Km 2 al 3 de la marató de Barcelona 2022

Continuarem pujant suaument pel carrer de Sants, i en arribar gairebé al seu final, abans de Collblanc, girarem a la dreta pel de la Riera Blanca per anar a trobar la Travessera de Les Corts.

En el carrer de La Riera Blanca, just on fem el gir, hi havia Els Burots fa dos-cents anys. Els Burots (en castellà 'Fielato') eren unes casetes que estaven situades en llocs estratègics (les entrades dels municipis i les estacions de tren) per recaptar impostos dels productes que sortien i entraven. Per passar peix de Barcelona a L’Hospitalet, per exemple, s’havia de pagar. Cada aliment pagava una taxa: un conill tant; un pollastre tant...excepte les arengades que estaven exemptes. Van ser suprimits en acabar-se l’estraperlo, una pràctica de la postguerra que consistia en fer negoci li•legal de productes intervinguts per l’estat, venuts a preus abusius per uns espavilats.

Poc després d’agafar la Travessera de Les Corts  ja albirarem El Camp Nou. En aquest punt, no es podrem sostraure -en especial els que som del Barça- que ens estem apropant a un temple. I qui sap si, com Joan Oliver (Pere Quart) en el seu poema "La croada", no imaginarem les multituds que s'hi acosten el dia de partit...

"Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
I “Adeu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extern inexorables.
De dos en dos,
centenars i milers,
es llacen
a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats
avancen, sallen
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi".

I és que això del Barça, que abans era més que un club, ara és una religió. ¿O és què hi haurà algun culer que, després d’haver aconseguit viure les millors temporades de la història, no s’emocionarà al passar corrent la marató per davant del Camp Nou? En conec un que ha fet sempre el mateix: quan hi arriba, crida molt fort ¡¡¡Visca el Barça!!! i es queda afònic.

Correrem a tocar el Camp Nou, tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més, contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho (Que ens perdonin la nostra feblesa els que són d’altres clubs). Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón...

No escolteu al Serrat cantant?: “Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”

Messi als 5 anys

Serà difícil no emocionar-nos, passant tan a prop del camp del Barça, i sostraure'ns a què en aquest lloc també hi han jugat altres autèntics mites més recents. ¿No veieu l’espectre del Maradona; del Cruyff; del Ronaldinho; de l’Eto’o, o el del nostre col•lega maratonià Luis Enrique? ¿O els delPiqué, el Ter Stegen, o el d’un noi -no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diu Leo Messi?

No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a tocar de llocs amb tanta història esportiva  ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Però no, avui no! Ja tornarem un altre dia!

I haurem arribat davant del Camp Nou on hi veurem el senyal del Km 3. Avui, 8 de maig, el Barça no hi juga. Ho fa al camp del Betis. Si hi jugués,  a aquesta hora del matí ja hi hauria gent comprant samarretes, banderetes, bufandes, gorres...el que vulgueu.

                                        --------------------

Km 1 al 2 de la marató de Barcelona 2022

Pujant pel carrer de Sants haurem vist el cartell del Km 1 a l'alçada del carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans li van extreure la laringe (permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota) i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer, també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates el 1977, un sabater que era atleta del F.C. Barcelona. En record seu, la seva filla va organitzar durant anys la 'Cursa de l’Amistat' (Montjuïc - Tibidabo) que va crear ell el 1981

Seguirem pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra, hi veurem un edifici emblemàtic del barri: Les Cotxeres de Sants. No és gaire bonic, la veritat; de fet era un lloc que servia anys enrere per guardar-hi tramvies, però la notorietat li ve per haver estat possible reconvertir-lo en un centre cívic, després que ens els anys setanta els veïns les salvessin de l’enderrocament amb un fort moviment reivindicatiu. Una cosa aquesta a la qual estan molt acostumats els santsencs.

Les Cotxeres són ara un centre on s'hi fan moltes coses, fins i tot una marató. No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de dir que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo, sang i fetge, arribeu-vos a la tardor a les Cotxeres, quan fan la 'Marató de Cinema Fantàstic i de Terror'.

