria” i considerar-se com el que és: una experiència d'aprenentatge. Si desitgéssim traçar un guió per a la nostra pròpia existència, hauríem de saber exactament qui som. Sense sotmetre'ns a proves, a reptes, no ho sabríem mai. I, en el fons, sabem que el poeta Robinson Jeffers tenia raó quan va escriure: "En la comoditat i seguretat agradable, un home comença aviat a morir!"

O això altre:

"Per cada corredor professional que va pel món participant en maratons n’hi ha milers que corren pel gust d'escoltar les fulles i la pluja. I esperen que arribi el dia que els hi resulti tan fàcil com li és el volar a un ocell. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no és un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta”.

El doctor Sheehan, cardiòleg nord-americà i guru del córrer del darrer quart del segle XX, explicava en les seves memòries que quan tenia quaranta anys era un metge reconegut, però l’èxit a la seva feina no l’omplia prou. La medicina l’avorria, i destruïa els caps de setmana adormint-se davant de la televisió. Deia que “no va a ser ell” fins que no va començar a córrer, quan tenia 45 anys. Afirmava que fins llavors només havia conegut la malaltia però no la salut. Va morir el 1993, després d’haver escrit una columna setmanal durant 25 anys, vuit llibres, i centenars de conferències arreu del món sobre el córrer.

                                                         --------o--------

Luis Rojas Marcos, metge eminent i corredor popular

Sempre he considerat que és molt bo per al món del córrer que hi hagi personatges mediàtics que corrin. I si es tracta d’un metge, millor que millor per l’exemple que dóna. Penso...Si un metge corre, no pot ser dolent.

 

Luis Rojas Marcos, el psiquiatre sevillà -un dels més famosos del món-, professor de la Universitat de Nova York on resideix, i autor de molts llibres d’èxit, és també un corredor popular. Té 75 anys i corre des dels 43. Ha acabat la marató de Nova York 25 vegades seguides, l'última l'any passat.

D'aquestes persones m’interessa el que pensen. En una entrevista que li van fer, Luis Rojas Marcos deia coses que em sembla interessant difondre-les i compartir-les:

“Ens agrada ser dependents de l'esport, de córrer per exemple, això és positiu. Tot i que, si la nostra passió es converteix en una obsessió, anem per mal camí. Tanmateix, tots tenim un element d'addicció; jo, per exemple, soc addicte a la marató”.

“Córrer és una condició humana. Quan hom ho coneix, s'acaba convertint en un acte quotidià, com el menjar o el vestir-se”.

“Fer esport és una activitat sana, un antídot de la diabetis, de la hipertensió… Amb l'edat, ajuda a desenvolupar artèries col•laterals del cor, redueix la probabilitat que et doni un infart, i moltíssimes coses més”.

“L'exercici aeròbic estimula la dopamina i la serotonina, dues hormones preventives de la depressió”.

“Córrer ho aconsello moltes vegades a persones que sofreixen ansietat, estrès o addiccions”.

“Per la simple il•lusió de pertànyer a un grup (religiós, social, esportiu...) se supera millor les adversitats”.

“Corro maratons per l'element psicològic i social de veure'm immers en alguna cosa “gran””.
                                           
                                       
  
En un dels seus libres, Secretos de la felicidad, aconsella cultivar, com si fos un jardí, les parcel•les de la nostra vida que contribueixen a la nostra satisfacció personal. Perquè, assegura, "no hi ha res més important en aquest món que el nostre benestar físic i emocional".

No sé si als malats els hi recepta medicaments. El que si fa, per tal de que els que estan sans no emmalalteixin, és recomanar aquests cinc antidepressius:

"1. Cuida el teu cos. És una font de plaer. Produeix endorfines. Si et cuides i t’anirà millor a la llarga".

"2. Pensament positiu. Cal plantejar-se si un té tendència a pensar que hi ha coses que no tenen solució quan sí que en tenen".

"3. Relacions afectives. Són una gran font de satisfacció: fills, parella, amics, companys ..."

"4. L'autoestima. No és fàcil d'augmentar, però cal intentar protegir-la. Es desenvolupa des de petit".

"5. Pensa que tens el control. La idea de posar-te al centre de control de la teva vida t'ajuda a sobreviure. El porta millor qui creu controlar la situació que qui pensa: "Que sigui el que Déu vulgui".

Interessant vídeo de 2 minuts per saber el què diu sobre la marató i el córrer:    https://vimeo.com/123944258
                                                           --------------
Miquel Pucurull 

Actualitzat 29/08/2020