Km 13 al 14 de la marató de Bcn'2022

Ara em dono compte que tot i que he dit en algun moment que en córrer una marató no ens hem d’encaparrar amb el temps -especialment els que la fan per primera vegada- en el quilòmetre anterior no he parlat d’altra cosa que del temps que es pot perdre per culpa dels petits desnivells del sòl de Barcelona. No en feu massa cas: està vist que això del crono és un malson...Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment -que sempre és bo en una prova tan llarga- el veure sí podem apreciar, mentre correm, sí hi ha o no desnivells en les confluències del circuit.

Seguint pel carrer de Mallorca, a punt d’arribar a La Sagrada Família, la intuirem per la quantitat de guiris que trobarem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica. Tot seguit tindrem a la nostra esquerra La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882, encara inacabada...i va per llarg.

La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular, i és un edifici – si es pot dir així- que et deixa bocabadat malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tan a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers d’estrangers que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però. L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya, tètrica, lúgubre...poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del qual es diu que era taciturn i de religiositat obsessiva - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos: “Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte.”

La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Les imatges i figures de l’escultor Josep Maria Subirachs -que va treballar i viure en un petit i modest habitatge de l’interior del propi temple, d’igual manera que ho va fer en Gaudí- han estat sempre molt discutides. Alguns li critiquen les formes cubistes de les escultures, molt allunyades, diuen, de la idea original. Fins i tot, amb la inclusió de la figura del mateix Subirachs en un lloc de la façana. L'artista va esculpir els seus propis trets facials a una de les estàtues que recreen el calvari de la Passió, la que representa Nicodem quan ajuda a dipositar el cadàver de Jesús al sepulcre.

També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre "La pell de brau" de Salvador Espriu:

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol".

A propòsit de la monumental obra de la Sagrada Família, recordarem que hi va haver una bona controvèrsia quan es construïen les vies de l’Ave per sota del carrer per on estem corrent. Entretenir-nos en pensar-hi ens pot ajudar a alleugerir la dificultat d'aconseguir la nostra particular obra d'avui. Hi va haver molta gent que deia que tenia por perquè podia afectar els fonaments del temple. Els tècnics asseguraven que no passaria res. Els veïns, però, no ho creien així, i alguns deien que només faltaria que caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada.

També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que a l'indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri.  Corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres illes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.

Deixarem el carrer de Mallorca per baixar pel de Lepant fins el de València, i poc després de girar, trobarem l’indicador del km 14.

 Miquel Pucurull

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà únic

Amics i amigues, fa uns dies s’han complert cinc anys de la mort d’un atleta excepcional, el canadenc Ed Whitlock. Excepcional perquè als 85 anys va córrer una marató en menys de quatre hores. Exactament 3h56 a Toronto l’octubre del 2016, cinc mesos abans que es moris per un càncer als 86. I excepcional, fora de mida, perquè el seu currículum com a veterà és sorprenent. Se m’esgoten els adjectius per lloar la seva trajectòria atlètica. Va ser el primer al món, i únic fins ara, de córrer una marató en menys de tres hores als 74 anys. Ho va fer en 2h58 a la de Rotterdam del 2005. I un any abans, amb 73, en quatre minuts menys: 2h54. Per fer-nos una idea, segons un taula d’equivalències que existeix, aquestes marques corresponen als temps que fan els millors atletes africans d’ara, Kipchogue i companyia, cinquanta anys més joves. L’Ed Whitlock havia fet una mica d’atletisme en la seva joventut, però ho va deixar. Més enllà dels quaranta va tornar a fer-ne, i va ser a partir de la seva jubilació quan va destacar de manera especial. Un corredor portentós, capaç de fer, repeteixo, 3h i 56 minuts en una marató als 85 anys, que equivaldria a rebaixar, fins i tot, les famoses dues hores que tracten de fer, infructuosament fins ara, els kenyans. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

20/03/2022

Km 12 al 13 de la marató de Bcn'2022

Atenció: és veritat que per aquest tram, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens en adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens en adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que estava farcit de petites pendents. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.

Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.

De torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para•lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són.

Això és fa patent en l’enclavament de Mallorca –Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet, però hi és. Tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor” perquè quasi no es nota...però hi és.

Precissament, en l'encreuament del carrer Mallorca amb el Passeig de Sant Joan i la Diagonal, hi veurem el monument a Mossèn Cinto Verdaguer  D’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.

I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. 

                                   Monument a Jacint Verdaguer. Barcelona 1925

La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:

“Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s´allunya

d´enyorança es mor”.