Passades Les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants –que travessarem a bon ritme perquè tot just estem començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veurem a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.

El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la 'Unió Esportiva Sants', és l’organitzador de la 'Volta Ciclista a Catalunya' , una emblemàtica prova que se celebra des de fa més de cent anys, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme. Com Mariano Cañardo, que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain, que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...

I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció; d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau, que va aprendre a jugar en el JAC, sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri, que ho va fer també en el mateix club. 

Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas de natació bàsicament, i especialment de waterpolo (els olímpics Dani Ballart i Jordi Sans eren del club), tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment.

Un apunt: El Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterrani quan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec".

I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el 'Cros Popular de Sants', la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja  fa molts anys que se celebra la cursa  –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se’n va anar en orris fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.

Hi ha qui diu que Sants prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les Cotxeres de Sants (el nucli per on hem passat fa poc), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta, en plena dictadura, es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel. 

Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud cívica i esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.

Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan. Travessarem la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases. Aquesta pedra no s'ha de confondre amb el senyal del Km 2, tot i que aquest estarà a prop. Passats cent metres de la boca de l'estació de metro de Badal ens el trobarem, com aquell que diu en ple escalfament.

                                        .............................

La marató més freda del món

Amics i amigues, que ningú digui que això del córrer va de baixa. Arreu, cada cop hi ha més gent que s’hi dedica. Fins i tot a la Sibèria. Fa quinze dies s’ha celebrat una marató al voltant d’Oimiakon, considerat el poble més fred del món. La van acabar 65 participants, més del doble que l’any passat. La van córrer a 53 graus sota cero. Es deia que la Polar de Groenlàndia era la marató més freda del món perquè es corre a 15 sota cero, que també aviat està dit, però aquesta és per llogar-hi cadires. El guanyador l’ha fet en 3h22 i la guanyadora en 4h09. La de l’altre dia era el tercer cop que es feia. En la primera, el 2020, van sortir 16 i ningú la va acabar. Es va donar com a guanyador a un veí del poble que va plegar al km 38. Se m’acut que potser es va considerar que era el vencedor perquè, malgrat abandonar, era l’únic que encara no estava congelat. Pel què m’ha dit, l’Arcadi Alibés, el conegut periodista de TV3 que també ha corregut la marató de l’Antàrtida, la vol anar a córrer. A mi, a aquesta d’Oimiakon, no m’hi veuran. Més que res, perquè en acabar-la se’m congelarien les llàgrimes, que és el que diuen que els hi passa als habitants del poble si ploren.   Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc.

Miquel Pucurull

05/02/2022

Km 0 a l'1 de la marató de Barcelona'2022

El diumenge 8 de maig sortirem d’un lloc magnífic com és l’Avinguda Maria Cristina per fer la marató, una de les coses més transcendents de quantes farem a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar “a l'any” per “ a la vida” sense temor a equivocar-se). 

Ho farem exultants, després de tants i tants dies d’entrenament, de tantes i tantes vegades que hem somiat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gens la darrera nit.... Darrere nostre la Font Màgica de Montjuïc i el Palau Nacional, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Entremig, les Quatre Barres, instal•lades de nou en peu fa uns anys, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Construccions, totes elles, que ens semblarà que les van fer per a que fossin el marc de la nostra sortida. I ho farem també a tocar del monòlit posat el 2012 en honor de Ramon Oliu, l'artífex, precisament, de la marató que comencem, situat on estava la sortida i l'arribada de la primera que es va celebrar a Barcelona l'any 1980. 

