Les primeres maratonianes

És un assumpte confús. Hi ha alguna publicació que diu que la primera dona que va córrer una marató va ser la grega Stamata Revithi, a qui  no la van deixar participar en la marató dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna celebrats el 1896 a Atenes, i ho va fer extraoficialment l’endemà, pel seu compte, en 5 hores i mitja. Resulta poc clar perquè també es diu que va ser una altra grega anomenada Melpomene, potser el sobrenom de la Revithi.

Stamata Revithi en una il·lustració idealitzada

A França hi ha documents oficials i un article de premsa en un diari que acrediten que una francesa, de nom Marie-Louise Ledru, va ser la primera dona al món en participar en una marató. Va ser a Paris en la Tour de Paris Marathon el 29 de setembre de 1918. Diuen que va completar-la en 5 hores i 40 minuts i va acabar en el lloc 38. Pel que deia el diari El Petit Journal, s’hi van inscriure tres dones, però només ella va prendre la sortida i la va acabar. No hi ha més informació ni cap imatge del desenvolupament de la prova en cap diari.  Tot i així, a la Biblioteca Nacional de França hi ha algunes fotos d’aquella marató. N’he extret una en la que se la veu a la línia de sortida.

Marie-Louis Ledru a la línia de sortida de la marató. 

Anys després, les maratonianes van anar sorgint, tot i que en comptagotes. Per afegir més malentesos a l'asumpte, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme (IAAF) considera que l’anglesa Violet Percy va ser la primera que va córrer oficialment una marató. Ho va fer el 3 d’octubre de 1926 en un excel·lent temps de 3h40.22. La va córrer completament en solitari, tot i que va tenir jutges que van controlar la cursa.

Violet Percy

A propòsit, i comparat amb altres països, és difícil entendre per què es trigués tant temps a que una espanyola corregués una marató. Només s'explica per la prohibició a que les dones espanyoles fessin atletisme durant els primers vint anys de dictadura. No va ser fins l'any 1977, quan la basca Lourdes Gabarain (4h51.32) va córrer una marató. I ho va fer a Bordeus (França). 

Lourdes Gabarain

A territori espanyol, les primeres dones que van participar en una marató van ser les catalanes Matilde Gómez (3h55.33), Montse Camps (4h00.51) i Ester Inés Mañé (4h59.59), que el 1978, a Palafrugell, van córrer la primera popular que es va celebrar a l’Estat.

Matilde Gómez

                                                   ------------------

Miquel Pucurull
actualitzat 29/08/2019

 Fonts: Athanasios Tarasouleas (Revista Olímpica de 1997); web “Yanoo. Bretagne et Grand Ouest” i la “Bibliothètheque nationale de France" i pròpies.

La primera dona que va córrer una marató

No se sap prou bé quina dona va ser la primera de córrer una marató al món. Els francesos diuen que va ser una francesa, a París, el 1918; els anglesos afirmen que va ser una anglesa, el 1926. Però he trobat una publicació seriosa la 'Revista Olímpica', on l'historiador Athanasios Tarasouleas diu que va ser la grega Stamata Revithi molt abans, el 1896. 

La història, poc coneguda, és aquesta: volia participar en la marató dels primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, però com que era una dona no la van deixar sortir. I va decidir fer-la tota sola l’endemà. A les vuit del matí va apuntar l’hora en un paper, va fer que el signés un mestre que anava cap a una escola i va agafar el mateix camí de la marató del dia abans. Va tardar cinc hores i mitja. Quan va arribar, va demanar a uns ciutadans que li firmessin el paper amb l’hora. Li van preguntar perquè ho havia fet i va contestar: “-Perquè el rei li doni un lloc de treball al meu fill quan sigui gran”. 

El document no va arribar al monarca i l’esperança de Stamata Revithi es va perdre en la pols de la història. També la glòria, perquè, malauradament, cap estament oficial va reconèixer la seva gesta.

Miquel Pucurull

29/08/2019 

James Fixx, un precursor del córrer

Fa poc més de quaranta anys va sorgir l’afició a córrer. No vol dir que no es corregués abans,  als estadis sobre tot, però va ser en la dècada dels setanta quan es va començar a fer pels carrers, parcs i turons lliurament. Un dels precursors va ser James Fixx, un escriptor nord-americà i corredor, que en aquells anys va escriure uns quants llibres sobre el córrer que es van vendre per centenars de milers a tot el món. Se’l considerava el pare del running, i, paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria. Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort: “¿Com pot ser?" - deien alguns- "¿Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "Això de córrer no ha de ser bo...” Els detractors no sabien que el que James Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida perquè tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Als 35 anys, amb excés de pes i fumador, va començar a córrer. I efectivament, va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no hagués corregut s’hauria mort molt abans. 

Miquel Pucurull

29/08/2019

Florence Griffit

Es compleixen 21 anys de la mort sobtada de Florence Griffit, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aviat es compliran també 21 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes. Molts entesos asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, les ungles extrallargues i els llavis superpintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai no va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri fefaentment que s’ha dopat, no dubto mai de cap atleta. 

 

Miquel Pucurull

28/08/2019

La marató de Nova York'2018

La marató de Nova York és la mare de totes les maratons del món. Classifica a tots els que l’acaben i no retira el rellotge d’arribada fins que no creuen la meta els darrers participants. Així, malgrat el límit per acabar-la és de 6 hores i mitja, els honors són per a tots els que han corregut. Com ho van ser l’any passat per als més de dos mil que la van córrer en més temps del reglamentari. Una curiositat: la van acabar 16 participants de 80 o més anys: el de més edat, una dona francesa que viu a Nova York, Ginette Bedard, que en té 85 i la va fer en 6 hores i 19 minuts. No va ser l’última: en va deixar al darrere a gairebé 3.000. Va començar a córrer maratons quan tenia 69 anys i aquesta era la 16ena. A l’arribada va explicar que s’havia quedat vídua feia quatre anys i que no l’importaria tenir novio. Però, va dir, que tots els homes de la seva edat eren avorrits o estaven amargats, i els joves estaven casats. També va dir que entrenava tres hores cada dia. Per a molts, córrer forma part de la nostra vida; per a la senyora Ginette, córrer ho és tot.

Miquel Pucurull

27/08/2019