Marató dels JJOO de Berlín del 36

Amics i amigues, aquest any es compliran 30 anys dels JJOO de Barcelona. Es recorden moltes coses d’aquells dies. Una d’elles l’arribada del guanyador de la marató, un coreà, i sobre tot l’esclat d’alegria del seu entrenador, el també coreà Sohn Kee-Chung. No n’hi havia per menys. Havia sigut també el vencedor d’una marató Olímpica: la de 1936 a Berlín, tot i que d’amarg record per a ell. En aquella època, Corea era una colònia del Japó i va haver de participar com a japonès. De tal manera, que l’himne que van tocar al rebre la medalla, i la bandera que van hissar va ser la nipona. Fins i tot, li havien canviat el nom per fer-se dir  ‘Son Kitei’ per assimilar-lo a la parla  japonesa. S'esforçava en dir als mitjans que el seu nom no era aquell, i que la seva bandera no era aquella, però ningú no en feia cas. Afortunadament, passats els anys, Sohn Kee-Chung va ser entrenador i va portar diversos atletes a aconseguir èxits, un d’ells, i el més important, el d’un dels seus deixebles a la marató olímpica de Barcelona el 9 d’agost del 92. No és d’estranyar que plores d’alegria aquell dia, recompensat de l’enorme tristor que havia tingut anys enrere, obligat, per qüestions polítiques, a representar en uns Jocs Olímpics a un país que no estimava. No estimava perquè no era el seu. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, Però molt.

Miquel Pucurull

24/01/2021

Pere Prat

Amics i amigues, el dilluns d’aquesta setmana es van complir 96 anys del primer Campionat de Catalunya de Cros. El va guanyar en Pere Prat, l’atleta més destacat de la primera dècada del segle vint i la seva semblança conté singularitats. Era pastor al Pirineu i va ser vist per un directiu del Barça mentre corria. S’escapolia de dos carrabiners que no van poder enxampar-lo quan el perseguien a la frontera per un farcell de tabac de contraban que duia. El va convèncer perquè ingresses a la secció d’atletisme del club, i als quatre dies va començarà a batre rècords. Dotat d’un físic excepcional, ho guanyava tot: entre els anys 1911 i 1917 va ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya dels 800 metres, del 1.500, el 5.000, el 10.000, la marató... A la marató, precisament, amb 2h47 va batre en més d’una hora el registre que s’havia assolit tres anys abans. Malauradament, als 26 anys es va lesionar seriosament i va haver de deixar l’atletisme. Se’n va anar a l’estranger a guanyar-se la vida; es va fer taxista a Nova York i va acabant sent l’amo d’una flota de taxis als que, espavilat com era, els hi va posar un rètol on hi figurava el seu cognom: Pratt, amb dos tes, per fer-lo més ianqui. Vet-ho aquí, el final fora de l’esport (afortunat en aquest cas) del millor atleta català dels primers anys del segle passat. Fins el cap de setmana que ve, correu molt de pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

14/01/2022

Dorando Pietri

Amics i amigues, la llegenda és coneguda: a la marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, l’italià Dorando Pietri, va caure, exhaust, cinc vegades, a pocs metres de la meta, quan anava primer, i en ser ajudat per uns jutges a posar-se en peus per acabar-la, va ser desqualificat. Les imatges estan en un vídeo a Internet i segur que l’heu vist. El guanyador va ser el que va entrar segon, el nord-americà Johnny Hayes. L’èpica del final d’aquella marató va ser explicada en un diari per Conan Doyle, l’autor de les aventures de Sherlok Holmes, i els britànics van quedar commocionats. Fins i tot, la reina d’Anglaterra, enfadada amb la decisió dels jutges, li va regalar una copa de plata  com a consolació. L’esdeveniment, com deia, és conegut. El que no ho és tant és el de que un promotor va contractar als dos atletes perquè competissin en el Madison Square Garden de Nova York, per comprovar qui era millor. Ho van fer davant de 20.000 espectadors, corrent la distància d’una marató, 260 voltes a l’interior del local. I va guanyar Pietri. Al més següent, un altre prova idèntica, i va tornar a guanyar. L’home es va quedar una temporada a Estats Units fent reptes atlètics i va resultar guanyador 17 cops. Serveixi aquesta modesta glossa per reivindicar la figura de l’italià, que ha quedat a la història només com a perdedor d’una medalla d’or olímpica, i no em sembla just. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