A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passarem per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Vorejarem per l’esquerra la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat (monument lleig a més no poder) i enfilarem el carrer de Creu Coberta. Per Creu Coberta (el nom del carrer vol recordar la creu de terme que hi havia fa segles al començament, en el que avui és la Plaça Espanya) entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, Joan Corrades, un pagès ric de la comarca de la Segarra, va inaugurar una fonda i li va posar Hostal d’Hostafrancs , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els hi servia per descansar abans d’entrar a la ciutat, o per pernoctar si estava tancada la Porta de Sant Antoni. L’hostal estava en que ara és el començament del carrer Diputació. Baixant per Creu Coberta (encara que no ho sembli, el carrer baixa una mica a l’nici), veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba que envolten la construcció perquè avui és diumenge, però, com tots els mercats, agradable de mirar. I gairebé al davant, a la dreta, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, se’l considera d’un alt valor arquitectònic. Com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar per a no capficar-nos massa amb si el ritme que portem en aquest moment de la sortida és el millor o no. 

Seguirem baixant, i una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri. I és que en aquest punt de la unió dels dos carrers hi passava la Riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí ens hi fixéssim al passar, que no ho farem perquè prou feina tindrem amb allò del ritme, podríem veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el de Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera. 

Acabat el carrer de Creu Coberta continuarem amunt, doncs, amb pujada, tot i que molt benigna, pel de Sants, un carrer que era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars de Barcelona. Sants té molts anys d’història -vinculada sovint a moviments obrers- amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica. També, per la mateixa característica del barri, Sants té un reguitzell de llegendes, una de les quals la que es refereix a l’existència de molts curanderos. Tot corrent la rememorarem. A finals dels segle XIX es va fer famós en Nicasi Maria Unceti, un mestre conegut com ‘El curandero de Sants’, que es va fer ric en poc temps. En aquella època, en un poble on gairebé tothom era analfabet, i on es barrejaven les supersticions amb el fervor religiós, no es d’estranyar que aquest paio, que ‘curava’ a la gent amb rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, tingués gran nombre de seguidors. És va fer milionari: els devots l’omplien de diners a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. L’any 1870 el van detenir arran d’una convocatòria seva. Com si es tractés d’un profeta, en Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocació serien guarits dels seus mals per sempre més. Va ser empresonat uns dies, i poc després va obrir un centre anomenat Cal Nicasi. Una gran finca, amb capella i tot, al carrer de Miquel Àngel, a prop d’on estem passant ara en aquest primer quilòmetre. Es diu que durant molts anys, alguns geperuts s'apropaven a l'antiga finca per refregar el gep a un arbre que hi havia, esperant el miracle. Es diu també que la dita popular 'Esguerrats cap a Sants' ve d’això. 

Deia que actualment ja no hi ha curanderos a Sants -crec-, però encara que n’hi haguessin tampoc ens farien cap falta en aquest moment. Tot just acabarem de començar la marató: el senyal del Km 1 el trobarem a l’alçada del carrer Gaiarre, i estarem més frescos que una rosa. Potser més endavant el necessitarem.

                                        .......................                                          

Sofia Ramos, un nou valor

Amics i amigues, al atletes els hi costa molt poder participar en esdeveniments importants. La mexicana Sofía Ramos, de 18 anys, ho va fer l’agost passat a Nairobi en la prova de 10 quilòmetres marxa del Campionat del món d’atletisme sub 20. No li va ser fàcil, ni la cursa, ni, sobre tot, les peripècies per poder anar-hi. La noia viu amb la seva família en un assentament de barraques a les afores de la ciutat de Mèxic, on la pobresa hi és molt present. Resulta sorprenent que en un lloc com aquest sorgís, fa poc, una nena amb excepcionals condicions atlètiques. descoberta per un entrenador que la va veure córrer al voltant de la seva xavola. Mai no hi ha res per casualitat: la seva mare, que havia jugat bàsquet, li va inculcar els valors de l’esport des de petita. La marxa se li donava mot bé. Va progressar i es va classificar per al Mundial. Era la jove més feliç de món. Però, bet ho aquí, de sobte, la federació li va dir que no tenien diners pel viatge a l’Africa. No es van arrugar. La dona es va empenyorar les millors pertinences per a que la Sofia Ramos  pogués anar a Nairobi. Hi va anar i, quasi res, va quedar campiona del món. La medalla d’or va tenir un significat molt especial per a les dues. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.                           