I aviat, albirant la Sagrada Família, arribarem al Km 13.

Miquel Pucurull

Km 11 al 12 de la marató de Bcn'2022

Havent agafat el carrer de Mallorca en girar per d'Aribau, l'enfilarem per fer-ne uns tres quilòmetres. El primer, aquest, farcit d'elegants edificis d’habitatges, propietat de la classe benestant de la ciutat. 

Així és.  Creuarem els carrers més significatius de la dreta de l'Eixample, Balmes, Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia...De sempre, el Passeig de Gràcia dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda i per això hi són presents les boutiques de les millors marques. Des de la de Loewe fins a la d’Armani passant per la de Chanel, Ives Saint-Laurent, Hermes, Valentino..., tot el glamour del món es concentra aquí. Unes marques, per cert, que tot i que fan descomptes durant l'època de rebaixes, no acostumen a publicitar-les gaire. Ho fan d’una manera molt discreta, sense que es vegi als aparadors, ja se sap, com cal fer-ho per a l'alta burgesia..

Entre el carrer de Pau Claris i Llúria ens hem de trobar amb el senyal del Km 12. A propòsit de Llúria, hem de dir que nosaltres vàrem catalanitzar el nom d’aquest almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya d’origen calabrès. Com que va conquerir moltes terres ens el vam fer nostre. Es deia "Rogerio de Loria". Li vam fotre "Roger de Llúria" (durant el franquisme Lauria) i així s’ha quedat.  El cert és que a l'almirall l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató a tocar ☺!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.

Miquel Pucurull

Km 10 a l'11 de la marató de Bcn'2022

Després d’haver trobat un rètol tan bonic com el dels deu quilòmetres mirarem el crono i començarem a fer càlculs del temps en què podem acabar; sí en 10 he fet tant, en 20 tarem tant, en 40 tant... Ho farem, pensant, ingènuament, que es complirà el càlcul. Però no, no s’acomplirà. No vull pas semblar negatiu, però no ens fem il•lusions: les matemàtiques no serveixen per calcular el temps d’una marató. Val més que no ens hi encaparrem i anem corrent sense angoixes.

El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment, que el divideix. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model...) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.

En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer. 

En el tram que estem fent pel Passeig de Gràcia veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig -dissenyats per l’arquitecte Falquè però sovint atribuïts erròniament a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem, a l’esquerra nostra, a pocs metres de la senyal del Km 10, amb edificis esplèndids on destaquen les magnífiques Casa Lleó Morera, Casa Amatller i Casa Batlló, que formen part de la famosa Mansana de la Discòrdia , cent metres de veritable centre simbòlic del modernisme. Un apunt: se li diu Mansana de la Discòrdia com a referència a una baralla entre tres dones que, segons la mitologia grega, va fer esclatar la Guerra de Troia. 

En aquest punt del Passeig de Gràcia per on estem passant -mirant de reüll les tres cases per relaxar-nos- va succeir el mateix quan es van construir: els que havien de ser propietaris volien tenir millor habitatge que el veí per tal de mostrar que tenien més diners. I així, Lleò Morera, que era un pagès molt ric, li ho va encomanar a Domenec i Montaner; el senyor Ametller, un fabricant de xocolata, a un altre ja famós arquitecte, en Puig i Cadafalch; i el senyor Batlló, fabricant de teixits, ni més ni menys que a Antoni Gaudí. I va ocórrer, també, que els tres arquitectes van rivalitzar a mort entre si per veure qui era el més sofisticat i enginyós. I certament, el resultat va ser que les tres cases són veritables obres d’art. Ens anirà bé, de reüll encara que sigui, fer-hi una mirada mentre pugem.

De les tres cases, la que va resultar més lluïda per a tothom, és la darrera, la Casa Batlló (llàstima que al costat mateix, tocant a Aragó, n’hi té enganxada una de vulgar, més alta, que li resta perspectiva). El millor, especialment, és la seva façana, el significat de la qual ha estat sempre motiu de discussions. Alguns que hi entenen diuen que l’objectiu de Gaudí va ser edificar una lloa a la llegenda de Sant Jordi, de manera que la part de dalt seria el llom del drac; la torreta simbolitzaria la llança del guerrer; i els balcons de ferro representarien les restes dels àpats del drac vençut. Déu n’hi do les coses que hi veuen els experts, perquè una altra versió diu que és una al•legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; i la cascada multicolor de ceràmica de la façana seria el confetti de la festa. Déu n’hi do!

Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes japonesos fent fotografies de tot el què es veu i el què no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens en fessin més d’una a nosaltres mentre passem..

En arribar al carrer d'Aragó l'agafarem girant a l'esquerra fins al carrer d'Aribau. A la cruïlla on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista, servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.

Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station"; anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar, alguna vegada, alguna cosa per fer bricolatge?

                            

A la dreta del carrer d'Aragó, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant d’una botiga de roba d'home que ocupa la que fou fins fa poc una de les més antigues de Barcelona: el Colmado Quilez. No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres). Però he optat per la tenda de queviures, una tenda que feia  més de cent anys que estava oberta. Quan es va inaugurar el 1908 només hi venien pa. Quan  va plegar, un hi podia trobar tot allò que no es troba al super del barri: caviar, olis, fumats, vins, licors, delicatessen de tot el món... Per a butxaques farcides, s’ha de dir. O únicament per celebrar, un diumenge, haver fet marca en una cursa. I una mica més enllà, pujant dos travessies pel carrer d'Aribau per anar a buscar el de Mallorca, trobarem el Km 11. 

Miquel Pucurull

Km 9 al 10 de la marató de Bcn'2022

Per la Gran Via on venim, havent fet només nou quilòmetres ja haurem començat a embalar-nos. Cras error per alguns -com un servidor- però que hi farem: la planura convida. Poc després de l'indicador del 9, a tocar del carrer Muntaner, ens trobarem amb La Universitat, a la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir que existeix des de fa més de cinc segles-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la Plaça Universitat per on estem passant, o molt abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny!!!: al poble de Cervera.

Pel meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu. Però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat de la Universitat és la seva biblioteca: és la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.

                        Any 1916. Una cursa passant per davant de la Universitat.

A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya -després dels dels escriptors Muntaner i Aribau i el mateix Balmes, també escriptor, filòsof, polític, capellà i no sé quantes coses més-, veurem, una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via. Va ser erigit en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans: a la cantonada amb Balmes. No es veu gaire bé, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.

El Coliseum s’ha convertit en teatre. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que s’hi projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava gairebé sempre pelis de romans que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells. I també altres d'enorme èxit, com Gilda. En la postguerra grisa s’esperava amb fervor l'estrena de la pel·lícula que havia escandalitzat mig món. Va córrer la veu (un fake en diríem ara) que el striptease de Rita Hayworth no es limitava a un guant, sinó que era d’un nu complet. Al nacionalcatolicisme de l’època no li va fer cap gràcia la seva arribada a Espanya. No sé si era cert, però es va dir que a Sevilla, molts professors de religió vigilaven les portes dels cinemes. Si algun dels seus alumnes anava a veure-la suspenia a l'assignatura.

I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tram de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament, se’n han construït deu al llarg del temps, dels quals en queden només dos en peu. Tots dos, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: el Coliseum, ara un teatre, i el Comèdia. 

Estrena de 'Gilda' al Coliseum. 22 de desembre de 1947

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si fa bon dia i mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. És una de les anomenades “escultures iròniques” d'en Josep Granyer. Aquesta del toro que està pensant diuen que ironitza sobre la famosa escultura “El pensador” de Rodin. Fa uns anys, al novembre de 2006, la policia va enxampar tres lladres que l’havien desmuntat del pedestal i el carregaven a una furgoneta. 

Al creuar la Rambla, tot vorejant una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès -un escultor que té moltes peces a Barcelona - si mirem a la dreta, veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, en el km 37 la veurem millor...o pitjor, depenent de com hi arribem ☺)

Deixarem la Gran Via en arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una font circular. Molt gran, però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau al principi, més tard un teatre, i finalment una sala multi-cinema. 

                                                                 'Homenatge al Llibre'

A propòsit del Comèdia: quan era un teatre, hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa 70 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits”. Recordar a Agatha Chistie (1890-1976), l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú, ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem una pujadeta, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.

I pujant pel passeig, abans del carrer Aragó, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són obra d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 10. 

Km 8 al 9 de la marató de Bcn'2022

Al carrer de Vilamari haurem trobat el cartell del Km 8. Girarem a l'esquerra per agafar la Gran Via. Els noms dels carrers que travessem per aquest vial mentre fem el nové quilòmetre tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner.

Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.

Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -si més no el seu esperit- en les cruïlles. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí.

Una peculiaritat: durant l'època, després de la Guerra Civil, en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, però els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.

