Encara corres?

Sovint em trobo gent que em diu allò tan clàssic de “Encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que en realitat voldrien dir-me és “Encara corres a l’edat que tens?” Si m’ho preguntessin així els hi respondria que corro per tractar de mantenir-me físicament i mentalment, i per allunyar tot el que puc els problemes de la vellesa. I els hi diria que ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Els hi diria que em trobo bé. Que mantinc les il•lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc molta sort. Em sento il·lusionat, per exemple, en pensar que, encara que sigui a poc a poc, correré la marató de Bcn de l'any que ve. Tinc molta sort. Em sento animat  en veure que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix.  He dit que ‘tinc molta sort’, però és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament una qüestió de sort; un hi ha de posar de la seva part.  Els hi diria que val la pena moure’s amb certa intensitat per gran que se sigui. Els beneficis que reps, tan físics com anímics, són molts. No sé si m’entendrien. Però potser, algun dia, els podria ajudar recordar les raons de per què corre algú que està a punt de complir els vuitanta-un. Un besavi que ho necessita, com necessita el respirar.

Miquel Pucurull

22/08/2019

Els gossos i els corredors

El doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys vuitanta, deia, amb humor però amb molta raó, que els gossos són els enemics del corredor. També deia que ho són els cotxes i els metges, però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui, la cosa va de gossets: dels que ens trobem quan correm. Tots els que suem la cansalada per aquests mons de Déu  hem tingut, segur, alguna experiència amb algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home...però deu ser de l’home sedentari, no del que corre 😊. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions. Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu territori, i quan et veuen córrer s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un et persegueix, i et sents valent o valenta, para’t en sec, no el miris als ulls, fes-li un crit ben fort, i aprofitant la seva confusió fot al camp sigil•losament. I el més important, no discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que ‘No fa res’, que ‘Tranquil, que només vol jugar i que no mossega’. No critiquis el seu gos, que és el que més s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un cop vaig fer-ho i em van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No l’increpis perquè llavors seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu propietari.  

Miquel Pucurull
22/08/2019

 

El coratge de Betty Robinson

Als Jocs d’Amsterdam de 1928, una adolescent va guanyar la medalla d’or dels 100 metres llisos, la primera que va aconseguir una dona atleta en uns Jocs Olímpics. Fou la nord-americana Betty Robinson, una noia de setze anys que temps després va ser protagonista d’una inspiradora història de coratge i força de voluntat. El 1931 va patir un terrible accident a l’estavellar-se una avioneta on viatjava. Va passar set mesos en coma profund després de donar-la per morta. Va recuperar la consciència però estava clar que no podria córrer, i caminar en prou feines. La millor velocista del món havia quedat coixa. L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant dos anys es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a córrer. Era una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els velocistes s’han d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll degut als claus que duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va decidir que faria relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes, i va entrenar intensament. I tant va ser així, que la van seleccionar de nou pels Jocs del 36 a Berlín per córrer el tercer relleu del 4x100. Estats Units va guanyar, i la Bettty Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un esforç personal titànic, que la van convertir en una de les esportistes més admirades de la historia de l’atletisme.

Miquel Pucurull

22/08/2019 

Morts sobtades corrent

Fa uns dies, el 12 de maig, va morir un corredor mentre participava en la mitja marató de muntanya de Santa Coloma de Farnés. Quan això passa, les alarmes es disparen. Però hem de dir que les morts a les proves atlètiques de llarga distància són rares. Fa uns anys, un grup mèdic nord-americà va estudiar onze milions de corredors (11.000.000)  que havien participat en maratons o mitges maratons durant 10 anys i van concloure que la probabilitat de mort sobtada és d’una  per cada 259.000 corredors. Moltes publicacions mèdiques se’n van fer ressò de l’estudi. També alguns mitjans, i això va suposar un alleujament per als que correm maratons perquè va apaivagar el tòpic de la seva perillositat. Tanmateix, tot i que  no és qüestió d’alarmar-se, com deia, és indiscutible que els que participem en proves d’aquest tipus ens hem de fer revisions de tant en tant. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos. Hauria de ser possible fer-ho a la Seguretat Social, i des d’aquí ho reivindico. En qualsevol cas, mentre no es pugui fer, s’ha de dir que una prova d’esforç és més econòmica que unes bones sabatilles. I els hi hauríem de fer cas als doctors. 

 Miquel Pucurull

21/08/2019 

El franquisme va prohibir l'atletisme femení

No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Per posar un exemple, la darrera marató de Barcelona la van córrer 700 corredores de Catalunya i de la resta de l'Estat i 1800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. He dit bé. No és gaire conegut. Però la dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona que guanyava sempre, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim franquista va concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins el 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d'Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del ridícul que feien. Ella va convèncer a Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa menys de seixanta anys.

Miquel Pucurull

21/08/2019