El primer campió olímpic

El 6 d'abril de 1896 es van inaugurar a Atenes, els primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Un dels participants, el nord-americà James Connolly, és posseïdor d’una història curiosa. Va competir en triple salt el dia de la inauguració i va aconseguir la primera medalla d’or que es va atorgar. Fill d’uns emigrants irlandesos amb pocs recursos, de petit no va poder anar gaire a l’escola. Destacava en atletisme i se’n va anar a aquells Jocs pel seu compte. Per anar-hi necessitava un permís de la Universitat de Harvard on havia ingressat per la capacitat natural que tenia per l’escriptura, però li va denegar i el van expulsar. Cinquanta anys després, convertit en un prestigiós novel·lista malgrat la seva manca d’estudis, va rebre una carta de la Universitat disculpant-se i oferint-li un doctorat honoris causa. Ho va rebutjar. Autodidacte com era, James Connolly va arribar a ser un dels autors més destacats d’Estats Units el segle passat. Admirat i reconegut, en un parc de Boston hi ha una estàtua en honor de l’atleta que va ser el primer campió olímpic de la història, i a l’hora, un talent literari sense haver passat per cap facultat. 

Miquel Pucurull

6 d'abril de 2024

 

Córrer d’esquena

Amics i amigues, el món del córrer és molt plural. N’hi ha que corren descalços. N’hi ha que corren espitxant un carret i n’hi ha que corren d’esquena. Compte! Córrer d'esquena pot semblar una bestiesa, però els que en són adeptes diuen que no es malmeten els genolls i treballes uns músculs que no ho fas quan corres de manera convencional. Asseguren que el córrer d’esquena té molts avantatges: - Ajuda a augmentar la força dels músculs del darrere de les cames. - Cremes mes calories  - Desenvolupes l’equilibri, la velocitat i el vigor. – I sobre tot, redueixes el risc de lesions. El cert és que córrer a l’inrevés té molts adeptes als Estats Units. També bastants a Europa, sobre tot a Itàlia. A casa nostra no em sembla que hagi quallat gaire, tot i que a Mollerussa hi ha un grup de corredors i corredores que en són habituals. I una catalana, la Sandra Corcuera, ha sigut set vegades campiona del món de ‘Retrorunning’, que és com en diuen. Val la pena saber que existeixen rècords del món de les "Curses d’esquena". El de la marató d’homes el té un alemany en 3h38 I el de dones, una canadenca en 4h26. Ja ho deia el pintor van Gogh: “Què seria de la vida, si no tinguéssim el valor d'intentar alguna cosa nova?”. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt. 

 

'Il Palio del Drappo Verde', la cursa més antiga del món

A Albesa, un poble a prop de Lleida, es corre una cursa popular que es va començar a fer l’any 1590, al segle XVI. Li diuen ‘la cursa de la Cordera’ perquè el premi per al guanyador era, i és, una ovella petita. Em pensava que era la més antiga del món, però no. A Verona, Itàlia, se’n celebra una al març, que encara ho és més. S’anomena ‘Il Palio del Drappo Verde’ i data del 1208. Van per l’edició sis-cents i pico. Va haver una època que no es va fer. Va deixar de celebrar-se durant dos segles per ordre de Napoleó, que la va suprimir –com el Carnaval i altres celebracions- per por a aldarulls, fins que fa uns anys, coincidint amb el boom del córrer a tot arreu, es va tornar a reprendre. El nom de ‘Corsa Palio del Drappo Verde’ té a veure amb el premi que es lliurava als guanyadors, una peça de roba de color verd. Les cròniques diuen que era per cobrir el cos dels primers perquè els homes competien despullats, i no queda clar si les dones també. Si la voleu córrer, amb roba esportiva es clar, se celebrarà el mes de febrer . La distància és de 18 km. Els premis, ara, són trofeus. Però també una peça de roba verda pels guanyadors, i un pollastre per a l’últim i la última. Si ho feu, ja ho sabeu, correreu a Verona la cursa més antiga del món.

 

https://www.facebook.com/Paliodeldrappoverde/
 
Miquel Pucurull

29/03/2021

 

L'heroïna Samia Yusuf

 Amics i amigues, s’acosten els Jocs Olímpics. Tinc fe –potser més il•lusió que fe-, que se celebraran. Un període, aquest dels Jocs, en el que succeeixen un munt d’ històries. Moltes festives, però algunes tràgiques, com la de la de l’atleta somali, Samia Yusuf. Va participar als de Pequín del 2008 i va commoure el públic de l'estadi. Havia viatjat des de la misèria i ovacionaven la seva voluntariosa arribada en una sèrie dels 200 metres. Se la recorda per una cinta blanca al cap. Va creuar la meta molt més tard que la resta i no es va classificar. Però feliç i molt motivada, es va preparar intensament per als Jocs de Londres de quatre anys després. Anhelava tenir una vida allunyada de les guerres i la precarietat. Sense diners ni papers, en una odissea, va travessar l'Àfrica. En arribar a Líbia va ser empresonada a Trípoli. Quan la van deixar en llibertat es va embarcar amb direcció a Itàlia amb un grup d'immigrants. Arribant a la costa, la pastera va ser interceptada i el grup es va llençar a l’aigua. No sabia nedar i es va ofegar. Paradigma del drama de la immigració dels països africans, el somnis de l'atleta olímpica Samia Yusuf van acabar al mar Mediterrani  una nit del mes d’abril, tres mesos abans dels Jocs del 2012. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

 

 

Luis Rojas Marcos, metge i corredor

 Sempre he considerat que és molt bo per al món del córrer que hi hagi personatges mediàtics que corrin per l’exemple que donen. I si es tracta d’un metge, millor que millor Penso...Si un metge corre, no pot ser dolent. Luis Rojas Marcos, el psiquiatre sevillà -un dels més famosos del món-, professor de la Universitat de Nova York on resideix, i autor de molts llibres d’èxit, és també un corredor popular. Té 75 anys i corre des dels 43. Ha acabat la marató de Nova York 25 vegades seguides, l'última l'any passat. D'aquestes persones m’interessa el que pensen. En una entrevista que li van fer, Luis Rojas Marcos deia coses que em sembla interessant difondre-les i compartir-les: “Ens agrada ser dependents de l'esport, de córrer, per exemple, això és positiu. Tot i que, si la nostra passió es converteix en una obsessió, anem per mal camí. Tanmateix, tots tenim un element d'addicció; jo, per exemple, soc addicte a la marató”. “Fer esport és una activitat sana, un antídot de la diabetis, de la hipertensió…” “Córrer ho aconsello moltes vegades a persones que sofreixen ansietat, estrès o addiccions”. En un dels seus libres, Secretos de la felicidad, aconsella cultivar, com si fos un jardí, les parcel•les de la nostra vida que contribueixen a la nostra satisfacció personal. Perquè, assegura, "no hi ha res més important en aquest món que el nostre benestar físic i emocional". 

                      

Miquel Pucurull

14/03/2021

La motivació per fer exercici quan ets gran

¿Per què corro a una edat (n'he complert  83 fa un mes) en la què, normalment, la gent no ho fa? ¿I menys encara córrer maratons? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir l'optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb molts ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro; cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny l'inexorable moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que trobar-se bé físicament i mentalment a mesura que s'envelleix no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Com més aviat millor. Omplint, dia a dia, la guardiola de la vitalitat.

Miquel Pucurull