10/01/2022

Marató de Bcn en sis hores

Cursa per a milionaris

Amics i amigues, els que vam començar a córrer quan les curses eren gratuïtes, estem garratibats amb l’anunci que s’està fent d’una ultra marató que se celebrarà a Escòcia d’aquí uns mesos, organitzada per una empresa que es dedica a esdeveniments de luxe. Una prova atlètica i el luxe és un oxímoron. Però aquesta ho serà: el preu de la inscripció és de 18.000 euros. Ho heu sentit bé: divuit mil euracus. Es tracta de la ‘Highland Kings’, una ultra de 193 kms en quatre dies, del 25 al 29 d’abril, que es fa per primer cop, pensada per a multimilionaris. L’antítesi de l’esport popular. Només cal dir que, al final de cada etapa, els participants s’allotjaran en uns campaments que emulen els millors hotels del món. I disposaran de massatgista, fisioterapeuta, metge, i fins i tot un majordom per atendre’ls. Entre altres coses, l’últim dia, assistiran a una gran festa en un castell de la zona, on se servirà un sopar a càrrec d’un xef amb estrelles Michelin. Per engrescar als ricatxos,  agafeu-vos!: els organitzadors diuen que per inscriure’t no calen gaires requisits: que si ets capaç de córrer mitja hora seguida, ells et faran un pla per afrontar la prova i podràs convertir-te en ‘El Rei de les Terres Altes d’Escòcia”. Està clar: en el món dels negocis n’hi ha d’espavilats que també s’han introduït en el món del córrer i ja no em sorprenc per res. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

12/12/2021

El bàsquet va néixer a Terrassa.

Aquesta no va de córrer. M'agrada el bàsquet, un esport que vaig practicar de jove, i vull compartir el que he descobert.

S'ha dit sempre que el bàsquet va ser introduït a Espanya per l'escolapi Eusebio Millán, mestre del col·legi de Sant Antoni de la Ronda de Sant Pau de Barcelona. Però pel que he llegit en diversos llocs que em semblen seriosos no és així. L’autèntic precursor va ser Eladi Homs. 

El pedagog Eladi Homs, nascut a Valls, treballava de mestre al col·legi Mont d'Or i l’any 1907 va rebre una beca de l'Ajuntament de Barcelona per anar als Estats Units a investigar nous sistemes pedagògics que es poguessin implementar a les escoles de la ciutat. A Chicago va veure un esport practicat per alumnes al que  anomenaven basketball, una modalitat esportiva inventada per un professor d'educació física feia quinze anys, desconeguda totalment  a Espanya.

Tres anys més tard torna a Barcelona amb noves idees. El 1911 publica un article en una revista sobre pedagogia fent esment al bàsquet, esport que recomanava per a les classes d'Educació Física. L’any 1912 convenç al director de l'Escola Vallparadis de Terrassa per a què introdueixi el bàsquet com a matèria pedagògica esportiva. Aquest va decidir construir dues cistelles al pati del col·legi i practicar-lo, seguint les directrius tècniques d’Eladi Homs. Tant és així, que en un diari de Terrassa apareixia el 4 de març de 1913 una notícia amb el titular "Basketball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom, practicaran aquest nou esport, desconegut fins avui per nosaltres".

Conrad Homs -fill de l’Eladi, va publicar una carta a la Vanguardia l'any 1995 reivindicant la paternitat del bàsquet espanyol per al seu pare. També, Josep Armengol -un d'aquells nens de l'escola de Terrassa que l’havien jugat- va ser entrevistat en un programa de televisió i va testimoniar-ho. A banda, es van descobrir diverses notes d’un dietari d'un dels mestres, on en el mes de gener de 1913 es referien a la pràctica del bàsquet a les hores de pati, com: "m’haig de cuidar de les cistelles de basket-ball" o "preparar els entrenaments de basket-ball". O: "potser tindriem de refredar un xic el basket-ball perque ara com són pocs no jugan be i s’aburreixen i expressament fan faltes". 

 

Eusebio Millan era un escolapi de les Escoles Pies de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona que coneixia el bàsquet arran de la seva estada a Cuba i a Estat Units, i en tornar l’any 1921, el va  ensenyar a jugar als estudiants del col·legi. L’any 1922, un grup d’ex-alumnes van formar un equip i li van posar el nom de Laietà. Van reptar als jugadors de l’equip de l’Europa, i així, en el camp de futbol del carrer de Sardenya, es va jugar el que es considera oficialment el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Va guanyar l’Europa per 8 a 2 amb set jugadors per bàndol. Els taulers amb les cistelles, per cert, els van col·locar a les porteries.