Miquel Pucurull

31/01/2022

Marató dels JJOO de Berlín del 36

Amics i amigues, aquest any es compliran 30 anys dels JJOO de Barcelona. Es recorden moltes coses d’aquells dies. Una d’elles l’arribada del guanyador de la marató, un coreà, i sobre tot l’esclat d’alegria del seu entrenador, el també coreà Sohn Kee-Chung. No n’hi havia per menys. Havia sigut també el vencedor d’una marató Olímpica: la de 1936 a Berlín, tot i que d’amarg record per a ell. En aquella època, Corea era una colònia del Japó i va haver de participar com a japonès. De tal manera, que l’himne que van tocar al rebre la medalla, i la bandera que van hissar va ser la nipona. Fins i tot, li havien canviat el nom per fer-se dir  ‘Son Kitei’ per assimilar-lo a la parla  japonesa. S'esforçava en dir als mitjans que el seu nom no era aquell, i que la seva bandera no era aquella, però ningú no en feia cas. Afortunadament, passats els anys, Sohn Kee-Chung va ser entrenador i va portar diversos atletes a aconseguir èxits, un d’ells, i el més important, el d’un dels seus deixebles a la marató olímpica de Barcelona el 9 d’agost del 92. No és d’estranyar que plores d’alegria aquell dia, recompensat de l’enorme tristor que havia tingut anys enrere, obligat, per qüestions polítiques, a representar en uns Jocs Olímpics a un país que no estimava. No estimava perquè no era el seu. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, Però molt.

Miquel Pucurull

24/01/2021

Pere Prat

Amics i amigues, el dilluns d’aquesta setmana es van complir 96 anys del primer Campionat de Catalunya de Cros. El va guanyar en Pere Prat, l’atleta més destacat de la primera dècada del segle vint i la seva semblança conté singularitats. Era pastor al Pirineu i va ser vist per un directiu del Barça mentre corria. S’escapolia de dos carrabiners que no van poder enxampar-lo quan el perseguien a la frontera per un farcell de tabac de contraban que duia. El va convèncer perquè ingresses a la secció d’atletisme del club, i als quatre dies va començarà a batre rècords. Dotat d’un físic excepcional, ho guanyava tot: entre els anys 1911 i 1917 va ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya dels 800 metres, del 1.500, el 5.000, el 10.000, la marató... A la marató, precisament, amb 2h47 va batre en més d’una hora el registre que s’havia assolit tres anys abans. Malauradament, als 26 anys es va lesionar seriosament i va haver de deixar l’atletisme. Se’n va anar a l’estranger a guanyar-se la vida; es va fer taxista a Nova York i va acabant sent l’amo d’una flota de taxis als que, espavilat com era, els hi va posar un rètol on hi figurava el seu cognom: Pratt, amb dos tes, per fer-lo més ianqui. Vet-ho aquí, el final fora de l’esport (afortunat en aquest cas) del millor atleta català dels primers anys del segle passat. Fins el cap de setmana que ve, correu molt de pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

14/01/2022

Dorando Pietri

Amics i amigues, la llegenda és coneguda: a la marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, l’italià Dorando Pietri, va caure, exhaust, cinc vegades, a pocs metres de la meta, quan anava primer, i en ser ajudat per uns jutges a posar-se en peus per acabar-la, va ser desqualificat. Les imatges estan en un vídeo a Internet i segur que l’heu vist. El guanyador va ser el que va entrar segon, el nord-americà Johnny Hayes. L’èpica del final d’aquella marató va ser explicada en un diari per Conan Doyle, l’autor de les aventures de Sherlok Holmes, i els britànics van quedar commocionats. Fins i tot, la reina d’Anglaterra, enfadada amb la decisió dels jutges, li va regalar una copa de plata  com a consolació. L’esdeveniment, com deia, és conegut. El que no ho és tant és el de que un promotor va contractar als dos atletes perquè competissin en el Madison Square Garden de Nova York, per comprovar qui era millor. Ho van fer davant de 20.000 espectadors, corrent la distància d’una marató, 260 voltes a l’interior del local. I va guanyar Pietri. Al més següent, un altre prova idèntica, i va tornar a guanyar. L’home es va quedar una temporada a Estats Units fent reptes atlètics i va resultar guanyador 17 cops. Serveixi aquesta modesta glossa per reivindicar la figura de l’italià, que ha quedat a la història només com a perdedor d’una medalla d’or olímpica, i no em sembla just. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