A l'esquerra de la nostra marxa, hi ha un interessant edifici: el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria. És un edifici modernista que  va ser  un centre de beneficència que es va construir a les primeries del segle XX. Tenia cura dels nadons de mares pobres. Consta en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. 

Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un bell conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

                                             La Casa de la Lactància

I una mica més endavant, a la cantonada amb Viladomat, La Casa Golferics, conegut també com El Xalet. Una bonica vil•la modernista que va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes. 

El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). 

Va estar a punt de ser enderrocada, però els veïns del barri van fer una intensa campanya per tal d’evitar-ho. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurada, la Casa Golferics és un centre cívic extremadament actiu. És molt agradable de veure: recomano fer-li una ullada tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.

                        

La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. (Anys setanta)

Una curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes de moltes cases -a l'Eixample se'n diuen 'els principals'-. És gairebé segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats.

El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara, majoritàriament, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, a bon preu, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.

Una cosa que veurem durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via:  un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del Km 13, que ens el trobarem abans d'arribar a l'edifici que va ser  el cinema Aribau Club, a tocar del carrer Muntaner. Un cine que va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien, o ningú els ho va dir, o si els ho van dir no en van fer cas, que el nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

Miquel Pucurull

Km 7 al 8 de la marató de Bcn 2022

El km 8 el començarem baixant pel carrer Tarragona tot passant per davant d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix lloc que abans hi havia una caserna d’artilleria. El mateix punt on va començar la marató de 1989.

El carrer Tarragona és la frontera entre el barri d’Hostafranchs, a la dreta del nostre pas, i l’Esquerra de l’Eixample, on hi estem per fer-hi uns quants quilòmetres. No cal recordar que l'Eixample de Barcelona va ser inspirat per l'enginyer Ildefons Cerdà a mitjans del segle XIX a fi i efecte d'engrandir una ciutat que ja no podia estrènyer-se més dintre de les muralles que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre les muralles i els pobles de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.

No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda, sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.

Aviat veurem el Parc de l’Escorxador a la nostra esquerra, i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Una mica tapada per la caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí, es deia que provisionalment. Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes quan surten.

Parlant de l’obra, una observació particular: es obvi que l’autor, obligat per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar el monument com “La dona i l’ocell” . És un eufemisme (les guies de la ciutat diuen: escultura de 22 metres que representa una forma femenina amb barret i sobre d’aquest la imatge d’un ocell) perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De bonics colors vermells, groc, verds i blaus –característics de l’artista-, però un penis com una casa. De dona i d’ocell en té ben poc.

   

La dona i l’ocell al Parc de l’Escorxador

Una observació sobre el Parc de l’Escorxador: els urbanistes que el van modelar quan va deixar de ser el 'Matadero' municipal, no podien suposar que el quadrat que configura l’espai, que són quatre illes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi ha entrenat més d'una marató i tot.

La zona s’anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret. Contrasta amb el fet que fa uns quaranta anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.

Girarem a l’esquerra pel carrer de Diputació tot passant entre el Parc i del complex de Les Arenes, l'antiga plaça de toros l'interior de la qual va ser enderrocat. Les Arenes, convertida en un modern centre comercial on, a dalt de tot fins i tot hi ha un gimnàs amb una pista circular exterior de tartan, de tres-cents metres, des de la qual els socis tenen una visió panoràmica de tota la ciutat mentre fan footing (no crec que puguin fer l'entrenament per córrer una marató...)

Una precisió: Les Arenes es va construir damunt d’un monticle al que anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven als reus segles enrere. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. Els llocs, com aquest, estaven fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.

                 Construcció de Les Arenes al Coll dels Enforcats, Any 1900

Creuarem el carrer Llançà i ens cridarà l'atenció un modern edifici de vidre, a la nostra dreta,  annex al complex comercial El què em faltava per a que el conjunt (plaça de toros estil mudejar, diuen, i l’edifici enganxat) resultés un nyap pel meu gust. 

Abandonarem el carrer de Diputació agafant el següent carrer, el de Vilamarí on hi trobarem el Km 8. En farem cent metres per arribar a la Gran Via - abreviatura de l'oficial Gran Via de les Corts Catalanes que ningú anomena mai així – de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia, i més tard, la Gran Via  ens la tornarem a trobar al votant del Km 24, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.