Cronologia de dates clau:

1904: Amadeu Llaverías parla de l'existència del basketball en un article sobre els JJOO de Sant Louis a la revista Los Deportes.
1906: La revista Gran Vida parla d'un esport nou que anomenen basketball en el número de desembre. Diu que és "un joc bonic per a senyores"
1907: Eladi Homs i Oller (Valls 1886-Rubí 1973) va a Estats Units amb una borsa d'estudis de l'Ajuntament de Barcelona i coneix el bàsquet.
1911: La revista La Moda Elegante Ilustrada publica un article d’una monja espanyola, professora d'un col·legi d'Estats Units, on explica amb detall les regles del basketboll (Pelota a Cesta, diu).
1911: Eladi Homs torna a Barcelona i publica un article en la Revista de Educación en què parla del basketball. Recomana la seva inclusió a les escoles catalanes.
1912: El 21 de novembre es publica un anunci a El Mundo Deportivo on es diu que començarà a practicar-se bàsquet femení al Gimnàs Garcia Alsina de Barcelona.
1913: La Cronica Social de Terrassa i El Mundo Deportivo diuen que es juga a bàsquet a l'escola Vallparadís de Terrassa.
1921: El pare Eusebio Millán Alonso (La Quiñonería, Sòria, 1886-Alella 1956) torna de Cuba i implanta el bàsquet al col·legi de Sant Antoni de Barcelona.
1922: Ricard Pardiñas i altres ex alumnes funden el primer club: el Laietà.
1922: El 8 de desembre es juga al camp de futbol de l'Europa el primer partit oficial: C.D. Europa 8- Laietà 2.
1923: S’han creat alguns clubs i se celebra el primer campionat de Catalunya de Bàsquet a la Foixarda de Montjuïc. Guanya el Patrie al BBC Barcelona per 8-4 amb arbitratge del cònsol nord-americà a Barcelona.

Per tot plegat, es conclou que l’autèntic artífex de la introducció del bàsquet a Espanya -més com una pràctica d'exercicis físics que de caire competitiu, d'aquí l'error d'atribució segurament- no va ser altre que l’Eladi Homs a l'escola Vallparadís de Terrassa entre 1913-1915. Malauradament no és un fet gaire conegut, ni tant sols per la gent del món del bàsquet. I fins i tot, a Terrassa, la ciutat bressol d’aquest esport, hi ha un carrer dedicat al pare Millán, però, curiosament, cap dedicat a Eladi Homs .

(Fonts bàsiques: Enciclopedia Catalana i Cien años de baloncesto en España-Fernando Arrechea-)

Miquel Pucurull

La Jean Bouin

 Amics i amigues, una mica d’història. La Jean Bouin que es va celebrar diumenge, i que va significar, un cop més, una festa de l’atletisme, tot i que no tan glamurosa com anys enrere, és la prova per a federats més antiga de Barcelona. La primera es va fer el 1920, fa més de cent anys. Al llarg del temps hi han participat campions olímpics i del món. No tots, però, han vençut. El francès Alain Mimoun, or olímpic en marató, va quedar sisè; Fermín Cacho va haver d’abandonar. Tampoc van poder vèncer Martin Fiz o Abel Anton. Grans figures, però, l’han guanyat. Des de Mariano Haro fins a Zerzenay Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres cops, o Gregorio Rojo, en sis. Amb tot, el regnat el posseeix Encarna Escudero, una corredora que en els anys setanta-vuitanta va entrar vencedora en set ocasions. Sabeu per què la prova du el nom de Jean Bouin? Nascut a Marsella, no tenia cap relació amb Catalunya. Li van posar el seu nom per tal d’honorar a un mític atleta francès, olímpic i recordman mundial de 3.000 i 10.000 metres. Ell  no va saber mai d'aquesta cursa, perquè quan es va començar a celebrar, ja feia sis anys que s’havia mort.  Tràgicament, per cert, perquè l’any 1914, durant la primera Guerra Mundial, el van matar els seus propis companys de l’exercit francès, per error, en un foc creuat. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.