10/01/2022

Marató de Bcn en sis hores

Cursa per a milionaris

Amics i amigues, els que vam començar a córrer quan les curses eren gratuïtes, estem garratibats amb l’anunci que s’està fent d’una ultra marató que se celebrarà a Escòcia d’aquí uns mesos, organitzada per una empresa que es dedica a esdeveniments de luxe. Una prova atlètica i el luxe és un oxímoron. Però aquesta ho serà: el preu de la inscripció és de 18.000 euros. Ho heu sentit bé: divuit mil euracus. Es tracta de la ‘Highland Kings’, una ultra de 193 kms en quatre dies, del 25 al 29 d’abril, que es fa per primer cop, pensada per a multimilionaris. L’antítesi de l’esport popular. Només cal dir que, al final de cada etapa, els participants s’allotjaran en uns campaments que emulen els millors hotels del món. I disposaran de massatgista, fisioterapeuta, metge, i fins i tot un majordom per atendre’ls. Entre altres coses, l’últim dia, assistiran a una gran festa en un castell de la zona, on se servirà un sopar a càrrec d’un xef amb estrelles Michelin. Per engrescar als ricatxos,  agafeu-vos!: els organitzadors diuen que per inscriure’t no calen gaires requisits: que si ets capaç de córrer mitja hora seguida, ells et faran un pla per afrontar la prova i podràs convertir-te en ‘El Rei de les Terres Altes d’Escòcia”. Està clar: en el món dels negocis n’hi ha d’espavilats que també s’han introduït en el món del córrer i ja no em sorprenc per res. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

12/12/2021

El bàsquet va néixer a Terrassa.

Aquesta no va de córrer. M'agrada el bàsquet, un esport que vaig practicar de jove, i vull compartir el que he descobert.

S'ha dit sempre que el bàsquet va ser introduït a Espanya per l'escolapi Eusebio Millán, mestre del col·legi de Sant Antoni de la Ronda de Sant Pau de Barcelona. Però pel que he llegit en diversos llocs que em semblen seriosos no és així. L’autèntic precursor va ser Eladi Homs. 

El pedagog Eladi Homs, nascut a Valls, treballava de mestre al col·legi Mont d'Or i l’any 1907 va rebre una beca de l'Ajuntament de Barcelona per anar als Estats Units a investigar nous sistemes pedagògics que es poguessin implementar a les escoles de la ciutat. A Chicago va veure un esport practicat per alumnes al que  anomenaven basketball, una modalitat esportiva inventada per un professor d'educació física feia quinze anys, desconeguda totalment  a Espanya.

Tres anys més tard torna a Barcelona amb noves idees. El 1911 publica un article en una revista sobre pedagogia fent esment al bàsquet, esport que recomanava per a les classes d'Educació Física. L’any 1912 convenç al director de l'Escola Vallparadis de Terrassa per a què introdueixi el bàsquet com a matèria pedagògica esportiva. Aquest va decidir construir dues cistelles al pati del col·legi i practicar-lo, seguint les directrius tècniques d’Eladi Homs. Tant és així, que en un diari de Terrassa apareixia el 4 de març de 1913 una notícia amb el titular "Basketball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom, practicaran aquest nou esport, desconegut fins avui per nosaltres".