Miquel Pucurull

Km 6 al 7 de la marató de Bcn'2022

Passat el Km 5 el carrer de Paris es converteix en el carrer de Berlín tot i que segueix en línia recta. En farem un tros fins el carrer de Numància. A l'esquerra  hi veurem un modern edifici que hi fa xamfrà, on hi ha una gran botiga de cotxes Audi. És obra de l’arquitecte Ricard Bofill, el mateix que va dissenyar l’Hotel Vela de la Barceloneta inaugurat no fa gaires anys, famós pel debat ciutadà que va aixecar que un edifici tan alt (99 metres) es pogués fer a la platja...

Anirem a trobar la plaça dels Països Catalans pel carrer Numància avall, en la confluència amb l’Avinguda de Roma, a prop de l’estació de Sants.

En aquest punt on estem ara (Km 7 de la marató) anys enrere es podia veure com passaven els trens, perquè l’Avinguda de Roma i el carrer Aragó no estaven coberts. Quantes vegades, qui això escriu no haurà vist, quan era un nen, l’espectacle del fum per les xemeneies de les màquines envaint la rasa i el carrer, o haurà escoltat el seu xiulet ensordidor -però a la vegada càlid-, o el tram-tram de les rodes al passar per les juntures de les vies? Quantes vegades...? Potser costarà de creure, però s’ha de dir que anar a veure passar el tren pel lloc que ara estem trepitjant, era una de les diversions de la canalla del meu barri en els anys quaranta.

            

Així era el carrer Aragó i l’Avinguda de Roma en els anys quaranta

En arribar a la plaça dels Països Catalans no cal entretenir-se en mirar res de la plaça perquè és una de les anomenades places dures, amb barracons per les obres de l’Ave que no s'acaben mai. Bé, si ho voleu, potser val la pena fixar-se en el simpàtic Gat de Ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’únic ornament que ha quedat en peu amb els anys.

El que hi hagi un gat a dalt de la teulada d’una plaça tan freda com aquesta és tot un detall. Gairebé insòlit, humanitza un lloc que no té cap atractiu sinó tot el contrari Quan el van inaugurar - ho recordo com si fos ara-, hi havia uns panells metàl•lics, amb una mena de testos a sota per a que s'hi poguessin enfilar les rames i fulles d’unes plantes. No van arrelar de cap de les maneres, i la plaça ha restat sense cap bri d’humanitat, llevat dels esquaters que hi fan mil cabrioles, i sense més poesia que la que inspira aquest gatet. S’ha dit que en posar-lo, els arquitectes que van dissenyar la plaça, Helio Piñón i Albert Viaplana, es van inspirar en el gat negre que hi ha en un famós quadre del pintor Edouard Manet, “Olympia, la modèle au chat noir”, als peus del llit d'un noia nua. Potser sí, tot i que no hi se veure cap relació. Com sigui, l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre; sabut és que mentre per alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat, fins i tot de fecunditat, com a Anglaterra, sí els nuvis el veuen el dia de la boda.

I aquí, a l'alçada de la plaça del Gat de Ferro, ens trobarem l'indicador del Km 7. 

Miquel Pucurull

Sawang Janpram, atleta de 102 anys

Amics i amigues, l’altre dia, per la televisió, van fer un reportatge sobre un tailandès, de nom Sawang Janpram, que havia participat en el campionat d’atletisme master de Tailàndia la setmana passada. Vaig quedar bocabadat. Té 102 anys i els 100 metres els va fer, agafeu-vos: en 28 segons. Havia guanyat totes les medalles de les proves de la seva categoria de més de 100 anys on hi va prendre part i a les imatges mostrava una vitalitat fora del normal per a un home de la seva edat. No tant sols corrent, sinó també llençant la javelina i el disc. Vaig voler saber més d’ell i vaig buscar per Internet. Ja sabeu, als iaios veterans ens interessa molt el que fan els iaios ultraveterans perquè són el nostre salconduit: si ells fan el que fan, nosaltres potser també. Vaig trobar un article que deia que cada dia fa llargues caminades i unes setmanes abans del campionat va entrenar-se pel matí i per la tarda en un estadi del poble on viu. La seva filla de 70a anys li fa d’entrenadora i diu "El meu pare només té pensaments positius i sempre està de bon humor. En termes de salut física, s'ha enfortit molt des què practica atletisme. Abans li tremolaven les mans, però des què en fa, el tremolor se li ha aturat. Està molt fort”. Certament, a les imatges vaig veure com corria, i he de dir que ja firmo. No per quan jo també tingui 102 anys sinó per ara mateix. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. DE pressa o a poc a poc, però molt.

Vídeo: htmlhttps://www.cuatro.com/deportes/top/sawang-janpram-atleta-102-anos-arrasa-records_18_3292545722.html

                                    .......................

Miquel Pucurull

7/03/2022