Conrad Homs -fill de l’Eladi, va publicar una carta a la Vanguardia l'any 1995 reivindicant la paternitat del bàsquet espanyol per al seu pare. També, Josep Armengol -un d'aquells nens de l'escola de Terrassa que l’havien jugat- va ser entrevistat en un programa de televisió i va testimoniar-ho. A banda, es van descobrir diverses notes d’un dietari d'un dels mestres, on en el mes de gener de 1913 es referien a la pràctica del bàsquet a les hores de pati, com: "m’haig de cuidar de les cistelles de basket-ball" o "preparar els entrenaments de basket-ball". O: "potser tindriem de refredar un xic el basket-ball perque ara com són pocs no jugan be i s’aburreixen i expressament fan faltes". 

 

Eusebio Millan era un escolapi de les Escoles Pies de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona que coneixia el bàsquet arran de la seva estada a Cuba i a Estat Units, i en tornar l’any 1921, el va  ensenyar a jugar als estudiants del col·legi. L’any 1922, un grup d’ex-alumnes van formar un equip i li van posar el nom de Laietà. Van reptar als jugadors de l’equip de l’Europa, i així, en el camp de futbol del carrer de Sardenya, es va jugar el que es considera oficialment el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Va guanyar l’Europa per 8 a 2 amb set jugadors per bàndol. Els taulers amb les cistelles, per cert, els van col·locar a les porteries.

Cronologia de dates clau:

1904: Amadeu Llaverías parla de l'existència del basketball en un article sobre els JJOO de Sant Louis a la revista Los Deportes.
1906: La revista Gran Vida parla d'un esport nou que anomenen basketball en el número de desembre. Diu que és "un joc bonic per a senyores"
1907: Eladi Homs i Oller (Valls 1886-Rubí 1973) va a Estats Units amb una borsa d'estudis de l'Ajuntament de Barcelona i coneix el bàsquet.
1911: La revista La Moda Elegante Ilustrada publica un article d’una monja espanyola, professora d'un col·legi d'Estats Units, on explica amb detall les regles del basketboll (Pelota a Cesta, diu).
1911: Eladi Homs torna a Barcelona i publica un article en la Revista de Educación en què parla del basketball. Recomana la seva inclusió a les escoles catalanes.
1912: El 21 de novembre es publica un anunci a El Mundo Deportivo on es diu que començarà a practicar-se bàsquet femení al Gimnàs Garcia Alsina de Barcelona.
1913: La Cronica Social de Terrassa i El Mundo Deportivo diuen que es juga a bàsquet a l'escola Vallparadís de Terrassa.
1921: El pare Eusebio Millán Alonso (La Quiñonería, Sòria, 1886-Alella 1956) torna de Cuba i implanta el bàsquet al col·legi de Sant Antoni de Barcelona.
1922: Ricard Pardiñas i altres ex alumnes funden el primer club: el Laietà.
1922: El 8 de desembre es juga al camp de futbol de l'Europa el primer partit oficial: C.D. Europa 8- Laietà 2.
1923: S’han creat alguns clubs i se celebra el primer campionat de Catalunya de Bàsquet a la Foixarda de Montjuïc. Guanya el Patrie al BBC Barcelona per 8-4 amb arbitratge del cònsol nord-americà a Barcelona.

Per tot plegat, es conclou que l’autèntic artífex de la introducció del bàsquet a Espanya -més com una pràctica d'exercicis físics que de caire competitiu, d'aquí l'error d'atribució segurament- no va ser altre que l’Eladi Homs a l'escola Vallparadís de Terrassa entre 1913-1915. Malauradament no és un fet gaire conegut, ni tant sols per la gent del món del bàsquet. I fins i tot, a Terrassa, la ciutat bressol d’aquest esport, hi ha un carrer dedicat al pare Millán, però, curiosament, cap dedicat a Eladi Homs .

(Fonts bàsiques: Enciclopedia Catalana i Cien años de baloncesto en España-Fernando Arrechea-)

Miquel Pucurull